Emocions amagades sota unes ulleres 3D

He estat dels primers en entrar.

L’enorme amfiteatre de l’IMAX era buit, i he escollit ràpidament un lloc ben centrat i suficientment elevat com per a poder contemplar la immensa pantalla.

Mentre jo em meravellava de les dimensions d’aquest teatre IMAX, la gent anava entrant, pràcticament en silenci respectuós, cosa, la veritat, a la que no estem gaire acostumats els que venim d’aquí.

La llum s’apaga, és hora de posar-se les ulleres 3D que ens han entregat a l’entrar.

I allà va. Les primeres imatges són absolutament impressionants. El transbordador espaial s’eleva de Cap Canyaveral, en mig d’un espectacle de soroll, amb tremolor del terra del teatre inclòs, i de llum. Tot en 3D.

Quasi sense temps de recuperar-se de l’emoció inicial, les imatges mostren el moment en el què els astronautes, ingràvids i fora de la seva nau, posen cuidadosament en òrbita al telescopi espaial Hubble.

Gran part de la pantalla gegant l’ocupa la imatge de la Terra tal i com l’està veient l’astronauta que ho grava. Es dibuixa perfectament la forma dels continents. Tot és blau intens mesclat amb multituds de franges de cotó blanc delicat, grans fronts de núvols que ajuden a donar encara més espectacularitat al nostre planeta.

En primer pla, el telescopi Hubble, amb dos astronautes que hi treballen, movent-se com si fos a càmera lenta.

El que es veia a la pantalla era tan increïble, tan espectacular, que he plorat. Llàgrimes d’emoció que s’han escapat per sota les ulleres 3D, mentre un intensíssim calfred m`ha recorregut tot el cos.

Quan vaig decidir fer coincidir el final del meu viatge de negocis als Estats Units amb la visita a aquest lloc sagrat, el teatre IMAX del Museu de l’Aire i de l’Espai de Washington D.C., ja sabia que no em decebria. Però, sincerament, no m’esperava aquest conjunt d’emocions, que no han parat d’envair-me en els 40-i-pico minuts que ha durat la pel•lícula.

Les imatges dels astronautes de les diferents missions que han anat reparant, i millorant, al Hubble són impressionants. Com es preparen, com viuen a l’espai, i com floten en el buit del cosmos, obrint les comportes del telescopi gegant per a treballar dins seu. I tot això amb la visió magnífica, al darrera, d’un món blavíssim i lluent.

“Cóm poden concentrar-se i treballar?”, em preguntava mentre veia la pel•lícula. Sembla impossible que no s’aturin, i aixequin la vista, immòbils, mentre gaudeixen de l’espectacle de la Terra sota seu. Suposo que el fet que s’estan jugant la vida en cada segon els manté concentrats en la feina, afortunadament per ells.

Les imatges gravades són d’excepcional qualitat i riquesa cromàtica. Projectades en 3D i en aquesta grandiosa pantalla del Museu de l’Aire i de l’Espai et deixen, literalment, clavat al seient i amb la sensació de no haver respirat en els 40 minuts.

Quan s’ha acabat, m’he aixecat portant posades, encara, les ulleres 3D. He pensat que m’ajudarien a dissimular uns ulls que no han deixat d’estar humits en cap moment.

Ha estat una experiència fantàstica.

L’única cosa que l’hauria fet encara millor hagués estat haver-la pogut compartir amb la meva família, amb la que un dia tornaré.

I és que mentre allà dalt, el Hubble mira incansablement a l’espai sense distreure’s per la incomparable bellesa de la Terra, aquí baix som tan afortunats que la bellesa la trobem, cada dia, en el somriure d’aquells a qui estimem, i amb els què compartim aquest planeta tan meravellós i irrepetible.