Els entremaliats i perillosos rajos còsmics

El Sol ens dóna vida. No només il•lumina el nostre món, i ens escalfa. Sinó que, també, les estrelles, com el Sol, al morir enriqueixen l’univers amb tot el material del què estem formats.

El Sol, però, és també una bèstia molt perillosa. A l’hora que produeix llum i material per a la fàbrica de la vida, envia a l’espai una autèntica pluja mortal. Són els anomenats rajos còsmics.

Fa més de cent anys es sospitava que ens rodejava una espècie de radiació, llavors d’origen desconegut, que afectava de vegades a instruments de laboratori molt sensibles. L’any 1912, un físic austríac, emprant un globus, va demostrar que aquesta radiació era més gran com més a munt s’estava. Es va, per tant, deduir que aquesta radiació venia de l’espai, i es va batejar com a “rajos còsmics”.

Avui sabem perfectament què són. En realitat, no es tracta de “rajos”, sinó partícules. En concret, nuclis d’hidrogen i d’heli que ens arriben contínuament de l’espai, la majoria dels quals provinents del Sol.

Aquestes partícules són altament perilloses per a la vida tal i com la coneixem.

Afortunadament per a nosaltres (i per a tots els éssers vius d’aquest planeta), l’atmosfera de la Terra, i el camp magnètic del nostre planeta, actuen com a escut protector, i “filtren” la major part d’aquesta radiació.

De no ser per aquesta atmosfera, els rajos còsmics esterilitzarien el planeta.

Per a fer-nos una idea de l’efecte d’aquestes partícules, hem de tenir en compte que cada any rebem al cos uns 30 milirems de radiació degut als rajos còsmics que aconsegueixen travessar l'atmosfera(en general, es calcula que rebem uns 300 milirems de radiació a l’any degut a tot el que ens rodeja. Això inclou els rajos còsmics, els aparells i electrodomèstics, la pròpia Terra, les proves mèdiques, etc.). Aquest nivell de radiació, com dèiem, augmenta al pujar. Així, les tripulacions de les línies aèries reben més dosi de radiació, de forma que, estadísticament demostrat, tenen un 4,5% més de probabilitat de tenir algun tipus de càncer.

De fet, això té efectes greus pels astronautes, que treballen fora de la protecció de l’atmosfera i del camp magnètic de la Terra. És un dels problemes més importants a resoldre de cara a poder realitzar llargs viatges espacials.

No només el Sol ens bombardeja amb aquesta pluja radioactiva. En efecte, el Sol no és més que una dels bilions d’estrelles que habiten la nostra galàxia, de forma que també rebem, tot i que en menor quantitat, és clar, rajos còsmics provinents de qualsevol punt de l’espai.

Ja us podeu imaginar que aquests perillosos, i entremaliats, “rajos” interfereixen, de tant en tant, amb instruments i aparells de tot tipus. En ordinadors, són els causants, de vegades, d’algunes “penjades” aparatoses i inexplicables (ep! no deixeu, però, de sospitar del Windows cada cop que es pengi el vostre ordinador, eh? A veure si ara li donareu la culpa als rajos còsmics!).

La gent que ens “dediquem” a fotografiar l’espai ho coneixem bé. No és gens estrany trobar el rastre lluminós que deixa una d’aquestes partícules quan impacta contra el detector de la nostra càmera.

Tot i que no els veiem, doncs, estant per tot arreu, i de res ens serveix el paraigües!

El proper cop que feu una animalada, consoleu-vos pensant que tot va ser degut a l’efecte dels rajos còsmics xocant contra una de les vostres neurones.

El cel aquest mes de... gener

Durant els darrers dies d’aquest mes de gener, un magnífic espectacle visual tindrà lloc als nostres cels.

Ja us haureu fixat, quan cau el Sol, que dues brillantíssimes “estrelles” dominen de seguida el cel des de l’oest al sud. És, encara, massa clar per a que les demés estrelles es mostrin, i, cap a les 18:30 del vespre, aquestes dues “estrelles”, Venus i Júpiter, ja formen una parella que no passa inadvertida.

Doncs bé, la Lluna creixent s’hi suma a partir del dia 26, apareixen molt a prop de Venus. En els dies successius, la bonica falç del nostre satèl•lit va recorrent el camí que separa visualment els dos brillants planetes, per a acabar fent-li costat, el dia 30, a Júpiter. En aquest procés, la Lluna ens va ensenyant cada dia com va creixent la seva fase (quart creixent el dia 31).

Això no és més que un anunci, però, del que vindrà a meitats març.

Si us aneu fixant, dia rere dia, la distància visual entre Venus i Júpiter s’anirà escorçant. Com si s’enyoressin, els dos fars s’aproparan més i més en el cel del vespre, augmentant, així, l’espectacularitat de l’escena cada setmana que passi.
Veure aquest espectacle és tan senzill com aixecar la vista, mentre recollim els nens de les seves activitats extraescolars, sortim de la feina, o anem a comprar al súper.

La senzillesa de l’observació d’aquest fenomen, però, ens amaga la complexitat de la seva naturalesa.

Les partícules de llum que ens arriben, quan mirem aquests dos planetes al vespre, van sortir frenèticament de l’interior del Sol, després de milers d’anys rebotant dins de l’estrella. En el seu camí per l’espai, es van dirigir cap als dos móns, i, allà, alguns d’ells van ser reflectits per les atmosferes dels planetes.

En qüestió de minuts, els fotons de llum arriben a un món blau i, encuriosits per la seva bellesa, es precipiten dins la seva atmosfera.

En els darrers instants de la seva vida, aquests missatgers de llum decideixen reaccionar amb la nostra retina, i morir, així, convertint-se en una imatge dins el nostre cervell.

Una preciosa imatge que és completada amb bilions d’altres llums, que la pinten amb els matisos blaus i ataronjats d’un vespre qualsevol al planeta Terra.

L'objecte que gira més ràpid

El nostre univers no deix de sorprendre’ns. És un lloc magnífic, ple de coses extraordinàries.

Avui us parlaré d’un objecte increïble. Ni més ni menys que l’objecte macroscòpic que gira més ràpid en tot l’univers conegut.

Cordeu-vos el cinturó i agafeu-vos bé a la cadira!

L’objecte en qüestió és una estrella de neutrons, de les què ja hem parlat en el blog. Aquestes estrelles super-denses giren molt ràpid. Però la nostra protagonista, l’estrella PSR 11748-2446 bat tots els rècords de lluny, al girar 716 vegades per segon!!!

Les estrelles de neutrons es formen al morir una estrella gegant. Quan el seu cor nuclear deix de funcionar, i després de vàries fases, una de les quals porta aquesta estrella a l'estadi de supernova, l’enorme gravetat del material que la forma desencadena una catàstrofe impressionant.

Sense res que pugui parar aquesta força de gravetat, la matèria cau cap a dins. L’estrella es contrau en qüestió de segons. I com més densa es fa, més imparable es torna aquesta caiguda cap a dins.

En una estrella normal, tot es pararia quan la densitat de l’estrella resultant fos tan gran que els electrons dels àtoms ja no es poguessin comprimir més. Però en una estrella gegant, la massa és tan gran que ni els electrons poden parar el col·lapse. L’estrella segueix caient cap dins seu, comprimint la matèria fins a límits inimaginables.

Finalment, tot es para quan la matèria s’ha convertit en neutrons: en els àtoms, els electrons s’han vist comprimits contra els protons. Ja no queden elements químics. Ni rastre d’hidrogen, d’heli, o de ferro. Tot ara són neutrons.

En aquest procés de contracció passa una cosa molt interessant. Teniu present un patinador sobre gel quan gira amb els braços oberts? I el que li passa quan enganxa els braços contra el cos? En aquell moment, el patinador comença a girar molt més ràpid del que ho feia. Això és conseqüència d’una llei de la física, que obliga al patinador a girar més veloçment a l’ocupar menys espai.

Aquesta llei de la física és la que fa que la nostra protagonista estrella de neutrons giri tan ràpid.

Anem ara a les dades espectaculars.

El nostre objecte té una massa equivalent a varis milions de Terres, ... ocupant tan sols un espai d’uns 32 quilòmetres!

Ja hem vist que gira a un ritme de 716 cops per segon. Això és molt més ràpid que una batidora.

Us podeu imaginar una bola de 32 quilòmetres, que pesa milions de vegades més que el nostre planeta, i girant a aquest ritme? Jo no.

La gravetat és tan enorme en la seva superfície que qualsevol cosa que hi caigués, inclosos nosaltres, quedaria convertida immediatament en una capa finíssima de neutrons, ... d’un àtom d’alçada!

