dissabte, de desembre 10, 2011

Què pagaríeu per aquest viatge?





L’univers és immens, i segur és ple de lloc increïbles, sorprenents i inimaginables.

Tot i això, no cal anar fora del nostre propi Sistema Solar per a trobar móns estranys i exòtics.


En aquest article, farem un viatge a racons especials. Us recomano que us cordeu ben fort els cinturons de seguretat i, sobre tot, que deixeu volar, lliurement, la ment.

La primera parada la fem a l’únic planeta del Sistema Solar a on ens podrem treure, ni que sigui durant un petit instant, el casc, i, amb els ulls ben tancats - per a protegir-los -, notar l’aire del planeta colpejant contra la nostra cara. Benvinguts a Mart.

Els vents marcians són extraordinaris, amb velocitats de fins a 200 Kms/h. Però la baixa densitat de la seva atmosfera fa que notem aquest poderós vent com una simple brisa contra el nostre rostre.


Allà som, doncs, el nostre equip cobert de pols vermella, omnipresent allà on mirem. Alcem la vista, i la dèbil llum del Sol ens il·lumina un paisatge quasi familiar, que hem vist cent cops en fotografies dels deserts del sud-oest dels Estats Units.

Seguim viatjant. Segona parada: Io.

Estem arribant a les proximitats del gegant Júpiter. De tant a prop, inspira respecte. Veiem perfectament el moviment ràpid dels núvols i tempestes de la seva atmosfera. També divisem ja el nostre destí, un dels principals satèl·lits d’aquest colós.

Des d’aquesta distància, Io ens apareix com un món torturat. Podem veure constants erupcions de multitud de volcans. La lava surt per infinites fissures. Miris on miris, sembla un veritable infern. L’efecte de la gravetat tan extraordinària de Júpiter sobre aquest petit món provoca marees titàniques, que, a falta de mars que poder moure, deformen l’interior del satèl·lit i l’escalfen, turmentant-lo constantment, i convertint-lo en un dels llocs més perillosos del Sistema Solar.

Ens quedem una estona a la nostra nau, embadalits mirant l’escena. En primer pla, Io, de colors brillants, dominant el vermell i el groc. Explosions aquí i allà, que veiem perfectament des de la seguretat de la prudent distància a la que som. I en segon pla, el rei dels planetes, imponent, rotant rapidíssimament – en poc menys de 10 hores dóna una volta sencera .

No ens cansaríem d’admirar els colors i formes de l’atmosfera de Júpiter. Però hem de marxar, hem de seguir. A més, la última cosa que voldríem és apropar-nos massa al gegant. La nostra nau, de darrera generació, seria esclafada, en un instant, per les immenses pressions de l’atmosfera del planeta.

Ens dirigim ara més lluny, al regne dels anells.

Per moltes fotografies que haguem vist de Saturn, res ens pot preparar per la visió dels seus anells. Com si d’una peça de porcellana es tractés, un gran nombre d’anells envolten al planeta, sense tocar-lo.

Quasi no ens ho podem creure, quan ens adonem que els anells són finíssims. Tan fins que, potser, deuen tenir uns pocs metres de gruix. Increïble tanta perfecció. I, ara que som ben a prop, descobrim que estan fets per bilions de partícules petites, brillants. És, ...., és, .... gel!

La llum dèbil del llunyà Sol es reflecteix sobre els anells. Però, de seguida, la nostra atenció es desvia cap al planeta, sobre el què veiem dibuixada l’ombra gegantina dels anells.

El nostre destí, però, no és l’enorme planeta gasós, sinó un dels seus satèl·lits: Titan.

Penetrem les capes altes de la seva atmosfera. Núvols densíssim fan tremolar la nostra nau.
Sortim dels núvols ben a prop ja de la superfície. Aterrem en un lloc ple de roques. Mirem per la finestra... i som al costat d’un llac!

Hi ha molt poca llum. Aquí els rajos del Sol arriben molt febles i, a més, tot és cobert de núvols.
Un soroll familiar ens posa la pell de gallina. Un repicar contra la nostra nau. Primer lentament, però augmentant de seguida el ritme. Plou!

L’aigua del llac és fosca, amb tonalitats blaves metàl·liques. Les gotes de pluja que cauen a sobre salpiquen espectacularment, ja que aquest satèl·lit té una gravetat molt feble, similar a la de la nostra Lluna. Aquesta “aigua” és, en realitat, metà líquid! Amb temperatures de -170 graus, aquí, el gas és líquid.

És un món espectacular. El cicle de l’aigua, que ens és tan familiar a la Terra, és, en aquest recó del Sistema Solar, reemplaçat pel cicle del metà. Núvols de metà, llacs i rius. Pluja de metà. Petites variacions de temperatura que vaporitzen el gas, i creen núvols. I torna a començar.

Ens atrevim a baixar de la nau, ben protegits de la temperatura pel nostre vestit espaial.

Rebotem contra el terra, saltant com havíem vist fer als astronautes de la Lluna. Però aquí, a més, ens dóna l’impressió de volar. L’aire, majorment nitrogen –com a la Terra –, és aquí molt més dens que en el nostre planeta, i els moviments que fem amb els braços mentre saltem, com a càmera lenta, ens fan avançar, movent-nos torpement com si fóssim ocells fent el seu primer vol.

En aquest món podríem volar, textualment, emprant grans ales artificials!

Mentre saltem, observem el paisatge fosc. Muntanyes, valls i canons, creats per l’erosió de “l’aigua”. Per tot arreu, rius i llacs de color metàl·lic.

Ha començat a ploure de nou quan pugem a la nau. Una última mirada al darrera, a les gotes salpicant el llac, caient de núvols foscos que s’estenen per tot arreu. Llàstima. Viure a Titan significa no poder veure mai la meravella que representa una sortida de Saturn i els seus anells per l’horitzó.

Ens enlairem del satèl·lit. Anem ara relativament a prop, a una altra de les llunes de Saturn. Un lloc misteriós, Enceladus.

Ara ja hi som a prop. L’observem per les finestres. Res de baixar aquí, ja que la seva feblíssima gravetat el converteixen en un lloc realment perillós per a fer salts.

Un cop més, ens meravellem amb el paisatge que es dibuixa al darrera d’aquesta lluna. Saturn, majestuós, il·luminat parcialment, ens mostra, com si de la nostra Lluna es tractés, una fase creixent.

De sobte, quelcom atrau la nostra atenció. D’Enceladus sembla sortir quelcom, disparat a tota velocitat cap al buit de l’espai. Ens hi fixem amb cura. Ostres! És aigua! Bé, gel. Guèisers enormes llencen gel a centenars de quilòmetres d’alçada!

Els instruments d’abord ens indiquen que, sota la superfície d’aquest satèl·lit, hi ha grans reserves d’aigua, probablement en estat líquid. Possiblement la intensa activitat geològica manté, en el seu interior, suficient escalfor com per a permetre que l’aigua no es glaci.

Algun dia hi tornarem, amb sondes que puguem enviar a la superfície i que seran els nostres ulls. Ulls que, segurament, podran observar un món fantàstic, digne de les millors novel·les de Julius Verne. Un món soterrani, de cavernes plenes de rius i llacs d’aigua. Un món en el què, si tenim molta sort, podrem descobrir, per primera vegada, la vida fora de la Terra. Una vida que s’haurà fet pas en un recó hostil del Sistema Solar, gràcies a l’escalfor de l’interior d’aquesta gran roca còsmica.

Un senyal acústic ens desperta d’aquests somnis plens d’estranyes formes de vida. És hora de tornar a la Terra.

El viatge de retorn se’ns fa llarg. Deixem vagar la ment, pensant en tot el que encara no hem vist.

Imaginem com deu ser la superfície de Venus, el planeta bessó de la Terra. Una superfície que faria quedar curtes les imatges més dantesques de l’infern, amb temperatures suficients com per a desfer el metall, i una atmosfera densa d’àcid sulfúric.


Imaginem, també, com deuen ser els planetes gegants més exteriors. Urà i Neptú, immenses boles de gas. El nostre Sol, vist des d’allà, deu ser un punt. Molt més lluminós que els milers d’estrelles que veuríem, però, al cap i a la fi, un astre distant ben poc espectacular.

Un cop més, tornem a la realitat quan, a la llunyania, veiem un planeta familiar, al que ens dirigim.

Allà, il·luminat parcialment pel Sol, com una obra d’art que un pintor còsmic hagués volgut crear. El seu color blau intens perfectament visible, tacat per l’escuma blanca dels seus núvols.

Un món en el què milions de formes de vida han evolucionat durant milions d’anys, superant catàstrofes, i tornant a poblar, un cop i un altre, el planeta més meravellós. El recó més bonic de tot l'univers.

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP