dimarts, de desembre 08, 2009

Un viatge a la part fosca de les xifres

Qui de nosaltres no ha pensat mai que les xifres que es maneguen quan es parla de l’univers queden fora de tota comprensió?

Certament, direm que, com a mínim, son incòmodes.


L’home està situat sobre un petit tram d’una llarguíssima carretera, tota recta, que es perd a ambdós horitzons. En el tros de carretera que habitem, mesurem les coses amb unes unitats que ens són molt familiars i útils: dels quilòmetres als mil•límetres; de les tones als mil•ligrams; dels segles als mil•lisegons.

Però quan ens allunyem una mica d’aquesta part de la carretera, i avancem cap a la dreta, ens comencem a notar incòmodes. Ja no ens serveixen les unitats familiars, i ara n’hem de començar a emprar d’altres que ens posen nerviosos: els microns, els picosegons, ... És el territori del món microscòpic, de la física de partícules, on tot passa a velocitat de vertigen, i en el què no relacionem fàcilment les coses que hi passen amb les coses que ens passen.

I si anem cap a l’esquerra de la carretera? Tan aviat comencem a caminar ens comença a agafar por, ens maregem. Res no sembla mesurar menys que centenars, milions, o milers de milions d’anys llum. Res no sembla pesar menys que bilions de tones. I les temperatures van des del 0 absolut (-273,15 graus) fins a milions de graus. Aquí, tot sembla passar molt, molt lentament. I, si, aquí si que relacionem de forma més clara el que hi passa amb el què ens passa (i si teniu dubtes sobre aquesta afirmació, penseu per un moment en com ens pot afectar un cometa movent-se, directament cap a nosaltres)

La nostra ment s’ha educat en el món que habitem. Aquest món ocupa la part central de la carretera del símil, i de vegades pensem que podem viure aquí, en aquest tram, oblidant-nos del què passa a la dreta i a l’esquerra. Res més lluny de la realitat!

D’igual forma com els nostres fills han après a contar amb euros i no saben ni el què era una pesseta, ja cal que deixem a casa la vella excusa que diu “buf! Són xifres inimaginables!”. Excusa que ens ha servit, quan ens ha interessat, per a evitar PENSAR, plens de por, com si pensar amb aquestes xifres portés directament cap a la ximpleria, o cap a l’abisme on s’acaba la Terra plana i per on cauen els oceans.

Avui anirem una mica cap a l’esquerra (i no ens passarà res.... espero!). Preparats?

Parlarem de les distàncies. Si anem a poc a poc no ens marejarem, i a més agafarem referències (si, referències, que no ens faltin les referències, que actuaran com de corda a la què anirem agafats per a no perdre’ns i poder tornar)

Així que comencem a moure’ns suaument. Sortim de casa nostra i de seguida hem avançat uns milers de quilòmetres (estem encara al nostre planeta) .... i sense ni adonar-nos passem al costat de la Lluna fàcilment i ja contem amb milions de quilòmetres.

Parem un moment, i adonem-nos que no ha estat tan difícil. Busquem les referències. La Lluna a mig milió de quilòmetres. El Sol, a tres-centes vegades més enllà, a uns 150 milions de quilòmetres. Molt bé, això ens permet agafar també referència de les mides dels dos cossos: per tant, el Sol, que el veiem tan gran con la Lluna en el nostre cel, ha de ser enorme, oi?

Abans de seguir-nos movent, reflexionem. La llum del Sol triga uns 8 minuts en arribar a la Terra. Aquesta referència ens anirà molt i molt bé d’aquí un moment.


Què? Seguim? Només una mica d’esforç més i avancem cap els confins del nostre sistema solar, on mesurem ara en milers de milions de quilòmetres. Veiem al pobre i desterrat Plutó, abans orgullós planeta, a uns 6.000 milions de quilòmetres del Sol, distància que la llum recorre en unes 6 hores.

No ha estat tant difícil arribar fins aquí, oi? Tenim doncs que, arrodonint, una distància d’uns mil milions de quilòmetres equival a 1 hora llum. Així és més fàcil, no trobeu?

Ja que estem començant a mesurar en unitats-llum, apretem l’accelerador, i sortim del sistema solar..... cap al buit interestelar.

Aquí no hi ha res. Res fins al següent sistema solar, res fins a l’estrella més propera.

Tal i com anem movent-nos en aquest immens buit, les nostres unitats de mesura han passat d’hores-llum a dies-llum... i arribem als anys-llum.

Anys llum! Quina unitat més elegant! Ella ens servirà d’ara en endavant per a moure’ns segurs per la resta de l’univers. Agafem referència d’aquesta unitat.

Proxima Centauri és l’estrella més propera a nosaltres (que coneguem). Està a 4,3 anys llum de distància. Havíem vist que els confins del nostre sistema solar, on circula Plutó, està a 6 hores llum. A veure... això vol dir que aquest espai Sol-Plutó l’hem de multiplicar per unes 6.300 vegades per arribar a l’estrella següent!!! Uau.. aquest si que ha estat un gran salt, oi? (hem simplificat, i hem passat per alt que més enllà de Plutó encara hi ha un gran espai que correspon al nostre sistema solar, i en el què hi resideixen bèsties tan misterioses com els cometes).

8 minuts a la Terra, 6 hores a Plutó, i 4 anys a Proxima Centauri, corrent a la velocitat de la llum.

I ara què? Doncs només hem fet que començar, per què aquesta extraordinària unitat de mesura (l’any llum) ens permet avançar ràpidament: agafeu-vos bé!

Accelerem.... els estels que formen la nostra galàxia passen ràpidament al nostre costat, ja que aquest viatge a la part fosca de la carretera ens permetem moure’ns a velocitats inimaginables, velocitats que superen les permeses per la llei de la física i que només són pròpies de la imaginació. Els anys llum s’acumulen en desenes, en centenes, i en milers.


Parem aquí! Estem mirant la nostra galàxia des de fora. Quin espectacle! El Sol deu ser un d’aquests bilions de punts lluminosos. Mirem com han canviat les nostres unitats d’escala.

A veure: la nostra galàxia mesura uns... 100.000 anys llum! Això ens dóna una clara referència, una altra vegada, de la dimensió de la què estem parlant. 4 anys a l’estrella més propera, 100.000 anys entre els punts més distants de la galàxia.

I més enllà? Les demés galàxies. Una de les més conegudes, Andrómeda, està a 2,5 milions d’anys llum. No us perdeu, que es fàcil: 25 vegades la mida de la nostre galàxia, així és com és la distància que ens separa d’Andrómeda.

I seguiríem, i seguiríem... acompanyats per la nostra inseparable unitat dels anys llum. Fins arribar als confins del nostre univers, a milers de milions d’anys llum.

Per cert, heu pensat què significa això? Tal i com explicava a l’article http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/mirar-cap-al-passat.html, “veure” llum que fa tant que ha sortit del seu origen és.... veure el passat! Com més lluny puguem mirar (amb instruments cada cop més sensibles), més en el passat del nostre univers estem mirant! Ja no té sentit dir “estem veient una galàxia que està a 2.000 milions d’anys llum”, sinó “estem veient com era l’univers fa 2.000 milions d’anys”.

I aquesta és una de les sorpreses tan fantàstiques que ens reservava la nostra estimada mesura de l’any llum: poder viatjar al passat,

Crec que ja podem tornar al nostre tram de confort de la carretera. Ens hem endinsat en la part fosca de l’esquerra, i hem agafat algunes referències. Un altra dia ens endinsarem en la part dreta... i descobrirem amb admiració que la carretera, que es perd a l’horitzó, és en realitat un cercle immens, on no hi ha part dreta ni esquerra, i on la física de partícules i les coses que passen en el món subatòmic són justament els maons amb els què l’univers construeix el grandiós món de les estrelles, les galàxies i els forats negres.


Ara ja no podem deixar de llegir articles de l’univers, amb l’excusa que ens maregen els números, eh?

Dels 8 minuts al Sol, 6 hores a Plutó, 4 anys a una estrella propera, 100.000 anys fins a sortir de la nostra galàxia, ... fins als milions d’anys a les demés galàxies, amb viatge al passat inclòs.

4 comentarios:

David ha dit...

Hey Joan Anton! He descobert el teu blog fa poc "per casualitat" i volia felicitar-te i agraïr el fet que comparteixis els teus coneixements amb nosaltres. Ja el tinc a "favoritos"!

JAC ha dit...

Gràcies David. Els coneixements es van adquirint. La veritat és que preparar els articles m'obliga per a documentar-me millor ...

Anònim ha dit...

Joan Antoni, quina passada, no nomès ets un crac com a persona, sino tambè com estudios del univers, s'agraeix l'esforç constant que fas per donar a coneixar aquestes maravelles, només puc dir... Gracies Elisabeth

JAC ha dit...

Gràcies a vosaltres per a entrar al blog i lleigir. Aquest és precisament l'objectiu, que hi hagi lectors :-) i poder comunicar.

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP