La Lluna i Saturn es donen cita al mig de Sant Cugat

En l’anterior article, us explicava la iniciativa “Discover the Universe”, promoguda per la revista Astronomy, i en la què participaria.

Es tractava de treure el telescopi al carrer, en un lloc ben públic, per a convidar a la gent a mirar per l’ocular i a interessar-se per les meravelles del cel.

Així ho vàrem fer, tal i com havíem previst, el passat dijous dia 7, muntant el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat.

Com sempre, vaig poder comptar a l’ajut del meu amic Xavi, sense el què no podria haver-me plantejat aquesta “aventura”. Gràcies, amic, un cop més!

La tarda havia estat esplèndida, i a les 9.30 del vespre, encara amb llum de dia, la Lluna creixent lluïa ben a munt, com si ens esperés.

Amb en Xavi vàrem inspeccionar el terreny. La plaça de l’estació és un gran espai obert, de vianants, amb terrasses de bars i restaurants. Era senzillament ideal, si el que volíem era no passar desapercebuts!

A aquelles hores, moltes famílies amb nens omplien les terrasses i la plaça. A més, amb cada tren que arribava, un nou rierol de persones circulava per allà.

Allò era com llançar-se a l’aigua freda: aquells primers moments de “dubte”, d’una certa por escènica. Faríem el ridícul?

Lògicament, a la que vàrem començar a muntar el telescopi, moltes mirades es van fixar en nosaltres. Afortunadament, els nens ens varen ajudar a trencar el nerviosisme d’aquells primers moments. De seguida, varen començar a rodejar-nos, impacients, quan van saber que podrien veure la Lluna.

Com no podia ser d’una altra forma, la Lluna els va al•lucinar, i alguns varen anar a buscar als seus pares.

Poc a poc, grups de gent es varen anar apropant.

A la Lluna la va seguir Saturn, que va centrar els “ohs!” dels observadors durant la segona part de la sessió.

Per allà varen passar els amics de l’Associació Astronòmica de Valldoreix-Sant Cugat, a donar-nos suport. I va venir la Joana, seguidora incondicional d’aquest blog, que es va desplaçar expressament des de Montornès.

Cap a la mitjanit vàrem desmuntar el telescopi, la plaça quasi solitària, només habitada per algun grup d’adolescents, alguns dels quals havien observat també minuts abans. Vàrem estimar que, en total, rondarien les 80-100 persones que varen poder observar aquella nit.

Ens ho vàrem passar molt bé, tan bé que segurament ho repetirem. És totalment diferent a les observacions més organitzades que fem, però justament aquesta improvisació, i el fet de poder-te enfocar a molta gent i cridar la seva atenció és el seu atractiu.

Com anècdota, dues nenes, de 10 i 8 anys, que, després d’observar la Lluna, se’n van anar a dormir a casa (viuen al davant de l’estació), però no sense abans demanar-nos que les aviséssim si observàvem més tard Saturn. Amb sabatilles varen baixar de nou quan el planeta dels anells era el nostre objectiu. I es van meravellar, igual que tots nosaltres, davant la increïble visió d’aquell món remot.

“És REAL?”
“Si. És magnífic, oi? Mireu com brillen els anells, fets de gel quasi pur. Voleu tornar-lo a mirar?”
“Si!!!”