Fa pocs dies es varen complir 19 anys de la tragèdia del Challenger. Un esdeveniment molt
trist, que va costar la vida a 7 astronautes, i que es va deure a un gravíssim
error en la valoració del risc i en anteposar altres criteris als de prudència tècnica.
Coincideix que l'1 de febrer es compliran 12 anys de la segona
catàstrofe històrica del programa dels transbordadors espacials americans. La
del Columbia, l'any 2003, que va posar en evidència, de nou, la feblesa en els
processos d'escalat dins la NASA. Però, sobre tot, va retratar com el pes
burocràtic d'una organització pot ofegar la seva flexibilitat i la capacitat de
reacció front una crisi, tal i com va concloure la comissió d'investigació que
el govern americà va organitzar d'urgència
posteriorment a l'accident.
Un autèntic
exemple de llibre, malauradament. I ho
dic amb tot el respecte del món. Estem parlant de la NASA, organització puntera
on les hagi, i admirable en moltíssims
sentits. Justament per aquest motiu ens ha de fer reflexionar a tots, especialment
a aquells que tenim la responsabilitat de direcció d'empreses i organismes.
El Columbia
estava preparat per enlairar-se del Kennedy Space Center, a Florida, el dia 16
de gener. A bord, 7 astronautes, en el que era el vol número 28 d'aquesta nau
emblemàtica. Aparentment, el llançament es va realitzar satisfactòriament. Però
al dia següent, una minuciosa anàlisi de les imatges enregistrades per les
càmeres a la rampa de llançament va mostrar com un fragment del material d'aïllament
que recobria un dels motors de combustible es desprenia i colpejava contra el
cos del Columbia.
Les imatges no
tenien prou resolució com per a conèixer l'afectació que aquest cop podia haver
tingut sobre l'estructura que funciona com a escut tèrmic del Columbia. Mentre
a l'espai la missió es desenvolupava normalment, a terra va començar un llarg i
tortuós procés de discussió sobre la
criticitat del fet.
Com sempre
acostuma a passar en aquests casos, similarment al cas del Challenger, els
enginyers van ser els que varen adoptar una posició de més gravetat i conservadora.
Segons ells, amb les poques dades que tenien, no es podia descartar que el dany
hagués estat important, i que s'hagués malmès greument la protecció que havia
d'assegurar el retorn sa i estalvi del Columbia i de la seva tripulació. Durant
la re-entrada a l'atmosfera, la nau hauria de suportar temperatures de l'ordre
de 1.700 graus, i l'estructura de recobriment servia, naturalment, per a
protegir-la dels efectes d'aquest calentament. Una fisura a l'estructura podia
ser catastròfica.
L'opinió de part
del "management", però, era diferent. Altres vegades s'havia produït
el despreniment de petits fragments en el moment de l'enlairament, que havien
colpejat l'escut del transbordador, sense produir dany algun. Per una part, els
fragments que es desprenien eren d'una espècie de goma escuma, un material en
principi poc pesat. Per l'altra, es confiava en l'alta resistència de
l'estructura externa del Columbia, de cara a suportar els impactes de la goma escuma.
Tantes vegades abans s'havia donat aquesta situació que s'havia arribat a
assumir com un defecte a corregir, però no crític.
Però per sobre
d'això, i atenció, perquè aquest fet és polèmic a més no poder des d'un punt de
vista ètic (i, com es va demostrar en la investigació, equivocat també des del
punt de vista tècnic), es pensava que, si mai es donava el cas d'un dany greu a l'estructura de protecció, era millor no comunicar-ho a la tripulació, front
la impossibilitat de fer-hi res, seguir la missió normalment, i confiar que en
el retorn a la Terra la nau seria capaç de sobreviure. Com en una de les
declaracions es va recollir, es deia que front tal eventualitat, als
astronautes també els agradaria d'aquesta forma, més que patir inútilment
sabent que la mort els esperava al cap d'uns dies.
Bé, el fet és que
es va realitzar una simulació per ordinador, per tal d'intentar conèixer fins a
quin punt l'estructura podia haver estat malmesa. Per sorpresa de tots,
enginyers inclosos, els resultats de la simulació eren dramàtics. Amb les
dimensions estimades del fragment desprès, la velocitat de la nau en el moment
de l'enlairament, i l'angle d'incidència aproximat de l'impacte, l'ordinador
preveia un trencament de les plaques de carboni que formaven l'escut protector.
Davant aquesta evidència, des d'alguns nivells tècnics es va recomanar demanar
a la força aèria americana que intentés treure fotografies d'alta definició de la
nau en òrbita, per tal de valorar els danys, en el cas que hi fossin (la
tecnologia per a fer-ho existia, i es podia haver intentat fotografiar a
distància al Columbia des d'avions volant a gran alçada).
Aquesta petició
no va progressar. Alguns estaments de la NASA deien que el programa de
simulació era massa conservador, i que tenia tendència a exagerar els
resultats. També se seguia pensant que, en cas que fos veritat i que la nau
estès malmès, no s'hi podia fer res, i que s'havia de confiar que el Columbia
podria superar la re-entrada a l'atmosfera. Finalment, i aquesta no és una
conclusió pública de la investigació, perquè hi ha part d'ella que està
classificada i es manté en secret, per alguna raó (prestigi? imputació de
costos?) semblaria com si la NASA hagués estat reticent a demanar l'ajut d'altres
agències.
La discussió
entre "demanem ajut!" o "no fa falta" es va prolongar.
Mentre, els astronautes seguien amb les seves assignacions, desconeixedors
totalment dels fets. En un moment donat, un dels enginyers va fer esment irònic
als cartells que inundaven la NASA, predicant bones pràctiques. Un dels
cartells deia: "Si penses que hi ha risc, diga-ho!". L'estructura
burocràtica de la NASA no semblava que hagués de reaccionar.
Va arribar el dia
del retorn. L'1 de febrer de l'any 2003. Es va informar a la tripulació del despreniment
que s'havia produït el dia de l'enlairament, però se'ls va assegurar que s'havia
descartat qualsevol risc a l'estructura de la nau. El procediment de retorn es
va endegar normalment.
La re-entrada de
la nau a l'atmosfera es va produir a una velocitat de 28.000 Km per hora i
a 280 quilòmetres d'alçada, sobre l'oceà
Índic, en direcció al Pacífic i als EEUU. El recorregut previst havia de portar
al Columbia cap a la base de la que havia sortit.
En els següents minuts,
la nau va anar perdent alçada, i tot semblava normal. En 9 minuts, el Columbia
ja es trobava entrant per la costa de Califòrnia sobre terra americana, a 70 Km
d'alçada. Tot normal, excepte pel fet que alguns ciutadans, fotògrafs que
observaven el pas del Columbia pels cels des de Califòrnia a Texas, varen notar
alguns fogots de llum, i signes de fragments desprenent-se.
Als 14 minuts des
de la re-entrada, el Columbia perd una placa protectora de l'escut tèrmic.
Aquesta placa es va recuperar a terra després de l'accident, i és la resta que
es troba més allunyada de l'accident. En aquells moment, la nau era ja sobre
l'estat de Texas, a 64 Kms d'alçada. Pocs segons després, els instruments a
terra indiquen una pèrdua de pressió a les ales del Columbia, i es rebia la darrera transmissió de la tripulació. Una veu entretallada deia: "Roger, uh, bu ...", i es tallava. En aquells instants, la
nau s'estava sacsejant fora de control, i l'alarma havia d'estar sonant dins la
cabina.
2 minuts després,
a les 9 del matí, hora local, el Columbia es desintegrava al cel, prop de Dallas.
Els nombrosos fragments seguien la seva trajectòria a tota velocitat, en mig d'una immensa bola de
fum. Les lectures de l'interior de la cabina de la nau encara eren normals en
aquell moment, de forma que es sospita que els astronautes eren encara vius, i
que varen morir durant el mig minut següent, mentre la cabina es fragmentava.
Els que coneixem
bé els EEUU ens podem imaginar (només imaginar) l'impacte que aquesta
catàstrofe, igual que la del Challenger, va produir a la societat del país. Encara avui, quan en parlen, es noten els esforços que fan per contenir l'emoció.
Un cop duríssim.
Immediatament es
va organitzar una comissió d'investigació presidencial. Les conclusions, com
anticipava a l'inici de l'article, van ser demolidores. La incapacitat de l'estructura
organitzativa de la NASA per respondre eficientment front a les recomanacions
dels tècnics. L'excessiu pes burocràtic. Però, sobre tot, l'assumpció del risc derivat
de l'incident com a inevitable.
Sí, perquè
resulta que, en les conclusions s'indicava que hagués hagut opcions de reacció.
Per una part, la nau Atlantis es trobava, casualment, quasi a punt per a una
missió en els següents dies, i s'hagués pogut enviar al rescat, una opció molt
arriscada però possible. I després, perquè s'hagués pogut intentar que els
astronautes reparessin, des de l'exterior, els danys, emprant materials a ma.
Fer una xapussa, vaja. Com la que va salvar la vida als astronautes de l'Apollo
XIII, no oblidem. Aquesta opció era molt
més arriscada encara, però en tot cas els astronautes havien rebut entrenament
per a fer passejos espacials, i els enginyers, durant la investigació, varen
idear formes casolanes d'intentar la reparació. Qui sap si hagués funcionat.
La qüestió era
que cap d'aquestes possibilitats s'havia explorat quan tocava. Si s'hagués
demanat ajut a la força aèria, potser les imatges, mostrant una gran esquerda a l'escut tèrmic, haguessin mobilitzat l'organització per buscar alternatives.
Un desastre en
tota regla, com deia. Especialment per les pèrdues humanes, veritables herois
que es juguen la vida en nom de l'exploració de l'espai. També per la nefasta
gestió de l'incident.
Per mi, no hi ha
bons ni dolents. Ni tots els enginyers, ni tots els gestors estaven d'acord.
Lògicament, hi va haver canvis a la NASA, i algunes persones varen ser recol·locades
després d'allò.
Ara us llenço una
pregunta. Penseu que les organitzacions en les que treballem, o dirigim, estan
preparades per a l'excel·lència i l'eficiència, o pel contrari s'han convertit,
les hem convertit, en dinosaures pesats, mancats de flexibilitat, i plens de
burocràcia?
Cal que ens mirem
el melic de tant en tant. O potser ens creiem millors que la NASA?
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada