Una agulla, un paper, i un got d'agua ens marquen el rumb de la vida

Un planeta preciós, ple d’aigua, i amb una densa atmosfera. Rius i torrents han anat esculpint valls i barrancs en la complexa orografia d’aquest món. Amb estacions de l’any molt acusades, és possible que en algun recó del planeta hagi evolucionat la vida. Un projecte de planeta ben prometedor, oi?

Aquest podia ser Mart, fa milers de milions d’anys.

Per què Mart és ara un gran, i espectacular, desert vermell? On és la seva atmosfera? I la seva abundant aigua? Tenim proves suficients com per a fer-nos pensar que el passat del planeta roig s’assemblava al descrit a l’inici, com ara les empremtes dels rius, inequívoques, o trossos de meteorits sobre la seva superfície, que van sobreviure a l’impacte per què alguna cosa, similar a una atmosfera, els va frenar.

Si agafeu una agulla fina, i la poseu, amb molta cura, sobre un tros de paper que suri en un got d’aigua, el paper, amb l’agulla sobre, girarà immediatament, assenyalant-nos el nord. Acabem de fabricar una brúixola improvisada.

De tots és conegut que el nostre planeta té un camp magnètic, que, entre d’altres coses, permet que aparells com la brúixola funcionin. Però molt més important que això, el camp magnètic de la Terra és un dels elements clau que ha permès la vida en aquest racó de l’univers.

El Sol, que ens il•lumina i ens dóna escalfor, és, com bé sabem, un gegantí reactor nuclear. Contínuament, la nostra estrella emet potents tempestes de partícules elèctricament carregades. És l’anomenat vent solar, que arriba als confins del sistema solar (com la sonda Voyager 2 ha pogut comprovar).

Aquestes partícules, llençades a altíssimes velocitats, són molt perilloses. Afortunadament per nosaltres, i per a totes les espècies vives del planeta, el camp magnètic de la Terra actua com un escut protector, i desvia a la major part d’aquest vent mortal. Sense el camp magnètic, doncs, aquest seria un planeta mort.

A més, el vent solar pot despullar un planeta de la seva atmosfera, amb la seva acció al llarg de milions d’anys. De forma que ja veiem que el disposar d’un planeta amb camp magnètic és molt més que una comoditat pels viatges.

És per aquesta raó que pot ser interessant conèixer una mica més com es produeix el camp magnètic de la Terra, i el per què no tots els planetes en tenen.

El camp magnètic es produeix per un efecte anomenat dinamo, en base al moviment (rotació) d’un nucli metàl•lic dins del planeta. Per tant, es necessiten dos ingredients imprescindibles: un nucli metàl•lic mòbil, i una rotació del planeta el suficientment ràpida com per a poder mobilitzar el nucli.

La Terra té un nucli molt dens, format per metalls, amb alt contingut de ferro i de níquel, tots dos elements conductors de l’electricitat. Tot i que el nucli pròpiament dit és molt dens (sòlid), les capes que l’envolten són més fluides, i poden, per tant, moure’s. I per què són fluides?

Resulta que en el moment de formació de la Terra, quantitat d’elements radioactius varen anar a parar al nucli del planeta. La seva descomposició escalfa l’interior de la Terra, fins al punt de mantenir aquest estat fluid necessari pel magnetisme, i per la vida!

Som afortunats, un cop més. Altres planetes no ho són tant.

Per exemple, Mercuri és massa petit. Això ha fet que, al llarg dels més de 4.500 milions d’anys de la seva existència, el planeta hagi esgotat el “combustible” de la radiació nuclear com a element escalfador del seu interior, i ara el seu nucli sigui sòlid, ... i immòbil.

Venus té pràcticament la mateixa dimensió que la Terra, però necessita quasi 244 dies per girar sobre si mateix! Massa lent com per a poder moure el nucli. Resultat: si mai hi viatgeu, no cal que porteu brúixola. Zero camp magnètic.

I Mart. Aquest és un cas espectacular de les conseqüències que perdre el camp magnètic pot tenir. El refredament del seu nucli va ser, probablement, la causa d’aquesta pèrdua. I amb ella, l’atmosfera. I gran part de l’aigua. I potser l’esperança de la vida.

Si, som afortunats. Tot, absolutament tot, en aquest bonic planeta s’ha encaixat per a que el puguem habitar.

Qui hagués dit que una brúixola fos una prova més d’aquest fet tan magnífic?

Vols saber més coses?

Per què el cel de la nit és fosc?
Què són les aurores?
El per què de les estacions de l'any?

El cel aquest mes de ... juliol

És un coet? És un ovni? És un senyal diví?

Si esteu mirant el cel de matinada, i us feu aquestes preguntes, és molt possible que estigueu observant Júpiter.

El planeta gegant del nostre Sistema Solar torna, després d’uns mesos a l’altre costat del Sol. I torna amb la seva lluentor magnífica, que el distingeix de qualsevol altre objecte (excepte, potser, de Venus).

Amb el pas de les setmanes, aquest planeta anirà dominant cada cop més el nostre cel nocturn, passant de veure’s de matinada a romandre ben alt en el cel de la mitjanit.

Júpiter ens porta, aquest any, l'aire fresquet de les matinades d’estiu. Ens porta un testimoni d’aquelles converses d’amics, estirats a la gespa i mirant el cel, mentre expliquem històries divertides i fem córrer el porró. Ens recorda que és temps de mirar cap a dalt, buscant els estels fugaços de l’estiu, aquells que, per uns instants, ens deixen bocabadats i sense poder recordar quin era aquell desig que havíem de demanar.

Aquest cop, la Lluna no caldrà que ens ajudi a reconèixer quin puntet al cel és Júpiter. Tot i això, els dos mons formaran una bonica parella els dies 23, 24 i 25 d’aquest mes, tal i com simulem en la figura següent (mirant en direcció est, cap a les 5 de la matinada):

Si teniu prismàtics, enfoqueu-los a Júpiter, i veureu algun dels seus 4 principals satèl•lits, com a dèbils punts al seu costat. I si torneu a mirar al cap d’unes hores, o al dia següent, veureu com han canviat de posició.

I si teniu un petit telescopi, la imatge del planeta, amb les seves bandes de color i forma clarament aplanada, provocarà, de seguida, la vostra admiració.

En tot cas, ja sigui a simple vista o amb un telescopi, quan mireu Júpiter dediqueu un moment a pensar en la seva importància i influència en el nostre passat (i potser en el nostre futur). Ell i Saturn, amb les seves grans masses, van provocar, segurament, la configuració actual de planetes del Sistema Solar, ordenant el caos inicial, i enviant a la Terra a l'òrbita que avui ocupa, ni més ni menys que a una que permet que l’aigua sigui líquida.

Nits de festa major. També en el nostre cel.

La Lluna i Saturn es donen cita al mig de Sant Cugat

En l’anterior article, us explicava la iniciativa “Discover the Universe”, promoguda per la revista Astronomy, i en la què participaria.

Es tractava de treure el telescopi al carrer, en un lloc ben públic, per a convidar a la gent a mirar per l’ocular i a interessar-se per les meravelles del cel.

Així ho vàrem fer, tal i com havíem previst, el passat dijous dia 7, muntant el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat.

Com sempre, vaig poder comptar a l’ajut del meu amic Xavi, sense el què no podria haver-me plantejat aquesta “aventura”. Gràcies, amic, un cop més!

La tarda havia estat esplèndida, i a les 9.30 del vespre, encara amb llum de dia, la Lluna creixent lluïa ben a munt, com si ens esperés.

Amb en Xavi vàrem inspeccionar el terreny. La plaça de l’estació és un gran espai obert, de vianants, amb terrasses de bars i restaurants. Era senzillament ideal, si el que volíem era no passar desapercebuts!

A aquelles hores, moltes famílies amb nens omplien les terrasses i la plaça. A més, amb cada tren que arribava, un nou rierol de persones circulava per allà.

Allò era com llançar-se a l’aigua freda: aquells primers moments de “dubte”, d’una certa por escènica. Faríem el ridícul?

Lògicament, a la que vàrem començar a muntar el telescopi, moltes mirades es van fixar en nosaltres. Afortunadament, els nens ens varen ajudar a trencar el nerviosisme d’aquells primers moments. De seguida, varen començar a rodejar-nos, impacients, quan van saber que podrien veure la Lluna.

Com no podia ser d’una altra forma, la Lluna els va al•lucinar, i alguns varen anar a buscar als seus pares.

Poc a poc, grups de gent es varen anar apropant.

A la Lluna la va seguir Saturn, que va centrar els “ohs!” dels observadors durant la segona part de la sessió.

Per allà varen passar els amics de l’Associació Astronòmica de Valldoreix-Sant Cugat, a donar-nos suport. I va venir la Joana, seguidora incondicional d’aquest blog, que es va desplaçar expressament des de Montornès.

