divendres, d’abril 23, 2010

Atrapats en la sorra d'un món remot

En aquest bloc hem parlat vàries vegades de les missions que l’home està duent a terme, explorant planetes del nostre Sistema Solar.

La veritat és que no amago la meva fascinació davant això. Quan veig les fotografies rebudes, de Mart, o de Saturn. Quan penso en aquelles sondes, recorrent móns remots, descobrint cada dia coses noves. Quan m’imagino com deuen veure el nostre planeta blau des d’allà.

Ja sabíem de les meravelloses aventures de les ondes que estan recorrent Mart des de fa anys. També havíem parlat d’una de les sondes, l’Spirit, que seguia funcionant tot i arrossegant una de les seves rodes, que ja no girava. I fins i tot havíem compartir una fotografia on la pròpia sonda mostrava la traça que la seva pota trencada deixava sobre la terra del planeta roig.

Però, com han anat evolucionant aquestes sondes?

Spirit, amb la seva roda trencada, va tenir moltes dificultats per moure’s a finals de l’any passat. De fet, va quedar atrapada en una zona de sorra. Els científics van intentar alliberar-la tenaçment, però tot semblava ja perdut per a aquesta sonda.

Sortosament, es va alliberar i, ranquejant, va seguir el seu camí. Cap a on?
Doncs l’hivern marcià s’aproxima, i això fa que la radiació del Sol disminueixi notablement. Aquest fet és una amenaça temible per a les sondes, que, a més d’haver de suportar temperatures baixíssimes, veuen molt reduïda la recàrrega dels seus panels solars, que és la font d’energia que les fa funcionar. De forma que Spirit s’està movent per a situar-se el millor que pugui per a afrontar aquest dur hivern, en una zona en la què pugui rebre el màxim de radiació solar possible.

Fa dies que els científics han perdut, però, tota comunicació amb l’Spirit. Les sondes tenen un mecanisme que les fa entrar en estat de hibernació (de baix consum) quan el nivell de bateries cau per sota d’un mínim. Això podria haver passat, i la sonda podria estar ara recarregant desesperadament les seves energies amb els febles rajos de sol que li arriben. Si és així, els científics recuperaran la comunicació. Si no, la sonda s’haurà perdut per sempre.

L’altra sonda, Opportunity, segueix obstinadament la seva ruta cap a un cràter de Mart que els científics volen estudiar.
Res no ha estat fàcil, tampoc, per a aquesta andròmina. Les freqüents tempestes de sorra del planeta (immenses comparades amb les dels deserts de la Terra) han cobert les sondes vàries vegades de sorra, impedint així que els panells solars funcionessin.

La primera vegada que això va passar, allà per l’any 2005, els científics van creure que havien perdut les sondes. La sorpresa va ser, i ha estat sempre així des de llavors, descobrir que, dies o setmanes després, les sondes tornaven a la vida i emetien un “soc viu, soc aquí” que embogia d’alegria als equips de seguiment. El mateix vent que les havia cobert de sorra, les alliberava de la mateixa, i les sondes revivien amb la llum del Sol carregant les seves bateries una altra vegada.

En aquesta fotografia, pressa per una càmera situada en la part alta d’una de les sondes, es veu com els panells solars i la sonda es “camuflen” en el sol marcià, coberts per sorra roja.

No és impressionant?
Màquines de l’home funcionant i sobrevivint, molt més enllà de l’expectativa de temps que pensàvem, en móns desconeguts i remots.

Podeu llegir més informació, i veure fotografies espectaculars, a http://marsrover.nasa.gov/home/index.html

Però potser un dels majors èxits de l’exploració, sens dubte, és la missió Cassini a Saturn.
En òrbita des del 2004, i superats de molt els 4 anys que es pensava podia resistir, aquest satèl•lit ha fet descobriments i enviat fotografies i dades que han revolucionat el coneixement que teníem del planeta de l’anell.

Tan és així, que la NASA ha aconseguit pressupost addicional i ha allargat la vida de la missió uns quants anys més.

Descobriments sorprenents en els seus satèl•lits, com geysers d’aigua a Enceladus, pluges i mars de metà cobrint Titan (què hi haurà dins?), o la forma irregular i capriciosa d’alguns dels satèl•lits més petits.

I també sorprenents en el propi Saturn, com aurores boreals, tempestes amb llamps, o ciclons gegantins encara no explicats. I el descobriment d’una estructura d’anells molt més complexa i rica del què s’imaginava.

Mireu aquesta selecció de fotos.
Una dels anells, on es veu una estructura complexíssima. Els geysers d’Enceladus llençant columnes de vapor d’aigua a l’espai. La forma irregular de Prometeus. I la finíssima línia d’ombra que aquest satèl•lit projecte sobre els anells de Saturn (!!!!!)

En podeu veure més a http://saturn.jpl.nasa.gov/

En la immensitat de l’espai, en els recons del nostre Sistema Solar, una forma de vida, moguda per l’ànsia del coneixement, envia els seus emissaris a móns inexplorats. I obre els ulls, s’emociona, i nota com se li posa la carn de gallina, davant del què l’univers li mostra. I això només és el començament.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP