El camp magnètic del planeta constitueix una defensa natural contra les partícules, i n’aconsegueix aturar moltes.
Però, de tant en quant, alguna aconsegueix obrir-se camí i baixar, a velocitats properes a la llum, cap a nosaltres. Amb quins efectes?
Si pensem en les partícules que arriben, trobem, en primer lloc, als enigmàtics neutrins.
Aquests fantasmes són tan increïblement petits i amb tan poca massa que quasi no interaccionen amb res, i simplement travessen la Terra, i els nostres cossos, sense xocar contra cap àtom. Mentre estàs llegint aquest article, milions i milions de neutrins estan entrant, sense conseqüències, pel teu cap i sortint pels teus peus (si és de dia, ja que la majoria de neutrins que ens arriben ho fan del Sol), o bé entrant pels teus peus i sortint pel cap (si és de nit, també provinents del Sol, però que t’arriben després de travessar TOT EL PLANETA des de l’altra banda de la Terra on llueix el Sol!).
Però també tenim els rajos còsmics. Aquests són molt més perillosos: partícules moltíssim més grans i pesades que els neutrins (poden ser protons, o altres nuclis atòmics) que també arriben a gran velocitat.
Afortunadament, el camp magnètic de la Terra ens protegeix de la major part, que queden atrapats al voltant del nostre planeta. Però alguns aconsegueixen passar.
Els que passen l’escut magnètic, xoquen contra el segon escut natural: l’atmosfera. Els rajos còsmics, en la seva boja carrera, impacten contra les molècules de nitrogen i oxigen, provocant reaccions de transformació en les què el perillós raig còsmic s’esmicola en una autèntica cascada d’altres partícules derivades, ja sense tant perill.
Però, tot i aquestes proteccions, sempre n’hi ha que aconsegueixen passar. Amb importants conseqüències, com ara veurem.
L’orígen dels rajos còsmics no està clar. De fet, hi pot haver ben pocs processos a l’univers capaços d'accelerar partícules tan “grans” a velocitats properes a les de la llum. Alguns dels candidats són les supernoves (explosions nuclears de les estrelles en el procés de la seva mort), o els forats negres. Però res d’això està confirmat encara.
Els rajos còsmics més potents detectats, per a que ens fem una idea, porten una energia equivalent a la d’una pilota de tennis a 80 Kms/hora! (i estem parlant de partícules de mida atòmica!) Per sort, d’aquests n’arriben pocs!
Els efectes més espectaculars que produeixen són mutacions en els teixits vius (inclòs l’humà), o, potser més quotidià, el malfuncionament dels components electrònics dels ordinadors.
Penjades ocasionals de les computadores, que no es poden explicar per cap altre motiu. Com, per exemple, un dels casos més estudiats: l’incident, l’any 2008, d’un Airbus A330 de la línia aèria Qantas, en el que varen fallar per complert els sistemes electrònics d’abord (hi va haver varis ferits, afortunadament no va passar d’això).
Els rajos còsmics són tant reals, que els aficionats a l’astrofotografia els coneixem bé. Moltes vegades, en mig d’una exposició, un d’aquests bòlits travessa el camp magnètic de la Terra, es creua ràpidament l’atmosfera, i acaba impactant contra el detector de la càmera, provocant un senyal característic en els sensors (que es tornen bojos).
Us adjunto la fotografia de l’impacte d’un raig còsmic en una fotografia que estava fent, a Falset, fa una setmana. El traç apareix encerclat per més claredat:
El traç de l'impacte d'un raig còsmic contra la càmera en mig d'una sessió d'astrofotografia. Imatge de Joan A. Català.
Per tant, igual que les meigues, “haberlas, haylas”. No és una cosa extraordinària, i en més d’una fotografia t’acabes trobant el rastre que et recorda la increïble fragilitat de la vida i com la natura, la mateixa a la que agredim cada dia, ens protegeix d’agressions mortíferes.
Potser la propera vegada que l’ordinador es pengi, em qüestionaré, ni que sigui per un segon, si el culpable pot haver estat un raig còsmic i no el eternament sospitós Windows.
1 comentarios:
Fantàstic, felicitats.
Publica un comentari a l'entrada