Omplint de vida un univers buit

Vivim en un univers buit. Si, increïblement buit, ple d’espai sense res. Fins i tot, nosaltres mateixos, la matèria que ens forma, és desesperadament buida.

Tota la matèria de l’univers conegut, incloent-nos a nosaltres, està formada per àtoms. Un àtom no és més que un nucli (format per protons i neutrons), al voltant del qual “giren” electrons.

L’àtom més senzill del cosmos, el de l’hidrogen, està format només per un protó solitari en el nucli, i un electró que l’orbita. Afegint protons i neutrons al nucli, i electrons al voltant, anem formant, com en un mecano, tots els elements químics coneguts.

Imagineu-vos que representem el nucli de l’àtom per una boleta d’un centímetre de diàmetre. Doncs bé, l’electró que hi gira estaria situat a... mig quilòmetre! Ostres! I què hi ha entre mig? Res!

Penseu en això. Una boleta d’un centímetre, i mig quilòmetre de res, fins a trobar alguna altra cosa. La matèria del nostre cos és així! Com la de la paret de la teva habitació, o la de la pantalla de l’ordinador que ara tens al davant. El que ens sembla dens, impenetrable, no és més que un espai desoladament buit.

A nivell cosmològic és el mateix. L’espai interestel•lar és buit i fred.

Tornem a imaginar, dibuixem el nostre sol com un puntet al mig d’un foli de paper, i situem la Terra a 1 centímetre de distància. Seguim dibuixant els planetes, i resulta que Saturn, el planeta dels anells, l’hauríem de posar a 9 centímetres i mig del Sol, i Neptú a 30 cms! Ja no ens hi cap al foli.

Si volem ara dibuixar l’estrella més propera al Sol, l'hauríem de situar a ... 266 metres de distància!!!! I què hi ha entre mig? La buidor d’un espai immens.

La galàxia d’Andrómeda, cosina de la Via Làctia, la dibuixaríem a uns 160.000 Kms de distància! Uf, això seria anar-la a dibuixar més o menys a una tercera part de la distància que ens separa de la Lluna! Si mai es fabrica un foli de paper d'aquesta mida, el vull vendre jo!

Acceptem-ho: des del món microscòpic, al galàctic, el nostre univers està dominat pel buit.

Però en mig d’aquesta buidor, hi ha les coses més meravelloses del cosmos. No són ni estrelles, ni planetes, ni galàxies.

La Gemma i l’Andreu van voler tenir la Joana a casa. Tot estava previst, i les llevadores eren de camí. Però la Joana va decidir que volia veure la llum del món, i no les va esperar.

Avui he vist la fotografia que l’Andreu va treure en el moment en el què la Gemma, despullada i tacada de sang, agafa la nena en braços, segons després de néixer. I m’he quedat fascinat amb la cara de la mare.

Una expressió irrepetible, mescla d’emoció, de por i d’alegria, tot a l’hora. Una expressió que es fa difícil d’oblidar, i que, de fet, no vull oblidar.

Un univers despietadament buit, que cada dia omplim de vida.

Què importen les distàncies entre les estrelles, o si el nostre cos és més o menys dens. Per a la Gemma i l’Andreu ha començat una nou capítol de la seva vida, que la Joana omplirà intensament.

De debò que l’univers és un lloc buit i fred?