divendres, de febrer 26, 2021

Una bola de foc va aparèixer en el cel monòton on a penes passa res més que ocasionals núvols de sorra.



Un espectacle, per a qui ho hagués pogut contemplar des d’allà! La bola de foc devia deixar el seu rastre en el firmament, a mesura que es desplaçava, perdent altura. Tot de sobte, de traç de llum a paracaigudes. Encara massa elevat com per a que es pogués distingir, l’estrany objecte seguia frenant, penjat de les llargues cordes que el subjectaven a l’enorme paraigües, de colors blancs i vermells, obert simètricament perfecte.



Però la sorpresa vindria uns minuts després. La nau es desprenia del paracaigudes, i iniciava una caiguda lliure, frenada per coets retropropulsors. Més que una caiguda, era un vol, un elegant moviment amb component horitzontal, perfectament calculat i governat per l’ordinador de la Perseverance.



Ja força baix en el cel marcià, l’observador hagués pogut observar amb deteniment una forma hexagonal, una mena de grua, pràcticament immòbil a unes desenes de metres sobre la superfície, fent baixar un curiós giny de 6 rodes i una tona de pes penjat d’uns cables. La sorra aixecant-se del terra i arremolinant-se al voltant degut als gasos dels retropropulsors.



Finalment, amb el robot a terra, uns dispositius tallaven els cables, i aquella mig nau-mig grua, s’impulsava ben lluny, en una mena de trajectòria parabòlica, per a estavellar-se a distància, evitant d’aquesta manera malmetre el recent arribat visitant.



Els 7 minuts del terror, el nom amb què la NASA coneix la maniobra d’entrada a l’atmosfera de Mart, descens i aterratge, es completava amb èxit un cop més, el passat 18 de febrer exactament a les 21:55 hora catalana. Seguint el mateix sistema, amb grua, que l’anterior robot Curiosity, arribava a Mart l’últim crit tecnològic pel que fa als robots exploratoris espacials. Més que això, la Perseverance és un biòleg marcià.



La maniobra havia utilitzat un sistema de guiatge més avançat, però, que Curiosity. Un ordinador havia anat prenent fotos constants de la superfície, i comparant-les en temps real amb la detallada cartografia que els satèl·lits havien construït de la regió al llarg de mesos. Cada roca, cada duna, seria evitada per l’ordinador, que trobaria una trajectòria de descens òptima per acabar aterrant de forma precisa en el lloc designat.



Amb molta diferència, Mart és el planeta més explorat del Sistema Solar (després de la Terra, és clar). M’agrada explicar que Mart és l’aposta de tot al vermell. La ciència, amb els pocs recursos que té, sembla haver-ho apostat tot, en la ruleta de la sort, a la casella del planeta vermell. Allà és on tenim més probabilitats de poder contestar una de les grans preguntes que té plantejades la humanitat. La de la vida.



Perseverance se suma, així, al batalló de ginys marcians. Un exèrcit exploratori que ara mateix està format per 8 orbitadors (3 americans, 2 europeus, un indi, un dels Emirats Àrabs, i un xinès que, per cert, farà baixar el seu propi robot cap el mes de maig). I en superfície, 2 robots (Curiosity segueix encara actiu) i una sonda (la Insight de la NASA).



La referència històrica obligada de la cerca de vida a Mart  la marca, sens dubte, l’exploració de les famoses Viking, dues naus bessones, formades per orbitador i aterrador cadascuna, que varen arribar al planeta roig l’any 1976. El sol aterratge de les Viking significava un enorme èxit, i ens varen enviar les primeres imatges fetes des de la superfície de Mart. Però el més rellevant és que portaven experiments biològics. En concret, 4. I la sorpresa va saltar quan un dels quatre, a totes dues sondes, va donar positiu!



Un positiu, però, que hem acordat que és fals. La lliçó que les Viking ens van donar és que no en tenim ni idea de buscar vida. Podria haver afegit, a la frase anterior, “fora de la Terra”. Però en realitat l’afirmació crec que és vàlida fins i tot aquí, al nostre planeta. Sabem poc de la vida, ni tan sols sabem com definir-la. Constantment som sorpresos per organismes vius, que anomenem extremòfils, que viuen en condicions tremendes, impossibles, on mai haguéssim esperat trobar res.



Més que una lliçó, l’exploració de les Viking va significar una plantofada de realitat. No estàvem preparats per a detectar vida a Mart. Havíem dissenyat els experiments massa esbiaixats degut al nostre pobre coneixement de la vida, i tampoc no havíem tingut en compte les reaccions químiques induïdes per la composició del material marcià, ric en perclorats i altres sals oxidants, que interferien directament en els experiments de les Viking.



La qüestió és que des de llavors, finals de la dècada dels 70 del segle passat, la ciència va preferir apostar els recursos disponibles per a enviar naus, satèl·lits, robots que no anessin a cercar vida, sinó a entendre com és, i sobre tot com era, Mart. Geòlegs, climatòlegs, sismòlegs... ginys que ens preparessin el terreny per a exploracions futures.



Gràcies a les missions marcianes, molt és el coneixement que hem pogut anar acumulant sobre aquest planeta. Avui, un desert meravellós. Ahir, un planeta blau, amb rius i llacs d’aigua líquida en superfície.



Fa milers de milions d’anys, l’atmosfera de Mart, actualment uns 100 cops menys densa que la nostra, era molt més forta. Una atmosfera carregada de diòxid de carboni, gas d’efecte hivernacle, que permetia temperatures més altes que les actuals. L’aigua corria per rieres, erosionant muntanyes i desembocant en cràters que s’omplien formant llacs.



La Curiosity va arribar a Mart l’any 2012, aterrant dins un enorme cràter anomenat Gale. Des de llavors, aquest giny no ha parat d’explicar-nos històries d’un passat humit, on el paisatge que el robot recórrer heroicament estava antigament totalment cobert per aigua.



Seguint la pista de l’aigua, la NASA va triar el cràter Jezero, una conca d’un 45 km de diàmetre, per a fer-hi aterrar la Perseverance. És l’indret més prometedor que es va poder detectar. Un llac prehistòric, amb un riu que va crear un gran delta. I amb totes les precaucions que es deriven dels aprenentatges de les Viking, la Perseverance comença ara una missió que podria ser èpica. Tot i que aquest meu “podria” és més un desig que una cosa massa probable, al menys a curt termini.



Perquè l’estratègia de cerca de vida és defensiva. No volem tornar a cometre els errors passats. El sentit comú ens diu que mai, a Mart, hi tindrem un laboratori sobre rodes tan potent i capaç com tot l’arsenal d’equipaments i de científics que tenim aquí, a la Terra. Un anunci que seria el més important de la història de la humanitat no es pot fer sense estar-ne segurs. I aquesta és la raó per la qual la Perseverance serà, en realitat, el primer pas però possiblement no el definitiu.



Alimentat igual com la Curiosity per una pila de plutoni, el robot de la mida d’un cotxe i farcit de càmeres i instruments científics, remenarà sorra i perforarà roques, intentant trobar signes de vida passada. Formes minerals que poguessin indicar la presència de microorganismes fa milers de milions d’anys, quan Mart gaudia d’unes condicions molt més favorables per a la vida.



Però la Perseverance no equipa instruments que puguin certificar d’una forma definitiva una eventual descoberta de vida antiga. De forma que qualsevol mostra interessant que trobi serà recollida i emmagatzemada en uns petits contenidors que porta en el seu interior. Posteriorment, en un lloc encara per decidir, el robot dipositarà els tubs amb les mostres sobre la superfície. I en el futur, una nova missió, tècnicament complexíssima, haurà d’anar-hi, agafar les mostres, i portar-les a la Terra. I és aquí, en els nostres laboratoris, emprant centenars de possibles experiments i instruments, amb equips de milers de científics d’arreu, que podrem analitzar i amb sort certificar. La NASA i l’Agència Espacial Europea ja han començat a mantenir converses sobre com es faria una missió conjunta com aquesta.



Això no vol dir que la Perseverance no ens pugui donar sorpreses. Més aviat, estic segur que ens en donarà.



El robot està equipat amb diverses càmeres, algunes de les quals incorporen la capacitat de zoom i vídeo, prestacions aquestes que no tenen els ulls de la Curiosity (es van eliminar del projecte per raons de pressupost). De forma que la Perseverance ens ensenyarà Mart com mai abans hem vist. Aixecarà la seva mirada cap a planures ermes, cobertes per roques i sorra remoguda per remolins ocasionals. Ens mostrarà formacions rocoses capricioses, erosionades per vent i aigua antiga.



Entre els instruments científics, en destaca un. El que generarà, a mode de prova, oxigen a partir del diòxid de carboni de l’atmosfera. Es tracta d’un experiment de química relativament senzill, que és la llavor dels mecanismes que les futures bases marcianes hauran d’emprar per a obtenir el tan necessari element (que no tan sols servirà per a proveir aire respirable als astronautes, sinó també com a font de combustible).



També porta una joguina. Un petit helicòpter, un dron. De nom Ingenuity, aquest dispositiu que no arriba als 2 kg realitzarà, si tot va bé, vols curts impulsat pels seus rotors. Els primers vols que es faran fora de la Terra. Una prova de concepte que ha de servir per a dissenyar missions exploratòries futures, no tan sols a Mart sinó a altres indrets (i que farà que els enginyers que ja treballen en l’ambiciosa missió Dragonfly a Tità hi estiguin molt atents).



Aproximadament un mes després de l’aterratge de la Perseverance, és a dir cap a meitats o finals del mes de març, és molt possible que el robot dipositi sobre el terra l’helicòpter, se separi uns centenars de metres, i es faci el primer vol. Ingenuity no porta instruments científics, però sí càmeres. Quasi no puc esperar a veure els enregistraments que farà!



La missió principal del projecte Perseverance és de 2 anys, període dins el qual s’han de maximitzar tots els retorns de la missió. Com sempre passa, si transcorreguts aquests anys el robot es troba en bones condicions, la NASA anirà prorrogant l’exploració.



Les comunicacions amb els robots marcians es realitza aprofitant els satèl·lits que es mouen en òrbita baixa de Mart. Molt especialment, amb el MRO (Mars Reconnaissance Orbiter) de la NASA, a 400 km d’altura sobre la superfície. Aquest orbitador fa de mirall. Rep els senyals de Perseverance (i de Curiosity i Insight), els emmagatzema, i llavors els envia cap a la Terra.



L’operació d’un robot marcià no és cap trivialitat. Per començar, les condicions són molt exigents. Grans diferències de temperatura entre dia i nit, fins i tot a prop de l’equador que és on es troben Perseverance, Curiosity i Insight (típicament dels -15C diürns als -70C nocturns). Això fa que l’estratègia d’exploració dels robots a Mart passi per fer-los dormir de nit. Fer que entrin en un estat de baix consum, amb la majoria d’instruments inactius, per tal de permetre la càrrega de les bateries a partir de la pila de plutoni i alhora mantenir escalfats els components electrònics del giny.



Com que el dia a Mart té una durada uns 40 minuts superior al nostre, l’operació per torns, dels enginyers i científics, és complexa. Molts d’ells arriben a portar 2 rellotges, un d’ells marcant l’horari marcià. Els seus ritmes de treball i descans s’han d’adaptar a un cicle que per nosaltres és antinatural i que desobeeix el mandat del Sol en el nostre cel.



De moment, mentre esperem amb ànsia els propers esdeveniments de la Perseverance, ens delim amb les imatges i vídeos que ens ha descarregat des de Mart i que corresponen als 7 minuts del terror. A penes hi ha paraules per descriure el que aquestes imatges ens mostren, escenes dignes de la millor pel·lícula de ciència ficció. Càmeres que han enregistrat, mirant a munt, el desplegament del paracaigudes (per cert, marcat amb un codi de colors que amagava un missatge que els internautes varen poder desxifrar en qüestió d’hores: les coordenades del laboratori JPL de la NASA, creador de Perseverance, i el seu lema “Dare mighty things”, atreveix-te a allò poderós). Ulls que han enfocat cap avall, des de la grua, per a mostrar com baixava el robot penjat dels cables. I una darrera escena, gravada des del robot, un cop ja a terra, en la que es veu la grua, envoltada per sorra, elevant-se de nou cap al cel i desapareixent.




Escenes que ens emocionen quan pensem que es tracta d’una operació complicadíssima i completament autònoma (en el moment de l’aterratge, la llum trigava un xic més de 9 minuts en recórrer la distància Mart-Terra, i, per tant, tot havia de funcionar automàticament sense cap intervenció humana).




Emoció que, per altra banda, ens fa reflexionar sobre l’enorme contrast que hi ha entre el que som capaços de fer allà fora i el que aconseguim fer aquí al nostre propi planeta, on hem demostrat la nostra ineptitud per a gestionar problemes aparentment menys complexos i de molt major transcendència.



Tot plegat, però, no ha de fer que menystinguem l’exploració espacial, com a font de coneixement, de progrés (moltes de les comoditats que tenim avui en dia han estat desenvolupades gràcies als projectes espacials) i de respostes. L’home és un explorador nat. Ho hem estat sempre. Si no haguéssim decidit anar més enllà, respondre preguntes, desafiar l’entorn, encara viuríem en cavernes. I no, no serveixen els arguments que diuen que ens gastem molts diners a l’espai. Es desmunten quan un agafa la perspectiva de la cosa. I aquesta perspectiva, tal com vaig piular per xarxes socials el mateix 18, quan esperàvem la confirmació de l’aterratge de la Perseverance, ens diu que tot el cost de la missió, que inclou el disseny del robot, l’enlairament, els 2 anys previstos d’exploració, les nòmines de centenars d’enginyers, tècnics i científics durant els anys de disseny previs i exploració, és quasi la meitat del que costa un gran estadi de futbol americà. O també, dos bombarders estratègics B-2, màquines fetes per matar, paguen una missió i mitja.



Aquest debat, el dels diners, és esgotador. Tenim fam a la Terra, i problemes immensos, com ara els sanitaris. Però malauradament aquests problemes no s’arreglen cancel·lant les missions a l’espai. Però potser sí minvant les despeses militars, o altres immensament més costoses i de dubtosa utilitat i ètica. En realitat, l’espai ens obre una oportunitat per a impulsar la ciència i la tecnologia, i són la ciència i el progrés les eines que hem d’emprar per a lluitar contra els problemes del nostre món, no els tancs.



Potser a prop de la Perseverance s’amaguen les roques que donaran respostes. Les que ens diran que, fa molt de temps, Mart va vibrar amb organismes elementals, quan la Terra era encara un món erm. I potser, només potser, podrem acabar descobrint que els marcians existeixen, i que som nosaltres. I que la vida va ploure a la Terra, a cavall de meteorits marcians, fa milers de milions d’anys.



0 comentarios:

Publica un comentari

Categories

Estels i Planetes

TOP