diumenge, de novembre 04, 2012

La persistència de la vida

Us heu parat mai a pensar sobre la persistència de la vida?


Deix una mostra de bacteris descuidada en un racó del laboratori, i al cap d’uns dies hauran colonitzat la taula sencera. Intenta eliminar paràsits amb pesticides, i acabaràs descobrint, al cap dels anys, que s’han tornat resistents al producte. Fins i tot, envia un supermeteorit contra el planeta per a esterilitzar-lo, i et sorprendràs, centenars de milions d’anys després, al descobrir la biodiversitat existent.

La vida s’aferra a la vida, persistentment.

La pròpia evolució n’és una demostració. La meravella de l’adaptació de la vida a l’entorn canviant. Igual com l’aigua sempre acaba trobant les escletxes, la vida sembla trobar els camins necessaris per a perdurar.

La gran prova de tot això és el nostre planeta. Sabeu quantes espècies diferents d’éssers vius hi ha a la Terra? Doncs poden estar per sobre dels 8,7 milions d’espècies! I no només és la quantitat. Formes de vida sorprenentment diferents entre elles, extraordinàriament adaptades als seus entorns. No sembla absolutament increïble que, a partir d'un origen simple i primitiu, la vida hagi estat capaç de generar tantes espècies i tan diferents?

Seria possible, doncs, plantejar que la vida, en la seva persistència, seria capaç d’abandonar aquest planeta, arribat el moment, per a saltar a altres mons i colonitzar-los?

L’arca de Noé podria ser algun dels enginys que una de les espècies del planeta construeix per a explorar el cosmos? Formes de vida molt simples viatjant, aletargades, en naus construïdes per l’home. De forma similar a com l’Alien s’amaga dins de la nau salvavides al final de la pel•lícula.

És així com va arribar la vida a la Terra? Potser a cavall de meteorits?

És un fet que en alguns meteorits recuperats s’han pogut detectar compostos químics interessants, entre ells aminoàcids. Alguns d’aquests meteorits es van formar en les èpoques inicials del nostre sistema solar.

També hi ha evidències molt grans que suporten la teoria que, ben a prop del sistema solar, i durant la seva creació, devia explotar una supernova (la mort d’una estrella gegant), com publicava el mes passat la revista Astronomy. La potent radiació ultraviolada d’aquesta explosió, perquè no, podria haver desencadenat la formació de cadenes químiques complexes.

Passejant amb les meves filles, fa uns dies, parlàvem de la possibilitat de vida en altres llocs de l’univers. La Laura ho resumia així: si de debò l’univers és infinit, és absurd, per probabilitats, pensar que som l’únic planeta amb vida.

El que sembla clar és que la vida, això tan complex i extraordinari, no es dóna per vençuda fàcilment. No està aquí per a desaparèixer, per molt que els humans ens afanyem en destruir el planeta.

2 comentarios:

Anònim ha dit...

La vida surt de qualsevol escletxa, és imparable!
És possible que el sistema solar estigui ple de vida, almenys microscòpica. Malgrat els robots fascinants enviats a Mart, encara estem als inicis de l'exploració dels planetes veïns.

Per cert, no he pogut comentar usant el compte de google (m'apareix un error). Només he pogut fer-ho com anònim.

JAC ha dit...

Cert! De fet, explorar un planeta com Mart és un projecte gegantí. La vida microcòpica es podria amagar en qualsevol lloc en un planeta tan gran (per no dir sota terra). Els pocs quilòmetres que recorrem amb els robots, o les petites esgarrepades que fem sobre la seva superfície són com petits experiments en aquest sentit.
Miraré el que dius del google,... a veure què passa

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP