Les aurores d'Islàndia

Acabem d'arribar d'un espectacular viatge a Islàndia. Un paradís de la natura. Paisatges irrepetibles i sorprenents. Terra de contrastos i d'aventura. I terra, també, d'aurores.

No havíem plantejat el viatge amb l'objectiu principal de veure aurores boreals. De fet, les probabilitats no eren, en principi, favorables. L'espectacle de l'aurora requereix un cel destapat de núvols i hores de foscor, i aquests dos ingredients eren escassos.

Afortunadament, estàvem a finals d'agost i inicis de setembre, moment en el que comença a haver-hi unes poques hores de foscor a la nit, després d'un estiu en el que la llum diürna no abandona el paisatge massa estona. Però l'altra condició, cels destapats, es va demostrar com la més complexa. Tenir un dia o una nit clara a Islàndia és cosa ben difícil.

Al nostre favor jugava el fet que viatjàvem en autocaravana. Això ens permetia passar la nit lluny de tot, en el mig del no-res, cosa que augmentava les possibilitats. Afegirem també el sistema de guàrdies que ens vàrem assignar els membres familiars. En varis moments de la nit i matinada sonava un o altre despertador, i l'encarregat havia de guaitar. Us haig de confessar que s'havia de vèncer la temptació de seguir tapadet i calentó. Un havia d'aixecar-se a tastar l'intens fred de la nit islandesa, un fred inesperadament agut, difícilment suportable sense un bon anorac, guants i gorra de llana.

En vàrem caçar 3, d'aurores. I es van succeir en ordre creixent d'espectacularitat.

Les aurores són fenòmens relacionats amb l'activitat solar i amb l'existència, al nostre planeta, de camp magnètic. El Sol, com a part de la seva activitat, a més de la llum que ens escalfa (bé, és un dir, perquè a  Islàndia no ens va escalfar gaire, la veritat) i que ens dóna vida, produeix altres emissions, com, per exemple, gran quantitat de partícules carregades elèctricament. Protons i electrons es precipiten a l'espai, a grans velocitats, com a projectils. Projectils que arribarien a ser letals si la Terra no disposés d'un eficaç escut protector, creat pel seu camp magnètic.

El nostre planeta, com sabeu, gira sobre seu en aproximadament un dia, i en el seu cor, en el seu interior, s'amaga un nucli de ferro i altres materials conductors de l'electricitat que, degut a les altres pressions i a la calor provinent de la descomposició d'elements radioactius, es troben en estat fluid. Aquests dos, rotació i material conductor fluid, són els ingredients d'un gegantí efecte dinamo. La Terra, com si fos un enorme iman, crea un camp magnètic al seu voltant que atrapa les partícules carregades elèctricament que provenen del Sol i les condueix cap a les zones polars. Això es produeix a gran alçada.

De tant en tant, i normalment coincidint amb moments de major activitat solar, les nits clares de les zones àrtiques i antàrtiques es tenyeixen dels colors del que els humans anomenem aurora (boreal al nord, austral al sud) degut a la interacció de les partícules carregades, atrapades per l'escut magnètic de la Terra, amb els àtoms dels gasos que composen les capes més altes de la nostra atmosfera.

Vols saber alguna altra cosa interessant de les aurores?

Es produeixen de dia i de nit, amb cel tapat o clar, i en qualsevol estació de l'any. A una aurora li és ben bé igual tot això. Una altra cosa és que les puguem veure. Veure-les és el que requereix cels clars i nits fosques. Com deia a l'inici de l'article, a l'estiu boreal abunda la llum i escasseja la foscor, i aquesta és la raó per la qual en aquesta estació és més difícil poder veure-les. Tot i això, no és impossible, com hem demostrat nosaltres.

Algunes llegendes urbanes diuen que, a més, la nit ha de ser sense Lluna, per tal de poder disposar de foscor suficient. Doncs això no és del tot cert. Efectivament, una nit sense Lluna ens pot fer destacar més l'aurora, però per altra part la Lluna ens permet il·luminar paisatge i, fins i tot, veure escenes magnífiques, com ara la llum canviant de l'aurora jugant amb la Lluna (vegeu el vídeo que us penjo).

Una altra llegenda diu que les aurores es produeixen en nits molt fredes. Un cop més, a l'aurora li és igual si fa fred o calor. Una altra cosa és que, habitualment, les nits destapades de núvols acostumen a ser més fredes que les ennuvolades, i aquest en tot cas podria ser el motiu de relacionar la visualització d'aurores amb la fredor de la nit.

