El Sol, però, és també una bèstia molt perillosa. A l’hora que produeix llum i material per a la fàbrica de la vida, envia a l’espai una autèntica pluja mortal. Són els anomenats rajos còsmics.
Fa més de cent anys es sospitava que ens rodejava una espècie de radiació, llavors d’origen desconegut, que afectava de vegades a instruments de laboratori molt sensibles. L’any 1912, un físic austríac, emprant un globus, va demostrar que aquesta radiació era més gran com més a munt s’estava. Es va, per tant, deduir que aquesta radiació venia de l’espai, i es va batejar com a “rajos còsmics”.
Avui sabem perfectament què són. En realitat, no es tracta de “rajos”, sinó partícules. En concret, nuclis d’hidrogen i d’heli que ens arriben contínuament de l’espai, la majoria dels quals provinents del Sol.
Aquestes partícules són altament perilloses per a la vida tal i com la coneixem.
Afortunadament per a nosaltres (i per a tots els éssers vius d’aquest planeta), l’atmosfera de la Terra, i el camp magnètic del nostre planeta, actuen com a escut protector, i “filtren” la majo
r part d’aquesta radiació.De no ser per aquesta atmosfera, els rajos còsmics esterilitzarien el planeta.
Per a fer-nos una idea de l’efecte d’aquestes partícules, hem de tenir en compte que cada any rebem al cos uns 30 milirems de radiació degut als rajos còsmics que aconsegueixen travessar l'atmosfera(en general, es calcula que rebem uns 300 milirems de radiació a l’any degut a tot el que ens rodeja. Això inclou els rajos còsmics, els aparells i electrodomèstics, la pròpia Terra, les proves mèdiques, etc.). Aquest nivell de radiació, com dèiem, augmenta al pujar. Així, les tripulacions de les línies aèries reben més dosi de radiació, de forma que, estadísticament demostrat, tenen un 4,5% més de probabilitat de tenir algun tipus de càncer.
De fet, això té efectes greus pels astronautes, que treballen fora de la protecció de l’atmosfera i del camp magnètic de la Terra. És un dels problemes més importants a resoldre de cara a poder realitzar llargs viatges espacials.
No només el Sol ens bombardeja amb aquesta pluja radioactiva. En efecte, el Sol no és més que una dels bilions d’estrelles que habiten la nostra galàxia, de forma que també rebem, tot i que en menor quantitat, és clar, rajos còsmics provinents de qualsevol punt de l’espai.
Ja us podeu imaginar que aquests perillosos, i entremaliats, “rajos” interfereixen, de tant en tant, amb instruments i aparells de tot tipus. En ordinadors, són els causants, de vegades, d’algunes “penjades” aparatoses i inexplicables (ep! no deixeu, però, de sospitar del Windows cada cop que es pengi el vostre ordinador, eh? A veure si ara li donareu la culpa als rajos còsmics!).
La gent que ens “dediquem” a fotografiar l’espai ho coneixem bé. No és gens estrany trobar el rastre lluminós que deixa una d’aquestes partícules quan impacta contra el detector de la nostra càmera.
Tot i que no els veiem, doncs, estant per tot arreu, i de res ens serveix el paraigües!
El proper cop que feu una animalada, consoleu-vos pensant que tot va ser degut a l’efecte dels rajos còsmics xocant contra una de les vostres neurones.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada