Telescopis al carrer: "Voleu mirar? És gratis!"

Anava jo en tren, com de costum, llegint el darrer exemplar de la revista americana Astronomy, una de les més prestigioses del tema, i que em compro habitualment i devoro cada mes.

En la editorial, em va cridar l’atenció l’escrit del director de la revista. Resultava que la revista, i l’editorial Kalmbach que és qui la publica, llençaven un programa, anomenat “Discover the Universe”. A través d’aquesta iniciativa es demanava als aficionats a l’astronomia que agafessin els seus telescopis i sortissin al carrer, per a convidar a la gent a mirar-hi, amb la intenció de fomentar, així, l’interès per aquesta afició.

La revista seleccionaria voluntaris que s’hi prestessin, i els faria arribar un “pack” informatiu per a poder repartir entre els curiosos. A canvi, es demanaria als astrònoms aficionats un petit “reportatge”, amb fotografies, de l’esdeveniment, amb el què, m’imagino, la revista voldrà muntar quelcom.

Ostres! Sortir al carrer amb el telescopi es pot fer sempre, no cal subscriure’s a cap programa. Però que això s’acompanyés d’un pack informatiu ja era una altra cosa. Per què no?

Com que conec el tema, i als americans, sabia dues coses. La primera: que la iniciativa segur que l’havien dissenyat pensant en els Estats Units i prou. La segona: que justament per això, per a poder ”desmentir” aquesta sospita, els faria gràcia que hi hagués voluntaris internacionals, i que no seria difícil, per tant, ser seleccionat si “venies” de fora.

No vaig ni esperar arribar a l’oficina, i amb la blackberry, i amb dos dits, vaig redactar un email, prestant-me com a voluntari.

Van respondre en qüestió d’hores. Entusiasmats. Em feien omplir uns qüestionaris, però ja es veia, pel to de la resposta, que seria un pur formalisme abans de dir si. I així va ser.

El pack ja ha arribat a casa, unes tres setmanes després del primer email. Com era d’esperar, és material en anglès, però molt interessant i adreçat a tothom. Mapes de la Lluna, i exemplars de la revista Astronomy.

Ara em toca a mi, doncs.

Amb l’ajut, com és habitual, del meu amic, i aficionat com jo, en Xavi, plantarem el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat el dijous dia 7 al vespre, si el temps acompanya (la Lluna creixent, i Saturn seran els principals convidats). Com que no es tracta de cap observació “formal” i prèviament convocada, si el temps no és bo simplement improvisarem i canviarem de dia (nit!).

Tot i que he tinc certa experiència en organitzar sessions d’observació, mai no he fet això de sortir al carrer i convidar a qui passi a mirar, d’una forma espontània.

Tinc ganes de fer-ho, i d’explicar-vos-ho en aquest blog.

Supernova capturada en fotografia!

Els lectors del blog ja coneixeu el que és una supernova: és la mort, violenta i espectacular, d’una estrella.

Aquí us ensenyo una fotografia, feta per mi el passat cap de setmana, on es veu la darrera supernova descoberta pels astrònoms el dia 3 de juny.

El punt assenyalat, la supernova, és una estrella situada en la galàxia M51, que veieu de fons, espectacular. Es troba a uns 23 milions d’anys llum de la Terra (molt a prop, per tant, pel que a distàncies intergalàctiques es refereix).

Us he posat, en la mateixa fotografia, en el requadre inferior dret, una d’antiga de la mateixa galàxia, on no apareix el punt lluminós.

Fixeu-vos: TOTES les estrelles que veieu en la fotografia pertanyen a la NOSTRA galàxia (estrelles situades, potser, al voltant dels centenars o milers d’anys llum, dins la Via Làctia). Però la supernova està a M51, ... per tant més de 20.000 vegades més lluny, ... i tot i així sembla, per la seva lluentor, una estrella més. Imagineu com deu ser la seva explosió!

En aquest tipus de fenòmens, l’estrella, en la seva mort, arriba a emetre tanta llum com milers de milions d’estrelles. De vegades, tanta llum com tota la galàxia en la què viu.

Qualsevol món relativament a prop d’aquesta supernova (a prop voldrà dir a menys d’unes poques desenes d’anys llum) en patirà les conseqüències. I des d’altres punts d’aquella galàxia, la visió serà absolutament espectacular.

La darrera explosió observada d’una supernova a la nostra galàxia es va produir l’any 1604. Es calcula que cada any en deuen explotar unes dues en la Via Làctia, però els núvols de pols de la nostra galàxia ens les oculten.

Recordeu que és gràcies a aquests cataclismes que existim: en les explosions es formen, i s’alliberen, tots els elements químics dels què estem fets. És, per tant, una mort que porta vida.

Un pensament final: els fotons (partícules) de llum de la supernova han viatjat per l’espai durant 23 milions d’anys, i alguns d’ells han entrat pel telescopi i gravat la imatge en la càmera. I és quan penses en això que et sents insignificant però, a l’hora, molt afortunat.

Vols llegir més sobre les supernoves?
- Què és i com funciona una supernova: Grans explosions a l'univers, espectacles increïbles pels humans
- Les restes de les supernoves: Aquest estrany univers: les estrelles de neutrons
- Estem formats de pols d'estrelles: La increïble història d'un glòbul de sang

Les màquines també poden ser herois

Avui tornem a revisar, i actualitzar, una de les temàtiques preferides d’aquest blog: les sondes que estan explorant Mart.

Ja sabeu com d’al•lucinants són els descobriments que han fet. Però avui ens fixarem més en la vessant heroica de l’aventura d’una de les dues sondes, la Spirit (em deixareu, per tant, que la tracti com si fos humana!).

El passat mes de maig, els científics varen donar per morta Spirit, després de més de 6 anys de missió. Havent intentat comunicar amb ella durant mesos, amb més de 1.200 enviaments de l’ordre per a que es despertés de la hibernació amb la què afrontava el seu sisè hivern marcià, es va, finalment, perdre tota esperança.

En una zona freda de Mart, atrapada en mig d’un terreny insegur, Spirit dorm, coberta completament pel pols del planeta. Les seves antenes han rebut, durant mesos, un “beep” insistent, provinent del planeta blau que anomenem Terra. El senyal per a obrir els ulls, com qui crida a un gos. Però amb les seves bateries totalment esgotades, el sistema central de la sonda és incapaç de respondre. Ara és ferralla.

Spirit, junt a la seva germana Opportunity, va arribar a Mart per a durar 3 mesos. Això és el què els seus constructors preveien, ja que ni tan sols un aparell dur i metàl•lic seria capaç de sobreviure un sol hivern sobre el planeta roig. Les baixíssimes temperatures, que arriben quasi als 90 graus sota zero durant l’any que dura el seu hivern, farien estralls en els aparells més delicats: no oblidem que les sondes són laboratoris mòbils, amb sofisticats instruments d’anàlisi.

Però, molt pitjor que l’hivern, les temudes tempestes de sorra de Mart cobririen els panells solars, que es trencarien degut al pes acumulat, o bé simplement deixarien de rebre llum per poder carregar les bateries.

Després del seu primer hivern, allà devia ser, com està ara, coberta de sorra i congelada, immòbil. Però, amb enorme alegria, els científics van veure com els primers “beeps” enviats per a treure-la de la hibernació eren immediatament resposts, i, tot d’una, els instruments de l’Spirit es despertaven, i la sonda es posava en marxa.

Dissenyada per a recórrer un quilòmetre, va ser capaç d’explorar-ne quasi 8. Fins i tot, amb una de els seves rodes espatllades.

Aquest fet, que va fer encara més complicada la seva supervivència, va afegir dramatisme i espectacularitat a algunes de les fotografies que enviava (com la que afegeixo aquí), on es veia el rastre profund que la roda espatllada deixava en la sorra marciana.

La sonda, que ha lluitat contra condicions atmosfèriques terribles, que ha sofert pujant muntanyes i superant terrenys complexos amb la seva roda malmesa, ens ha deixat un llegat magnífic: nombrosos experiments químics completats, immensa quantitat de dades que encara s’estan analitzant, i més de 120.000 fotografies, a quina més impressionant.

Les postes de sol a Mart deuen ser de color vermellós, degut al pols en suspensió. I donen pas a les nits, de vegades clares i netes, altres emboirades per la sorra.

La Spirit deu contemplar ara aquell cel, en silenci, possiblement amb les seves antenes, mig trencades i immòbils, enfocades cap a un punt molt lluminós, que destaca entre els altres. La llum d’un món enyorat i llunyà, del qual va sortir fa uns quants anys, i del què han deixat d'arribar senyals que la sonda era incapaç de contestar.

Un planeta bellíssim i únic, al què, potser, algun dia tornarà.

Voleu llegir més sobre Mart?
-Què té Mart que ens fascina tant?
-Atrapats en la sorra d’un món remot.
-La carícia del vent de Mart, ... o com un humà pot arribar algun dia a notar el vent marcià contra la seva cara!

Omplint de vida un univers buit

Vivim en un univers buit. Si, increïblement buit, ple d’espai sense res. Fins i tot, nosaltres mateixos, la matèria que ens forma, és desesperadament buida.

Tota la matèria de l’univers conegut, incloent-nos a nosaltres, està formada per àtoms. Un àtom no és més que un nucli (format per protons i neutrons), al voltant del qual “giren” electrons.

L’àtom més senzill del cosmos, el de l’hidrogen, està format només per un protó solitari en el nucli, i un electró que l’orbita. Afegint protons i neutrons al nucli, i electrons al voltant, anem formant, com en un mecano, tots els elements químics coneguts.

Imagineu-vos que representem el nucli de l’àtom per una boleta d’un centímetre de diàmetre. Doncs bé, l’electró que hi gira estaria situat a... mig quilòmetre! Ostres! I què hi ha entre mig? Res!

Penseu en això. Una boleta d’un centímetre, i mig quilòmetre de res, fins a trobar alguna altra cosa. La matèria del nostre cos és així! Com la de la paret de la teva habitació, o la de la pantalla de l’ordinador que ara tens al davant. El que ens sembla dens, impenetrable, no és més que un espai desoladament buit.

A nivell cosmològic és el mateix. L’espai interestel•lar és buit i fred.

Tornem a imaginar, dibuixem el nostre sol com un puntet al mig d’un foli de paper, i situem la Terra a 1 centímetre de distància. Seguim dibuixant els planetes, i resulta que Saturn, el planeta dels anells, l’hauríem de posar a 9 centímetres i mig del Sol, i Neptú a 30 cms! Ja no ens hi cap al foli.

Si volem ara dibuixar l’estrella més propera al Sol, l'hauríem de situar a ... 266 metres de distància!!!! I què hi ha entre mig? La buidor d’un espai immens.

La galàxia d’Andrómeda, cosina de la Via Làctia, la dibuixaríem a uns 160.000 Kms de distància! Uf, això seria anar-la a dibuixar més o menys a una tercera part de la distància que ens separa de la Lluna! Si mai es fabrica un foli de paper d'aquesta mida, el vull vendre jo!

Acceptem-ho: des del món microscòpic, al galàctic, el nostre univers està dominat pel buit.

Però en mig d’aquesta buidor, hi ha les coses més meravelloses del cosmos. No són ni estrelles, ni planetes, ni galàxies.

La Gemma i l’Andreu van voler tenir la Joana a casa. Tot estava previst, i les llevadores eren de camí. Però la Joana va decidir que volia veure la llum del món, i no les va esperar.

Avui he vist la fotografia que l’Andreu va treure en el moment en el què la Gemma, despullada i tacada de sang, agafa la nena en braços, segons després de néixer. I m’he quedat fascinat amb la cara de la mare.

Una expressió irrepetible, mescla d’emoció, de por i d’alegria, tot a l’hora. Una expressió que es fa difícil d’oblidar, i que, de fet, no vull oblidar.

Un univers despietadament buit, que cada dia omplim de vida.

Què importen les distàncies entre les estrelles, o si el nostre cos és més o menys dens. Per a la Gemma i l’Andreu ha començat una nou capítol de la seva vida, que la Joana omplirà intensament.

De debò que l’univers és un lloc buit i fred?

El cel del mes de juny: un eclipsi de Lluna, i un far per a trobar Saturn

A meitats del mes de juny, la Lluna creixent torna a ser la nostra guia per a trobar el planeta Saturn en el cel de la nit.

Com veieu en l’esquema, els dies 9 i 10 de juny el nostre satèl•lit passarà a prop, i per sota, de Saturn. És una bona ocasió per a reconèixer, per tant, el planeta. En aquella zona del cel, Saturn serà “l’estrella” més brillant, sense possible confusió. Al seu costat, un xic més avall i amb una lluentor menor, l’estrella Spica, que és la principal de la constel•lació de Virgo.

Si, amb aquest ajut, trobeu Saturn, fixeu-vos bé en la seva llum, que no fa les pampallugues típiques d’una estrella: la seva llum fix és un senyal que ens indica la seva característica planetària (podeu comparar amb Spica).

El mes de juny, a més, ens porta un eclipsi total de Lluna, visible des del nostre país.

En concret, serà el dia 15 de juny (dia de la Lluna plena... els que seguiu aquest blog ja sabeu perfectament que un eclipsi de Lluna es produeix SEMPRE en fase plena). Els horaris seran els següents:

Inici de la totalitat: 21:22
Meitat de l’eclipsi: 22:12
Final de la totalitat: 23:02

A aquelles hores, especialment en l’inici de la fase total, el cel serà encara clar, ja que estarem a pocs dies de l’entrada de l’estiu. Serà interessant veure començar l’eclipsi amb llum de dia, i acabar amb el cel ja fosc.

Tot i que els eclipsis de Lluna no són, ni de bon tros, tan espectaculars com els de Sol, sempre són macos de veure. N’heu vist mai cap?

La seva observació és tan senzilla com asseure’s i gaudir de l’espectacle. La llum encegadora de la Lluna es va apagant. El satèl•lit no “desapareix” (com si que li passa al Sol en un eclipsi solar total), sinó que queda perfectament visible, però amb la seva llum molt atenuada i de color lleugerament vermellós.

Els que vulgueu fer fotografia, munteu un trípode, i comenceu a fer alguna exposició de prova abans de l’eclipsi, amb la Lluna plena, per tal de trobar l’exposició correcta. Preneu vàries fotografies al llarg de l’eclipsi. Durant la fase màxima haureu d’augmentar el temps d’exposició.

Què... el mirareu i em direu què us ha semblat?

Què és la libració de la Lluna?

La Lluna, aquesta companya inseparable i fidel, espectacular, a la que quasi no prestem cap atenció. La donem per segura, ha estat allà des que vàrem néixer, i ja no ens hi fixem.

Però què sabem de la Lluna?

Doncs un dels aspectes més coneguts és que el nostre satèl•lit sempre ens ensenya la mateixa cara: en efecte, la Lluna triga el mateix en donar una volta sobre sí mateixa que el que triga en girar al voltant de la Terra (això no és cap casualitat, i molts altres cossos celestes que orbiten la seva estrella o el seu planeta molt a prop presenten aquest efecte).

Però, realment només veiem una cara? No tan coneguts són uns moviments que té la Lluna, i que fan que des de la Terra puguem arribar a veure quasi el 60% de la seva superfície. Aquest efecte es coneix com “Libració”.

Detectada ja per Galileo, la libració de la Lluna fa que la visió que tenim d’ella es balancegi suaument, tant en de “nord a sud” com de “est a oest”.

Aquests efectes estan provocats per diferents causes. Una d’elles és la inclinació de l’eix de rotació de la Lluna respecte del seu pla orbital.

Un altre efecte important té a veure amb les dues primeres lleis de Kepler, aplicables a qualsevol cos celeste: la Lluna orbita la Terra seguint una el•lipse (no un cercle), i la velocitat a la que ho fa varia en funció del lloc de l’el•lipse on es troba (va més ràpida quan està més a prop de la Terra). Aquestes diferències de velocitat fan que la sintonia perfecte amb el seu període de rotació es modifiqui lleugerament, i la Lluna ens mostra, així, una mica de la seva “cara oculta”.

Hi ha un tercer efecte, que té a veure amb la perspectiva. Com que nosaltres també girem, passem de veure la Lluna des “d’un cantó” a un altre (ens ho podem imaginar com si caminéssim, a la vegada que mirem un arbre; primer el veiem des d’un costat, i després des de l’altre. Això ens permet apreciar detalls dels dos cantons de l’arbre).

Els efectes de la libració són evidents i perfectament observables, sempre i quan hi prestem atenció. Només cal seguir, durant uns dies, la posició d’algun dels grans cràters que es troben a prop d’una cantonada de la Lluna (fixeu-vos en la fotografia anterior).

Per acabar, us deixo amb una d’aquelles fotografies que et fan reflexionar. Com de maca és la nostra Terra! Plena de colors intensos. Així és com ens veuen els misteriosos habitants de la Lluna, que, tot i que s’amaguen segurament en la cara oculta, es desplacen sovint a la cara visible per a quedar-se al•lucinats amb aquesta visió.

I jo em pregunto: si molts es pegarien per viure en aquest planeta, per què el degradem cada dia més com si el tinguéssim avorrit?

Segona observació dels seguidors del blog realitzada

Ahir a la nit, vàrem fer la segona observació de seguidors del blog, tal i com estava previst.

Amb un grupet de gent ben maca, vàrem emocionar-nos veient la Lluna, sempre impressionant, que ahir, en l’ocular del telescopi, ens va oferir un espectacle d’ombres allargades que es projectaven en els llits dels cràters, dibuixant els perfils serrats de muntanyes i relleus.

I vàrem observar també Saturn, amb els seus anells. El planeta ens va mostrar, a més, algun dels seus satèl•lits, i la seva forma ovalada, degut a la ràpida rotació que té i a la seva baixa densitat. A més augments, també es va poder veure la divisió de Cassini, espai buit que separa els dos principals anells de Saturn.

Dos factors, però, ens varen jugar a la contra. I els dos per descuits meus.En primer lloc, l’elevada humitat de la nit va anar dipositant-se sobre els elements òptics del telescopi, i tal com va anar avançant la nit les imatges eren menys clares. En segon, les bateries van fallar cap al final de l’observació. De fet, es pot dir que varen aguantar justet. Són coses del directe, com un dels participants ahir va dir.

M’hagués agradat poder oferir més temps d’observació als assistents. La Lluna ja és un món, i podríem haver-la recorregut a grans augments per a veure diferents parts. La veritat és que el temps ens va passar volant.

Per a la propera, millorarem coses. El tema bateries quedarà assegurat, eliminant piles i utilitzant una bateria que ens asseguri autonomia suficient. I per a la humitat, instal•laré alguns dels elements que utilitzo normalment a Falset per a impedir el seu efecte (seran més “trastos” a transportar i muntar!).

També em plantejaré instal•lar una càmera CCD i ordinador, de forma que es pugui observar per pantalla. Això facilita que molta gent pugui observar al mateix temps, ... tot i que no substitueix les sensacions que un té quan apropa l’ull a l’ocular. Ja veuré.

Vull agrair a tots els què vàreu venir, i als que hauríeu volgut venir però no podíeu. De forma especial, vull agrair l’ajut del meu amic, i company en això de l’astronomia, en Xavi, qui em va ajudar en la logística i també en les explicacions. I al Sergi, el petit de l’expedició, fill d’en Xavi, qui també em va ajudar, amb els seus comentaris interessants, a preparar els moments previs.