Vols saber cóm és la contemplació d'una aurora?

És una experiència magnífica, emotiva, i quasi mística. Allà, mirant un cel  il·luminat per llums que van canviant. És el ball de l'aurora. Llocs del cel que es van encenent, com si algú pugés la intensitat, per minvar després i guanyar força en una ubicació propera. L'aurora no balla precipitadament. Balla a ritme de vals. De vals d'Strauss, majestuós, ni massa ràpid ni massa lent. La variació dóna temps a percebre-la, a dir "oh! mireu allà!", i contemplar. No ho puc descriure millor, disculpeu, però sempre recordaré aquest ritme. Com, d'una forma elegant, una part del cel s'encén i es mou, fent formes sorprenents.

Fotografiar l'aurora no és cosa fàcil, creieu-me. Es necessiten uns quants coneixements i pràctica de fotografia del cel, a més d'una bona càmera i, essencial, d'un trípode robust. Les configuracions automàtiques de les càmeres no serveixen, i un ha de tirar ma dels paràmetres manuals. Coses tan habituals per a tots nosaltres com ara la capacitat de les càmeres per enfocar automàticament no funcionen en aquestes condicions de foscor.

Però aquest és el meu camp, amics. La fotografia del cel nocturn, amb i sense telescopi és, com sabeu, una de les meves aficions. Així que no vaig deixar escapar cap de les 3 nits sense documentar-les, amb més o menys fortuna.

La primera de les nits va ser gèlida, amb glaç a l'exterior de la nostra autocaravana. Érem absolutament sols en una petita carretera per la qual no va passar cap vehicle en tota la nit. La sensació al sortir de la caravana era sobrecollidora. Un paisatge quasi desèrtic que s'estenia fins l'horitzó. I allà, quan es va fer fosc, el cel se'ns va il·luminar per primer cop. Era la primera aurora que veiem mai. I com a primera va ser molt especial. Després de molta estona gaudint-ne, passada la mitja nit l'aurora va desaparèixer del cel. Jo vaig tornar a sortir a la 1 i a les 3  de la matinada, i ni rastre. Només silenci i un cel clar i destapat, il·luminat per una Lluna plena. I moltíssim fred. Moltíssim.

La segona ens va sorprendre en un petit i precari càmping. Els nostres veïns, una parella d'alemanys, s'haurien perdut l'espectacle si no els haguéssim avisat. L'aurora no s'anuncia. És un espectacle que no fa sonar cap timbre ni alarma. Simplement, has d'estar atent i anar guaitant.

Aquesta segona aurora va ser molt més intensa que la primera, a pesar que les prediccions d'intensitat que es trobaven publicades a internet predeien el contrari.

I la tercera ens va visitar de nou quasi al final del viatge, quan érem sols, en una zona de descans, i ens preparàvem per passar allà la nit. El dia havia estat plujós i totalment ennuvolat, i res feia sospitar que l'aurora sortís a passejar. I a passejar va sortir. I quina passejada! El cel il·luminat en un gran arc que anava d'un horitzó a un altre. Es-pec-ta-cu-lar!

Us deixo alguns retrats dels esdeveniments comentats. Em consta, perquè així em va avisar algun amic des de Catalunya, que una de les piulades al twitter que vaig fer amb alguna d'aquestes fotos va ser comentada al programa del Matí de Catalunya Ràdio, tot i que, en el moment d'escriure aquest article, a l'avió de tornada a Barcelona, no ho he pogut escoltar personalment.

Crec que trigaré unes setmanes en poder anar processant tot el  material gràfic que vaig recollir. Espero poder-vos mostrar més coses properament.

Tot i que, com astrònom, en aquest article m'he centrat en l'aurora, no vull acabar sense dir que Islàndia és fascinant. Un entorn natural increïble. Un destí absolutament recomanable pels amants de la natura.

Espero que us agradin les imatges. Per nosaltres sempre seran les imatges que ens evocaran una aventura familiar plena de moments i d'anècdotes.

Astronomia, un Celler, un Castell, ... i l'Ignasi

Tal com estava previst, dissabte dia 8 i dimecres dia 12 vaig fer les activitats de divulgació astronòmica al Celler Torres Priorat i al Castell del Vi de Falset. Malauradament, el mal temps va fer ajornar l'altre esdeveniment, al Celler Jean Leon del Penedès, en un inici d'agost molt atrafegat i meteorològicament complicat.

El dia 8, el Celler Torres Priorat, ubicat en un indret envejable, sota mateix de la muralla del  Montsant, va acollir-nos per a organitzar, per primer cop, un acte en el que sumàvem vi i astronomia. Una visita al Celler, un tast del vi, un aperitiu, i una xerrada d'astronomia. Per la part que em toca, l'astronomia, us haig de dir que els assistents, unes 27 persones, varen fer preguntes molt interessants, i durant l'aperitiu posterior es van acostar per seguir xerrant de les temàtiques discutides. Vaja, el que li encanta a qualsevol divulgador. Per altra banda, no vàrem tenir sort amb el temps. Teníem esperances que la pluja de la tarda escampés i deixés un cel net i fosc, però no va ser així. De forma que no vàrem poder fer la part d'observació del cel.

Vull agrair als assistents el seu interès, i al Celler Torres Priorat l'acolliment i la gènesi d'aquesta idea, tan engrescadora, de vincular vi i estrelles.

I va arribar el dia 12, data prevista per organitzar, en  el magnífic i inspirador escenari del Castell del Vi, una xerrada al vespre i una observació a la nit, dins els actes de la festa major de Falset.

Falset és un  poble  fascinant i entranyable. La simpatia, obertura i senzillesa, en el millor dels significats possibles, de la seva gent el fan únic. És un d'aquells pobles en els que els esdeveniments notables es comuniquen a través del sistema de megafonia instal·lat pels carrers. I així va ser, també, aquest cop. S'anunciava que a les 7 del vespre, i al Castell del Vi, tindria lloc una conferència sobre astronomia. Suposo que aquest anunci sonor, i l'aparició de la xerrada al programa de la festa major varen actuar d'iman.

A l'hora prevista, la gent va anar omplint el castell. L'incògnita de si aquella conferència atrauria assistència va quedar de seguida resolta. Es va fer curt de cadires, i els darrers en arribar se seien a les escales que donaven accés a l'interior del recinte. Castell ple, el somni de qui us escriu.

Sobre el torn de preguntes només puc dir que va ser espectacular, per la gran quantitat d'elles i per les temàtiques. Una hora de conferència i 45 minuts de col·loqui posterior.

L'assistència a la xerrada ja feia sospitar que la gent acudiria en nombre important al castell de nit, per a l'observació del cel. Era la nit de la pluja d'estrelles de Sant Llorenç, i jo portava el telescopi per ensenyar Saturn i els seus anells. Però, honestament, no esperava l'assistència massiva que es va produir. Us asseguro que mai no he intentat fer una observació amb tanta gent. Sort del micrófon i altaveus. No puc precisar el número d'assistents que es congregaven a l'exterior del castell, però devien ser entre dos i tres-centes persones. Malauradament, el temps ens va tornar a fer la guitza i no va acompanyar. Potser la meitat dels assistents varen aconseguir veure Saturn, entre núvol i núvol, abans no haguéssim de donar per acabat l'esdeveniment, quan el cel es va tapar completament. Tot i els núvols, algunes de les fugisseres més brillants es van deixar veure, entre les exclamacions de les persones afortunades que en aquell moment les veien al cel.

Aprofito per agrair l'assistència als dos actes fets al Castell, i l'acolliment tan calorós de la gent de Falset. I als organitzadors, l'Ajuntament de Falset, la comissió de festes i responsables de l'activitat, i a totes les persones que varen fer possible aquest acte.

Acabo aquesta crònica parlant-vos de l'Ignasi. Els que em seguiu ja sabeu cóm m'agrada xerrar amb nens. L'ignasi va assistir, acompanyat dels seus pares, a la xerrada del vespre al Castell, i a l'observació a la nit. Després de la conferència, em va venir a saludar. La seva mare m'explicava la passió del seu fill per la astronomia. Cóm havia corregit als mestres de l'escola quan havien ensenyat una imatge de Júpiter que estava a l'inrevés (ell havia detectat que la gran taca vermella del planeta estava girada a la fotografia). Cóm l'Ignasi es connectava cada dia a internet per veure les darreres fotografies de la NASA. Cóm es referia a Plutó com a planeta nan. Mentre ens ho comentava, el nen ens mostrava un munt de dibuixos que havia anat fent durant la conferència. Eren xulíssims.

Jo li vaig demanar que ens dediqués un dibuix per penjar-lo al blog. I me'l va portar a la nit. En aquest dibuix, apareixen tots els planetes del Sistema Solar, i el mateix Sol. I, atenció, no només porta anells Saturn, sinó també Urà (perfecte!). Mart surt pintat de vermell. Júpiter amb les seves franges i la gran taca vermella situada correctament a l'hemisferi sud.

I per què us explico tot això? Doncs perquè l'Ignasi té 4 anys. Sí, ho heu sentit bé, 4 anyets. Jo no soc pas psicòleg ni pedagog, però crec que no cal ser-ho per reconèixer amb aquests trets a un nen amb un enorme talent.

Moltes gràcies, Ignasi, pel dibuix.

Arriben les Llàgrimes de Sant Llorenç, possiblement les millors dels darrers anys!

Com cada agost, ja tenim aquí la pluja d'estrelles de les Persèides, col·loquialment conegudes com les Llàgrimes de Sant Llorenç.

El seu màxim es preveu per a la nit del 12 al 13 d'agost, tot i que podrem veure força fugisseres des d'uns dies abans a uns dies després.

Sabeu què? Doncs que aquest any prometen. Que sí, ja veureu. Per què?

En primer lloc, perquè coincideix en període de Lluna Nova. És a dir, sense llum de Lluna al cel. La llum, òbviament la humana, però també la selenita, és enemiga de les pluges d'estrelles, ja que ens dificulta apreciar les fugisseres més febles. Aquest any, però, la Lluna s'ha retirat i la cosa pinta molt bé.

En segon, perquè les Persèides no fallen mai. Tenen olor a vacances i sabor a festa major. Aquelles nits d'agost, amb la família o els amics, tornant de les revetlles dels nostres pobles, sense cap gana d'anar a dormir. Què millor que trobar un bon lloc fosc, i estirar-nos sota un cel estrellat, amb la magnifica Via Làctia a dalt. Xerrar. Deixar volar la ment, saltant d'estrella en estrella. I és llavors quan, tot de sobte, ... allà vaaaaaaaaa! L'heu vista? Temps de demanar un desig, i ràpid, que ja ve la següent!

Cóm veure-les? És ben senzill. No es necessita cap instrument, més allà dels nostres ulls. Recordeu triar bé el lloc: fosc, a ser possible per damunt de les llums dels carrers (una terrasseta?). Deixeu que els vostres ulls s'adaptin a la foscor (res de mòbils tancant-vos les pupil·les!). Poseu-vos còmodes. És molt important, per tal d'evitar mal de colls, especialment pels que ja tenim una edat. I mireu a dalt. Ja està. I espereu, que no trigareu en veure'n.

I què són? Les pluges d'estrelles, tan temudes antigament, no són res més que petits fragments que queden orbitant l'antic pas d'un cometa. Quan la Terra, que es desplaça a tota pastilla al voltant del Sol, creua aquest pas, multitud de fragments impacten contra l'atmosfera del planeta, com un eixam d'insectes impactaria contra el parabrises del cotxe circulant a tota velocitat per l'autopista. És per aquesta raó que les pluges d'estrelles es produeixen sempre als voltants dels mateixos dies (els dies en què la Terra creua l'òrbita del cometa). Això també explica que les fugisseres, en una pluja d'estrelles, semblin venir totes d'un punt al cel (el lloc del parabrises contra el que xoquen els insectes).

Quan veieu una fugissera intenteu traçar mentalment l'origen, seguint amb una línia recta la trajectòria deixada. I podreu comprovar el que acabo d'explicar. Totes semblen radiar de'l mateix punt.

En el cas de les Persèides, el cometa responsable és el Swift-Tuttle, un objecte de 130 anys de període, i que podria ser bastant perillós pel nostre planeta en uns quants milers d'anys (poca broma, que té més de 25 Km de grandària). Per a que us inspiri, us adjunto una fotografia meva d'un dels darrers cometes xulos qye va passar fa uns mesos.

I quantes en podrem veure? Ah, amics meus, aquesta és una pregunta sense resposta. Mai se sap, amb les pluges d'estrelles. La qüestió és que s'ha d'estar atent, ja que la llei universal de Murphy diu que l'any que no les miris resultarà el més espectacular del segle. En principi, no és infreqüent veure'n una cada minut i mig o dos minuts. Però hi ha anys que superen fàcilment aquesta xifra. Recordo, fa uns anys, estirats a la nostra terrassa de Falset, amb la meva família i uns amics, que creuaven el cel contínuament i allò era fabulós, i.... (cóm m'enrotllo!)

Per cert, que tot això ho explicaré aquest dissabte al vespre a l'espai de notícies de "8 al dia" de 8tv.

El dia 12 jo seré a Falset precisament. M'han ofert obrir el Castell del Vi, un escenari preciós, per donar una xerrada d'astronomia, oberta a tothom, a les 7 del vespre.  I a les 10, observarem plegats el cel, buscant fugisseres, a l'exterior del castell, mentre amb un punter làser explico el firmament, i fem cua al telescopi per veure algun objecte llunyà. La Cooperativa Agrícola de Falset-Marçà ens oferirà un tast del seu vi, així que la cosa promet de debò. Tot això dins el programa de la Festa Major. Així que si sou per la zona, i voleu compartir emocions, cel i vi, ja ho sabeu, esteu convidats.

Bones Persèides , i molt bon estiu a tothom.

Via Làctia, pluja d'estrelles, i activitats de divulgació: a gaudir del cel de l'estiu

Arriben les vacances d'estiu, i com cada any el cel s'omplirà d'estrelles i de fugisseres.

En primer lloc, la Via Làctia llueix amb tot el seu esplendor durant tota la nit. Només necessiteu un cel fosc, relativament lluny de llums, i sense Lluna. El 14 d'agost hi haurà Lluna Nova, i per tant des d'uns dies abans a uns dies després el cel nocturn brillarà magnífic.

Adjunto la fotografia que vaig fer al Montsec fa unes setmanes, aprofitant una nit sense Lluna. La Via Làctia es mostra magnífica, sobre una de les cúpules del Centre d'Observació de l'Univers.

Però és que aquest any, coincidint amb la Lluna Nova, tenim la pluja d'estrelles de les Persèides, o Llàgrimes de Sant Llorenç. El màxim s'espera la nit del 12 al 13 d'agost. Sense Lluna al cel, l'espectacle està assegurat... sempre que estigueu, és clar, fora de les ciutats.

La pluja de les Persèides no només es pot observar la nit del màxim. Durant dies abans i després, és fàcil que si mireu el cel estrellat durant una estona us sorprengui alguna fugissera.

Les instruccions per poder gaudir de la pluja d'estrelles no poden ser més senzilles: trieu el lloc (ja sabeu, lluny de les llums, si podeu per sobre d'elles. Aprofiteu si esteu de vacances als pobles!); escolliu la companyia; i estireu-vos al terra, o a una hamaca, ben còmodes (coixí, matalàs, ...). I mireu al cel, desconnectant dels problemes i volant amb el pensament. Reflexioneu sobre totes aquestes llums que veieu allà dalt. Sols llunyans, segurament envoltats de planetes. Milers de milions. Potser en aquell racó de cel on ara mires hi ha també algú mirant...

I, de sobte, exclamaràs un "ohhhhhh", quan una fugissera creui el firmament. A penes hauràs començat a viatjar de nou amb la imaginació, quan potser un altre traç lluminós et deixarà bocabadat.

I així tota la nit. Veus què fàcil?

El vespre del dia 12, coincidint amb el màxim de la pluja d'estrelles, participaré a la Festa Major de Falset. Em fa molta il·lusió. Per la tarda, obriran el castell del vi, un entorn espectacular, i allà donaré una xerrada divulgativa. I, quan ja sigui fosc, observarem el cel des dels voltants del castell, a ull nu per capturar fugisseres, i amb telescopi per poder veure alguns des objectes més bonics del cel de l'estiu. Tothom hi és convidat.

Uns dies abans, el 8 d'agost, seré al Celler Torres Priorat, on també donaré una xerrada i organitzaré una observació del cel. La vesprada es completarà amb una visita al Celler, un tast de vins, i un aperitiu de sopar. Aquest és el pòster de l'activitat, per si us voleu apuntar.

Segurament, el 14 d'agost faré exactament el mateix a un dels principals cellers del Penedès. Quan s'acabi de confirmar us ho faré saber.

Us deixo amb la darrera imatge que he capturat des de Falset, amb el meu equip. Es tracta d'una de les nebuloses més famoses del cel, l'anomenada Trífida (M20). Es troba en mig de la Via Làctia, cosa que es tradueix en la munió d'estrelles que omplen la fotografia. Espero que us agradi.

A gaudir, doncs, del cel de l'estiu. Anoteu a l'agenda les nits de la pluja d'estrelles, i, si voleu venir, les dates de les activitats en les que participaré. 

Un ascensor i una llanterna per entendre els secrets de la relativitat

Els que em seguiu al blog ja sabeu que Einstein sempre ha estat un dels meus personatges favorits. És l'home que va canviar la forma com entenem l'univers. I ho va fer sobre el paper.

Aquest és un fet notable. Einstein no experimentava. Ell pensava i jugava mentalment per arribar a conclusions trencadores que, després, fins i tot molts anys després, els científics demostraven en base a experiments i observacions. En una època sense ordinadors, Einstein treballava amb paper i llapis (o pissarra i guix).

La paraula relativitat potser posa els pèls de punta a més d'un. Sí, reconec que l'aparell matemàtic que es deriva de la relativitat general pot arribar a fer por. Però la genialitat d'Einstein queda al descobert amb la increïble i fascinant senzillesa de les bases de les seves teories.

Penses que és impossible que puguis entendre fàcilment la relativitat general, la teoria que explica els efectes de la gravetat sobre l'espai? Doncs potser et portaràs una sorpresa si segueixes llegint, ja que els fonaments són espectacularment senzills. T'atreveixes a continuar?

Sempre es diu que Einstein pensava a partir d'experiments mentals, imaginaris. Així que farem el mateix, ens imaginarem un parell de situacions, i, amb elles, derivarem, quasi com podria fer un nen, fets de conseqüències trencadores.

Anem a pel primer cas imaginari.

Suposem que ens han tancat sols en un petit recinte similar a un ascensor, sense finestres, per a experimentar amb la gravetat A pesar de la nostra claustrofòbia ens hem prestat a participar en la prova per l'amor a la ciència. Després d'unes quantes hores d'avorriment, sense que res no passi, ens dormim sobre el terra. Quan despertem, res no ha canviat. Tot segueix igual. Excepte per la sensació de gana a l'estomac (que ens recorda que ja ens tocaria haver dinat!) no apreciem res estrany. la sensació de pes és la mateixa. Deixem caure un objecte a terra, i cau sense sorpreses, La gravetat no ha variat. Deduïm que aquell experiment és la cosa més avorrida del món, i decidim que cridarem per a que ens obrin la porta i ens deixin sortir.

Llavors, per a la nostra sorpresa, apareix una finestra, i amb estupor veiem que estem navegant per l'espai sideral! Som dins una nau, que és impulsada per uns potents coets que ens acceleren exactament a 9,8 metres per segon al quadrat, és a dir, la mateixa acceleració que genera la gravetat a la superfície de la Terra. Això explica perquè no havíem notat res! Ens semblava estar quiets, sobre el nostre planeta!

En aquest primer experiment, acabem de veure el que s'anomena principi d'equivalència, conegut molt abans d'Einstein. En l'exemple, sense una finestra no podríem distingir si la força que ens manté pegats a terra es deu a la gravetat o a l'acceleració d'un motor. Ambdues forces són equivalents. La força que jo faig quan empento un objecte és equivalent, indistingible, a una força d'atracció gravitatòria que tingui el mateix valor (i la mateixa direcció).

Aquest fet és emprat a les pel·lícules de ciència ficció, que fan girar les ciutats espacials per generar acceleració que simula la força de gravetat a la Terra, de forma que els protagonistes pesen, i es mouen, igual que al nostre planeta.

Abans de seguir amb el segon experiment, deixeu-me dir que no deix de ser extraordinari que, a la natura, dues forces aparentment tan diferents com poden ser la gravitatòria i la força mecànica siguin equivalents.

En el segon experiment, descobrirem un fet encara més extraordinari.

Dins de la nau, encara atemorits pel que acabem de veure per la finestra, decidim encendre una llanterna i apuntar horitzontalment el feix de llum a la paret. "Com era d'esperar", pensem, "degut a que la nau s'està movent acceleradament, la llum es projecte a la paret un xic per sota de la horitzontal, recorrent una trajectòria corbada. Metre la llum ha viatjat des de la llanterna a la paret, aquesta s'ha desplaçat acceleradament, de forma que la llum impacta contra un lloc ubicat lleugerament per sota d'on hauria d'haver impactat si no hagués existit acceleració" (tot això ho notem gràcies als nostres sentits sobrehumans, que m'he oblidat de dir-vos que tenim. Sense ells, no podríem apreciar la petitíssima desviació de la llum).

I, atenció, perquè ara ve el fet extraordinari. Intel·ligents com som, recordem el principi d'equivalència descrit en l'exemple 1. Segons aquest principi, no hauríem de tenir forma de distingir un moviment accelerat d'un efecte gravitatori del mateix valor. Ni tan sols amb l'experiment de la llanterna i la llum. Per tant, obligadament, fins i tot en repòs sobre la Terra, la gravetat ha de corbar el feix de llum horitzontal i fer-lo impactar contra la paret lleugerament per sota del punt esperat, exactament igual que passa si viatgem en la nau accelerada. Només així els dos escenaris seran indistingibles. Només així es complirà el principi d'equivalència.

Vet aquí que, amb aquest experiment mental, veiem el mateix que el genial Einstein va pensar. La gravetat ha d'afectar a la llum. A pesar que la llum no té massa, aquesta ha de ser afectada per la gravetat, igual com qualsevol altre objecte!

Això és trencador. Bé, al menys ho era a inicis del segle XX. Segons la física clàssica, la de Newton, l'atracció gravitatòria es dóna entre dos objectes amb massa. La llum no té massa, i en la física newtoniana no podia ser afectada de cap manera per la gravetat. Un cos no pot atraure a la llum, simplement perquè aquesta no té massa.

Amb un experiment mental similar, segurament, al que nosaltres hem emprat, Einstein arribava a la conclusió, absolutament innovadora, que la gravetat havia d'afectar també a la llum, a través d'algun nou mecanisme.

I quin és el mecanisme pel qual la gravetat afecta a la llum? Si considerem que la llum es desplaça sempre seguint el camí més curt entre dos punts, l'experiment mental ens porta a pensar que la gravetat corba l'espai al seu voltant. La llum no fa res més que seguir els camins curts, però es troba que aquests han estat corbats, afectats, per la gravetat (és la trajectòria corbada que hem vist que seguia el feix de llum).

Les conseqüències de tot plegat són impactants. En la visió d'Einstein, de la relativitat general, la gravetat deforma l'espai. És com posar una bola pesada en mig d'una tela elàstica. La bola deforma la tela (produeix una depressió). L'enigmàtica força d'atracció entre dos cossos pren una explicació més natural amb Einstein: seria "simplement" l'efecte que té la deformació de l'espai sobre els objectes. Una boleta més petita que passés massa a prop de la depressió formada a la tela per la bola gran cauria al pou, fent espirals.

En la física clàssica, no entenem què és el que transmet la força d'atracció (això ja desagradava enormement al mateix Newton). Cóm un objecte llunyà nota l'atracció gravitatòria d'un altre objecte? Què o qui li diu a un objecte que n'hi ha un altre que l'atrau?

En la visió de la relativitat general, no cal que ningú li digui res a l'objecte. L'objecte no cal que sàpiga que hi ha altres cossos que l'atrauen. Simplement nota l'espai deformat al seu voltant, la qual cosa afecta al seu moviment.

Com deia a l'inici de l'article, el desenvolupament matemàtic que segueix, per tal de descriure les lleis físiques de l'univers relativista,  és impressionant i un xic aterrador. Però espero que hagueu pogut veure que la base de la relativitat és senzilla d'entendre i  fins i tot de deduir mentalment.

La propera vegada que algú us ataqui parlant de la relativitat general, no fugiu corrent. Planteu-li cara, i, amb una expressió greu i enigmàtica, referiu-vos a la llum de la llanterna corbada per l'acceleració, i al principi d'equivalència. Molt probablement això us lliurarà ràpidament de l'amenaça.

L'orgull de Plutó al descobert per a recordar un dia històric

Dimarts, 14 de Juliol de 2015 ha passat ja a la història com el dia en el que una sonda va arribar al que una vegada fou considerat el més llunyà dels planetes del nostre Sistema Solar, Plutó.

Actualment degradat per designis de l'home a la categoria de planeta nan, resulta que Plutó ens ha donat una enorme sorpresa, com si volgués cridar-nos l'atenció front el nostre atreviment en degradar-lo.

La sonda New Horizons de la NASA ha viatjat durant 10 anys per arribar-hi. Com us explicava en un article anterior, la sonda ha estat dissenyada per passar a tota velocitat prop de Plutó i d'algun dels seus satèl·lits, però no per quedar-s'hi. Entrar en òrbita consumiria molt combustible, que la nau no pot transportar.

A poques hores del màxim apropament, la sonda va entrar en silenci amb la Terra. Tots els seus instruments, els seus sentits, concentrats en la missió, en aprofitar cada segon del pas que havia de fer a menys de 12.500 Km de la superfície de Plutó, volant a més de 50.000 Km per hora. Abans però de desconnectar temporalment, ens va enviar aquesta fantàstica imatge de Plutó quan encara era lluny:

Dits creuats, doncs, esperant la confirmació de l'èxit de la missió.

La matinada del 14 al 15, la New Horizons ha telefonat a casa per dir que estava bé, i que el pas s'havia fet sense problemes. I, tot seguit, ens ha enviat una postal des d'allà, una primera imatge de molt alta definició. És només la primera de les moltes que anirà enviant en els propers mesos. Les ha acumulat totes, i ara, ja allunyant-se de Plutó, anirà enviant-les a la Terra una rere l'altra. El mosaic final serà increïble.

Una primera imatge plena, plena de sorpreses que s'hauran d'analitzar amb detall. Aquí la teniu:

M'he permès re-processar-la per augmentar la definició dels cims i les valls (la imatge de la  New Horizons ve tal qual, sense processar. Quan els tècnics de la NASA les millorin, serà una passada).

Què s'hi veu?

En primer lloc, grans zones sense cràters, aparentment planes i "netes". Això indicaria que Plutó és un món geològicament actiu, que ha anat esborrant les cicatrius dels impactes. Potser són camps de lava de menys d'un milió d'anys d'antiguitat. Això ha estat la primera grandíssima sorpresa pels científics.

En segon lloc, les muntanyes. Tenen més de 3.500 metres d'alçada, poca broma per a un planeta que hem anomenat nan. Cóm s'han format muntanyes tan altes? No tenen la pinta de ser el producte d'impactes, ja que formen serralades. Són d'origen tectònic? Una altra vegada l'activitat geològica? I estan formades per roca i gel?

En tercer lloc, es veuen unes depressions enormes, unes zones més enfonsades. Què són? Què les ha creat? Per tractar-se d'impactes, tenen una forma bastant irregular.

No sé si algú s'imaginava així a Plutó. Penso que no. Mireu la cara dels científics principals de la missió quan han rebut aquesta imatge de l'espai. La seva expressió ho diu tot.

La New Horizons ens ha enviat, com a regal, la primera imatge de Charon, el satèl·lit més gran de Plutó. Vaja imatge!

Com deia abans, això és només l'aperitiu del que vindrà. I no només imatges, sinó quantitat de dades recollides pels nombrosos instruments de la sonda. Dades precioses, que ara estan emmagatzemades a la seva memòria, i que ens anirà descarregant poc a poc (és molt lluny, a 4.800 milions de Km, i forçosament la connexió amb la Terra és molt limitada)

Felicitats a la NASA. Felicitats a la humanitat. Felicitats New Horizons. 

I felicitats, estimat Plutó, al que vaig estudiar com a planeta a l'escola. Tu, en lloc de venjar-te de la humiliació que t'hem fet passar, ens has volgut mostrar la teva bellesa i els teus secrets. 

T'espero el 8 d'agost al Celler Torres Priorat: vi i estrelles

El 8 d’agost, a partir de les 19:30, seré al Celler Torres Priorat, al Lloar, on sumarem vi i cel.

Aquest celler em va contactar ara fa unes setmanes, per a demanar-me que col·laborés en organitzar una vetllada molt especial: visita al celler, tast de vins, aperitiu, i astronomia divulgativa amb observació inclosa.

Com que a mi aquestes coses em van (ja ho sabeu), la cosa va quedar enllestida de seguida.

Cap allà desplaçaré el meu telescopi viatger, per a oferir als assistents visions de Saturn, que regnarà al cel, i d’alguns objectes de cel profund, en una nit que serà sense Lluna (no surtirà fins a ben entrada la matinada) i, per tant, fosca si el temps acompanya. També repassarem el firmament a ull nu amb l’ajut del punter làser, i, com m’agrada fer, farem volar la imaginació amb explicacions d’alguns dels grans misteris que s’amaguen a l’univers. 

Per a preparar l’esperit, una xerrada inspiradora precedirà al tast de vins i a l’aperitiu.

L’entorn és magnífic. Molt espectacular. El celler Torres Priorat és situat dalt un turó, amb unes vistes extraordinàries, al peu mateix de la impressionant barrera de la serra del Montsant, i amb la serra de Llaberia dibuixada sobre l’horitzó sudest. Només per veure les vistes ja paga la pena anar-hi.

A més, la visita a les instal·lacions és molt interessant, per entendre millor aquest complex món dels vins de qualitat, amb les expertes explicacions de l’Eva, la guia oficial del celler.

Aquí teniu el fulletó original, amb les dades per apuntar-se.

I aquest és l’enllaç al web de Torres on podreu trobar més informació.

Excel·lent vi del Priorat i observació del cel. Un magnífic maridatge. 

Què, t'hi apuntes?