Com ja és habitual, les famílies i les nenes i els nens en varen ser els protagonistes.
Formant una
ordenada cua, i pujant un rere l’altre sobre la cadira que permetia als més
menuts arribar a l’ocular, els nens deixaven anar tota mena d’exclamacions de
sorpresa quan miraven per primer cop la Lluna. I aquestes exclamacions es
repetien, després, amb els adults.
Les condicions de
visibilitat van ser molt bones. Tot i els núvols prims, l’atmosfera semblava
estar col·laborant per a permetre’ns obtenir imatges claríssimes.
Vull destacar
que, a més de l’ajut del meu amic i company en afició, en Xavi, també se’ns va
sumar en Manel, amb el seu telescopi, de forma que doblàvem les capacitats de
poder ensenyar els objectes.
Júpiter no va
decebre. Amb imatges molt ben definides, ens va ensenyar les bandes equatorials
de colors marronosos, així com 4 dels seus satèl·lits (els principals), que els
nens varen identificar de seguida.
La visió del
planeta gegant a 240 augments, gràcies a l’ocular que ens va prestar en Manel,
va ser gloriosa, amb molt de detall i contrast. No podies parar de mirar-lo.
Però els nens
estaven impacients. Els havíem promès “navegar” sobre la Lluna, “conduint” ells
el telescopi.
Així que vàrem
muntar una càmera que ens portava les imatges del telescopi cap a la pantalla d’un
ordinador, i ... a volar! Els nens manegaven els comandaments com si d’una nau
es tractés, i anaven recorrent els detalls de la Lluna a la seva voluntat.
De nou, les
imatges que ens estava regalant la nit eren perfectes. Per la pantalla
desfilaven cràters immensos i muntanyes. Podíem parar-nos en qualsevol part de
la Lluna, i comentar el què vèiem a la pantalla.
La definició era
tan bona que no teníem dificultat en veure els primers rajos de Sol il·luminant
els cims més alts de serralades lunars que encara eren a les fosques: allà, el
Sol estava sortint.
Era hora d’anar
ja cap a casa. La nit, no excessivament freda, sí que estava carregada d’humitat,
i tot l’equipament era xop, incloent les fitxes explicatives (afortunadament
plastificades) que hem incorporat a les observacions.
La sensació que
em queda després d’aquest tipus de sessions és d’absoluta satisfacció. Escoltar
els comentaris dels nens, veure’ls-hi l’expressió de la cara. Què més es pot
demanar?
Com sempre fem,
repetirem. En Xavi i jo seguirem treballant per a que aquestes observacions
siguin, cada cop, més intenses i riques. La incorporació de la càmera ens obre
moltes possibilitats, que pensem explotar.
I si se’ns
uneixen amics aficionats, amb els seus telescopis, com ahir en Manel, serà ja
perfecte.
Ah! Nenes i nens... espero ara els vostres dibuixos de l'observació, eh?
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada