Nova observació pel divendres dia 7... i atenció supernova!

El mes de febrer es presenta interessant, quant a activitats d’observació d’Estels i Planetes.
A l’observació del dia 8 pel Banc del Temps s’hi suma ara una nova observació per a nens i pares de l’escola Joan Maragall, que farem el divendres dia 7 de febrer, a les 8.30 del vespre, i al parc Arboretum de Sant Cugat.

Si esteu interessats en assistir, poseu-vos si us plau en contacte amb l’AMPA de l’escola.

Els objectius a observar seran la Lluna creixent i el magnífic Júpiter.


Però, atenció...


Com probablement haureu llegit a la premsa, recentment s’ha descobert una supernova ben interessant. Una supernova és l’explosió d’una estrella, la seva mort. Són uns dels fenòmens més impressionants de l’univers, pel seu desplegament d’energia. Difícilment imaginables a escala humana.

Si bé se’n descobreixen desenes a l’any de supernoves, aquesta ha despertat molt d’interès, per estar situada en una galàxia propera (la M82, “només” a 12 milions d’anys llum de distància... és a dir que ara rebem la llum d’una explosió que es va produir fa 12 milions d’anys!!!).

No puc assegurar que la puguem veure en les observacions del 7 i del 8. Amb un cel mitjanament fosc no hi hauria cap dificultat, emprant el telescopi (i fins i tot amb uns prismàtics potents). Però fem l’observació des d’un entorn urbà (per facilitar l’accés dels observadors) i  ho fem en una nit amb Lluna (justament per a poder observar l’objecte més espectacular de tots), dos factors que no afavoreixen poder veure altres objectes més febles. A més, vista a través del telescopi més potent del món, la supernova no deix de veure`s com una estrella, un punt. La gràcia està en entendre allò que estàs veient, i mentre la contemples fascinar-te pensant en cóm són i cóm es produexien aquestes gegantines explosions.

I això últim SÍ que ho intentarem fer. En les observacions del divendres dia 7 i del dissabte 8 centraré una bona part de les explicacions als assistents a divulgar què són exactament, què signifiquen, i cóm es produeixen les supernoves. Cóm porten la mort al seu voltant, però també la llavor de la vida. I intentarem imaginar el futur de la nostra pròpia estrella, el Sol (i, en conseqüència, de la Terra).

Això sí, mantindrem con a principal objectiu de les observacions la Lluna i Júpiter, i si tot funciona com sempre, muntarem també una petita càmera connectada a l’ordinador per a permetre que els nens més joves de 80 anys puguin, si volen, manegar els comandaments del telescopi i volar sobre els cràters i muntanyes de la Lluna com si pilotessin una nau.

Com sempre, estarem atents a les prediccions del temps. A través d’aquest blog, i del twitter @estelsiplanetes anunciarem les novetats i confirmarem un parell de dies abans aquestes dues observacions.

Vull agrair al Banc del Temps de Sant Cugat, i als membres de l’AMPA de l’escola Joan Maragall el seu interès i confiança.

Observació a Sant Cugat per al Banc del Temps

El dissabte dia 8 de febrer, a les 20 hores, i al Parc Arboretum de Sant Cugat, organitzem una observació per al Banc del Temps.

Els objectes a observar seran la Lluna creixent i el planeta Júpiter, del qual esperem veure detalls de la seva atmosfera, en forma de bandes i colors.

A més, i com acostumem a fer, acompanyarem l’observació amb explicacions sobre el cel, què s’hi pot veure, i coneixements varis sobre el nostre espectacular univers.

Ens consta que, de moment, ja hi ha més d’una vintena d’inscrits, provinents del Banc del Temps de Sant Cugat i també d’altres Bancs del Temps de Barcelona.

Un parell de dies abans confirmarem, a través d’aquest blog, del twitter, i del contacte amb el Banc del Temps, en funció de la previsió meteorològica. En qualsevol cas us recomanem seguir-nos per twitter (@estelsiplanetes), la qual cosa ens permetrà poder anunciar informacions de darrera hora si fos necessari.

Val a dir que per aquest tipus d’observació no requerim un cel totalment clar, i la sessió es podrà fer fins i tot amb la presència alguns núvols.

Si formeu part del Banc del Temps i voleu assistir, poseu-vos en contacte amb el vostre Banc per tal de gestionar l’inscripció (que, no cal dir, és gratuïta).

Recordeu venir ben abrigats!

Al descobriment de planetes remots

Aquest matí he entrat al web http://exoplanets.org, on es troben a disposició del públic les dades científiques de tots els planetes que s’estan descobrint al voltant d’altres estrelles. Ni més ni menys que 763 a data d’avui, amb 3.468 candidats que encara és necessari confirmar.

La detecció de planetes que orbiten altres estrelles és un fet absolutament recent. El primer d’ells no es va poder descobrir fins al 1992, però ha estat en els darrers dos o tres anys que el ritme de descobriments s’ha disparat.

Us podeu imaginar la transcendència que té confirmar que el Sistema Solar no és un cas únic, i que l’estat normal de les estrelles és tenir planetes, de tot tipus, que les orbiten. Així, en una sola galàxia, con la nostra, habitada per uns 300 mil milions d’estrelles, podrien existir ... bilions de planetes! Repeteixo: tenint en compte només la nostra galàxia!

Sense entrar en aquest article a explicar els detalls tècnics de com es poden detectar planetes tan llunyans, i per a que us feu una idea de la precisió que es necessita, i que s’assoleix, he fet un petit càlcul: estem parlant de multar un vehicle que s’ha excedit de la velocitat permesa en només uns parells de quilòmetres per hora... i que circula a 500 bilions de quilòmetres de distància del radar! Donem gràcies als déus que els Mossos no empren encara aquesta tecnologia a les nostres carreteres!

Sens dubte, aquestes troballes ens han de permetre entendre millor cóm és l’univers on vivim. Però, a més, ens estimulen a seguir investigant, ja que el sant greal de tot això és trobar planetes similars al nostre.

De moment, ja se n’han trobat uns poquets. La dificultat està en la precisió necessària en els mètodes de detecció. Tornant a l’exemple del radar i la multa, a tantíssima distància serà més “senzill” detectar el moviment d’un camió que d’un vianant. És a dir, els planetes que s’estan descobrint són, majoritàriament, enormes, amb mides que van des de la d’Urà a vàries vegades la de Júpiter. Cal esperar, que a mida que la tecnologia avanci el ritme de troballes de “terres” s’incrementarà.

Però entre tant planeta, ens interessen especialment els d'un tipus determinat.

El nostre planeta, la Terra, es troba a una distància perfecta del Sol, en una gran franja coneguda com a “zona habitable”, que permet l’existència d’aigua líquida. Situa’t més a prop del Sol i els mars i oceans bulliran i s’evaporaran. Mou-te més lluny i es congelaran. Per cert, resulta que ens trobem situats justet a l’extrem intern de la zona habitable, que s’estén fins a quasi Mart. La presència d’atmosfera, i en especial de diòxid de carboni, pot fer variar aquestes condicions, augmentant la temperatura del planeta i estenent encara més la zona habitable.

Bé, en funció de la mida i temperatura de l’estrella llunyana i de la distància a la que es troben els seus planetes, coses que tenim tecnologia per calcular, podem situar als candidats d’estar dins les zones habitables dels seus “sistemes solars”.

D’aquest grup selecte, ens fixarem cada cop més en les “terres” denses, és a dir, planetes de mida similar al nostre i de composició rocosa (la qual cosa podem deduir a partir de la seva densitat, que també podem estimar amb els mètodes actuals!).

I si els planetes són rocosos i es troben a una distància de la seva estrella adequada, la zona habitable, potser hi podria haver aigua en estat líquid. I si hi ha aigua, llavors...potser, només potser ...

En definitiva, el joc està en trobar planetes que ens facin somiar, atès que sembla que en el nostre propi Sistema Solar el miracle de la vida sembla pagar-se massa car.

Però el joc no acabarà aquí. Ja hi ha científics que parlen de detectar no ja planetes que orbiten estrelles llunyanes, sinó satèl·lits que orbiten aquests planetes! No em puc ni imaginar la precisió que es necessita per aconseguir-ho, però sembla que s’està en el bon camí. I el fet de poder estudiar satèl·lits té un gran avantatge.

Obsessionats en buscar vida en planetes, podria ser que aquesta s’amagués sota les roques o els llacs d’un modest satèl·lit. Resulta que un satel·lit pot rebre escalfor del planeta que orbita, fent que tot i estar ben lluny de la zona teòricament habitable de la seva estrella pugui haver-hi aigua líquida gràcies a aquest extra de calor. A més, tenim l’efecte de la multiplicació. El nostre Sistema Solar n’és una prova: uns poquets planetes, i centenars de satèl·lits.

Igual que ara les grans promeses del Sistema Solar no són pas Júpiter, Saturn o Neptú, sinó els satèl·lits Titan (ple de mars, llacs i rius... però de metà), Europa (amb un possible mar d’aigua sota terra), o Enceladus (amb els seus guèisers d’aigua!), l’esperança de móns vius podria existir també en forma de satèl·lits remots en altres sistemes solars.

Tot i que podrem investigar-los, i conèixer moltes coses d’ells, la capacitat per a anar-hi, però, trigarà bastant més. Viatjant a la velocitat de la llum, necessitaríem unes desenes d’anys per als móns més propers.

Fascinant, oi? Faltarien vides per poder seguir els avenços i descobriments. I amb un sospir de resignació haig de conformar-me en imaginar cóm seran els coneixements d’aquí uns centenars d’anys, i quins llocs tan espectaculars haurem trobat. 

El 20 de gener tenim una cita: "Desperta Rosetta!"

L’any 2004, l’agència espacial europea (ESA) va llançar una de les seves missions més complexes i emblemàtiques. La sonda Rosetta, la missió de la qual és, ni més ni menys, que posar-se al costat d’un cometa, aterrar-hi, i estudiar el seu comportament durant els mesos que el cometa s’aproparà al Sol.

El cometa escollit es diu 67P/Churyumov-Gerasimenko, i es tracta d’un objecte periòdic, és a dir, d’aquells que retornen periòdicament després de cada pas a prop del Sol. És una roca de pols i gel d’uns 3 x 5 quilòmetres.

La Rosetta, com deia, s’aproparà suaument al cometa. Ho ha de fer així, suaument, perquè ha d’aconseguir aparellar-se gravitatòriament amb el cometa, i atès la baixa gravetat d’aquest, la maniobra no serà senzilla.

Quan això s’hagi aconseguit tindrem imatges extraordinàries de com és un cometa. Però, a més, la Rosetta farà que una altra sonda més petita aterri sobre la superfície, amb la qual cosa les imatges i dades poden ser espectaculars. Com que s’aprofitarà el pas proper pel Sol del cometa, s’espera veure i poder estudiar tot el que els hi passa a aquests objectes quan arriben als dominis de l’astre rei.

Bé, però el motiu d’aquest petit article és perquè la Rosetta ha estat dormint, en estat d’hibernació, des que va ser llançada. Porta així quasi 10 anys. I el proper dia 20 de gener la ESA la despertarà!

Però no es despertarà de qualsevol forma, no. Per a donar visibilitat a la missió, la ESA ha llançat un concurs a tot el món, en el que es demana al públic que faci un petit vídeo, amb el motiu de despertar a Rosetta (“Wake up Rosetta!”). Els 10 millors vídeos seran transmesos cap a la sonda, i serà la seva recepció la que farà sortir a la Rosetta del seu llarg somni. A més, els guanyadors obtindran regalets de la ESA, i els dos millors fins i tot seran convidats al centre de control de l’Agència per a presenciar en directe, el proper mes de novembre, l’aterrament sobre el cometa.

Podeu trobar més informació, així com les bases del concurs, a la pàgina facebook de la missió: https://www.facebook.com/RosettaMission?sk=app_380544765399431&brandloc=DISABLE&app_data=dlt-1

A veure si algú s’anima!

En alguna de les històries favorites de quan érem nens, un atractiu príncep treia a la princesa del seu estat catatònic amb un petó. En el cas de la Rosetta, el petó seran els vídeos que rebrà tot de sobte el 20 de gener.

Caldrà esperar a que es desperti correctament i de bon humor, després de 10 anys. Li esperen, a ella i als que ho seguirem des d’aquí, moltes emocions. Per endavant, una missió de les que, segurament, faran història.

Una Terra que va començar estèril

La definició d’infern es podria quedar curta per descriure cóm era la Terra quan es va formar, ara fa uns 4,3 mil milions d’anys. El jove planeta devia ser llavors una gran bola de material molt calent, i constantment bombardejat per milions d’objectes propers que eren ràpidament atrets.

La Terra era un immens oceà de lava. Aquest fet és molt important per entendre el que va venir després, perquè qualsevol molècula orgànica que pogués haver existit en el moment de la formació del planeta va quedar totalment destruïda en aquestes condicions de temperatura.

L’aigua, ara tan abundant, era inexistent a la Terra. Estudis recents de la composició dels asteroides ens indiquen que quan es van formar els planetes i demés objectes del Sistema Solar, aquells més propers al Sol no disposaven d’aigua. Aquest compost es va acumular només en els objectes llunyans i freds.

Tenim, doncs, una Terra infernal, i sense aigua.

Relativament poc després de formar-se, ara fa 4.000 milions d’anys, els planetes interiors, Terra inclosa, van ser sotmesos a un intens bombardeig de cometes i asteroides. En les capes geològiques més antigues del nostre planeta hi ha vestigis d’aquella època, que devia ser dantesca. No estem parlant de meteorits petits (que també n’hi devia haver, és clar), sinó de projectils gegants, alguns dels quals varen provocar cràters de la mida del continent europeu! De fet, d’una d’aquestes col·lisions havia nascut abans la Lluna.

Resulta que els agressors no només varen portar calor i destrucció a la Terra. Varen portar, ni més ni menys, que aigua. Probablement tota l’agua que coneixem!

T’ho pots imaginar? Els oceans, mars, i rius que ara coneixes contenen aigua provinent de cometes i asteroides. Tu mateix, format per gran quantitat d’aigua a les teves cèl·lules, existeixes perquè un dia grans objectes varen impactar amb el nostre planeta i varen portar l’aigua.

I no només aigua varen portar. Sabem també queaportaren molècules orgàniques. Aminoàcids. Ja havia explicat abans que aquests components eren inexistents a la Terra, perquè la intensa calor els hauria destruït. Els aminoàcids, i altres components orgànics, juntament amb l’agua, vinguts de l’espai, varen sembrar un planeta estèril de la llavor de la vida.

Les primeres formes de vida en aparèixer van ser microscòpiques, i no necessitaven l’oxigen per respirar. Simplement perquè la Terra tampoc no tenia oxigen!

L’oxigen és un element altament inestable, que reacciona amb multitud d’altres elements i compostos. L’oxidació d’un tros de ferro n’és una prova: l’oxigen es combina amb el ferro per produir òxid de ferro. I això només és un exemple. Tot l’oxigen lliure que podria haver existit al planeta havia estat fixat en minerals, en format d’òxids, o altres sals. Res d’oxigen lliure, gasós, a l’atmosfera.

Varen ser els primers organismes, primer les formes microscòpiques, i molt després algues i altres formes vives vegetals, que varen començar a omplir la Terra d’oxigen. Era el seu gas de rebuig. Respiraven diòxid de carboni i expulsaven oxigen. Justament al revés del que fem els mamífers.

Al llarg de centenars de milions d’anys, l’atmosfera de la Terra es va anar omplint d’oxigen. Sí, l’oxigen seguia reaccionant amb els materials, i se seguia fixant als minerals, però l’abastiment constant de l’element en estat gasos era assegurat pels organismes vius existents.

Ja veus. És sorprenent, oi? Ni l’aigua, ni els components orgànics, ni l’oxigen eren coses que existissin a la Terra. Dos d’aquests pilars de la vida ens varen venir de fora. L’altre, va haver de ser fabricat pels primers éssers vius.

La Terra, vista des de l’espai proper, és una bellíssima bola de color blau, coberta per cotons blancs. Sens dubte, és el més bonic dels planetes que coneixem. Però ja veiem que no sempre va ser així.

Algun dia visitarem altres sistemes solars, i trobarem, potser, planetes extraordinàriament calents i inhòspits. Llocs on la vida, tal i com l’entenem, no pot existir. Farem bé, en aquell moment, d’anotar a les nostres agendes la tasca de revisitar el planeta, uns quants centenars de milions d’anys després. Amb una mica de sort descobrirem la meravellosa feina de la naturalesa.

Els dibuixos de l'Eric i de l'Alan

El passat dissabte dia 14 Estels i Planetes va organitzar una observació pels amics del Club Bellaterra. 

Els objectius varen ser Venus (que de seguida es va amagar), la Lluna, Júpiter, i el cúmul obert de les Plèiades.

Van venir bàsicament famílies amb canalla. Força canalla.

La nit va ser fredíssima, però el cel clar i les imatges dels objectes molt bones. 

També vàrem poder connectar la càmera de vídeo i deixar que els nens maneguessin el telescopi mentre miràvem la pantalla de l’ordinador.

Fins i tot, vàrem poder observar alguna estrella fugissera, de la pluja d’estrelles coneguda com les Gemínides. Aquestes fugisseres són bastant espectaculars, ja que presenten una velocitat considerablement més lenta que les famoses llàgrimes de Sant Llorenç, i es veuen al cel com traços imponents.

Com és habitual quan fem aquestes sessions, alguns nens s’han atrevit a enviar-nos dibuixos creatius, inspirats pel que varen poder observar aquella nit.

I com sempre, m’agrada molt publicar els dibuixos aquí.

Aquí en van dos. Són les creacions de l’Eric, de 8 anys, i de l’Alan, de 6.

Moltes gràcies a ells pels dibuixos, i moltes gràcies també a tots els que vàreu assistir a l’observació.

Un puntet blau pàl·lid, o el vídeo més inspirador que mai ha produït l'astronomia

L’any 1977, la NASA va llançar a l’espai la sonda Voyager 1, amb l’objectiu d’estudiar els planetes exteriors del nostre Sistema Solar, en especial Saturn.

L’extraordinari comportament del projecte va fer que els científics, un cop assolits els principals objectius, decidissin prolongar la vida de la missió, enviant la sonda als confins del Sistema Solar i més enllà, cap al mitjà interestelar. Actualment, la Voyager 1 ha sortit ja del regne del Sol, i és l’objecte humà més llunyà mai construït.

El famós físic Carl Sagan va proposar, quan la sonda ja havia superat Saturn, que les càmeres de la Voyager es giressin cap al darrera i fotografiessin a la Terra des de la llunyania. Va deixar clar que no pretenia cap resultat científic d’aquesta imatge, ja que, si sortia bé, la Terra apareixeria tan sols com un minúscul puntet, sense cap mena de detall. El seu objectiu era un altre: aconseguir una imatge inspiradora per a la humanitat. Una imatge que ens recordés el nostre lloc a l’univers.

Sembla que hi va haver força discussió. No tots els científics hi estaven d’acord, ja que alguns temien que fotografiar la Terra al costat del Sol (des de tan lluny, el puntet del nostre planeta se situaria bastant a prop de l’astre) podia malmetre les càmeres de la Voyager, que no havien estat dissenyades per aquest ús.

Finalment, Sagan se’n va sortir, i l’any 1990 la Voyager va mirar al darrere.

El resultat és, segurament, la imatge més inspiradora i emotiva de les que mai l’astronomia ha produït. I ho és perquè el gran Sagan va acompanyar-la d’un relat que ha passat a la història. Un relat que, encara ara, i després d’haver-lo escoltat infinitat de vegades, em segueix posant la pell de gallina. El nom del relat és “A pale blue dot” (un puntet blau pàl·lid).

Imatge del Voyager 1, l'any 1990, en la que es veu la Terra com un minúscul puntet blau pàl·lid

El meu amic Xavi em va passar, fa poc temps, un enllaç d’internet que contenia la nova versió que “The Sagan Series” ha muntat del relat, emprant espectaculars d’imatges sobre les paraules de Sagan. Quan el vaig veure, em vaig tornar a emocionar.

Immediatament vaig buscar per internet una versió que portés subtítols en català. Volia penjar-ho en aquest blog. Volia compartir-ho amb tothom, sense deixar que l’idioma fos una barrera per als visitants d’Estels i Planetes.

Al no saber trobar cap traducció al català d'aquesta nova versió del vídeo, vaig decidir produir-la jo mateix. I aquí està.

Si al veure-la se us han humitejat els ulls, i un calfred us ha recorregut l’esquena, és que sou humans, amics meus. Poden haver passat molts anys des que en Sagan va fer el relat, però penso que res similar no ho ha superat.

M’agradaria donar la màxima difusió al vídeo. M’agradaria que el veiés tothom, i que tothom dediqués ni que fossin uns segons a reflexionar. 

M’agradaria que fos d’obligat visionat a l’escola, i a les universitats. I, per demanar, voldria que es veiés pels telediaris un cop a l’any, potser per Nadal.

La trobareu al YouTube (http://youtu.be/TWdajRrWbpc).