Emocions amagades sota unes ulleres 3D

He estat dels primers en entrar.

L’enorme amfiteatre de l’IMAX era buit, i he escollit ràpidament un lloc ben centrat i suficientment elevat com per a poder contemplar la immensa pantalla.

Mentre jo em meravellava de les dimensions d’aquest teatre IMAX, la gent anava entrant, pràcticament en silenci respectuós, cosa, la veritat, a la que no estem gaire acostumats els que venim d’aquí.

La llum s’apaga, és hora de posar-se les ulleres 3D que ens han entregat a l’entrar.

I allà va. Les primeres imatges són absolutament impressionants. El transbordador espaial s’eleva de Cap Canyaveral, en mig d’un espectacle de soroll, amb tremolor del terra del teatre inclòs, i de llum. Tot en 3D.

Quasi sense temps de recuperar-se de l’emoció inicial, les imatges mostren el moment en el què els astronautes, ingràvids i fora de la seva nau, posen cuidadosament en òrbita al telescopi espaial Hubble.

Gran part de la pantalla gegant l’ocupa la imatge de la Terra tal i com l’està veient l’astronauta que ho grava. Es dibuixa perfectament la forma dels continents. Tot és blau intens mesclat amb multituds de franges de cotó blanc delicat, grans fronts de núvols que ajuden a donar encara més espectacularitat al nostre planeta.

En primer pla, el telescopi Hubble, amb dos astronautes que hi treballen, movent-se com si fos a càmera lenta.

El que es veia a la pantalla era tan increïble, tan espectacular, que he plorat. Llàgrimes d’emoció que s’han escapat per sota les ulleres 3D, mentre un intensíssim calfred m`ha recorregut tot el cos.

Quan vaig decidir fer coincidir el final del meu viatge de negocis als Estats Units amb la visita a aquest lloc sagrat, el teatre IMAX del Museu de l’Aire i de l’Espai de Washington D.C., ja sabia que no em decebria. Però, sincerament, no m’esperava aquest conjunt d’emocions, que no han parat d’envair-me en els 40-i-pico minuts que ha durat la pel•lícula.

Les imatges dels astronautes de les diferents missions que han anat reparant, i millorant, al Hubble són impressionants. Com es preparen, com viuen a l’espai, i com floten en el buit del cosmos, obrint les comportes del telescopi gegant per a treballar dins seu. I tot això amb la visió magnífica, al darrera, d’un món blavíssim i lluent.

“Cóm poden concentrar-se i treballar?”, em preguntava mentre veia la pel•lícula. Sembla impossible que no s’aturin, i aixequin la vista, immòbils, mentre gaudeixen de l’espectacle de la Terra sota seu. Suposo que el fet que s’estan jugant la vida en cada segon els manté concentrats en la feina, afortunadament per ells.

Les imatges gravades són d’excepcional qualitat i riquesa cromàtica. Projectades en 3D i en aquesta grandiosa pantalla del Museu de l’Aire i de l’Espai et deixen, literalment, clavat al seient i amb la sensació de no haver respirat en els 40 minuts.

Quan s’ha acabat, m’he aixecat portant posades, encara, les ulleres 3D. He pensat que m’ajudarien a dissimular uns ulls que no han deixat d’estar humits en cap moment.

Ha estat una experiència fantàstica.

L’única cosa que l’hauria fet encara millor hagués estat haver-la pogut compartir amb la meva família, amb la que un dia tornaré.

I és que mentre allà dalt, el Hubble mira incansablement a l’espai sense distreure’s per la incomparable bellesa de la Terra, aquí baix som tan afortunats que la bellesa la trobem, cada dia, en el somriure d’aquells a qui estimem, i amb els què compartim aquest planeta tan meravellós i irrepetible.

L'exploració de Mart. Algú en dóna més?

Que l’exploració del planeta Mart és un tema que em fascina crec que deu estar ja clar per al lector assidu d’aquest blog.

Pensar en els enginys que hi tenim allà, funcionant i explorant. Veure les fotografies que envien. Adonar-se’n dels misteris que aquest planeta ens amaga, i les sorpreses que encara són per arribar.

Des de fa uns mesos, una nova sonda, la Curiosity, està de viatge cap al planeta roig. Són excel•lents notícies. Aquesta nova sonda, dissenyada per aterrar i moure’s per la superfície, porta un seguit d’equipament novedós i molt complert. La seva dimensió ve a ser com la d’un cotxe, i representa ja un repte diferencial respecte a les anteriors sondes, més petites (alguna de les quals segueix viva, movent-se i enviant dades!).

A diferència de les seves cosines menors, Curiosity pesa massa com per a aterrar deixant-se caure els darrers metres, després d’una fase de frenada, amb coixins sota que absorbeixin el cop. Aquesta vegada, un aparell, anomenat grua, dipositarà delicadament la sonda sobre el terreny.

Cada descobriment que s’ha anat fent sobre Mart ens ha dut a nous misteris que encara són per descobrir. I cada cop més espectaculars.

Com ara el descobriment de les restes claríssimes d’erosió provocades per aigua en el paisatge marcià. Canons i valls provinents de l’erosió. Restes de torrents, de rieres, de rius. On és, ara, tot aquest aigua que, fa milions d’anys, Mart tenia?

O com ara la confirmació de l’existència d’una capa d’aigua gelada sota parts de la superfície del planeta. Descobriment, aquest, que fa posar la pell de gallina per la forma com es va produir, quan una de les sondes anteriors, la Phoenix, només arribar a Mart, va treure la primera fotografia del terreny sobre el què havia aterrat, i allà apareixia una capa de gel, que havia quedat al descobert quan la pols que la cobria havia estat remoguda per l’operació d’aterratge (vegeu foto). Haurem descobert el destí de l’aigua marciana? Serà que, ara, tota aquella aigua està “dormint” en forma de gel sota la superfície?

O també quan una altra de les sondes, que recorria el planeta, va topar amb una roca que va revolucionar a la ciència. Les fotografies d’aquesta roca són ja història. Aquesta roca va resultar ser un meteorit, que, ni més ni menys, demostrava, per la seva dimensió, que quan va caure Mart havia de tenir atmosfera! Suficientment densa com per a que pogués amortir la caiguda del meteorit i evitar que, simplement com li passaria a qualsevol altre meteorit que caigués sobre un planeta sense atmosfera, es desintegrés per l’impacte deixant com a rastre un cràter. On és, ara, aquella atmosfera? I de què estava composada?

Tenim, doncs, un planeta que tenia aigua abundant en superfície. I que tenia una atmosfera. Què li ha passat a Mart?

Moltes són les teories formulades, i potser Curiosity ens ajudarà a confirmar-les o desmentir-les.

Però el que tots tenim sempre al cap és el gran descobriment que l’humanitat espera. Aquell que ens ha d’acabar demostrant una cosa que el sentit comú ja ens diu. Que no estem sols, que la vida no és propietat exclusiva d’aquest planeta nostre.

En principi, cap dels enginys que hem enviat a Mart ha donat llum sobre això. Tampoc han descartat, per tant, la possibilitat.

Pensem-hi. Ens pot semblar senzill confirmar aquest fet, oi? Simplement amb les anàlisi que les sondes estan fent del terra marcià podríem descobrir si hi hagués algun tipus de forma de vida microscòpica. Però, amb una reflexió més profunda, veiem que això és complicadíssim.

Qualsevol manipulació del material del sòl pot destruir les proves (per exemple, una de les formes típiques que les sondes anteriors han emprat per analitzar la composició dels materials ha estat escalfant-los dins un petit forn i analitzant els vapors. A més, ara sabem que el pols marcià conté quantitats de perclorat, un compost especialment oxidant que, escalfat, destrueix als demés components de la mescla).

O també existeix la possibilitat que s’hagi estat explorant en llocs no oportuns. Pensem en Mart com un planeta. És immens comparat amb la dimensió d’una sonda i del recorregut de pocs quilòmetres que pot fer. Què passaria si una sonda similar aterrés al mig d’un desert de la Terra? Potser la vida a Mart s’està refugiant en determinades zones. O sota terra. Per què no?

