ALERTA: pluja d'estels especial aquest proper dissabte dia 8?

La pluja d’estrelles Dracònides es produeix cada any per aquestes dates, i no acostuma a ser gaire espectacular.

Tot i això, aquest any hi ha avís d’activitat extraordinària. Sembla que la Terra creuarà una zona especialment densa en restes del cometa 21P/Giacobini–Zinner. Com ja sabeu, el fenomen de les pluges d’estrelles es produeix quan el nostre planeta travessa l’antiga òrbita d’un cometa, i multitud de restes deixats per aquest entren a l’atmosfera.

Com us deia, l’avís que s’està estenent aquests dies parla d’una activitat fora del comú, consistent en prop d’una estrella fugaç per minut per al dissabte dia 8 d’octubre al vespre. Cal tenir en compte, però, que tindrem la Lluna quasi plena, cosa que no afavorirà gens, i que farà que moltes d'aquestes estrelles no puguin arribar-se a veure.

Les prediccions sobre l’activitat de les pluges d’estrelles no acostumen a ser del tot fiables. De fet, arriben de vegades a ser contradictòries unes amb les altres. Tot i que els càlculs sobre la trajectòria de la Terra i l’antiga òrbita d’un cometa són molt exactes, al cap i a la fi, ningú sap quina és la densitat de partícules que hi haurà “allà fora”.

Però en aquest cas, i davant de la insistència de les diverses fonts consultades, que diuen que pot no tornar a haver una pluja com aquesta en bastants anys, penso que pot valer la pena aixecar la vista. En concret, el màxim previst serà aquest dissabte dia 8, entre les 6 de la tarda (massa clar encara) i les 11 de la nit.
La millor forma de veure-les és a ull nu, sense instruments, asseguts ben confortablement. Poseu-vos d’esquena a la Lluna, per tal d’evitar al màxim la seva claror. Mireu més aviat en direcció nord o nord-oest, i alt al cel.

A veure si tenim sort, doncs, i es confirmen les previsions d’activitat.


Voleu llegir més sobre el tema?

- Què són les pluges d'estrelles?

Potser no hi haurà substitut pel telescopi Hubble?

Els temps de crisi impacten a tot arreu. Si, l’univers segueix expandint-se, obstinadament, sord a les dificultats econòmiques que els científics estan passant en aquests moments.

El telescopi espaial Hubble ha estat la joia de la corona. Els seus descobriments i estudis ja formen part de l’història per sempre. Aquest instrument de precisió, però, es troba en la darrera fase de la seva vida.

Si no canvia res, l’any 2014 veurà la seva mort, després de 24 anys de servei.

El seu substitut es va dissenyar fa ja molts anys. És el James Webb Space Telescope, un monstre que deix al Hubble com una juguina Ni més ni menys, el Webb tindrà un mirall de 6,5 metres de diàmetre (el del Hubble en té 2,4), format per peces individuals en forma d’hexàgon, i una pantalla, que el protegirà de la lluentor del Sol, de la mida d’un camp de tennis.

La capacitat del Webb de veure, i estudiar, objectes llunyans portarà a la ciència a nous límits. Recordeu que, en astronomia, veure “més lluny” significa, també, “veure més el passat”. Amb el Hubble hem vist objectes que van existir quan l’univers tenia, només, de l’ordre d’un milió d’anys de vida. El nou telescopi permetrà avançar en aquest estudi cosmològic de com era l’univers, com va néixer, etc.

El seu llançament està previst per l’any 2018.

Bé, això si no es cancel•la la seva construcció.

Aquest projecte és gran, també, des del punt de vista de pressupost. Ni més ni menys que quasi 7 mil milions de dòlars! Per a fer-nos una idea de què significa això, un projecte espaial “normal”, com enviar una sonda a Mart, costa 2 mil milions. O posar en òrbita un telescopi espaial més “modest”, per a descobrir planetes en altes sistemes solars, ve a costar de l’ordre dels 600 a 1.000 milions de dòlars. És a dir, que amb el Webb es podrien finançar vàries missions de les “normals”!

De moment, se’n porten gastats més de 3 mil milions. I el problema és que la crisi, juntament al fet que sembla ser que aquest macro-projecte ha estat mal gestionat i dirigit des del començament, està fent que les autoritats americanes estiguin considerant cancel•lar-lo.

El congrés americà ja ha retallat considerablement el pressupost de la NASA. I això posa encara més pressió sobre aquest projecte.

Els científics que hi treballen (suposo que moltíssims) no ho estan passant bé. Treballen en una cosa que, potser, no veurà mai la llum i quedarà arraconada en un magatzem.

En cas de cancel•lar-se, ens trobaríem sense substitut pel veterà Hubble. Des del punt de vista científic, un desastre. Encara més tenint en compte els anys que es triga en dissenyar, aprovar, pressupostar, construir i provar un telescopi d’aquestes característiques.

La meva primera reflexió sobre això és la de dir: “Escolta, ara toca ajustar a tot arreu, també en la ciència”. Cada euro/dòlar dedicat a l’astronomia ha de justificar-se molt bé, en un món en el què massa gent passa gana.

Però la meva segona reflexió, minuts després, és: “7 mil milions de dòlars.... ummm ... posem-ho en perspectiva abans de prendre posició”. El segon rescat a Grècia costa 80.000 milions d’euros (el cost del Web seria un 0,006%!). Es calcula que els ajuts econòmics a la banca mundial, només l’any 2010, van pujar a 800.000 milions d’euros (xifra que ja deix en absolut ridícul el “cost de la ciència”).

El pitjor és la tercera reflexió. Si els diners d’ajustar el cinturó a la ciència es dediquessin directament a ajudar a famílies, o a alimentar o curar a nens, no tindria cap dubte. Ni una. La ciència hauria d’esperar.

El problema és que els diners d’aquestes retallades, com d’altres, no saps ben bé on van. Estem en mans dels mateixos, si fa o no fa, que no varen veure venir la crisi, i que després no la varen saber gestionar. I no parlo de política. Perquè em temo que els que ens governen ja no són els polítics.

Mirat amb perspectiva, els pressupostos de la ciència segueixen sent ridículs. Ajustar a tot arreu, si. Però amb equilibri i equitat. I per part de “gestors del món” amb credibilitat.

I és que per a posar els diners en forats negres sense fons, jo prefereixo els de l’espai. Al cap i a la fi, a part de molt més interessants són molt menys interessats. Oi?

El cel aquest mes ... d'octubre

A partir d’ara, i pels proper mesos, Júpiter és el rei de la nit.

Aquest astre, lluentíssim (no, no és un avió!) el podreu veure ja des de primeres hores de la nit sobre l’horitzó est, movent-se cap al sud i després cap a l’oest amb el pas de les hores.

La seva observació, fins i tot amb prismàtics, us ensenyarà alguna de les seves 4 principals llunes, les mateixes que va descobrir Galileo. I si teniu a ma algun telescopi petit, no dubteu en apuntar-lo cap aquest gegant de gas. Veureu els seus colors, i notareu també la seva forma aplanada.

Tot i que aquest objecte no té confusió possible, la nostra companya, la Lluna, eliminarà els dubtes a més d’un, els dies 12, 13, 14 i 15 d’octubre. Com a “bonus”, el dia 15, la Lluna passarà ben a prop de les Plèiades. Aquest és un conjunt d’estrelles que, a simple vista, veureu com un petit núvol lluent (no l’heu vist mai? És molt senzill de veure! I bastant espectacular).

El diagrama que us annexo correspon a aquests dies, mirant a l’est cap a les 9 de la nit. Si mireu el cel més tard, tot s'haurà mogut cap al sud.

Per aquells que us vàreu animar a observar Saturn aquest estiu, ja fos pel vostre compte, o venint a alguna de les observacions obertes que vàrem organitzar, no us perdeu ara Júpiter. Més gran que Saturn, i més a prop, és un dels objectes més agraïts del cel.

Nosaltres, segurament, tornarem a organitzar una observació oberta aquesta tardor.

Explorant les roques del nostre Sistema Solar

Després d’un vol de quasi 4 anys, la nau Dawn ha arribat aquest estiu a l’asteroide Vesta.

Els asteroides són un conjunt (milers) de roques, grans i petites, que orbiten el Sol ocupant un espai entre els planetes Mart i Júpiter. Es creu que aquest material hagués format un planeta, si no hagués estat fortament pertorbat per la força gravitatòria del gegant Júpiter en el moment en el què el Sistema Solar va prendre forma.

Poca cosa sabem d’ells, i per això és tan important per a la ciència aquesta missió, destinada a visitar als dos asteroides més grans que es coneixen, Ceres i Vesta (Ceres té 974 per 974 per 910 quilòmetres , i Vesta 578 per 560 per 458).

De moment, i des de fa només unes setmanes, Dawn ja gira al voltant de Vesta. És previst que, després d’estudiar-lo en detall, aquesta sonda segueixi el seu camí en direcció a Ceres, on arribarà l’any 2015.

Les primeres fotografies de Vesta són, com s’esperava, espectaculars. Aquí en teniu una.

A part de l’espectacularitat de les fotografies que, a ben segur, ens aniran arribant, un dels aspectes que més em fascina és l’enorme precisió i automatisme que s’ha aconseguit en aquest tipus de missions.

Dawn, després d’un camí en el què s’ha ajudat de la gravetat del planeta Mart per guanyar velocitat (com qui jugués a una partida de bitlles amb els planetes), ha hagut d’anar frenant suaument la seva trajectòria per a aconseguir situar-se al costat de Vesta i deixar-se capturar per la seva feble gravetat.

M’agrada, sempre, pensar en aquestes màquines com humans. Què deuen veure? Què deuen sentir? Com noten el silenci, la solitud i la bellesa de l’espai?

Si Dawn es gira al darrera, un moment, veurà a la Terra, on va néixer. I la veurà com un puntet petit, a 220 milions de quilòmetres de distància. Un lloc ple de vida i de colors. Un lloc enyorat.

El cervell de la sonda es tornarà a centrar en la missió. Millor així. Poc temps per pensar en el què s’ha deixat al darrera i on ja no es tornarà.


Voleu llegir més sobre missions?

- La mort d’una sonda a Mart: “les sondes també poden ser herois”
- Explorant els recons del sistema solar: “Missió cap a Plutó”
- La Lluna deconeguda: “Pensàvem que ho sabíem tot de la Lluna”

Serà que Déu juga als daus amb el nostre destí?

Una de els frases més cèlebres d’Eistein va ser la famosa “Déu no juga als daus”, amb la què el físic defensava un model d’univers determinístic. En un model així, es suposa que, si la ciència és capaç de formular totes les teories necessàries i, per tant, conèixer el comportament de totes les partícules de l’univers en un moment donat, tot, passat, present, i futur queda, per tant, determinat, des del punt de vista teòric.

Seria com si poguéssim calcular com era l’univers en el passat, o preveure com serà en el futur, gràcies a dominar totes les lleis de la natura.

Resulta que el meu admiradíssim Eistein, en això, s’equivocava.

En l’any 1926, un físic anomenat Heisenberg, havia formulat una de les claus de la física quàntica. Segons aquest físic alemany, no es podia (ni es podria mai) conèixer a l’hora, amb precisió, la posició i la velocitat d’una partícula. Aquest principi, que es coneix com el principi d’incertesa de Heisenberg, en altres paraules venia a dir que res no podia ser modelat amb exactitud, i que s’havia d’assumir un cert grau d’incertesa.

Poc després, la mecànica quàntica, emprant aquest principi entre d’altres, ens portava a una visió microscòpica de l’univers, en la què l’atzar jugava un paper important. En alguns casos, ja no podíem ni tan sols parlar d’on es trobava una certa partícula, sinó simplement de la probabilitat de trobar-la a tal o qual lloc.

Sembla que Einstein, incòmode amb aquesta acceptació de la incertesa, hauria, doncs, utilitzat la frase famosa per tal de posicionar-se inicialment de forma conservadora.

Eisntein va proporcionar al món la revolució de les lleis que millor, de moment, expliquen la realitat “macro” de l’univers. Per altra banda, Planck,Schroedinger, i tots els que van desenvolupar la quàntica, van també revolucionar el món, amb noves lleis per explicar la realitat “micro” de l’univers.

Ambdues teories segueixen sent vàlides, s’estudien a la universitat, i s’apliquen enormement en la pràctica (la mecànica quàntica, per exemple, té aplicació a la indústria de semiconductors). Però segueixen, de moment, sent dues teories separades, no unificades, tot i que , des de fa molts anys, els físics s’esforcen en unificar-les.

La nostra visió actual de l’univers, per tant, està dominada per l’atzar. Aquest atzar va marcar, molt probablement, el mateix instant del naixement de l’univers. El mateix tipus d’atzar que s'ha pogut estudiar experimentalment en els colisionadors de partícules.

El gran físic Stephen Hawking ha arribat a dir, en “resposta” a la frase d’Einstein, que sembla que Déu no tan sols juga als daus, sinó que, de vegades els llença en llocs on no els podem veure, referint-se a una teoria sobre els forats negres que ell mateix ha postulat i que, en cas de demostrar-se, li valdrà amb tota seguretat el Nobel de física.

L’atzar, els daus de Déu, i l’univers. Serà que, la propera vegada que vulgui criticar les prediccions meteorològiques m’hauré de mossegar la llengua?



Vols llegir més en aquest blog?

- Un rellotge que marcava l’hora diferent, i un temps que queia sobre el cap
- La fletxa del temps: l''univers i les habitacions desordenades

Arribada al Cercle Polar

Aquest estiu he tingut l’enorme fortuna de veure realitzat un dels meus somnis: visitar Alaska amb la meva família.

Com enamorat de la natura que soc, un viatge a aquesta part del món havia estat, durant molt anys, un dels meus objectius. I, us puc ben assegurar, que aquest viatge ha ultrapassat totes les meves expectatives.

Des del punt de vista astronòmic, les observacions que puc compartir amb vosaltres es basen en la crònica de la meva arribada al Cercle Polar Àrtic. Per contra, no us puc explicar com és el cel nocturn allà: per una banda, l’agost és l’estació de pluges; per l’altra, quasi no es feia de nit!

Com sabreu, el cercle polar marca el punt de la Terra en el què, un cop a l’any, el Sol no es pon mai (solstici d’estiu per a l’hemisferi nord), o bé no surt mai (solstici d’hivern per a l’hemisferi nord).

En el cas del nostre hemisferi, doncs, qualsevol punt més al nord (per sobre) del cercle polar àrtic experimenta més d’un dia de sol de mitjanit a l’any, fins al cas extrem del pol nord, en el què, en teoria, aquest fet extraordinari s’experimenta durant mesos.

Bé, doncs cap al cercle polar àrtic vàrem anar.

Tot i que el lloc concret no tenia més interès que l’espectacularitat del paisatge de tundra i vida salvatge que el rodejava, volia sentir en primera persona els efectes de posar un peu sobre aquesta línia imaginària.

Aquestes són algunes de les meves observacions:

- La majoria de la gent va allà a fer-se la fotografia, al costat del cartell, sense tenir ni idea de què significa el cercle polar. D’acord, no tothom té per què saber-ho, però penso que si vas a un lloc al què arribes després de fer-te 300 quilòmetres per una carretera no asfaltada, per no comptar amb el vol internacional si vens de fora, com a mínim estar informat del què vas a veure no estaria de més, no?

- Les explicacions de la guia que ens va portar allà, emprant una bola del món i una representació del Sol, van ser molt justetes, per dir-ho de forma fina. Per com movia els models, em temo que ni ella mateixa sabia què ens estava explicant.

- Alguns natius de la zona afirmen gaudir del sol de mitjanit sense arribar al cercle polar. Ummmm... com s’ho fan? Simple. Pugen a una muntanya! Si, és clar, pots estar una mica al sud del cercle polar, però si guanyes alçada podràs veure el mateix efecte com si fossis per sobre: el 21 o 22 de juny el Sol no s’amagarà sota l’horitzó.

- Als mosquits no els importen els límits. En efecte, vaig poder observar (i notar) com aquests insectes passen totalment de la línia del cercle polar.

A part d’això, comentar-vos que la latitud del cercle polar, com podeu veure assenyalada en la fotografia adjunta, correspon a 90 graus menys l’angle d’inclinació de la Terra, com no podia ser d’una altra manera.

Les aurores boreals no les vàrem poder veure, simplement per què el cel nocturn de l’estiu no ho permet: tot i ja ser meitats d’agost, hi havia claror ben bé fins les 11.30 de la nit, i no s’arribava a fer fosc complertament fins bastant més tard. Amb nits tan curtes i lluminoses, l’època d’observació de les aurores es centra, doncs, en les clares i serenes de l’hivern.

La tornada ha estat dura. El canvi horari, l’enyorança dels paisatges que deixes al darrera, el final de les vacances, la tornada a la calor de les nostres latituds, ...

Treure la pols al telescopi, i als seus accessoris, haurà de ser el proper pas. Això serà, però, si el temps acompanya... ja que, de moment, sembla que ens haguem portat la pluja des d’Alaska!

La fletxa del temps: l''univers i les habitacions desordenades

En l’espai tridimensional en el què vivim, estem acostumats a canviar de direcció. Ara anem cap al davant, i després podem tornar arrere. Podem entrar de nou a la casa de la què acabem de sortir. O conduir de tornada cap a la ciutat que acabem de deixar. És el que es coneix com bidireccionalitat.

De la mateixa forma que el que acabem de descriure ens sembla el més natural del món, també ens sembla normal que un altre paràmetre fonamental del nostre espai, el temps, només es mogui en una sola direcció.

Naixem, creixem, i morim. Després de l’ahir, ve l’avui. I després el demà.

Si. Sabem, des que som petits, que el temps només es mou cap al davant.

Però, per què?

Aquesta qüestió ha despertat, des de l’antiguitat, la curiositat de multitud de pensadors i filòsofs.

Estem tan acostumats a que això sigui així que, probablement, mai no ens hem parat a pensar-hi, oi? Per què, en el nostre univers, el temps només té una possible direcció?

L’explicació és en una de les lleis fonamentals de la física, que intentarem explicar aquí. I té a veure, ni més ni menys, amb el desordre i el caos.

Quina probabilitat hi ha que, si un ou cau a terra, es trenqui? I si ara agafem l’ou trencat, i l’aixequem de terra, quina probabilitat hi ha que, quan el tornem a posar a la cistella, l’ou torni a estar intacte?

Per què el vent desfarà sempre un castell de sorra? Per què, de forma espontània, el vent no crearà un castell de la sorra de la platja?

Per què envellim? Per què un edifici acaba caient, s’acaba desfent a trossos amb el pas dels segles?

Tot això són exemples en els què passem de situacions ordenades a altres desordenades.

Un castell de sorra no és més que multitud de granets d’arena ordenats, i posats d’una forma determinada. Si no ho evitem, el vent el convertirà en un conjunt desordenat , en una pila de sorra.

En el nostre univers, el desordre, anomenat entropia, sempre creix. Aquesta llei de la natura, el segon principi de la termodinàmica, és una de les més importants del cosmos. Si, el desordre sempre creix, ... i no només a l’habitació dels nostres fills!

Quan construïm una torre amb peces de domino, les col•loquem cuidadosament, una sobre l’altre, guardant l’equilibri. Estem vencent, al menys momentàniament, el desordre de les fitxes tirades sobre la taula a base de posar-hi energia. Les ordenem formant una figura familiar. Si, en lloc d’aplicar tot aquesta cura i meticulositat, haguéssim simplement llençat les peces des de la seva caixa a sobre la taula, amb quina probabilitat les fitxes s’haguessin ordenat formant una torre improvisada? Guanyarà, sens dubte, el desordre. El mateix que acabarà derruint la nostra torre davant qualsevol petit canvi (un tremolor, un cop, una ràfega de vent, ...).

L’univers va començat molt ordenat. En els primers microsegons, el cosmos era homogeni, un plasma únic i a la mateixa temperatura. Amb el pas dels eons, però, el cosmos ha anat guanyant desordre. Un mar desordenat de partícules diverses, d’espais buits i altres plens, de planetes i estrelles de totes les mides. Quasi catorze mil milions d’anys després, l’obra prefecte dels déus és ara un lloc complexíssim, ple de diversitat. És l’habitació dels seus fills, meravellós en el seu desordre.

Aquesta llei de la física, la del desordre, és la que marca la direcció del temps. El fet de postular que el desordre creix, fa que estiguem condemnant al temps a moure’s en una sola direcció. Precisament en la direcció en la què el desordre es fa més gran.

Si. Ser endreçat, en aquest univers, costa. És més senzill tirar les sabates a qualsevol lloc, quan entrem a casa, que desar-les. Deixar la roba bruta al terra, que dipositar-la en la cistella. Escriure lletres sense sentit colpejant el teclat, que composar una poesia.

El desordre i el temps, relacionats. Qui ho anava a dir?

Miro al meu voltant quan soc a punt d’acabar aquest article. No vull amoïnar-me pel desordre que regne a casa. Preparant el viatge, les maletes a mig fer, i coses per tot arreu. Respiro fons, i em disposo a programar la publicació de l'article i a tancar la paradeta fins setembre.

Contemplo el menjador, i somric mentre penso: “La mare que va parir a la segona llei de la termodinàmica i a l'entropia!”.