El Sol, com sabeu, és un enorme forn nuclear. Cada segon, uns 700 milions de tones d’hidrogen és fusionat, alliberant l’energia equivalent a 10 mil milions de bombes nuclears (cada segon!).
Darrera la seva aparença tranquil•la, el nostre Sol amaga el cor d’una bèstia. I una bèstia d’aquest calat pot ser molt perillosa quan s’enfada.
En un cicle que encara no coneixem amb profunditat, el Sol canvia el seu caràcter cada onze anys. En aquests períodes d’alta activitat, l’astre desplega exuberantment part de la seva potència, en forma de taques solars i, molt més perilloses, explosions que llencen a l’espai quantitats ingents de material a tota velocitat.
El sol està entrant ara en el seu punt àlgid dins el cicle d’onze anys. L’activitat solar s’espera que sigui màxima cap al 2013.
Afortunadament, el nostre planeta es protegeix de la fúria del Sol gràcies a un escut magnètic, que desvia la major part de partícules que ens arriben. De no ser per aquest camp magnètic, la vida a la Terra no seria possible.
En un món gens tecnificat, aquí acabaríem l’article.
Però el cert és que les tempestes solars, a pesar de ser desviades pel nostre escut, acaben produint efectes electromagnètics que poden arribar a ser devastadors per a les nostres vides modernes.
Tenim pocs antecedents, degut precisament a que fa tan sols algunes desenes d’anys la tecnologia no era tan present com ara. Però si s’analitzen els antecedents dels quals es té constància, t’esgarrifes.
Al 1859, una enorme tempesta solar va deixar al món d’aquella època sense servei de telègraf. És més, es va documentar que algunes estacions de telègraf podien arribar a transmetre sense necessitat d’engegar les bateries, gràcies a les corrents elèctriques induïdes que es van generar a l’atmosfera.
Una tempesta com aquesta, si es produís avui en dia, seria catastròfica. Molts satèl•lits quedarien inutilitzats, incloent els que donen servei al sistema de navegació GPS, que avui emprem per a tot. Les telecomunicacions en el planeta quedarien afectadíssimes. I, encara pitjor, es calcula que multitud de grans estacions transformadores d’electricitat arreu del món es fondrien, deixant sense electricitat a extenses zones poblades. No estem parlant de petits transformadors, que es substitueixen i ja està. Estem parlant de grans equipaments dels que, simplement, no hi ha prou recanvis en el planeta, i que trigaríem entre mesos i anys en fabricar i substituir.
L’any 1989, un exemple recent per tant, una petita tempesta solar (potser la tercera part menys potent que la del 1859) va deixar sense electricitat a una gran part del Quebec a Canadà.
Tot i que tenim satèl•lits que estan monitoritzant el Sol a cada moment, un cop detectada l’erupció solar tindríem ben poc temps per a reaccionar. Aquest temps si que serviria per a protegir les vides dels astronautes (si en aquell moment tinguéssim tripulacions a l’espai), però poca cosa més.
Igual que tenim la certesa que, algun dia, esperem que molt llunyà, ens haurem d’enfrontar a l’impacte d’un gran meteorit o cometa, també sabem que, més d’hora que tard donada la freqüència dels onze anys, ens colpejarà una tempesta solar de forma directa. És qüestió d’estadística.
La frase “jugar a la ruleta russa amb el Sol” ve a dir que no estem fent gaire per a prevenir els efectes que aquesta futura tempesta produirà. Per exemple, tot i que les estacions transformadores d’electricitat que composen els grans nusos elèctrics del món són caríssimes, no hauríem de tenir recanvis suficients simplement emmagatzemats com a mesura de precaució? I què passa amb els satèl•lits? No hauríem de tenir preparats substituts i mitjans com per a poder regenerar els serveis bàsics el més ràpidament possible?
Més allà de l’efecte magnífic de poder veure aurores boreals en qualsevol punt del planeta, les tempestes de les què estem parlant ens poden retornar al passat durant unes quantes setmanes, mesos, o fins i tot anys.
No té per què passar en aquest cicle solar. Ni en el que ve. Potser no passarà en 100, o 200 anys. O potser si.
Vivim a l’ombra (o, més ben dit, a la llum) d’un gegant. Un gegant que ens deix viure al seu costat, i al que necessitem a tota costa. El problema és quan aquest gegant esternuda.
Els humans, fidels a la tradició, necessitem les crisi per a reaccionar. Necessitarem segurament que una d’aquestes tempestes ens recordi que hem de prevenir. I llavors si, organitzarem una conferència mundial per a tractar-ho, es destinaran diners, i es dissenyarà un programa d’emergència, batejat amb unes sigles pomposes.
Esperem, dons, que la tempesta que provoqui aquesta reacció sigui de les petites.
És curiós, però pensant en tot això, ja és ben veritat que, de vegades, la mala fama se l’emporten altres. O si no digueu-li a la pobre Lluna, amb aquella frase que diu “tenir mala lluna”.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada