Imatge: Galàxia M101. Joan A. Català, 2013
Les galàxies són enormes ciutats d’estrelles, vinculades per efecte de la seva gravetat.
El nostre Sol, i per tant nosaltres, vivim en la gran ciutat que anomenem Via Làctia, la nostra galàxia. Una galàxia en forma d’espiral, que deu ser bellíssima vista des de fora. Bellesa que mai no podrem gaudir, ja que ens obligaria a allunyar-nos uns quants centenars de milers d’anys llum per a poder-la veure. Bellesa, per altra banda, que ens podem imaginar observant com són altres galàxies espirals, similars a la nostra.
Abans no es va saber ben bé què eren, es considerava a les galàxies com objectes de la nostra pròpia galàxia. De fet, se les assimilava a les nebuloses, grans acumulacions de gas. El concepte d’univers que hi havia llavors era molt més reduït que l’actual. Tot l’univers era, de fet, la Via Làctia.
Durant els primers anys del segle XX, van començar a aparèixer les pistes que havien de permetre situar a les galàxies molt més lluny. Algunes d’elles tan extraordinàriament lluny que, de sobte, l’univers va adquirir una dimensió increïblement gran. Un cop més, la vanitat humana s’esmicolava: la nostra Via Làctia passava a ser una més entre els centenars de milers de galàxies que, de seguida, es van anar descobrint.
Les galàxies són una peça fonamental en la jerarquia de l’univers. Simplificant aquesta jerarquia tindríem, en les posicions més humils, a les estrelles (ja ni comptaríem als planetes). Aquestes s’agruparien en galàxies. Les galàxies, a la seva vegada, en “cúmuls” (agrupacions) de galàxies. I, finalment, els cúmuls donarien lloc als super-cúmuls de galàxies. La gravetat seria el ciment que permet aquestes agrupacions.
Com us deia, una galàxia típica conté milers de milions de Sols, tot i que la seva dimensió pot variar enormement. Se sap que en la majoria d’elles hi viu, amagat en el seu cor central, un dels monstres més apocalíptics del cosmos: enormes forats negres, amb masses increïbles, que devoren tot allò que s’acosta massa.
La nostra galàxia, la Via Làctia, no és una excepció. Sabem de l’existència de la bèstia ferotge en el centre de la galàxia. S’ha deduït la seva massa (4 milions de Sols en un espai menor que l’òrbita de Mercuri!), i se’l té ben localitzat. No el podem veure, ja que, com diu el seu nom, és “negre”, no emet llum i, per tant, descobrim on és per les interaccions que crea en el seu entorn.
Sembla que fa temps que el “nostre” forat negre és dormitant. Com un predador, després d’haver-se saciat. No passa el mateix amb altres galàxies, en les què el seu forat negre central està devorant frenèticament matèria (i estrelles).
Imatge: Galàxia NGC4565. Joan A. Català, 2012
Una de les coses que les fa tan atractives, a les galàxies, és el fet que, segons la perspectiva visual, les podem veure de diferents formes i en variades posicions. Algunes de les més espectaculars les veiem de front. Altres, de perfil (com la de la fotografia, una gran espiral vista de cantó que vaig caçar l'any passat). És com un zoològic de dimensions ingents.
Mirant les fotografies i pensant, em pregunto... ens veuran en tota la nostra bellesa, de forma similar a com nosaltres els veiem a “ells”?
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada