divendres, de setembre 25, 2009

Llàgrimes i alta tecnologia

Dos astronautes es mouen amb gran delicadesa al voltant del gran instrument, sota l’atenta mirada dels seus companys que no es perden detall des de dins del transbordador espacial Altantis.

Treballen amb cura sobre un equip que han de desmuntar i substituir. Els 110 cargols que han de retirar fan de l’operació un infern, ja que en condicions d’ingravidesa qualsevol d’aquests diminuts cargols, si circulessin descontroladament, podria provocar una catàstrofe en els delicadíssims instruments i mecanismes de l’instrument reparat.

L’atenció dels dos mecànics espacials és màxima. Apenes tenen un instant per a separar la vista del què estan fent, per a gaudir d’un espectacle meravellós, únic. Al davant seu, i per darrera del gran aparell, transita el Golf Pèrsic, cobert per núvols. La imatge és la d’una esfera de color blau i blanc, amb els continents perfectament dibuixats.

És una sort que els astronautes hagin estat entrenats tant bé, per què un altre humà, en aquestes condicions, deixaria “caure” el què portés a la ma, i quedaria bocabadat amb aquesta imatge, incapaç de moure’s, notant com se li posa la pell de gallina, i deixant anar una llàgrima involuntària, els ulls vidriosos.

La reparació, la quarta, del telescopi espacial Hubble ha estat tant espectacular com les anteriors.



Un aparell increïble, posat en òrbita el 1990 i en servei quasi ininterromput des de llavors. L’ull més potent de la humanitat, ha fet els descobriments més increïbles dels darrers anys, ultrapassant de molt les expectatives que els propis científics tenien dipositades en aquest telescopi.

Com sabeu, però, la seva història no ha estat exempta de problemes, el primer dels quals es va posar de manifest a la primera de canvi: un error, inexplicable en un projecte com aquest, va fer que el telescopi necessités ulleres!

En efecte, un cop ja era a l’espai, els científics se’n van adonar que el mirall principal del telescopi presentava un defecte de fabricació que provocava imatges no nítides. Tot i que l’error era minúscul (un defecte 50 vegades més petit que el gruix d’un paper), el resultat amenaçava de ser catastròfic, en un projecte que s’havia començat a preparar al 1981.



Afortunadament, la NASA va desenvolupar ràpidament un remei, consistent en l’equivalent a unes “ulleres” per a corregir el defecte de vista del Hubble. Aquest mecanisme es va col·locar en la primera missió de reparació, al desembre del 1993, i el resultat va ser perfecte.

Podeu veure l'eficàcia de la reparació en les fotografies de la galàxia 100, abans i després. No està malament, oi?




Des de llavors, han estat vàries les missions de reparació del Hubble. No només reparació, sinó que en algunes d’elles s’ha aprofitat per a instal·lar-hi nous aparells, substituint als antics, permetent així aplicar els darrers avenços en tecnologia a un telescopi que, a data d’avui, encara no té rival.

El fet d’estar fora de l’atmosfera el permet gaudir d’una capacitat de visió extraordinària. Universitats i centres d’investigació cotitzen quantitats de diners importants per a disposar de minuts d’observació del Hubble, que no té un moment de descans.

Uns giroscopis de precisió el permeten apuntar perfectament als seus objectius, i les baixíssimes temperatures de l’espai permeten als seus instruments, i especialment a les seves cámeres, funcionar amb un rendiment màxim. Dos pannells solars el proveeixen de l’energia necessària per a operar.


Planetes al voltant d’altres estrelles, el naixement d’estrelles en la nostra Galàxia, els objectes més distants mai vistos, ...

Per a la seva jubilació, la NASA encara no té un pla de retorn definitiu. Una de els possibilitats és deixar que l’instrument vagi caient a la Terra, fent òrbites en espiral, fins a estavellar-se en un lloc control·lat. Però cada cop hi ha més veus crítiques, que reclamen un final més apropiat per a aquesta icona de la ciència.

De fet, en la darrera missió de servei, s’ha instal·lat un dispositiu que permetria remolcar el telescopi, potser una pista del què podria ser una alternativa de retorn més digne, i que faria que el Hubble descansés tranquil·lament en un museu sota la mirada fascinada dels visitants.

El seu successor serà el telescopi espacial Webb. Molt més potent, equipat amb instruments de darrera generació, a partir del 2014 a ben segur trencarà fàcilment els rècords que el veterà Hubble ha establert.

Però el Hubble sempre serà el primer telescopi espacial de la humanitat, el què va ser el nostre primer ull fora del planeta.

Fa uns dies, estava llegint un article sobre la darrera missió de servei, article que em va inspirar aquest comentari en el blog.

No podia separar la meva mirada de les fotografies. Fotografies tan espectaculars com aquesta que veieu, i en la què apareix l'astronauta John Grunsfeld observant com el seu company Andrew Feustel, damunt del braç robòtic de l'Atlantis, el fotografia.

Al davant de Grunsfeld, el seu company, el telescopi Hubble, .... i la Terra, preciosa.

Allà, al tren de Sant Cugat, em vaig quedar bocabadat. No em podia moure.

Vaig notar com se’m posava la pell de gallina.


I ...., si, vaig deixar anar més d’una llàgrima (que vaig dissimular amb les ulleres de sol!), emocionat, intentant imaginar-me les sensacions que els astronautes devien sentir treballant allà dalt, sols, rodejats de res, i amb la visió extraordinària del planeta més bonic i espectacular que segurament hi ha en tota la Galàxia.

Us ho imagineu?

3 comentarios:

Anònim ha dit...

Un post preciós. Capacitat de mirar, capacitat de sentir. Tant de bo la majoria dels humans tinguessim tanta admiració per la tecnologia com pels sentiments. Rafa

JAC ha dit...

Rafa, em fa molta il·lusió trobar-te aquí amic. Gràcies pel comentari! :-)

JAC ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP