Una nit per a no oblidar: l’Any Internacional de l’Astronomia

Si, una nit de les què n’hi ha poques. De les què vaig catalogar com “astronomia fàcil”. (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/08/astronomia-facil-astronomia-dificil.html)

Una nit a dalt del refugi de Cuberes, a la serra del Boumort (http://www.refugicuberes.com/index2.html), lloc magnífic per l’entorn que l’envolta, amb moltíssims ingredients per a proporcionar una experiència de natura magnífica.

Cérvols, fàcilment visibles. Refugi senzill, però molt acollidor. Companyia impagable, gent de natura, famílies.

I un cel... meravellós.

Deixeu-me parlar d’aquest cel, que em va impressionar, i utilitzem-lo per a aprofundir un xic més en el nostre coneixement del què es pot veure a ull nu.

Bé, potser començar dient que em costaria, ara mateix, recordar un cel més clar i estrellat. I mireu que porto des de ben jovenet observant.

Segurament, tot va coincidir: l’alçada i l’entorn del refugi, una nit freda (molt freda!) però sense vent. Una nit sense Lluna. I ni una sola boira (típiques al Pirineu). Quàntes nits com aquesta hi haurà a l’any? La Lluna ja n’elimina moltíssimes. Els núvols, boires i mal temps moltes altres.

Seguiu-me en l’explicació i veureu amb mi aquest cel.

És fosc, i fa fred. Aixequem la vista i sens queda directament la boca oberta. El cel es viu. Les estrelles semblen pintades. La Via Làctia no és que es vegi, és que domina totalment la vista, mostrant fins i tot zones de gradient, més o menys brillants, en la mesura en la què el pols galàctic ens amaga la lluentor de la galàxia.

Les formes de les constel·lacions costa d’identificar! Si, ens hem acostumat a identificar-les en cels amb pocs estels. En aquest cel, la quantitat d’estrelles et supera, i necessites uns instants per a situar-te i començar a identificar les formes més usuals.

Poc a poc vas absorbint tota la magnitud d’aquest cel, dominat cap al sud pel far de Júpiter. Vas abaixant la vista cap als horitzons, governats per les formes fosques dels cims de les muntanyes properes i dels arbres del bosc. Els estels toquen aquest horitzó. No hi ha pol·lució lumínica. Potser una mica, que s’intueix en direcció est (potser llum provinent de la Seu d’Urgell?)

El carro petit es mostra en la seva totalitat, sense esforç. Les constel·lacions del Cigne, de la Lira, i de l’Àliga, encara ben visibles a l’octubre en la primera hora del vespre, estan absolutament plenes de punts brillants, que destaquen sobre el fons blanc de la Via Làctia que les travessa.

Aquest riu blanc segueix cap al Nord, passant per la W de Cassiopea i amagant-se a l’horitzó, no sense abans haver tocat la constel·lació de Perseo, un altre lloc on visualment no dones abast.

Clavem un moment la mirada a la Via Làctea. Mirem atentament. Ostres! Intuïm perfectament el caràcter estrellat de la gran taca blanca, per què la veiem “motejada”. La retina ens identifica infinits puntets de llum, molt febles. Massa febles com per a poder-los veure individualment.

Seguim mirant, recorrent el cel, en busca dels objectes de cel profund que sabem que en teoria són visibles a simple vista.

Trobem la galàxia d’Andròmeda sense problemes. Buf, quina passada. En el cap del cavall de Pegaso, allà està. Una petita taca, difusa, però perfectament visible (si saps on mirar, és clar!).

Mira, i el doble cúmul de Perseo! Uau! Grups d’estrelles agrupats, tant junts que visualment ens apareixen com a taques que destaquen, fins i tot per sobre de la llum de fons de la nostra galàxia.

Les Plèiades s’aixequen per l’est. Si, en aquest cas no cal que necessitis saber on has de mirar. El “núvol” de llum és tant destacable i clar que la vista se’n va cap allà de seguida.

Necessitem telescopi? El meu amic Xavi n’ha pujat un, i el cuidador del refugi, en Gabi, en munta un altre.

Poc a poc ens anem rodejant d’amics. La gent que ha pujat al refugi a passar-hi la nit.

Amb el punter làser del Xavi despertem de seguida l’admiració dels nens... i dels adults!. El punter va assenyalant el cel, mentre anem explicant.

Els nens pregunten, no paren de preguntar. Preguntes de nens, si, preguntes simples però intel·ligents. I de vegades incòmodes de contestar.

Preguntes d’adults, més sofisticades, però que de vegades són contestades ràpidament i espontània per algun dels nens abans que l’interrogat pugui obrir la boca, amb respostes que em demostren que s’està fent bona feina a les escoles en una matèria que jo, de petit, apenes tocava, i menys als 8 anys.

Què són tots aquells puntets. Què és la taca blanca. Quins moviments té el cel. Mireu, allò és Júpiter. I veieu la galàxia d’Andròmeda aquí? I la simpàtica constel·lació del petit dofí aquí? Apuntant com en una pissarra, anem seguint les formes i figures del cel, mentre de fons sentim el bram d’algun cérvol que busca companya.
Una exclamació de sorpresa. Hey... heu vist aquella estrella fugaç? Si, estem a punt de la pluja d’estels del 21, i alguna ja veiem. Això ens dóna peu a explicar què són les pluges d’estels i els cometes (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)

I ara sessió de telescopi per a tots. Els nostres agraïts companys fan cua per anar veient els objectes. Els nens, ajudants per alguna que altra cadira sobre la que pujar i arribar a l’ocular.



2009 és l’Any Internacional de l’Astronomia, declarat per la Unesco: “Everyone should realise the impact of astronomy and other fundamental sciences on our daily lives, and understand how scientific knowledge can contribute to a more equitable and peaceful society”

Aquest any, als aficionats se’ns demana que SORTIM AL CARRER i que compartim.

La curiositat i l’interès per l’astronomia és senzill de despertar, per la’espectacularitat del tema. I si són nens, millor, ja que aquesta llavor se suma a les què estan ja plantant les escoles.

De forma similar a com les meves filles tenen una consciència ecològica que jo no tenia a la seva edat, així mateix les noves generacions incorporaran una “consciència còsmica”, que farà que l’univers vagi deixant de ser un lloc reservat pels savis i massa complicat per a pensar-hi, per a ser el què ha de ser: un element omnipresent, del què formem part, i que necessitem entendre per a anar contestant la pregunta del milió: d’on venim, i a on anem?


Una nit inoblidable. Formidable. Gràcies als amics que m’hi van portar, al Xavi, a l’Oriol. Gràcies als companys de Gerri que em van deixar pujar amb ells.

I gràcies als grups i famílies que estaven al refugi per a donar-nos la satisfacció de poder sentir que, per una nit, hem contribuït a l’Any Internacional de l’Astronomia.