La meva fotografia de fa 47 milions d'anys

Fa uns dies vaig fotografiar aquest objecte espectacular. La seva llum ha estat viatjant durant més de 47 milions d’anys per a acabar sent recollida pels detectors de la meva càmera.

És una galàxia, vista de perfil.

Les galàxies són enormes congregacions d’estrelles (amb els seus planetes), pols, i gas. Tot aquest material es troba vinculat per efectes de la gravetat mútua, i gira al voltant del centre de gravetat comú.

Nosaltres també ens trobem dins una galàxia. La nostra l’hem anomenada la Via Làctia.

La que veiem a la foto té un nom molt menys poètic. És la NGC4565.I, igual que la Via Làctia, aquesta gran ciutat espacial conté milers de milions d’estrelles.

Com deia al començament de l’article, de fet, estem veient cóm era aquesta galàxia fa uns 47 milions d’anys. Tot i que ens sembli molt de temps, en l’escala còsmica això és, només, un sospir.

Degut a que la velocitat de la llum, la nostra missatgera preferida, és finita, resulta que, quan més lluny veiem, més al passat mirem.

Els científics, amb instruments com el Hubble, poden observar galàxies que varen existir fa milers de milions d’anys. Objectes que segurament ja no existeixen.

Mentre la meva càmera recollia els fotons emesos per la NTGC4565, jo intentava gaudir de la nit claríssima de Falset, amb un ull al cel i un altre a la pantalla de l’ordinador que controlava els diferents instruments (és sorprenent la quantitat de petites coses que poden anar malament i malbaratar les hores de treball que es necessiten per a aconseguir una fotografia!)

Allà, mirant el cel, reflexionava sobre aquest tema de la llum i del temps, i de la sort que tenim que la llum no viatgi infinitament ràpida.

Sí, perquè imagineu-vos si fos així. La informació es perdria. Esdeveniments passats que, justament per passats, quedarien ocults per a nosaltres. Penso que la supernova que explota, en un dels espectacles més exuberants de l’univers, ho fa sabent que la seva potent llum, tot i que devastadora per als infortunats móns propers, recorrerà l’univers de punta a punta durant milers de milions d’anys, per a l’admiració de futures generacions.

El passat ens envia imatges, que podem analitzar, de les què podem gaudir, amb les què ens podem emocionar. Imatges que ens mostren cóm érem de petits, què fèiem.

El cel és una extraordinària pantalla de cinema, per on va desfilant el documental més magnífic mai fet. El documental de la creació, i vida, de l’univers.