I anem així arribant a la part que més em fascina.

Resulta que, cada any, es calcula que aproximadament una tona de meteorits provinents de Mart cauen a la Terra! És material del planeta roig, expulsat fa milions d’anys per causa de l’impacte d’altres cossos, que ens va caient com una pluja. Què passa si relacionem aquest fet amb la possibilitat que la vida a la Terra vingués de l’espai?

Aquesta teoria fa temps que s’ha postulat. Encara som incapaços d’explicar com exactament va aparèixer la primera vida al nostre planeta, i alguns científics especulen amb la possibilitat que aquesta arribés de fora.

Podria haver estat així? I, en cas afirmatiu, podria haver estat Mart la font de la vida a la Terra? Grans preguntes, que necessitaran grans respostes.

De moment, els científics ja estant seleccionant microorganismes que carregaran en properes missions a Mart simplement per comprovar la capacitat que la vida pot tenir de suportar un viatge còsmic, sotmès a les condicions de l’espai obert.

Només espero que vigilin bé quan ho facin, no sigui que, per error, acabem contaminant el planeta roig, o altres móns, amb vida provinent del nostre planeta.

I que, d’aquí a uns quants milers de milions d’anys, uns viatgers espacials acabin descobrint el bressol de la seva vida en algun racó d’un planeta, ara estèril, que els seus habitants havien anomenat Terra.

Gira, Terra, gira!

Vivim en un univers dinàmic i canviant.

Tot i que, a gran escala, molts dels canvis ens poden semblar lents, existeixen, i al llarg dels (milions) d’anys s’acumulen i produeixen efectes espectaculars.

Seria com si el “rellotge” de l’univers conti amb milions d’anys, mentre nosaltres contem en basa a hores, dies, anys o segles com a màxim.

En aquest univers, doncs, res és per sempre.

Tots coneixem que la Terra gira al seu voltant en quasi 24 hores. És el que anomenem dia, un element de mesura vital, que ens ajuda a regular el ritme de la nostra activitat.

El període de rotació de la Terra, sent més precís, és de 23 hores, 56 minuts i quasi 5 segons.

Doncs bé, aquest temps que triga el planeta en girar sobre si mateix també varia al llarg del temps, ... i de quina forma!

Hi ha dos factors principals que produeixen aquestes variacions.

El primer d’ells és l’efecte gravitatori del Sol i de la Lluna sobre la Terra. De forma similar al perquè de les marees, al ser el nostre planeta una esfera, i no un punt, la força d’atracció que exerceixen el Sol i la Lluna no és el mateix per als punts de l’esfera que queden més a prop seu i pels punts de l’esfera de la Terra més llunyans. I això té un efecte de fre sobre la rotació del planeta.

Molt bé, podeu pensar que els efectes d’això són minúsculs, especialment si comparem la distància que ens separa del Sol (uns 150 milions de quilòmetres) amb el diàmetre de la Terra (uns 12.700 quilòmetres).

Tot i així, aquest efecte existeix, i està allargant la durada del “dia” en 14 microsegons per any.

L’altre factor fonamental és, ni més ni menys, que els terratrèmols. Aquests, especialment els més grans, produeixen moviments de masses en l’interior de la Terra, que la desequilibren lleugeríssimament, i que també frenen la velocitat de rotació del nostre món.

Per a que us feu una idea de la magnitud d’aquests efectes, el gran terratrèmol del passat any al Japó va frenar en quasi 2 microsegons la rotació del planeta.

I tornem al què dèiem a l’inici de l'article: aquestes xifres, agafades dins d’un lapse de temps “humà” semblen totalment menyspreables. Però com que l’univers s’obstina en acumular els efectes al llarg de períodes de temps inimaginables, ens trobem que la durada del dia serà diferent a les nostres 24 hores en el futur, com ho va ser en el passat.

Buscant per internet, he trobat que els científics han pogut calcular quan durava el dia fa, ni més ni menys, que uns 600 milions d’anys. Això ho han aconseguit calculant, a partir dels sediments de determinades roques, les marques de les marees. Resulta que, fa 600 milions d’anys, la Terra girava en 22 hores.

És perfectament possible, doncs, que en el moment en el què el nostre bonic planeta es formés, ara fa uns 4,5 mil milions d’anys, el “dia” fos totalment diferent, i moltíssim més curt, que l’actual.

Si segueix havent vida intel·ligent a la Terra en el futur llunyà (potser senyal que haurem finalment aprés a cuidar aquest planeta, o potser senyal que finalment haurem estat eliminats, i substituïts, per alguna espècie realment intel·ligent!) el seu dia serà bastant més llarg que el nostre.

Us ho imagineu? Més hores a la feina. I també més hores per dormir. Telenovel·les interminables (més que les actuals!). Partits de Fútbol esgotadors. Interminables i magnífiques postes de Sol. O potser un món inhabitable degut a les grans diferències de temperatura entre el dia i la nit.

Aquest estimat trosset d’univers sobre el què vivim va perdent, doncs, la seva força per girar, esgotant-se lentament amb el pas del temps. Tossudament, però, segueix empenyent, segueix girant. Sap que amb el seu gir permet la vida.

I aguantarà girant fins al final, mentre a la seva superfície una estranya espècie viu totalment ignorant de les enormes forces que operen sobre el planeta que tenen la sort d’habitar.

Una llavor en terreny adobat

El passat diumenge al vespre vaig tenir l’oportunitat, un cop més, de fer una de les coses que més m’agraden, com és divulgació a través d’una observació pública.

Els companys de l’Associació Sant Quirze Natura, amb els meus amics Montse i Josep Anton al capdavant, m’havien demanat, feia un temps, una sessió d’observació oberta als seus socis i altres interessats. En el moment en el què m’ho varen demanar, la data en el meu cap estava clara: havia de ser aprofitant la conjunció espectacular de la Lluna, Venus i Júpiter que es produïa a finals de febrer. I així va ser.

Un nodridíssim grup de persones, incloent famílies amb nens, es van presentar al lloc de l’observació, ben a prop de Bellaterra i Sant Cugat. La veritat és que el poder de convocatòria de l’Associació va quedar palès en el nombre d’assistents. No els vaig contar, però devíem ser més de 40.

La nit, espectacular. A pesar de la proximitat a centres urbans, el lloc on habitualment fem les observacions té una de les vistes obertes a tot l’horitzó més bones de tota l’àrea metropolitana. Amb una Lluna creixent encara molt jove, i un cel sense núvols, multitud d’estrelles, amb les principals constel·lacions perfectament dibuixades, varen sortir a rebre’ns.

Jo presentava una novetat per a aquesta sessió. Els que seguiu el blog sabeu que, normalment, haig de baixar a Falset a recollir el meu estimat telescopi, portar-lo cap a Sant Cugat, i després de les observacions tornar-lo al meu observatori del Priorat. A part d’aquesta incomoditat, la veritat és que el meu telescopi no és precisament portable, per pes i dimensió. A més, sempre em fa certa por moure’l massa amunt i avall, perquè és un instrument delicat i que tinc bastant afinat per a l’astrofotografia.

De forma que la meva família, la Pilar i les nenes, varen encarregar als Reis Mags d’Orient que em portessin un val per a un nou telescopi, orientat a fer observacions amb gent, a moure’l sovint, i a poder-lo tenir a Sant Cugat. Aquest nou telescopi, del qual us annexo una foto, va tenir la seva estrena diumenge.

Us podria explicar moltes coses de l’observació, del que deia la gent, dels comentaris, etc. Però el que sempre m’impressiona més són els nens.

Tots el que hi érem vàrem poder veure perfectament Venus, amb la seva fase com si de la Lluna es tractés, la sempre espectacular Lluna, i Júpiter, ple de colors i amb els seus principals satèl·lits.

Per a poder arribar a posar l’ull a l’ocular, els nens es pujaven sobre una cadira. Jo els ajudava, i aguantava, al mateix temps que els explicava com mirar i els demanava que em descriguessin què veien.

Nens i nenes de 5, 6 o 7 anys. Amb l’ull enganxat a l’ocular, la boca oberta. Callats. Jo preguntava “que ho veus?”, i em responien veus finetes “si”. “I què veus?”. “La Lluna”, responien amb la mateixa veueta d’abans. “No, no és la Lluna bonica. És un planeta el que estàs veient, saps? És una Lluna que és moooolt més lluny que la Lluna. Que t’agrada?”. “Si”, sense parar de mirar.

No menys interessant eren els nens i nenes més grans, de potser 10, 11 o 12 anys. Les seves expressions, lògicament, eren més vives: “Uauuuu!, quina passada!”, quan veien la Lluna. Jo els preguntava: “Què? Te l’imaginaves així la Lluna?”, i obtenia per resposta un “No!” d’admiració.

Aquests mateixos nens al·lucinaven, una mica després, amb Júpiter, i m’explicaven els colors que estaven veient en l’atmosfera del planeta gegant.

Un d’ells, especialment atret per tot allò, em va demanar si em podia contactar un dia per a sortir a observar. “És clar que si! Tu m’envies un email i sortirem tots dos a observar”.

Després d’haver fet ja unes quantes observacions “públiques”, penso que tinc bastant clar l’efecte que això provoca en els nens. Fresc en la memòria tinc a les dues germanetes que em varen demanar que les despertéssim quan tinguéssim a Saturn en el telescopi, el dia que vaig muntar una observació al mig de la plaça de l’estació de Sant Cugat. Varen baixar amb pijama per a veure el planeta i els seus anells.

És ben bé plantar una llavor en un terreny adobat. Els nens ho absorbeixen tot. Són curiosos per naturalesa. Són oberts. No tenen por. Por de mirar i no entendre. La por que de vegades tenim els adults davant de coses que pensem que no entendrem ni sabrem interpretar.

Nens i nenes, alguns dels quals decoren les seves habitacions amb fotografies de planetes. O et pregunten què són els cometes, o per què el Sol té foc. O somien en móns llunyans i fantàstics.

Nens i nenes que, potser, sí que miraran a munt quan caminin, en lloc d’anar mirant avall com fem les nostres generacions.

Si ja m’agradava fer observacions, ara, amb el meu nou telescopi “de batalla”, encara en faré més.

I, tot i que els adults sempre hi sereu molt benvinguts, desitjo que no falti mai aquell nen, el de l’ull enganxat a l’ocular, la boca oberta, i que no té paraules.

Un cavall llunyà que no em retirarà

Recordo quan, amb el meu entranyable amic Josep, anàvem a observar.

Érem joves, i sortíem amb el nostre telescopi, de fabricació pròpia. Un equip considerable, que impactava quan el veies, i que portàvem ben assegurat en els seients del darrera del cotxe.

Ens dirigíem a la zona de Moià. Agafàvem una pista de terra, i conduíem entre boscos una estona. Puc encara veure els conills que, tot sovint, creuaven al davant nostre, i que es quedaven immòbils, enlluernats pels llums del cotxe.

En una clariana del bosc muntàvem tot l’equip, sota un dels cels més foscos i bonics que es podia trobar a menys d’una hora de camí de Barcelona.

Les nits d’hivern, claríssimes, eren tan fredes que deixàvem el capó del cotxe aixecat per a poder escalfar-nos les mans prop del motor.

Allà és on vaig aprendre a manegar un telescopi de certes dimensions, no motoritzat. Allà és on vaig practicar amb en Josep, un, i un altre cop, l’art de moure manualment el telescopi, saltant d’estrella en estrella, per a trobar l’objecte que volíem observar. Cosa gens senzilla, que t’obligava a preparar molt bé, amb cartes d’orientació, on havies de localitzar la nebulosa o galàxia.

Una nit, que tinc molt present a pesar dels anys que fa d’aquesta història, en mig d’una de les llargues converses que en Josep i jo teníem, mentre ens escalfàvem les mans al motor, li vaig dir: “Josep, el dia que jo vegi la nebulosa Cap de Cavall em retiraré d’això de l’astronomia”.

El Cap de Cavall era una icona. Una nebulosa preciosa, que vèiem, mentre ens queia la baba, en publicacions professionals. Fotos famoses. Fotos, ni més ni menys, de Monte Palomar.

Aquell objecte queia molt, molt lluny dels mitjans de qualsevol aficionat. Només era a l’abast dels grans telescopis de l’època.

La fotografia que us adjunto la vaig fer el passat cap de setmana des del meu observatori de Falset, al Priorat. Era una nit gèlida, no-sé-quants graus sota zero. Tot i això, mentre el telescopi i la càmera treballaven, jo era dins de casa, ben calentet, controlant-ho tot de forma inalàmbrica.

En dues hores i mitja d’exposició el treball va estar fet.

Considero modest el meu equip actual, coneixent el que tenim els aficionats avui en dia. Tot i això, la meva càmera CCD és anys llum més potent que aquelles càmeres fotogràfiques de pel·lícula que empraven els telescopis professionals llegendaris. L’òptica del meu petit telescopi retiraria immediatament a alguns d’aquells grans pioners.

L’astronomia és un altre d’aquells camps de la ciència en el què la tecnologia ha posat a l’abast de molts mitjans ni somiats fa només 15 o 20 anys.

Em pregunto... com serà en 20 anys aquesta afició?

Molts són els que em demanen consell per comprar el seu primer telescopi. Equips magnífics, la majoria d’ells motoritzats i automàtics, a preus de ganga.

Dec ser nostàlgic, però. Penso en aquells entrenaments que fèiem quan no teníem ni motors, ni ordinadors. En el coneixement que adquiríem del cel, cosa obligada si volies localitzar quelcom. En la base tècnica a la que t’obligaves per a poder muntar i manegar aquells primers telescopis d’aficionat. Com supliran les generacions actuals aquest entrenament? O, simplement, serà necessari aquest entrenament?

El què jo he gaudit, i gaudeixo, del cel té molt a veure amb la meva comprensió del què observo. I això no m’ho dóna cap ordinador, ni motor, ni telescopi automàtic.

Si, dec ser un nostàlgic, està clar.

Ah, per cert. Josep, que el que et vaig dir aquella nit era broma, eh? No em penso retirar pas ara!

L'era del neutrí

En aquest blog ja vàrem parlar, fa més d’un any, d’aquesta partícula tant interessant com divertida, el neutrí.

Hey, no desconnecteu de llegir només per pensar que això serà molt difícil d’entendre! Tot i que la física al voltant dels neutrins és per a no dormir en un mes, aquí revisarem només alguns fets espectaculars d’aquestes entremaliades partícules.

El neutrí, descobert l’any 1956 després que fos predit ja l’any 1930, és una partícula singular. És fantasmagòric. Capriciosament transformista. Actualment controvertit. I augurador d’esdeveniments catastròfics.. Qui en dona més?

Anem a pams.

Per començar, mentre llegeixes aquest article, una ingent quantitat de neutrins estan travessant el teu cos. El teu cos, l’ordinador, la taula, el terra, l’edifici, ... i tot el planeta. De fet, si estàs llegint aquest article de nit, els neutrins que et travessen ho fan provinents de l’altre cantó de la Terra, d’allà on és de dia.

El Sol, igual que qualsevol altra estrella, crea neutrins com a part de les reaccions nuclears que també generen llum. Les quantitats són enormes. El resultat és que, cada segon, varis trilions de neutrins arriben al nostre món després d’haver nascut dins l’astre rei.

Fantasmagòrics. Arriben i se’n van, sense que els notem. No xoquen amb res. Per ells, les distàncies que hi ha dins un àtom, entre el nucli i els electrons, són immensos espais buits per on passar sense ser vist. La seva massa és petitíssima. Tan petita que no ha estat fins fa pocs anys que s’ha pogut calcular. Des del seu descobriment s’havia pensat que el neutrí simplement no en tenia de massa.

Amb un cos tan lleuger que fa enrogir d’enveja a les demés partícules, els detectors que l’home ha construït se les veuen i desitgen per a capturar-los. Immenses piscines subterrànies són els ulls de la ciència per a mirar neutrins. La raó d’aquests telescopis tan inversemblants: cap altra partícula és capaç d’arribar als detectors travessant les capes de la Terra... de forma que els escassos que es detecten en aquests laboratoris són... han de ser... neutrins. Pocs d’ells, molt pocs. Només el que, cansats de travessar-ho tot, decideixen acabar la seva vida, altrament eterna, xocant contra un àtom del detector.

Transformistes. Resulta que els neutrins tenen 3 varietats, anomenades, de vegades, “sabors”. I resulta que un neutrí canvia aleatòriament de “sabor”, de varietat. Vet aquí una cosa que canvia de cos, capriciosament, sense aparent control. Es pot complicar més la vida als científics?

Doncs si.

Controvertits. Qui no va sentir a parlar, fa uns mesos, dels famosos neutrins que anaven més ràpid que la llum, i que, així, enfonsaven la física einsteniana com si res? Aquest experiment està sota totes les mirades, crítiques, dels físics. De fet, molts d’ells estan segurs que un error ha de ser la causa d’aquest desgavell. Altres experiments similars no corroboren els resultats, i amb molta probabilitat tot acabarà bé, amb el què alguns ja diuen “Einstein 1 – Neutrins 0”. Encara ens queden, però, uns mesos de discussions i incertesa.

Auguradors. Fa anys que la ciència espera, pacientment, l’explosió d’una supernova propera. La mort catastròfica d’una estrella en la nostra galàxia, que ens permeti estudiar-les millor.

Cada any se’n descobreixen desenes, però estan situades en galàxies llunyanes. La darrera que es va veure en la nostra galàxia va ser l’any 1604.

Doncs bé, els poquíssims neutrins que es captin seran els missatgers que donin l’avís, i permetin que, quan això passi, tots els instruments de la ciència estiguin preparats i “apuntant” al lloc adequat. Abans que ens arribi la llum de l’explosió.

En aquesta explosió, els trilions (ja no sé si són trilions, quadrilions, ... tant se val, arribats a aquestes xifres ja és ben bé igual, no?) de neutrins generats sortiran, travessant despreocupadament l’estrella moribunda, i deixant la llum al darrera. Perquè la llum, que serà tot el que vulgueu, es comportarà com caldria esperar d’una partícula “normal i formal”, i simplement xocarà una i una altra vegada amb la densa matèria resultant de la catàstrofe, arribant per tant a la Terra més tard que els endimoniats neutrins.

Difícilment una cosa podria ser tant interessant i extravagant com el neutrí, oi?

Digne de clubs de fans, de portada de revista, d’eslògans estampats en samarretes, i de piulades de twitter.

Adéu a la crisi. Benvinguts a l’era del nou messies, el neutrí.

El més comú dels sentits

Vivim en un món tecnificat. En un món en el què la ciència ho domina (quasi) tot, tenim a ma un munt d’informació que ens apropa aquesta ciència fins a límits que poques vegades ens parem a pensar.

Però, amb tanta informació a l’abast, ... cóm saber quina és real i quina no? Cóm saber quina està sustentada en ciència, i quina en especulacions, o, fins i tot, en fal·làcies i enganys?

Aquest que us escriu és un àvid devorador d’informació relativa a la seva afició preferida. Quan m’inspiro per fer un article determinat és, probablement, perquè acabo de llegir, en revistes o per internet, quelcom interessant que em desperta la necessitat d’escriure.

Però la influència de la informació en els meus articles no acaba aquí. Un cop triat el tema, i potser redactades les primeres frases, les fonts d’informació tornen a ser, per mi, bàsica referència per a completar l’escrit. És clar, amb l’experiència acumulada al llarg de molts anys d’afició a l’astronomia, m’és senzill destriar la fidelitat de les fonts.

Contràriament al què hom podria pensar, la fidelitat de la informació no sempre està associada amb la firma o categoria de la font. En l’apartat positiu posaríem a la Wikipèdia. Sense marca científica al darrera, però amb l’habilitat per a concentrar milers de contribucions científiques desinteressades, i també a través d’un sistema de auto-regulació, que fa que les informacions no exactes siguin ràpidament corregides, és una de les fonts més impressionants i complertes que tenim a un click de distància.

Quan penso en cóm d’extraordinàriament bones són les fonts d’informació que tenim a l’abast, em venen al cap les errades que cometo en els articles que escric. Gràcies a lectors del blog descobreixo, de vegades, continguts no exactes en allò que he publicat. Lo interessant del cas és que els errors (pocs, espero) no es deuen, normalment, a les fonts que havia consultat quan vaig redactar l’article, sinó a equivocacions meves: informacions que tinc al cap, de les que “estic segur”, que no sempre consulto ni comprovo.

L'error, entès com a tal, em preocupa relativament poc (especialment si, després, hi ha mecanismes per a detectar-lo i corregir-lo). Però una cosa molt diferent és l’absoluta inexactitud d’algunes de les informacions a les què podem accedir, que, descaradament intenten explicar-nos un món que no existeix.

Aquest és el cas d’algunes fonts que no es sostenen en cap fet experimental ni observable. Fonts de les què, excepte que ens agradin les curiositats i els entreteniments, hem de saber fugir. Això, però, vol dir que les hem de saber detectar abans.

I aquí és on ha d’entrar en funcionament el sentit comú. Aquell sentit que no sé ben bé on resideix, i que la meva dóna té molt més desenvolupat que jo.

A qui no li ha arribat, alguna vegada, per correu electrònic informacions “científiques” extraordinàries, parlant de cataclismes, acabaments del món, prediccions fantàstiques...

En aquest sentit, és ja un clàssic de cada estiu (el perquè això es desperta cada estiu és, per mi, un enigma insondable) el correu electrònic que ens avisa que el planeta Mart es veurà, a simple vista, tan gran com la mateixa Lluna plena. I, per si això no fos suficient, acompanya amb multitud de dades i explicacions “científiques” que recolzen aquest fenomen.

Les que més m’agraden, però, són les referents a la teoria de la conspiració. Allò sobre que ens manipulen, que l’home no ha anat mai a la Lluna, que els científics, en realitat, estan en contacte amb extraterrestres, que els governants de la Terra coneixen perfectament el destí de l’humanitat però que ens l’amaguen, etc.

Ben mirat, la teoria de la conspiració permanent està molt bé, perquè ho aconsegueix explicar tot. Quan intentes contrarestar alguna de les informacions extraordinàries amb dades científiques, la teoria del complot t’explica que, és clar, estàs manegant les dades científiques que “ells” volen, i que “ells” t’amaguen les de debò.

Aquest any tenim un altre esdeveniment cataclísmic. És l’any 2012. Segur que s’acaba el món, segur. I, si no, és que hem interpretat malament el calendari Maya, o les prediccions de Nostradamus, i, en realitat, no era el 2012 sinó el 2024.

El sentit comú és el que ens ha de servir per a destriar la informació. No val l’excusa: “és que com que no en sé, ...” per a deixar-nos enganyar per aquest tipus de desinformacions.

Hem de demostrar que el sentit comú no és, ja mai més, el menys comú dels sentits. Quan el nas ens diu que alguna informació és sospitosa, més que simplement re-enviar-la i convertir-nos, així, en vehicles de la seva difusió , val la pena que ens aturem una mica, pensem, busquem, o simplement preguntem a qui creguem que ens pot donar un xic més de llum sobre la qüestió.

Espero, doncs, que gaudiu despreocupadament del proper vídeo del YouTube que us passin, en el què un suposat científic amb veu de doblador de serials, una vident amb mocador al cap, una princesa japonesa, un expert en desxifrar els missatges que ens envien des d’altres galàxies, o un perseguidor dels homes de negre, ens previnguin sobre la propera alineació catastròfica dels planetes.