Serà que Déu juga als daus amb el nostre destí?

Una de els frases més cèlebres d’Eistein va ser la famosa “Déu no juga als daus”, amb la què el físic defensava un model d’univers determinístic. En un model així, es suposa que, si la ciència és capaç de formular totes les teories necessàries i, per tant, conèixer el comportament de totes les partícules de l’univers en un moment donat, tot, passat, present, i futur queda, per tant, determinat, des del punt de vista teòric.

Seria com si poguéssim calcular com era l’univers en el passat, o preveure com serà en el futur, gràcies a dominar totes les lleis de la natura.

Resulta que el meu admiradíssim Eistein, en això, s’equivocava.

En l’any 1926, un físic anomenat Heisenberg, havia formulat una de les claus de la física quàntica. Segons aquest físic alemany, no es podia (ni es podria mai) conèixer a l’hora, amb precisió, la posició i la velocitat d’una partícula. Aquest principi, que es coneix com el principi d’incertesa de Heisenberg, en altres paraules venia a dir que res no podia ser modelat amb exactitud, i que s’havia d’assumir un cert grau d’incertesa.

Poc després, la mecànica quàntica, emprant aquest principi entre d’altres, ens portava a una visió microscòpica de l’univers, en la què l’atzar jugava un paper important. En alguns casos, ja no podíem ni tan sols parlar d’on es trobava una certa partícula, sinó simplement de la probabilitat de trobar-la a tal o qual lloc.

Sembla que Einstein, incòmode amb aquesta acceptació de la incertesa, hauria, doncs, utilitzat la frase famosa per tal de posicionar-se inicialment de forma conservadora.

Eisntein va proporcionar al món la revolució de les lleis que millor, de moment, expliquen la realitat “macro” de l’univers. Per altra banda, Planck,Schroedinger, i tots els que van desenvolupar la quàntica, van també revolucionar el món, amb noves lleis per explicar la realitat “micro” de l’univers.

Ambdues teories segueixen sent vàlides, s’estudien a la universitat, i s’apliquen enormement en la pràctica (la mecànica quàntica, per exemple, té aplicació a la indústria de semiconductors). Però segueixen, de moment, sent dues teories separades, no unificades, tot i que , des de fa molts anys, els físics s’esforcen en unificar-les.

La nostra visió actual de l’univers, per tant, està dominada per l’atzar. Aquest atzar va marcar, molt probablement, el mateix instant del naixement de l’univers. El mateix tipus d’atzar que s'ha pogut estudiar experimentalment en els colisionadors de partícules.

El gran físic Stephen Hawking ha arribat a dir, en “resposta” a la frase d’Einstein, que sembla que Déu no tan sols juga als daus, sinó que, de vegades els llença en llocs on no els podem veure, referint-se a una teoria sobre els forats negres que ell mateix ha postulat i que, en cas de demostrar-se, li valdrà amb tota seguretat el Nobel de física.

L’atzar, els daus de Déu, i l’univers. Serà que, la propera vegada que vulgui criticar les prediccions meteorològiques m’hauré de mossegar la llengua?



Vols llegir més en aquest blog?

- Un rellotge que marcava l’hora diferent, i un temps que queia sobre el cap
- La fletxa del temps: l''univers i les habitacions desordenades