diumenge, de març 03, 2013

El "Game Over" en la lluita contra el canvi climàtic

Algunes vegades, en aquest blog, hem parlat del nostre interès malaltís en destruir casa nostra, el nostre planeta. Potser no és culpa nostra, i ho tenim codificat genèticament, com programats per la natura? Serem simplement un agent del canvi, un instrument de la natura? Si és així, a bona fe que estem fent bé la feina.
Avui no marxarem gaire enllà. Viatjarem només uns milers de quilòmetres, cap a Canadà i als EEUU.

Les grans nacions són egoistes. Podem entendre que ho siguin els països que es troben en vies de desenvolupament, i als que no els queda més remei que vetllar per la supervivència de la seva població. Però són els forts els que sovint ens sorprenen amb la seva insensibilitat. És conegut que alguns d’aquests grans mai s’han volgut comprometre gaire (o gens) en temes mediambientals.

Al nord de la província canadenca d’Alberta, el mateix estat que, en la seva part oest té uns dels espais naturals salvatges més impressionants del món, s’està a punt de donar un nou pas cap aquesta cursa a l’autodestrucció.

La imatge que ens ve al cap quan pensem en explotacions petroleres és o bé una plataforma marina o els famosos pous d’extracció de les pel•lícules de Texas. En qualsevol cas, imaginem sempre perforacions al subsòl, buscant l’or negre. Però vet aquí que al lloc on ens hem traslladat avui el petroli es troba sense necessitat de perforar!

És l’únic lloc del món on el petroli es treu de mines, i no de perforacions. El líquid es troba absorbit per sorra. Les dimensions de la reserva són brutals, ni més ni menys que la tercera part de la superfície d’Espanya! Una joia econòmica!

Canadà ja és el primer proveïdor de petroli dels Estats Units, per davant d’Arabia Saudita. Geopolíticament parlant, això va en línia amb l’estratègia dels americans de dependre cada cop menys dels països àrabs. No és d’estranyar, doncs, l’interès dels ianquis pel jaciment canadenc de sorra bruta amb petroli, al costat de casa seva. Si tot va segons la lògica econòmica, el president Obama autoritzarà la construcció d’un oleoducte, la qual cosa posarà a cent el ritme d’explotació.

I quin és el problema?

Resulta que el procés de depuració d’aquest tipus de petroli genera molt més impacte mediambiental que el què s’empra amb el petroli tradicional. Genera el doble de CO2.

Tal i com es pot llegir al fascicle del mes de febrer de la revista Scientific American, el càlculs recents sobre cóm prevenir que la temperatura del nostre planeta segueixi pujant mostren que l’impacte d’aquest tipus d’explotació petrolera és clau. És tan enorme la capacitat productiva de la mina d’Alberta que un dels més importants climatòlegs de la NASA ho ha qualificat dramàticament com el “final de partida” ("game over") en la lluita contra l’efecte hivernacle.

El mateix país que va inventar el primer parc nacional del món, i que té alguns dels paisatges més espectaculars del planeta, és el que més contamina. I sembla que, igual que en les competicions olímpiques, no tan sols vol seguir assegurant-se aquest primer lloc sinó que vol batre el rècord.

Llegint aquest tipus de notícies, un pensa que tampoc no cal aixecar gaire la vista al cel i preocupar-se pel que hi ha “allà dalt”, quan estem omplint el nostre món de merda. Trobo, però, en l’astronomia una vàlvula d’escapament per a la neurona, tan castigada pels temes d’actualitat.

L’estudi del cosmos és, també, la nostra quasi única esperança de perpetuar-nos com a espècie. Perquè sembla clar que aquest planeta nostre el matarem un dia o altre.

Si realment tinguéssim dins dels nostres gens les instruccions de l’autodestrucció, poca cosa hi podríem fer. Els esforços en preservar, protegir, i reciclar serien fútils èxits temporals. Quan no fos sorra negre a Canadà, seria una prova nuclear descontrolada feta per un país que se sentís amenaçat pels grans, o la desforestació de l’Amazones.

Però mentre no certifiquem amb seguretat l’existència d’aquest codi genètic maligne, bé farem en aplicar-nos en el nostre dia a dia, intentant no malmetre més el nostre entorn.

Perquè si ens creiem tan importants com per a poder matar a la natura anem ben equivocats. És ella la que ens ha posat aquí, i serà ella qui ens esborrarà del mapa si emprenyem més del compte.

I no ens agradarà gens la forma que la natura tindrà de dir-nos prou, no.

3 comentarios:

Anònim ha dit...

Escrius una reflexió en veu alta sobre el futur del nostre planeta que crec que la majoria de persones tenim en ment. Malauradament, en aquest tema costa molt de trobar alguna espurna d'optimisme, ja que, tot i tenir l'evident capacitat de canviar-ho, la humanitat no en té, de moment, cap voluntat de fer-ho. Potser no és que tinguem en els nostres gens un codi d'autodestrucció que no coneixem, sinó que encara no hem arribat a l'estat evolutiu com a espècie que ens faci reaccionar i prendre les mesures necessàries per canviar el rumb de les coses que ens porten a l'extinció.

Unknown ha dit...

Escrius sobre un tema punyent, com també diu l'anterior comentari, sabem on està el mal, i com més poderossos són millor ho saben però no volen ni els interessa fer res. La millor falàcia sobre el tema és la pel.lícula de l'Al Gore, ell parla molt sobre la conservació però mai ha donat ni donarà el més mínim exemple. Mentre jo portaré un diari a reciclar... NO veig solució, ho sento. Xavier

Unknown ha dit...

Continuo. Pels que actualment tenim una certa edat vam veure com els nostres pares (i avis) no reciclaven res, car ho aprofitaven tot! Llavors els seus fills vam viure a l'opulència de utilitzar i llençar, car era la moda. Ara apareixen els nostres fills (i nets) explicant als avis que han de reciclar, ells que quan tenen un mòbil de fa 6 mesos ja és vell, quants mòbils han passat per casa nostra en els darrers tres anys? quants telèfons d'aquells de disc -si aquells que els nostres fills ni sabrien utilitzar però que servien igualment que ara per parlar amb algú que s'estiguès a Mart i tinguès telèfon- van haver a casa els pares en 20 anys? Aquests fills que tenen molt clar que un PC de fa un any és vell... quants PC hem tingut en els darrers anys? Perquè els primers no serveixen ja? per un pur esperit comercial de 'renovarse o morir', traduït, és necessari que consumim perquè aquest mon funcioni. Us deixo he d'anar a llençar el bidonet d'oli usat al mercat de Pere San.

Publica un comentari a l'entrada

Categories

Estels i Planetes

TOP