Cap a la mitjanit vàrem desmuntar el telescopi, la plaça quasi solitària, només habitada per algun grup d’adolescents, alguns dels quals havien observat també minuts abans. Vàrem estimar que, en total, rondarien les 80-100 persones que varen poder observar aquella nit.

Ens ho vàrem passar molt bé, tan bé que segurament ho repetirem. És totalment diferent a les observacions més organitzades que fem, però justament aquesta improvisació, i el fet de poder-te enfocar a molta gent i cridar la seva atenció és el seu atractiu.

Com anècdota, dues nenes, de 10 i 8 anys, que, després d’observar la Lluna, se’n van anar a dormir a casa (viuen al davant de l’estació), però no sense abans demanar-nos que les aviséssim si observàvem més tard Saturn. Amb sabatilles varen baixar de nou quan el planeta dels anells era el nostre objectiu. I es van meravellar, igual que tots nosaltres, davant la increïble visió d’aquell món remot.

“És REAL?”
“Si. És magnífic, oi? Mireu com brillen els anells, fets de gel quasi pur. Voleu tornar-lo a mirar?”
“Si!!!”

Telescopis al carrer: "Voleu mirar? És gratis!"

Anava jo en tren, com de costum, llegint el darrer exemplar de la revista americana Astronomy, una de les més prestigioses del tema, i que em compro habitualment i devoro cada mes.

En la editorial, em va cridar l’atenció l’escrit del director de la revista. Resultava que la revista, i l’editorial Kalmbach que és qui la publica, llençaven un programa, anomenat “Discover the Universe”. A través d’aquesta iniciativa es demanava als aficionats a l’astronomia que agafessin els seus telescopis i sortissin al carrer, per a convidar a la gent a mirar-hi, amb la intenció de fomentar, així, l’interès per aquesta afició.

La revista seleccionaria voluntaris que s’hi prestessin, i els faria arribar un “pack” informatiu per a poder repartir entre els curiosos. A canvi, es demanaria als astrònoms aficionats un petit “reportatge”, amb fotografies, de l’esdeveniment, amb el què, m’imagino, la revista voldrà muntar quelcom.

Ostres! Sortir al carrer amb el telescopi es pot fer sempre, no cal subscriure’s a cap programa. Però que això s’acompanyés d’un pack informatiu ja era una altra cosa. Per què no?

Com que conec el tema, i als americans, sabia dues coses. La primera: que la iniciativa segur que l’havien dissenyat pensant en els Estats Units i prou. La segona: que justament per això, per a poder ”desmentir” aquesta sospita, els faria gràcia que hi hagués voluntaris internacionals, i que no seria difícil, per tant, ser seleccionat si “venies” de fora.

No vaig ni esperar arribar a l’oficina, i amb la blackberry, i amb dos dits, vaig redactar un email, prestant-me com a voluntari.

Van respondre en qüestió d’hores. Entusiasmats. Em feien omplir uns qüestionaris, però ja es veia, pel to de la resposta, que seria un pur formalisme abans de dir si. I així va ser.

El pack ja ha arribat a casa, unes tres setmanes després del primer email. Com era d’esperar, és material en anglès, però molt interessant i adreçat a tothom. Mapes de la Lluna, i exemplars de la revista Astronomy.

Ara em toca a mi, doncs.

Amb l’ajut, com és habitual, del meu amic, i aficionat com jo, en Xavi, plantarem el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat el dijous dia 7 al vespre, si el temps acompanya (la Lluna creixent, i Saturn seran els principals convidats). Com que no es tracta de cap observació “formal” i prèviament convocada, si el temps no és bo simplement improvisarem i canviarem de dia (nit!).

Tot i que he tinc certa experiència en organitzar sessions d’observació, mai no he fet això de sortir al carrer i convidar a qui passi a mirar, d’una forma espontània.

Tinc ganes de fer-ho, i d’explicar-vos-ho en aquest blog.

Supernova capturada en fotografia!

Els lectors del blog ja coneixeu el que és una supernova: és la mort, violenta i espectacular, d’una estrella.

Aquí us ensenyo una fotografia, feta per mi el passat cap de setmana, on es veu la darrera supernova descoberta pels astrònoms el dia 3 de juny.

El punt assenyalat, la supernova, és una estrella situada en la galàxia M51, que veieu de fons, espectacular. Es troba a uns 23 milions d’anys llum de la Terra (molt a prop, per tant, pel que a distàncies intergalàctiques es refereix).

Us he posat, en la mateixa fotografia, en el requadre inferior dret, una d’antiga de la mateixa galàxia, on no apareix el punt lluminós.

Fixeu-vos: TOTES les estrelles que veieu en la fotografia pertanyen a la NOSTRA galàxia (estrelles situades, potser, al voltant dels centenars o milers d’anys llum, dins la Via Làctia). Però la supernova està a M51, ... per tant més de 20.000 vegades més lluny, ... i tot i així sembla, per la seva lluentor, una estrella més. Imagineu com deu ser la seva explosió!

En aquest tipus de fenòmens, l’estrella, en la seva mort, arriba a emetre tanta llum com milers de milions d’estrelles. De vegades, tanta llum com tota la galàxia en la què viu.

Qualsevol món relativament a prop d’aquesta supernova (a prop voldrà dir a menys d’unes poques desenes d’anys llum) en patirà les conseqüències. I des d’altres punts d’aquella galàxia, la visió serà absolutament espectacular.

La darrera explosió observada d’una supernova a la nostra galàxia es va produir l’any 1604. Es calcula que cada any en deuen explotar unes dues en la Via Làctia, però els núvols de pols de la nostra galàxia ens les oculten.

Recordeu que és gràcies a aquests cataclismes que existim: en les explosions es formen, i s’alliberen, tots els elements químics dels què estem fets. És, per tant, una mort que porta vida.

Un pensament final: els fotons (partícules) de llum de la supernova han viatjat per l’espai durant 23 milions d’anys, i alguns d’ells han entrat pel telescopi i gravat la imatge en la càmera. I és quan penses en això que et sents insignificant però, a l’hora, molt afortunat.

Vols llegir més sobre les supernoves?
- Què és i com funciona una supernova: Grans explosions a l'univers, espectacles increïbles pels humans
- Les restes de les supernoves: Aquest estrany univers: les estrelles de neutrons
- Estem formats de pols d'estrelles: La increïble història d'un glòbul de sang

Les màquines també poden ser herois

Avui tornem a revisar, i actualitzar, una de les temàtiques preferides d’aquest blog: les sondes que estan explorant Mart.

Ja sabeu com d’al•lucinants són els descobriments que han fet. Però avui ens fixarem més en la vessant heroica de l’aventura d’una de les dues sondes, la Spirit (em deixareu, per tant, que la tracti com si fos humana!).

El passat mes de maig, els científics varen donar per morta Spirit, després de més de 6 anys de missió. Havent intentat comunicar amb ella durant mesos, amb més de 1.200 enviaments de l’ordre per a que es despertés de la hibernació amb la què afrontava el seu sisè hivern marcià, es va, finalment, perdre tota esperança.

En una zona freda de Mart, atrapada en mig d’un terreny insegur, Spirit dorm, coberta completament pel pols del planeta. Les seves antenes han rebut, durant mesos, un “beep” insistent, provinent del planeta blau que anomenem Terra. El senyal per a obrir els ulls, com qui crida a un gos. Però amb les seves bateries totalment esgotades, el sistema central de la sonda és incapaç de respondre. Ara és ferralla.

Spirit, junt a la seva germana Opportunity, va arribar a Mart per a durar 3 mesos. Això és el què els seus constructors preveien, ja que ni tan sols un aparell dur i metàl•lic seria capaç de sobreviure un sol hivern sobre el planeta roig. Les baixíssimes temperatures, que arriben quasi als 90 graus sota zero durant l’any que dura el seu hivern, farien estralls en els aparells més delicats: no oblidem que les sondes són laboratoris mòbils, amb sofisticats instruments d’anàlisi.

Però, molt pitjor que l’hivern, les temudes tempestes de sorra de Mart cobririen els panells solars, que es trencarien degut al pes acumulat, o bé simplement deixarien de rebre llum per poder carregar les bateries.

Després del seu primer hivern, allà devia ser, com està ara, coberta de sorra i congelada, immòbil. Però, amb enorme alegria, els científics van veure com els primers “beeps” enviats per a treure-la de la hibernació eren immediatament resposts, i, tot d’una, els instruments de l’Spirit es despertaven, i la sonda es posava en marxa.

Dissenyada per a recórrer un quilòmetre, va ser capaç d’explorar-ne quasi 8. Fins i tot, amb una de els seves rodes espatllades.

Aquest fet, que va fer encara més complicada la seva supervivència, va afegir dramatisme i espectacularitat a algunes de les fotografies que enviava (com la que afegeixo aquí), on es veia el rastre profund que la roda espatllada deixava en la sorra marciana.

La sonda, que ha lluitat contra condicions atmosfèriques terribles, que ha sofert pujant muntanyes i superant terrenys complexos amb la seva roda malmesa, ens ha deixat un llegat magnífic: nombrosos experiments químics completats, immensa quantitat de dades que encara s’estan analitzant, i més de 120.000 fotografies, a quina més impressionant.

Les postes de sol a Mart deuen ser de color vermellós, degut al pols en suspensió. I donen pas a les nits, de vegades clares i netes, altres emboirades per la sorra.

La Spirit deu contemplar ara aquell cel, en silenci, possiblement amb les seves antenes, mig trencades i immòbils, enfocades cap a un punt molt lluminós, que destaca entre els altres. La llum d’un món enyorat i llunyà, del qual va sortir fa uns quants anys, i del què han deixat d'arribar senyals que la sonda era incapaç de contestar.

Un planeta bellíssim i únic, al què, potser, algun dia tornarà.

Voleu llegir més sobre Mart?
-Què té Mart que ens fascina tant?
-Atrapats en la sorra d’un món remot.
-La carícia del vent de Mart, ... o com un humà pot arribar algun dia a notar el vent marcià contra la seva cara!

Omplint de vida un univers buit

Vivim en un univers buit. Si, increïblement buit, ple d’espai sense res. Fins i tot, nosaltres mateixos, la matèria que ens forma, és desesperadament buida.

Tota la matèria de l’univers conegut, incloent-nos a nosaltres, està formada per àtoms. Un àtom no és més que un nucli (format per protons i neutrons), al voltant del qual “giren” electrons.

L’àtom més senzill del cosmos, el de l’hidrogen, està format només per un protó solitari en el nucli, i un electró que l’orbita. Afegint protons i neutrons al nucli, i electrons al voltant, anem formant, com en un mecano, tots els elements químics coneguts.

Imagineu-vos que representem el nucli de l’àtom per una boleta d’un centímetre de diàmetre. Doncs bé, l’electró que hi gira estaria situat a... mig quilòmetre! Ostres! I què hi ha entre mig? Res!

Penseu en això. Una boleta d’un centímetre, i mig quilòmetre de res, fins a trobar alguna altra cosa. La matèria del nostre cos és així! Com la de la paret de la teva habitació, o la de la pantalla de l’ordinador que ara tens al davant. El que ens sembla dens, impenetrable, no és més que un espai desoladament buit.

A nivell cosmològic és el mateix. L’espai interestel•lar és buit i fred.

Tornem a imaginar, dibuixem el nostre sol com un puntet al mig d’un foli de paper, i situem la Terra a 1 centímetre de distància. Seguim dibuixant els planetes, i resulta que Saturn, el planeta dels anells, l’hauríem de posar a 9 centímetres i mig del Sol, i Neptú a 30 cms! Ja no ens hi cap al foli.

Si volem ara dibuixar l’estrella més propera al Sol, l'hauríem de situar a ... 266 metres de distància!!!! I què hi ha entre mig? La buidor d’un espai immens.

La galàxia d’Andrómeda, cosina de la Via Làctia, la dibuixaríem a uns 160.000 Kms de distància! Uf, això seria anar-la a dibuixar més o menys a una tercera part de la distància que ens separa de la Lluna! Si mai es fabrica un foli de paper d'aquesta mida, el vull vendre jo!

Acceptem-ho: des del món microscòpic, al galàctic, el nostre univers està dominat pel buit.

Però en mig d’aquesta buidor, hi ha les coses més meravelloses del cosmos. No són ni estrelles, ni planetes, ni galàxies.

La Gemma i l’Andreu van voler tenir la Joana a casa. Tot estava previst, i les llevadores eren de camí. Però la Joana va decidir que volia veure la llum del món, i no les va esperar.

Avui he vist la fotografia que l’Andreu va treure en el moment en el què la Gemma, despullada i tacada de sang, agafa la nena en braços, segons després de néixer. I m’he quedat fascinat amb la cara de la mare.

Una expressió irrepetible, mescla d’emoció, de por i d’alegria, tot a l’hora. Una expressió que es fa difícil d’oblidar, i que, de fet, no vull oblidar.

Un univers despietadament buit, que cada dia omplim de vida.

Què importen les distàncies entre les estrelles, o si el nostre cos és més o menys dens. Per a la Gemma i l’Andreu ha començat una nou capítol de la seva vida, que la Joana omplirà intensament.

De debò que l’univers és un lloc buit i fred?