Les màquines també poden ser herois

Avui tornem a revisar, i actualitzar, una de les temàtiques preferides d’aquest blog: les sondes que estan explorant Mart.

Ja sabeu com d’al•lucinants són els descobriments que han fet. Però avui ens fixarem més en la vessant heroica de l’aventura d’una de les dues sondes, la Spirit (em deixareu, per tant, que la tracti com si fos humana!).

El passat mes de maig, els científics varen donar per morta Spirit, després de més de 6 anys de missió. Havent intentat comunicar amb ella durant mesos, amb més de 1.200 enviaments de l’ordre per a que es despertés de la hibernació amb la què afrontava el seu sisè hivern marcià, es va, finalment, perdre tota esperança.

En una zona freda de Mart, atrapada en mig d’un terreny insegur, Spirit dorm, coberta completament pel pols del planeta. Les seves antenes han rebut, durant mesos, un “beep” insistent, provinent del planeta blau que anomenem Terra. El senyal per a obrir els ulls, com qui crida a un gos. Però amb les seves bateries totalment esgotades, el sistema central de la sonda és incapaç de respondre. Ara és ferralla.

Spirit, junt a la seva germana Opportunity, va arribar a Mart per a durar 3 mesos. Això és el què els seus constructors preveien, ja que ni tan sols un aparell dur i metàl•lic seria capaç de sobreviure un sol hivern sobre el planeta roig. Les baixíssimes temperatures, que arriben quasi als 90 graus sota zero durant l’any que dura el seu hivern, farien estralls en els aparells més delicats: no oblidem que les sondes són laboratoris mòbils, amb sofisticats instruments d’anàlisi.

Però, molt pitjor que l’hivern, les temudes tempestes de sorra de Mart cobririen els panells solars, que es trencarien degut al pes acumulat, o bé simplement deixarien de rebre llum per poder carregar les bateries.

Després del seu primer hivern, allà devia ser, com està ara, coberta de sorra i congelada, immòbil. Però, amb enorme alegria, els científics van veure com els primers “beeps” enviats per a treure-la de la hibernació eren immediatament resposts, i, tot d’una, els instruments de l’Spirit es despertaven, i la sonda es posava en marxa.

Dissenyada per a recórrer un quilòmetre, va ser capaç d’explorar-ne quasi 8. Fins i tot, amb una de els seves rodes espatllades.

Aquest fet, que va fer encara més complicada la seva supervivència, va afegir dramatisme i espectacularitat a algunes de les fotografies que enviava (com la que afegeixo aquí), on es veia el rastre profund que la roda espatllada deixava en la sorra marciana.

La sonda, que ha lluitat contra condicions atmosfèriques terribles, que ha sofert pujant muntanyes i superant terrenys complexos amb la seva roda malmesa, ens ha deixat un llegat magnífic: nombrosos experiments químics completats, immensa quantitat de dades que encara s’estan analitzant, i més de 120.000 fotografies, a quina més impressionant.

Les postes de sol a Mart deuen ser de color vermellós, degut al pols en suspensió. I donen pas a les nits, de vegades clares i netes, altres emboirades per la sorra.

La Spirit deu contemplar ara aquell cel, en silenci, possiblement amb les seves antenes, mig trencades i immòbils, enfocades cap a un punt molt lluminós, que destaca entre els altres. La llum d’un món enyorat i llunyà, del qual va sortir fa uns quants anys, i del què han deixat d'arribar senyals que la sonda era incapaç de contestar.

Un planeta bellíssim i únic, al què, potser, algun dia tornarà.

Voleu llegir més sobre Mart?
-Què té Mart que ens fascina tant?
-Atrapats en la sorra d’un món remot.
-La carícia del vent de Mart, ... o com un humà pot arribar algun dia a notar el vent marcià contra la seva cara!