Qui ens ho anava a dir? Un planeta en el què no tan sols hi ha aigua, sinó suficient informació que demostra que Mart va tenir un passat molt diferent a la realitat que veiuem avui.
Mai (amb excepció potser de la Lluna, ... i tot i això no ho tinc gens clar) s’havia explorat un planeta de forma tan extensa i concentrada. En aquests moments, hi ha 3 sondes espaials orbitant Mart. A més, tenim dos vehicles recorrent la superfície (ara veureu quin fet tan espectacular!). I un vehicle més, que va explorar el pol marcià i fa mesos que ja va deixar de funcionar, tal i com estava previst, en arribar l'hivern al planeta roig.
I per si tot això no fos prou, la NASA ja té planificades les properes missions, que prometen ser molt espectaculars. De fet, podem considerar que Mart és avui l’objectiu prioritari d’exploració, seguit de lluny per Europa i Titan (satèl·lits de Júpiter i Saturn respectivament).
Tots hem al·lucinat amb les fotografies dels paissatges marcians que ens han enviat els vehicles Opportunity i Spirit (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/sense-paraules.html). Però encara és més al·lucinant conèixer l’odisea d’aquests dos aparells.
Dissenyats per a poder viure en el difícil entorn de Mart durant
tres mesos, tots dos porten explorant el planeta i enviant fotografies i dades més de sis anys. S’alimenten de la llum solar, i de tant en tant passen per períodes “d’hivernació”, provocats quan les grans tempestes de sorra de Mart cobreixen els panells solars dels vehicles i aquests es queden sense energia per a funcionar.La primera vegada que va passar, els científics no estaven segurs de si els aparells es recuperarien i tornarien a funcionar. Des de llavors, això s’ha convertit ja en una rutina, i després de les tempestes, els vents de Mart tornen a netejar de sorra els panells i les sondes retornen a la vida.
Una de les sondes, l’Spirit, té una avaria en una de les seves rodes des de fa temps. No gira. I això fa que, en el seu recorregut, vagi arrossegant una de les potes, ranquejant, deixant un rastre en la sorra.
No hi ha paraules quan veus les fotografies, des de la camera que porta. Sembla impossible que, amb les complicades condicions de l’atmosfera del planeta roig, i penalitzada a més per a aquesta incapacitat física, la sonda hagi seguit la seva missió, molts i molts mesos després de la seva prevista mort. (vegeu fotografia a la dreta, amb el rastre de la roda que no gira, roda que es veu a la part dreta de la fotografia)
Ara, l’Spirit però sembla haver arribat quasi al final. Està en una zona de Mart en la què la sorra és més profunda, i ha quedat atrapada sense poder-se moure. Als laboratoris de la Terra s’ha simulat l’entorn, a escala real, amb les pedres, sorra, etc., que la sonda ens mostra en les fotografies. Amb això, es vol estudiar si hi ha forma d’alliberar-la de la trampa natural en la què ha caigut. Però no pinta bé. Veurem.
Mentre, l’Opportunity ha tingut més sort. Està ara en un cràter anomenat Endeavor, des del què ha enviat unes fotografies impressionants.
Ningú sap quan més temps poden seguir funcionant aquestes andròmines, que es resisteixen, tossudament, a morir. En el seu historial quedaran descobriments tant meravellosos com la confirmació de la presència d’aigua, en forma de gel, a pocs centímetres de la superfície de Mart.
Insensibles a aquesta dramàtica exploració, les sondes que orbiten el planeta estan a ple rendiment. Les darreres troballes no tenen res que envejar a les fetes des de la superfície. Ni més ni menys que el descobriment del que vindrien a ser enormes “glaceres” soterrades, rius de gel de quasi un quilòmetre de gruix.
Són ja moltes peces del complicat puzzle que comencen a mostrar-nos la possibilitat d’un passat sorprenent. Un passat en el què Mart podria haver tingut una atmosfera més rica que l’actual, i aigua en abundància en la superfície (quantitat de fotografies que mostren clarament el llit, ara sec, de rius, amb els seus meandres i afluents!).
Quelcom va canviar dramàticament les condicions atmosfèriques, obligant a l’aigua a amagar-se sota la superfície, davant unes temperatures molt baixes que fan que, actualment, el monòxid de carboni formi capes de “gel” en algunes zones molt fredes del planeta.
I vida? De moment, ni rastre. Però els científics cada cop es troben més excitats amb aquesta possibilitat, que seria el descobriment més important de la història de la humanitat fins ara. Indicis de vida (actual o fòssil) s’hauran de buscar, segurament, sota la superfície. I els nous vehicles que han de fer possible aquesta recerca estan ja en programació d’enlairament per al 2014.
I l’home a Mart? Aquesta és una altra de les preguntes del milió. De moment, tot és especulació, haurem d’esperar encara per a tenir plans confirmats (necessiten voluntaris?????????)
Imaginem-nos ara, per un moment, l’escena. L’astronauta baixant les escales, i posant el peu sobre una terra tova, les seves pesades botes ensorrant-se en la sorra. Al seu voltant, un paisatge molt similar al d’un desert en la Terra. La llum del Sol, però, molt més feble, les ombres llargues. L’horitzó presenta una lluentor de color vermell, senyal de les grans tempestes de sorra que deu haver en aquells moment ben lluny d’allí.
L’astronauta, llavors, fa una cosa inèdita, inesperada. Respira profundament, tanca els ulls, apreta els llavis, i es treu el casc protector! Per uns segons, l’humà nota en la seva cara, en la seva pell, la feble escalfor del Sol marcià, ... i el vent, omnipresent.
Els seus cabells es mouen lleugerament sota aquesta tempesta, vents que van a més de 100 Kms per hora, però que, amb les condicions de baixa densitat de l’aire marcià, apenes tenen força com per aixecar la sorra fina.
Al cap d’uns segons, l’astronauta es torna a protegir amb l’escafandre, satisfet. El primer humà que ha notat el vent d’un altre planeta!
Sabíeu que Mart és l’únic planeta del Sistema Solar on això podria ser possible? Les condicions de temperatura i pressió, malgrat molt diferents a les nostres, encara permetrien que aquest relat fos autèntic, ulls ben protegits això si, per a evitar una deshidratació irreversible de la retina.
A ben segur, aquest planeta mític, que des de sempre ha despertat admiració i ha estat font d’inspiració (d’on ve la paraula marcians? I recordeu els famosos “canals”?), seguirà donant-nos grans sorpreses en els propers anys.
Mentre, l’Opportunity ha tingut més sort. Està ara en un cràter anomenat Endeavor, des del què ha enviat unes fotografies impressionants.
Ningú sap quan més temps poden seguir funcionant aquestes andròmines, que es resisteixen, tossudament, a morir. En el seu historial quedaran descobriments tant meravellosos com la confirmació de la presència d’aigua, en forma de gel, a pocs centímetres de la superfície de Mart.
Insensibles a aquesta dramàtica exploració, les sondes que orbiten el planeta estan a ple rendiment. Les darreres troballes no tenen res que envejar a les fetes des de la superfície. Ni més ni menys que el descobriment del que vindrien a ser enormes “glaceres” soterrades, rius de gel de quasi un quilòmetre de gruix.
Són ja moltes peces del complicat puzzle que comencen a mostrar-nos la possibilitat d’un passat sorprenent. Un passat en el què Mart podria haver tingut una atmosfera més rica que l’actual, i aigua en abundància en la superfície (quantitat de fotografies que mostren clarament el llit, ara sec, de rius, amb els seus meandres i afluents!).
Quelcom va canviar dramàticament les condicions atmosfèriques, obligant a l’aigua a amagar-se sota la superfície, davant unes temperatures molt baixes que fan que, actualment, el monòxid de carboni formi capes de “gel” en algunes zones molt fredes del planeta.
I vida? De moment, ni rastre. Però els científics cada cop es troben més excitats amb aquesta possibilitat, que seria el descobriment més important de la història de la humanitat fins ara. Indicis de vida (actual o fòssil) s’hauran de buscar, segurament, sota la superfície. I els nous vehicles que han de fer possible aquesta recerca estan ja en programació d’enlairament per al 2014.
I l’home a Mart? Aquesta és una altra de les preguntes del milió. De moment, tot és especulació, haurem d’esperar encara per a tenir plans confirmats (necessiten voluntaris?????????)
Imaginem-nos ara, per un moment, l’escena. L’astronauta baixant les escales, i posant el peu sobre una terra tova, les seves pesades botes ensorrant-se en la sorra. Al seu voltant, un paisatge molt similar al d’un desert en la Terra. La llum del Sol, però, molt més feble, les ombres llargues. L’horitzó presenta una lluentor de color vermell, senyal de les grans tempestes de sorra que deu haver en aquells moment ben lluny d’allí.
L’astronauta, llavors, fa una cosa inèdita, inesperada. Respira profundament, tanca els ulls, apreta els llavis, i es treu el casc protector! Per uns segons, l’humà nota en la seva cara, en la seva pell, la feble escalfor del Sol marcià, ... i el vent, omnipresent.
Els seus cabells es mouen lleugerament sota aquesta tempesta, vents que van a més de 100 Kms per hora, però que, amb les condicions de baixa densitat de l’aire marcià, apenes tenen força com per aixecar la sorra fina.
Al cap d’uns segons, l’astronauta es torna a protegir amb l’escafandre, satisfet. El primer humà que ha notat el vent d’un altre planeta!
Sabíeu que Mart és l’únic planeta del Sistema Solar on això podria ser possible? Les condicions de temperatura i pressió, malgrat molt diferents a les nostres, encara permetrien que aquest relat fos autèntic, ulls ben protegits això si, per a evitar una deshidratació irreversible de la retina.
A ben segur, aquest planeta mític, que des de sempre ha despertat admiració i ha estat font d’inspiració (d’on ve la paraula marcians? I recordeu els famosos “canals”?), seguirà donant-nos grans sorpreses en els propers anys.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada