dissabte, de maig 18, 2013

L'anonimat de la vida a l'univers

La galàxia PGC126784 és un petit punt en aquesta fotografia, presa per qui us escriu fa uns dies. Un punt quasi imperceptible, que es confon amb la monotonia del fons fosc de l’univers.

Imatge: cúmul de galàxies a Coma Berenices. Joan A. Català, 2013.

Mai no hagués pensat que parlaria d’aquesta galàxia, que ni coneixia fa uns dies. De fet, no té res d’especial, que jo sàpiga. És, només, una de tantes en el catàleg de galàxies Palomar, i algú, algun dia, li va generar el seu nom, un nom fred i inexpressiu.

L’objectiu de la meva fotografia no era, però, la PGC126784. Intencionadament, vaig enfocar el telescopi cap a una petita regió de l’espai en la que s’agrupen milers de galàxies, formant un autèntic eixam còsmic.

Aquesta és la mateixa fotografia, però aquest cop comentada amb el nom de les galàxies que he pogut identificar gràcies a la guia que he emprat.

Imatge: cúmul de galàxies a Coma Berenices, comentada. Joan A. Català, 2013.

Quasi tot el que es veu són galàxies, de les quals n’he reconegut 124. La imatge potser contindrà entre 200 i 300 galàxies. Moltes d’elles a centenars de milions d’anys llum d’aquí. Moltes d’elles petits punts que passen desapercebuts.

Tot i que jo sabia què anava a buscar, quan ho vaig tenir a la pantalla no vaig poder evitar un sentiment d’emoció. Allà, davant meu, tenia centenars de galàxies, entre totes sumant, segurament, bilions de sols. Bilions de projectes, o realitats, de sistemes solars.

El petit punt de la PGC126784 és, en realitat, una enorme ciutat espaial. Des d’aquesta galàxia, la nostra Via Làctia es veurà similar, com una minúscula taca de llum. I, malgrat això, hi ha un lloc, al menys un, entre els milers de milions de llocs a la Via Làctia on la natura està duent a terme un extraordinari experiment. Hi ha un planeta blau, en el que neixen, i moren, més de 8,7 milions d’espècies diferents d’organismes!

Cóm pot ser que un habitant d’un dels planetes d’una de les estrelles de la PGC126784 passi per alt el nostre punt? Cóm és que els fets tan extraordinaris que estan succeint al nostre sistema solar puguin ser menystinguts d’aquesta manera?

És quan veus una fotografia així que te n’adones de l’enorme profunditat de l’univers. És quan penses que és impossible que estiguem sols. No tindria sentit. Senzillament, és impensable.

Només a la nostra pròpia galàxia ja és raonable pensar que, entre els milers de milions de planetes, algun d’ells tindrà quelcom tan extraordinari com té la Terra.

No vull ignorar, doncs, aquests punts diminuts. Vull tornar-me a mirar la fotografia, una i una altra vegada. Vull recuperar-la quan estigui baix d’ànims. La vull tenir davant meu per deixar anar la ment i imaginar.

Sí, és veritat. Aquesta imatge no conté cap dels espectaculars objectes que els aficionats acostumem a fotografiar. Però aquesta, més que cap altra, em parla de l’univers.

Petita PGC126784, tu i els teus bilions de sols heu deixat de ser anònims per a mi.

5 comentarios:

JCA ha dit...

Ah però la distància, centenars de milions d'anys. Aquesta fotografia ens mostra una imatge d'un passat molt llunyà. Com podem saber si encara hi són? O no té sentit parlar de simultaneïtat a l'univers? Es pot pensar que no estem sols si l'espai/temps és una dimensió insalvable? Davant d'una imatge així sento un vertigen immens...

JAC ha dit...

Efectivament, JCA, no podem saber si encara hi són. Però de totes formes, uns centenars de milions d'anys no és tampoc "gaire", si tenim en compte, per exemple, que el nostre planeta existeix més o menys fa uns 4.000 milions d'anys.
Però tens raó, les possibilitats de comunicar-se a tans grans distàncies són zero.

JCA ha dit...

Realment amb el títol de l'apunt, l'anonimat de la vida a l'univers, l'has encertat del tot. Se'm fa difícil trobar una expressió més gran d'anonimat que el tenir la certesa d'existències alienes i saber que mai les podrem arribar a conèixer. Aquests pensaments, i la meva incapacitat absoluta per entendre (i per acceptar) la immensitat de l'univers, em generen un gran neguit.

Anònim ha dit...

Està clar que mai podrem saber de vides alienes en aquest univers. A més de la probabilitat de la seva posible existència, indiscutible, haurem d'afegir la posibilitat de 'trobar-nos'. Per molts anys que l'home porti sobre la Terra la posibilitat de comunicar-se més enllà va començar 'ahir' i durarà... podem dir que ben poc, si afegim el factor de coincidir en la manera de comunicar-se i comptem el factor temps, amb el decalatge correponent per poder coincidir (només en un sentit) tot plegat fa que el zero es quedi gran per donar aquesta xifra. Podem dir que a efectes pràctics estem sols en aquest immens univers, perquè serà tan gran si no hi ha res més que àtoms i més àtoms? això sí, encara que no ho sembli, ben ordenats!

JAC ha dit...

Cert Xavier, la possibilitat de contacte "en directe" sembla zero. Però potser no tant la possibilitat d'un contacte "en diferit". La llum és un viatjer incansable, i no és impossible que alguna vegada, en aquest planeta, es pugui rebre alguna mena de comunicació emesa fa centenars de milions d'anys.
Però més enllà d'aquest "tipus" de vida, formes de vida molt senzilles potser han deixat el seu rastre en el nostre propi Sistema Solar.

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP