Una agulla, un paper, i un got d'agua ens marquen el rumb de la vida

Un planeta preciós, ple d’aigua, i amb una densa atmosfera. Rius i torrents han anat esculpint valls i barrancs en la complexa orografia d’aquest món. Amb estacions de l’any molt acusades, és possible que en algun recó del planeta hagi evolucionat la vida. Un projecte de planeta ben prometedor, oi?

Aquest podia ser Mart, fa milers de milions d’anys.

Per què Mart és ara un gran, i espectacular, desert vermell? On és la seva atmosfera? I la seva abundant aigua? Tenim proves suficients com per a fer-nos pensar que el passat del planeta roig s’assemblava al descrit a l’inici, com ara les empremtes dels rius, inequívoques, o trossos de meteorits sobre la seva superfície, que van sobreviure a l’impacte per què alguna cosa, similar a una atmosfera, els va frenar.

Si agafeu una agulla fina, i la poseu, amb molta cura, sobre un tros de paper que suri en un got d’aigua, el paper, amb l’agulla sobre, girarà immediatament, assenyalant-nos el nord. Acabem de fabricar una brúixola improvisada.

De tots és conegut que el nostre planeta té un camp magnètic, que, entre d’altres coses, permet que aparells com la brúixola funcionin. Però molt més important que això, el camp magnètic de la Terra és un dels elements clau que ha permès la vida en aquest racó de l’univers.

El Sol, que ens il•lumina i ens dóna escalfor, és, com bé sabem, un gegantí reactor nuclear. Contínuament, la nostra estrella emet potents tempestes de partícules elèctricament carregades. És l’anomenat vent solar, que arriba als confins del sistema solar (com la sonda Voyager 2 ha pogut comprovar).

Aquestes partícules, llençades a altíssimes velocitats, són molt perilloses. Afortunadament per nosaltres, i per a totes les espècies vives del planeta, el camp magnètic de la Terra actua com un escut protector, i desvia a la major part d’aquest vent mortal. Sense el camp magnètic, doncs, aquest seria un planeta mort.

A més, el vent solar pot despullar un planeta de la seva atmosfera, amb la seva acció al llarg de milions d’anys. De forma que ja veiem que el disposar d’un planeta amb camp magnètic és molt més que una comoditat pels viatges.

És per aquesta raó que pot ser interessant conèixer una mica més com es produeix el camp magnètic de la Terra, i el per què no tots els planetes en tenen.

El camp magnètic es produeix per un efecte anomenat dinamo, en base al moviment (rotació) d’un nucli metàl•lic dins del planeta. Per tant, es necessiten dos ingredients imprescindibles: un nucli metàl•lic mòbil, i una rotació del planeta el suficientment ràpida com per a poder mobilitzar el nucli.

La Terra té un nucli molt dens, format per metalls, amb alt contingut de ferro i de níquel, tots dos elements conductors de l’electricitat. Tot i que el nucli pròpiament dit és molt dens (sòlid), les capes que l’envolten són més fluides, i poden, per tant, moure’s. I per què són fluides?

Resulta que en el moment de formació de la Terra, quantitat d’elements radioactius varen anar a parar al nucli del planeta. La seva descomposició escalfa l’interior de la Terra, fins al punt de mantenir aquest estat fluid necessari pel magnetisme, i per la vida!

Som afortunats, un cop més. Altres planetes no ho són tant.

Per exemple, Mercuri és massa petit. Això ha fet que, al llarg dels més de 4.500 milions d’anys de la seva existència, el planeta hagi esgotat el “combustible” de la radiació nuclear com a element escalfador del seu interior, i ara el seu nucli sigui sòlid, ... i immòbil.

Venus té pràcticament la mateixa dimensió que la Terra, però necessita quasi 244 dies per girar sobre si mateix! Massa lent com per a poder moure el nucli. Resultat: si mai hi viatgeu, no cal que porteu brúixola. Zero camp magnètic.

I Mart. Aquest és un cas espectacular de les conseqüències que perdre el camp magnètic pot tenir. El refredament del seu nucli va ser, probablement, la causa d’aquesta pèrdua. I amb ella, l’atmosfera. I gran part de l’aigua. I potser l’esperança de la vida.

Si, som afortunats. Tot, absolutament tot, en aquest bonic planeta s’ha encaixat per a que el puguem habitar.

Qui hagués dit que una brúixola fos una prova més d’aquest fet tan magnífic?

Vols saber més coses?

Per què el cel de la nit és fosc?
Què són les aurores?
El per què de les estacions de l'any?