divendres, de gener 11, 2013

La sorprenent història de la tragèdia del transbordador espaial Challenger

El 28 de gener de l’any 1986, el transbordador espaial Challenger esclatava durant l’enlairament, en mig de la retransmissió televisiva que es duia a terme. Personalment, recordo vívidament les imatges, que vaig veure en resums posteriors, i la gran impressió que, aleshores, em van causar.

Per raons que no venen al cas, fa uns mesos vaig tenir accés, en un dels meus viatges als Estats Units, a informació relativa a aquest accident. Un accident que, més enllà de la tragèdia de les morts que va comportar (els 7 membres de la tripulació), va significar per a la NASA un desastre i descrèdit que els va costar superar, i per a tot el país una important ferida d’orgull que, encara avui, recorden dolorosament.

La informació que vaig rebre en aquest viatge em va impactar profundament.

Tot i que no costa de trobar la informació del que realment va passar, simplement navegant per internet, haig de confessar que mai em vaig preocupar de buscar-la, i em vaig quedar amb la vaga notícia que es va donar en aquells moments tràgics del 86, que parlava d’una errada mecànica en un dels components de la nau.

Ara penso que val la pena compartir, en aquest blog, la història real, que és molt més esfereïdora del que jo podia pensar. Una història que podeu ampliar fàcilment, com deia, a través d’internet o fins i tot tenint accés al més que recomanable reportatge que la National Geographic va fer en un vídeo posteriorment.

El transbordador espaial Challenger, igual que els seus germans el Columbia, el Discovery o l’Endeavour, va ser dissenyat per la NASA per tal de disposar d’un sistema de posada en òrbita de satèl•lits, laboratoris, i com a plataforma d’experiments, que fos reutilitzable i molt més econòmic que el sistema de coet Saturn V que s’havia estat emprant en el programa Apol•lo.

El resultat era l’elegància pura, l’enginy més sofisticat que mai s’havia construït.

El vehicle, amb forma aerodinàmica, s’assentava sobre un coet immens, que emprava la clàssica combustió d’hidrogen i oxigen. A més, el sistema quedava configurat per dos coets laterals menors (de color blanc en la fotografia), plens de combustible sòlid, que ajudaven en l’impuls d’enlairament.

Com us podeu suposar, eren moltíssimes (milers) les peces de precisió que composaven el sistema, i moltes, també, les empreses fabricants que hi treballaven.

En concret, els dos coets laterals eren manufacturats, en l’estat americà de Utah, per una companyia especialitzada. Aquests coets, tot i ser de dimensió molt menor a la del coet principal, eren imponents, i havien estat dissenyats en peces, que es muntaven com un mecano en el lloc del llançament.

Les juntures entre les seccions dels coets eren protegides per uns anells de goma. Aquests anells impedien que els gasos inflamats, produïts durant la combustió, s’escapessin per les juntures.

El drama va començar quan, mesos abans de l’enlairament de la missió STS-51-L del Challenger, un dels enginyers de l’empresa fabricant dels coets va descobrir que aquestes anelles havien fallat en llançaments anteriors. Recordem que el sistema era reutilitzable, de forma que es recuperaven els coets, un cop despresos. Aquests es revisaven rutinàriament després de cada recuperació.

Alguna de les seccions presentava signes de combustió, senyal que els anells no havien tancat hermèticament la juntura. Afortunadament, el sistema d’anelles era doble, i la segona anella havia resistit en aquelles ocasions.

L’enginyer va reportar immediatament el tema als seus superiors, però va rebre instruccions de mantenir aquell tema confidencial. L’empresa tenia por que qualsevol contratemps pogués acabar amb el seu milionari contracte amb la NASA.

L’home va pressionar, i pressionar. Cada cop de forma més dura, demanant una revisió complerta del sistema i potser un re-disseny. En aquell pressionar, es va fer antipàtic i molest, no tan sols per als seus directors, sinó també per a alguns dels seus companys. En paraules seves, es sentia com “una mosca collonera”.

No es va fer res durant mesos.

I, així, es va anar aproximant la data de llançament, anunciada amb tota pompa pel president Reagan. Per primera vegada, en la tripulació hi figuraria una mestre d’escola, que havia estat seleccionada després d’un llarg procés. Aquesta professora es va convertir en tot un símbol, augmentant el seguiment mediàtic de la missió (en la fotografia, és la noia de l'esquerra).

Arribat ja el mes de gener, el llançament havia estat ajornat en vàries ocasions, degut a causes diverses. Mal temps, però també alguna cagada de la NASA, que feia que aquesta agència estigués sota la mirada atenta de l’administració americana. L’opinió pública també pressionava, i s’escoltaven algunes bromes sobre els problemes que la NASA havia tingut (es varen fer famoses les imatges d’un tècnic de la NASA resolent el bloqueig d’una porta amb una vulgar serra).

Per a la setmana del llançament, el servei meteorològic americà preveia unes temperatures extraordinàriament baixes per l’estat de Florida (recordem que Cap Canyaveral és a Florida).

L’enginyer protagonista de la història, al saber aquesta informació, va tornar a pressionar. Estava convençut que a temperatures baixes la probabilitat de fallida de les anelles augmentaria, ja que la goma de les què estaven formades perdria elasticitat dràsticament.

El dia D-1, per la tarda-vespre, la NASA va organitzar una conferència telefònica d’urgència amb el proveïdor de Utah. Sobre la taula estava la decisió de llançar o d’ajornar.

La conferència va ser llarga i dura. Un enginyer més es va unir a la teoria d’ajornar. La NASA es va posar nerviosa, i va pressionar fortament a la direcció del fabricant per a adoptar clarament una postura respecte a les anelles que fabricaven: aguantarien el llançament sota tan baixes temperatures?

La direcció de l’empresa va tenir por de dir “no” categòricament, així que va optar per a admetre que no hi havia dades ni proves suficients que recolzessin la teoria dels seus dos enginyers. Era el que necessitava la NASA per a donar el “GO” definitiu aquell vespre del 27 de gener del 86.

Explica l’enginyer que, tard al vespre, quan va arribar a casa, la seva dona li va preguntar cóm havia anat el dia. Ell, mirant-se-la, va contestar, irònicament, que perfectament, excepte pel fet que el dia següent moririen 7 astronautes.

La matinada a Cap Canyaveral va ser molt freda. De fet, va gelar. A la vista del gel dipositat sobre de la llançadora i els coets, la NASA va decidir postposar unes hores l’enlairament, esperant que el Sol escalfés un xic l’ambient.

Finalment, i sota l’atenta mirada de polítics, científics, enginyers, familiars, i milers de curiosos, la NASA va iniciar el procés a les 11:38 del matí del dia 28.

Tot semblava normal, en els primers instants del llançament, tot i que l’examen que es va fer posteriorment de les imatges enregistrades per les nombroses càmeres existents va mostrar una petita columna de fum fosc que sortia de la junta d’un dels coets laterals: l’anella estava fallant, i el fum negre, producte de la combustió de la grassa i del material aïllant, presagiava el que vindria a continuació.

Als 72 segons de l’enlairament, la junta va cedir. Tant l’anella principal com la secundària havien fallat. Els gasos inflamats i supercalents s’escapaven per la junta, i cremaven el lateral del gran coet principal de la llançadora. En tan sols uns instants (un segon) el coet principal esclatava, en una combustió descontrolada del seu combustible. El món mirava en directe, horroritzat i sense paraules.

Però en contra del què es pensa (i del què jo mateix pensava), el Challenger no va esclatar, tècnicament parlant. La combustió descontrolada no va destruir el vehicle. Van ser les tremendes forces aerodinàmiques que es van generar les que van partir en trossos el transbordador.

Aquest fet fa encara més horrible la tragèdia. La part davantera del Challenger, on van els astronautes, no va ser destruïda, i va sortir impulsada a gran velocitat en una trajectòria balística. Una trajectòria que va durar més de dos minuts fins al seu impacte, a enorme velocitat, contra l’oceà Atlàntic.

Aquells devien ser uns minuts d’angoixa pels astronautes. Les investigacions posteriors van demostrar que alguns d’ells eren vius, ja que van arribar a activar alguns dels sistemes de supervivència d’abord. Aquells que no van perdre la consciència, sabien que anaven a morir, ja que el projecte Shuttle no disposava de cap mesura d’emergència per a un cas com aquest (un incident com aquell era, simplement, impensable, i la part davantera no portava cap mena de paracaigudes).

El brutal impacte contra el mar es va produir a 333 quilòmetres per hora.

Dies després de la tragèdia, amb el país commocionat, el president Reagan creava una comissió d’experts per a aclarir les causes del sinistre. En aquella comissió hi havia un premi Nobel de física (Richard Feynman), que va demostrar ser una peça clau en la investigació, així com el famós astronauta Neil Armstrong, entre d’altres.

Part de l’opinió pública temia que tot allò fos una farsa, i que les conclusions de la comissió acabessin sent inconclusives i que simplement tapessin tot l’assumpte.

Davant la comissió van declarar els responsables de la NASA, i naturalment de l’empresa fabricant dels coets laterals i les anelles. També van declarar els enginyers d’aquesta empresa.

La tesi dels responsables, tant de la NASA com de l’empresa fabricant, es basaven en que no hi havia hagut proves clares, a priori, que haguessin justificat un ajornament del llançament. En declaracions molts anys després, algun d’aquells responsables, ja retirat, seguia mantenint la mateixa posició, i defensava que la decisió adoptada havia estat la correcta.

Els dos enginyers sostenien que les probabilitats de fallida de les anelles a temperatures baixes eren molt altes, i que l’operació s’hauria d’haver avortat.

Em puc imaginar la dificultat de la investigació, davant de la gran quantitat de detalls tècnics i vocabulari complex que es devia emprar.

I, en un d’aquells moments propis de les millors pel•lícules de Hollywood, el premi Nobel Feynman va demanar una mostra de goma de l’anella, una pinça i un got d’aigua amb gel. Davant la mirada dels seus companys de comissió, va submergir el tros de goma, pressionat i deformat amb la pinça, en l’aigua gelada. El va treure de l’aigua, i el va alliberar de la pressió de la pinça: la goma, glaçada, pensada per a ser flexible, va ser incapaç de recuperar la seva forma original. Havia perdut totalment la seva elasticitat dins l’aigua freda. Era una demostració simple, gràfica, i impactant, de la fallida de les anelles.

La comissió va determinar que l’accident havia estat causat pel mal funcionament de les anelles, tot i que no va culpabilitzar a cap persona.

L’enginyer que havia denunciat mesos abans l’error va abandonar la seva feina, enemistat amb els seus superiors i amb molts dels seus companys. Es va dedicar a donar conferències fins a la seva mort, de càncer, l’any 2012.

L’empresa fabricant va haver de carregar amb una penalització econòmica considerable.

La NASA va haver d’aguantar la vergonya de veure cóm els seus sistemes de qualitat i protocols de decisió davant possibles crisi havien fallat estrepitosament. Aquella ferida va trigar molt temps en tancar-se, i de fet va posar en risc tot el programa espaial dels anys posteriors.

Per suposat, tot el programa Shuttle va ser revisat. En el cas dels coets laterals, es va redissenyar el sistema de les anelles.

Vist des de la perspectiva del temps, i la tranquil•litat de qui s’ho mira des de fora, és absolutament increïble que la NASA decidís tirar endavant aquell llançament. Sí, és cert: la carrera espaial va d’això. Va de risc. Va de portar al límit la tecnologia. Va d’acceptar el risc d’una tragèdia.

Però això no té res a veure amb una decisió pressa per conveniència. Dels 4 enginyers especialistes que havien assistit el vespre abans a la nefasta conferència telefònica, dos d’ells, els dos principals, havien votat NO llançar. El tercer no havia estat clar en la seva opinió. Només el quart havia votat sí. I a pesar d’això, els directius de l’empresa, amb el cap més posat en el contracte amb la NASA, en els beneficis i penalitzacions, havien obviat l’opinió dels seus propis especialistes.

També la NASA, que sota la pressió dels ajornaments anteriors, havia preferit “mirar a un altre lloc” i acabar escoltant del seu proveïdor el que ells mateixos havien forçat dir.

Per suposat, ningú buscava aquell resultat tràgic. De fet, les probabilitats de fallida eren d’u entre cent (de totes formes, una probabilitat inacceptablement alta quan parlem de vides humanes).

Errar és humà, però per molts això és un exemple d’una decisió fonamentada sobre paràmetres èticament equivocats. Paràmetres similars, salvant les distàncies, als què ens han portat a la crisi. Paràmetres basats en el benefici a curt, en la protecció dels interessos d’uns quants.

Al final, anar-se’n a dormir amb la consciència tranquil•la simplement no té preu.

La informació que em va arribar fa uns mesos, i que em va motivar a llegir, i a buscar, m’ha portat avui, finalment, a escriure aquest article. Amb això tanco un capítol que m’ha tingut la neurona ocupada durant moltes, moltes setmanes.

1 comentarios:

Unknown ha dit...

coneixo la història dels fets i realment em va decebre l'actititud de la NASA.
Es tindria que haver evitat davant les indicacions del enginyers.

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP