Galàxies en el cel de primavera

Els aficionats a l’astronomia sabem que la primavera és l’estació de les galàxies. En aquesta estació, la visió que tenim des del nostra planeta cap a l’espai va en direcció oposada a la Via Làctia, de forma que no hi ha res que s’interposi entre nosaltres i  l’espai més llunyà. Seria com submergir-se en aigües profundes.

Multitud de galàxies queden, a la primavera, a l’abast dels telescopis fins i tot més modestos.

Recordem que una galàxia és una autèntica ciutat còsmica, en la que viuen milers de milions d’estrelles (de Sols). La nostra galàxia, la Via Làctia, no és més que una de les innumerables galàxies que existeixen a l’univers.

Aquests objectes em fascinen per varis motius.

En primer lloc, per la seva llunyania. Certament, quan mirem (o fotografiem) nebuloses, o estrelles interessants, estem observant objectes de la nostra pròpia galàxia. Objectes que es situen a distàncies de l’ordre de les desenes, centenars o fins i tot milers d’anys llum de nosaltres.

Però quan apuntem a les galàxies, pugem l’ordre de magnitud de les distàncies als milions d’anys llum. És a dir, la llum que rebem d’aquests objectes va sortir d’allà fa milions d’anys, la qual cosa et fa plantejar-te moltes preguntes.

Em fascinen també per la seva bellesa, especialment les galàxies espirals. Aquesta forma, l’espiral, és de les més típiques, i és una fase plena d’activitat, que, en una galàxia, vol dir creació d’estrelles. Però les galàxies acostumen a devorar a les seves germanes més petites, i, en aquest procés, poden arribar a perdre la forma espiral i acabar convertint-se en monstres immensos. Són les galàxies el·líptiques, poc afavorides estèticament.

La Via Làctia és una espiral. Deu ser magnífica vista des de fora, cosa que ens podem imaginar a partir de cóm veiem altres galàxies de forma i dimensió similars a la nostra. Malauradament, és improbable que l’home pugui mai observar-la en tota la seva bellesa, ja que tal cosa ens obligaria a separar-nos d’ella, viatjant, com a mínim, uns quants centenars de milers d’anys a la velocitat de la llum!

En tercer lloc, m’atrauen per la dificultat que comporta la seva fotografia i el processat posterior, per tal de poder capturar els delicats detalls de les seves estructures. Tot un repte.

Comparteixo amb vosaltres les fotografies  fetes des de Falset durant les darreres setmanes.

En aquesta primera, veiem un parell d’espirals, la M65 i la M66. Es troben a la constel·lació del lleó, i a una distància de 35 milions d’anys llum de nosaltres. Les dues galàxies interaccionen entre elles, amb efectes gravitatoris que acaben per deformar-les.

Aquesta és una ampliació de la M66, amb colors invertits per a poder apreciar millor les formes d’aquesta espiral que veiem de front.

 

La segona fotografia correspon a la galàxia NGC4631, anomenada la galàxia de la balena, que apareix acompanyada d’una germaneta més petita, captiva de la seva gravetat i que, segurament, acabarà sent devorada. La NGC4631 és, també, una espiral, però que veiem pràcticament de perfil. A pesar de la seva distància, entre 25 i 30 milions d’anys llum, ens mostra molt de detall en aquesta fotografia. En concret, les zones de color rosat són àrees d’important activitat de naixement de noves estrelles.

Recordo, quan era un adolescent, les hores que dedicava a follejar enciclopèdies per a admirar aquelles històriques fotografies de galàxies fetes pel llegendari telescopi de Mont Palomar. En aquells moments, era la punta de la tecnologia, que permetia obtenir visions de l’univers inèdites i espectaculars.

Qui ens anava a dir, als que llavors somiàvem en poder fotografiar, algun dia, objectes astronòmics, que ho podríem arribar a fer amb resultats tan espectacularment comparables.

Per acabar aquest article, i com a element de reflexió sobre el progrés que en els darrers anys ha tingut l’astrofotografia d’aficionats i els equipaments que es troben a la nostra disposició, us deixo amb una comparació, costat amb costat, de dues fotografies de la galàxia M51. La de l’esquerra és un escanejat d’una d’aquelles fotos històriques del Palomar, feta allà pels anys 70, que jo mirava bocabadat i que he rescatat d'una de les enciclopèdies de casa dels meus pares. La de la dreta feta per qui us escriu, fa només un parell d’anys.

Sí. Al darrera de molt treball i errors, aquesta afició et dóna, sovint, moments de satisfacció. Petits èxits, que t’esperonen per a seguir a la caça d’aquestes bèsties del zoològic còsmic que omplen les nostres nits de primavera.