L’any 1977, la
NASA va llançar a l’espai la sonda Voyager 1, amb l’objectiu d’estudiar els
planetes exteriors del nostre Sistema Solar, en especial Saturn.
L’extraordinari
comportament del projecte va fer que els científics, un cop assolits els
principals objectius, decidissin prolongar la vida de la missió, enviant la
sonda als confins del Sistema Solar i més enllà, cap al mitjà interestelar.
Actualment, la Voyager 1 ha sortit ja del regne del Sol, i és l’objecte humà
més llunyà mai construït.
El famós físic Carl
Sagan va proposar, quan la sonda ja havia superat Saturn, que les càmeres de la
Voyager es giressin cap al darrera i fotografiessin a la Terra des de la
llunyania. Va deixar clar que no pretenia cap resultat científic d’aquesta
imatge, ja que, si sortia bé, la Terra apareixeria tan sols com un minúscul
puntet, sense cap mena de detall. El seu objectiu era un altre: aconseguir una
imatge inspiradora per a la humanitat. Una imatge que ens recordés el nostre
lloc a l’univers.
Sembla que hi va
haver força discussió. No tots els científics hi estaven d’acord, ja que alguns
temien que fotografiar la Terra al costat del Sol (des de tan lluny, el puntet
del nostre planeta se situaria bastant a prop de l’astre) podia malmetre les
càmeres de la Voyager, que no havien estat dissenyades per aquest ús.
Finalment, Sagan
se’n va sortir, i l’any 1990 la Voyager va mirar al darrere.
El resultat és,
segurament, la imatge més inspiradora i emotiva de les que mai l’astronomia ha produït.
I ho és perquè el gran Sagan va acompanyar-la d’un relat que ha passat a la
història. Un relat que, encara ara, i després d’haver-lo escoltat infinitat de
vegades, em segueix posant la pell de gallina. El nom del relat és “A pale blue
dot” (un puntet blau pàl·lid).
Imatge del Voyager 1, l'any 1990, en la que es veu la Terra com un minúscul puntet blau pàl·lid
El meu amic Xavi
em va passar, fa poc temps, un enllaç d’internet que contenia la nova versió
que “The Sagan Series” ha muntat del relat, emprant espectaculars d’imatges
sobre les paraules de Sagan. Quan el vaig veure, em vaig tornar a emocionar.
Immediatament
vaig buscar per internet una versió que portés subtítols en català. Volia
penjar-ho en aquest blog. Volia compartir-ho amb tothom, sense deixar que l’idioma
fos una barrera per als visitants d’Estels i Planetes.
Al no saber trobar cap traducció al català d'aquesta nova versió del vídeo, vaig decidir produir-la jo mateix. I aquí està.
Si al veure-la se
us han humitejat els ulls, i un calfred us ha recorregut l’esquena, és que sou
humans, amics meus. Poden haver passat molts anys des que en Sagan va fer el
relat, però penso que res similar no ho ha superat.
M’agradaria donar
la màxima difusió al vídeo. M’agradaria que el veiés tothom, i que tothom
dediqués ni que fossin uns segons a reflexionar.
M’agradaria que
fos d’obligat visionat a l’escola, i a les universitats. I, per demanar,
voldria que es veiés pels telediaris un cop a l’any, potser per Nadal.
La trobareu al YouTube (http://youtu.be/TWdajRrWbpc).
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada