L'aigua que ens va venir de fora

Qui ho diria! L’aigua, segurament el component més important del nostre planeta, imprescindible per a la vida tal i com la coneixem, i que distingeix a la Terra, amb el seu color blau intens, és un producte importat de fora!

Quan la Terra es va formar, poc després que el Sol naixés, la temperatura que el nou planeta tenia era molt elevada. El Sol, en aquelles primeres etapes de vida, era una estrella molt més calenta que ara.

Amb les temperatures que hi havia, la presència d’aigua era quasi impossible. La que hagués pogut existir en aquell inici es va evaporar ràpidament i es va perdre a l’espai.

D’on surt, doncs, l’enorme quantitat d’aigua que hi ha al nostre món?

Els científics donen ja per sentat que l’aigua ens va venir de fora. L’origen d’aquest aigua extraterrestre: els cometes, o asteroides.

L’impacte contra la Terra d’aquests cossos sembla ser la causa de l’enriquiment posterior que el planeta va tenir, omplint-lo d’aigua lentament.

En les primeres etapes (milions d’anys) del Sistema Solar, com ja hem revisat en altres articles, les col·lisions (i catàstrofes) eren bastant freqüents. Simplement, el Sistema Solar estava ordenant-se, fent net de milers de cossos que havien quedat vagant entre les òrbites dels grans i joves planetes.

Poc a poc, doncs, aquestes col·lisions van anar creant la reserva d’aigua de la què avui gaudim, gràcies també a que les condicions de temperatura a la Terra ja permetien que aquesta mantingués el preciós líquid. Això es podia produir, més o menys, a partir dels primers 800 milions d’anys.

De fet, l’aigua present a la Lluna (descoberta relativament fa molt poc), es producte, també, d’aquestes col·lisions. Amb la diferència que el nostre satèl·lit no té atmosfera que pugui protegir l’aigua de la seva descomposició per l’atac dels rajos ultraviolats del Sol. La poca aigua que hi ha es troba, ben amagada, al fons de grans cràters situats en els pols de la Lluna, llocs que estan en ombra perpetua.

Vivim, doncs,de prestat. Com moltes vegades passa a la natura, esdeveniments destructius generen posteriorment vida.

Aquest fet és encara més espectacular quan ens parem a pensar en un altre dels elements essencials del nostre planeta, com és l’oxigen.

Aquest element químic és extraordinàriament reactiu. Una prova evident la tenim en el ferro, rovellat lentament per l’aire. L’oxigen no tan sols es combina amb els metalls, per a “rovellar-los”. Genera combustió amb molta matèria, generant CO2 (en el nostre món, només cal encendre una espurna per a engegar la combustió de la fusta, o el paper. Només que la proporció d’oxígen en la nostra atmosfera fos un xic superior a la que és, no ens caldria ni l’espurna, i aquests materials cremarien espontàniament! I nosaltres també!)

La presència d’oxigen lliure en l’atmosfera és condició imprescindible per a l'existència de moltíssimes formes de vida d’aquest planeta. De no haver oxigen lliure, nosaltres no hi seríem.
Com és que, sent l’oxigen tan reactiu i amb tanta tendència a combinar-se, tinguem la sort de tenir oxigen lliure?

Donem-li les gràcies als vegetals fotosintètics, que generen l’oxigen lliure que circula per l’atmosfera. Sense ells, atenció, es calcula que en 300 anys tot l’oxigen lliure hauria desaparegut, en combinar-se amb altres elements, o simplement cremar. Només en 300 anys!

Així d’extraordinària és la natura. El planeta més bonic del cosmos, creat a partir de l’aigua vinguda de fora. I ple de formes de vida que es necessiten entre elles, en una delicadíssima relació que, de trencar-se, esterilitzaria ràpidament aquest món.

Val la pena reflexionar un moment en tot això. No estem aquí per una casualitat. Formem part del gran experiment de l’univers, que ha fet coincidir un munt de coses per a que ara estiguem compartint aquest article.

Una raó massa poderosa com per a que no malbaratem la nostra vida, no?