La millor companya

Si parlem de l’objecte del cel nocturn més espectacular, i a l’hora el més poc valorat per part de la gent, ens estarem refererint sens dubte a la Lluna.

La veiem “cada dia”. Hem nascut amb la seva imatge. Donem per fet que està allà dalt, i apenes li prestem atenció.

En canvi, és un objecte increïble i molt poc usual.

La Lluna va néixer fa uns 4 mil milions d’anys, quan la Terra era encara el què s’anomena un “proto-planeta” (un planeta en fase de creació). La teoria més acceptada sobre com es va formar el nostre satèl·lit, com ja hem comentat en aquest blog vàries vegades, es basa en la col·lisió d’un objecte del tamany de Mart contra la Terra.

Efectivament, hi ha característiques de la Lluna que “no quadren”, i que fan sospitar que alguna cosa “gran” havia de passar per a que un planeta com la Terra tingués l’enorme fortuna de tenir un satèl·lit tant gran i espectacular.

Per començar, com acabem de dir, la seva dimensió és massa gran com per a haver estat formada al voltant de la Terra. En un procés “natural” de formació, segurament la Terra hagués reclamat quasi tot el material al seu voltant, deixant molt poca quantitat lliure per a formar la Lluna.

A més, el nostre satèl·lit no té (quasi) nucli, la qual cosa va a favor de la teoria d’una Lluna “no natural”.

És un trocet nostre. És la costella d’Adam.

Molt bé. I què significa per a nosaltres tenir una Lluna? Anem, per uns moments, a retre homenatge al paper tant fonamental que juga la nostra companya.

Comencem per les marees. L’efecte d’atracció mutu de la Terra i la Lluna provoca que, les masses mòbils de la Terra (els mars i els oceans) es deformin, donant lloc a pujades (i baixades en altres llocs) de les aigües.

Més enllà de ser un fenomen bonic de veure, les marees han jugat, i jugant, un paper fonamental en l’evolució de moltes espècies animals.

L’atracció entre Terra i Lluna també té una conseqüència vital per a la vida en la Terra. La fricció gravitatòria dels dos planetes estabilitza a la Terra. Com sabem, l’eix del nostre planeta està lleugerament inclinat, la qual cosa dóna origen a les estacions de l’any (llegiu l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-veritat-sobre-les-estacions-de-lany.html d’aquest blog per a una explicació senzilla de què són les estacions).

Doncs bé, l’eix de la Terra, a més d’estar inclinat, oscil·la en la seva inclinació. Aquest efecte d’oscil·lació seria molt (molt!) més gran del què en realitat és si l’efecte acoplat de Terra-Lluna no actués com un estabilitzador.

Amb canvis radicals, al llarg dels segles, de l’eix de rotació del nostre planeta no estaríem aquí. Ni nosaltres ni segurament la majoria de les formes de vida que coneixem. Les variacions de clima haurien estat extremes, impedint amb quasi tota probabilitat l’aparició de la vida, al menys tal i com la coneixem.

Aquest efecte de fricció mutu provoca també que la Lluna sempre ens ensenyi la mateixa cara (heu sentit mai parlar de “la cara oculta de la Lluna”?). Al llarg de milions d’anys, el període de rotació de la Lluna sobre si mateixa ha anat acoplant-se al seu període de rotació al voltant de la Terra, fins a igualar-se.

L’heu observat mai amb atenció?

Agafeu uns prismàtics, seieu-vos còmodament, i observeu-la. Us fascinarà.

Si mireu amb Lluna plena, podreu gaudir de l’espectacle d’una visió complerta del satèl·lit, i gaudireu del contrast entre les grans planures fosques (que s’anomenen “mars”) i les zones de muntanyes i grans cràters.

Aquí podeu veure una fotografia de la Lluna plena, similar a com la veureu amb prismàtics. La fotografia la vaig fer fa poques setmanes, a partir d’un mosaic de tres imatges parcials.

Però potser el millor moment per a observar-la és durant les seves fases intermèdies (creixent o decreixent). En aquests moments, la llum del Sol cau de forma molt inclinada sobre la superfície de la Lluna, en els punts en els què hi ha la separació entre llum i ombra (aquesta “línia” s’anomena “terminador”). Si enfoqueu sobre el “terminador” veureu perfectament el relleu de les muntanyes i cràters.

Heu vist mai una eclipsi de Lluna? I de Sol? Sense Lluna, evidentment, no tindríem eclipsis.

Normalment tenim un parell d’eclipsis de Lluna visibles cada any. La seva observació és senzilla, i no requereix més que asseure’s tranquil·lament i observar a ull nu com l’ombra de la Terra va tapant el disc lunar. El proper eclipsi total de Lluna serà la nit del 31 de desembre (!!!) d’enguany.

Un eclipsi total de Sol ha de ser una experiència per a tota la vida (jo no n’he vist mai cap de total). Com també sabeu, els eclipsis de Sol es produeixen quan la Lluna s’interposa entre la Terra i la nostra estrella. Per raons geomètriques, els eclipsis de Sol, a diferència dels de Lluna, només són visibles en zones molt concretes (llegiu l’explicació d’això en l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/com-funciona-un-eclipsi-de-sol-el.html). L’any proper hi ha un eclipsi total de Sol que serà visible a la illa de Pasqua (el dia 11 de Juliol, algú s’anima a anar-hi?)


La propera vegada que aixequeu la vista i la veieu allà dalt, penseu en tot això, en els efectes que ha tingut, té i tindrà sobre la vida en aquest planeta.

Podríem tenir millor companya?