La seqüència de formació d’una estrella ja la coneixeu els que heu anat llegint assíduament aquest blog: la gravetat de la gran concentració d’hidrogen fa que aquest vagi “caient” cap al centre de gravetat comú, escalfant-se a mesura que va augmentant la pressió del gas, fins que aquesta pressió és tan enorme en l’interior de la gran bola de gas que s’engega el procés de fusió nuclear, que fa que la nova estrella quedi en equilibri. L’estrella comença a brillar.
No està clar què és el que va provocar que aquell núvol d’hidrogen comencés a condensar-se. Pel que coneixem d’altres llocs de la galàxia, en els que s’estan formant estrelles, podem suposar que el nostre Sol no es devia formar aïllat. Ben al contrari, es va formar, segurament, junt amb alguns altres sols, a partir de la mateixa nebulosa.
També podem suposar, a partir d’aquest coneixement que tenim del naixement d’altres estrelles, que esdeveniments més o menys extraordinaris, com per ex
emple l’explosió d’una supernova propera, o la col·lisió entre dues galàxies, poden ser el detonant que inicia la seqüència que hem repassat anteriorment, i que converteixen una avorrida nebulosa en una autèntica màquina de crear estrelles.En el moment en el què el Sol va néixer, el gas no era, en realitat, tot hidrogen. En efecte, si bé la nebulosa devia estar composada per aquest element en més d’un 98%, les generacions anteriors d’estrelles, que havien nascut, i mort, en l’univers havien ja enriquit el gas primigeni amb altres elements, com ara l’heli, el carboni o l’oxigen. Fins i tot ferro, i altres elements pesats formats dins de les estrelles ja mortes (prova d’això és la composició del nostre planeta o de nosaltres mateixos!)
La matèria més propera al centre d’aquesta enorme nebulosa va formar el Sol, però la més externa va quedar vinculada a la nova estrella, per efectes de la gravetat, girant al seu voltant. És a dir, en els primers milions d’anys de vida del nostre Sol, aquest estava envoltat per una quantitat apreciable de matèria “sobrant”. Aquesta matèria, per efectes de la rotació al voltant del Sol, havia anat agafant la forma aplanada d’un disc. Un enorme disc de matèria que donava tombs a la estrella central.
En un procés lent, però constant, la matèria d’aquest dics, anava agregant-se, en base a xocs i col·lisions. Poc a poc, de granets petits, a pedres, a roques, i a planetes.
Estava naixent el sistema solar.
En aquest punt, els astrònoms no coincideixen. Sembla haver-hi dues teories bàsiques. En una d’elles, la matèria més densa (i pesada) s’acumula en l’interior del disc, i dóna lloc als planetes sòlids, com Mercuri, Venus, la Terra i Mart, així com a milers d’asteroides. Els planetes gasosos es formen en òrbites més externes (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú).
En la segona teoria, els planetes es formen fora de les òrbites que coneixem avui en dia. Per exemple, Júpiter es forma molt més a prop del Sol, i la Terra podria ser lluny. És en base a grans interaccions gravitatòries que, lentament, els planetes van ocupant les òrbites actuals.
Sigui com sigui, els científics tenen clar que els primers temps del nostre sistema solar varen ser caòtics. Els xocs entre planetes, i altres cossos, eren constants. Molts “projectes de planeta” devien desaparèixer, en ser destruïts per enormes col·lisions. Els planetes supervivents anaven “netejant” de matèria els seus voltants: aquella matèria que es trobava massa a prop era capturada; i la que estava més lluny, expulsada.
El fet que els planetes es creessin a partir del disc explica que tots ells orbitin en el mateix pla, més o menys.
Milions d’anys d’aquest joc de billar van aclarir el disc de matèria. Tot va anar quedant al seu lloc, tot ben endreçat i ordenat.
No tot va ser tan ordenat, però. De tant en quant, un dels planetes més grans , en aq
uest joc per buscar l’estabilitat de la seva òrbita, pertorbava cometes o asteroides, llençant una pluja de projectils, petits i grans, contra els planetes interns, Terra inclosa.L’aparent calma i serenor que veiem avui en el nostre sistema solar és, doncs, producte d’un llarg procés, que va passar del caos a l’ordre.
Sabem avui que aquest mateix procés està en funcionament en altres estrelles joves. Els telescopis han identificat ja discos de matèria orbitant sols distants. Discos que acabaran creant planetes, similars als centenars de planetes que ja s’han descobert girant al voltant d’altres estrelles.
El nostre és un sistema solar serè. Penseu-hi quan, aquests dies de desembre, mireu al cel de nit i veieu la magnífica lluentor de Júpiter, o després de la posta de sol us embadaliu mirant al brillantíssim Venus sobre l’horitzó oest.
Vols llegir més sobre el nostre Sistema Solar?
- Una nau és en camí cap als asteroides: "Explorant les roques del nostre Sistema Solar"
- "Què té Mart que ens fascina tant?"
- "Missió cap a Plutó"
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada