La increïble història d'un glòbul de sang

Ja hem parlat en aquest blog sobre com les estrelles són les fàbriques on es produeix tot el material del que estem fets (vegeu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/07/les-fabriques-de-la-vida.html).

Aquest tema sempre m’ha fascinat, i potser el podem interioritzar millor amb una petita història.

La història del cor d’un petit glòbul de sang.

Fa milers de milions d’anys, la nostra galàxia tenia un aspecte molt similar al que té ara. Habitada per multitud d’estrelles, algunes d’elles segurament primera o segona generació des del Big Bang.

En un lloc remot d’aquesta galàxia, al costat d’un dels braços espirals, un parell d’estrelles orbitaven una al voltant de l’altra. La distància que les separava feia que l’efecte de gravetat fos important i, per aquesta raó, es trobaven vinculades: era el que es coneix com un sistema binari.

Una de les estrelles de la parella era igual que el nostre Sol. Una estrella més aviat petita, poc destacable, i que havia nascut feia molt, molt de temps. Tan de temps que era ja vella. Feia tan sols uns centenars de milions d’anys que, en un atac de demència temporal, havia engolit als planetes que l’envoltaven. Tal i com se li havia anat acabant les reserves d’hidrogen en el seu nucli, l’estrella s’havia expandit extraordinàriament, i després havia expulsat les seves capes exteriors. L’estrella es moria.

Es moria com ho fan les estrelles que són com el nostre Sol. Es moren en silenci. Reduïdes en dimensió, un cop han expulsat les capes de gas, queden convertides en una resta compacte formada per oxigen i carboni, que ha deixat de funcionar com una estrella: ja no té prou capacitat com per produir reaccions nuclears en el seu interior. L’estrella s’anirà refredant lentament.

La seva companya era una estrella més gran, que havia nascut més recentment. Era tan gran que les capes més externes de gas es trobaven només a pocs milers de milions de quilòmetres de l’estrella protagonista de la nostra història.

Per efecte de l’atracció gravitatòria, grans masses de gas eren arrencades i, en un camí en espiral, queien sobre l’estrella anciana que es moria.

Poc a poc, en unes quantes desenes de milions d’anys, la massa de la nostra estrella havia crescut molt. És com si no es volés morir. Això de morir en silenci no li anava, i en preparava una de molt grossa.

Tot va passar molt ràpid. De sobte, i en el moment en el que la seva massa va créixer per sobre de 1,4 vegades la massa del nostre Sol, una enorme explosió termonuclear va desintegrar l’estrella.

L’explosió va ser fantàstica. Per uns dies, la llum de l’explosió va brillar més que tota la llum dels milers de milions d’estrelles de la galàxia juntes. L’espectacle devia ser magnífic pels móns habitats de la galàxia que la devien veure en els seus cels, mentre no estesin massa a prop, és clar.

En aquests focs artificials, la calor va ser tan monstruosa que els àtoms de matèria de l’estrella es van combinar formant un munt d’elements pesats, entre ells el ferro.

Milers de milions d’anys després, en un petit i bonic planeta que orbita una estrella en la nostra galàxia, per les artèries del cos de qui us escriu navega un glòbul de sang, el cor del qual està format per un dels àtoms de ferro que va néixer aquell dia llunyà.

Si, amics, així és com es va crear tot el ferro que coneixem: en la mort espectacular d’una estrella. No és fascinant?

Ara us podeu preguntar... i li passarà tot això al nostre Sol? La resposta és no. Bé, sent més precís, no del tot.

Es farà vell, com el seu avantpassat. Passarà el mateix episodi de violència temporal que el farà inflar-se fins a eliminar a quasi tots els planetes del seu sistema, inclosa a la Terra. Però, sense una companya que orbiti amb ell, sense l’aportació constant de gas que la torni a fer créixer, el Sol s’apagarà suaument.

Refredant-se lentament, el Sol passarà a ser un fòssil del cosmos. Cap glòbul de sang en l’univers portarà un àtom de ferro provinent del Sol.

El ferro de la nostra sang. La fi violentíssima d’una estrella. El cicle de vida i mort de l’univers.