Contemplar-lo girar ha de ser tot un espectacle. Puc veure’m a mi mateix mirant-lo, fascinat. La seva llum intensa il·luminant-me els ulls. Hipnotitzat per aquesta meravella, incapaç de reaccionar, mentre atrau imparablement la meva nau cap a la destrucció.

Així també eren atrets els vaixells, pels encisadors cants de les sirenes, cap a la fi del món.

L'aigua que ens va venir de fora

Qui ho diria! L’aigua, segurament el component més important del nostre planeta, imprescindible per a la vida tal i com la coneixem, i que distingeix a la Terra, amb el seu color blau intens, és un producte importat de fora!

Quan la Terra es va formar, poc després que el Sol naixés, la temperatura que el nou planeta tenia era molt elevada. El Sol, en aquelles primeres etapes de vida, era una estrella molt més calenta que ara.

Amb les temperatures que hi havia, la presència d’aigua era quasi impossible. La que hagués pogut existir en aquell inici es va evaporar ràpidament i es va perdre a l’espai.

D’on surt, doncs, l’enorme quantitat d’aigua que hi ha al nostre món?

Els científics donen ja per sentat que l’aigua ens va venir de fora. L’origen d’aquest aigua extraterrestre: els cometes, o asteroides.

L’impacte contra la Terra d’aquests cossos sembla ser la causa de l’enriquiment posterior que el planeta va tenir, omplint-lo d’aigua lentament.

En les primeres etapes (milions d’anys) del Sistema Solar, com ja hem revisat en altres articles, les col·lisions (i catàstrofes) eren bastant freqüents. Simplement, el Sistema Solar estava ordenant-se, fent net de milers de cossos que havien quedat vagant entre les òrbites dels grans i joves planetes.

Poc a poc, doncs, aquestes col·lisions van anar creant la reserva d’aigua de la què avui gaudim, gràcies també a que les condicions de temperatura a la Terra ja permetien que aquesta mantingués el preciós líquid. Això es podia produir, més o menys, a partir dels primers 800 milions d’anys.

De fet, l’aigua present a la Lluna (descoberta relativament fa molt poc), es producte, també, d’aquestes col·lisions. Amb la diferència que el nostre satèl·lit no té atmosfera que pugui protegir l’aigua de la seva descomposició per l’atac dels rajos ultraviolats del Sol. La poca aigua que hi ha es troba, ben amagada, al fons de grans cràters situats en els pols de la Lluna, llocs que estan en ombra perpetua.

Vivim, doncs,de prestat. Com moltes vegades passa a la natura, esdeveniments destructius generen posteriorment vida.

Aquest fet és encara més espectacular quan ens parem a pensar en un altre dels elements essencials del nostre planeta, com és l’oxigen.

Aquest element químic és extraordinàriament reactiu. Una prova evident la tenim en el ferro, rovellat lentament per l’aire. L’oxigen no tan sols es combina amb els metalls, per a “rovellar-los”. Genera combustió amb molta matèria, generant CO2 (en el nostre món, només cal encendre una espurna per a engegar la combustió de la fusta, o el paper. Només que la proporció d’oxígen en la nostra atmosfera fos un xic superior a la que és, no ens caldria ni l’espurna, i aquests materials cremarien espontàniament! I nosaltres també!)

La presència d’oxigen lliure en l’atmosfera és condició imprescindible per a l'existència de moltíssimes formes de vida d’aquest planeta. De no haver oxigen lliure, nosaltres no hi seríem.
Com és que, sent l’oxigen tan reactiu i amb tanta tendència a combinar-se, tinguem la sort de tenir oxigen lliure?

Donem-li les gràcies als vegetals fotosintètics, que generen l’oxigen lliure que circula per l’atmosfera. Sense ells, atenció, es calcula que en 300 anys tot l’oxigen lliure hauria desaparegut, en combinar-se amb altres elements, o simplement cremar. Només en 300 anys!

Així d’extraordinària és la natura. El planeta més bonic del cosmos, creat a partir de l’aigua vinguda de fora. I ple de formes de vida que es necessiten entre elles, en una delicadíssima relació que, de trencar-se, esterilitzaria ràpidament aquest món.

Val la pena reflexionar un moment en tot això. No estem aquí per una casualitat. Formem part del gran experiment de l’univers, que ha fet coincidir un munt de coses per a que ara estiguem compartint aquest article.

Una raó massa poderosa com per a que no malbaratem la nostra vida, no?

L'espectacular Venus torna al nostre cel

Molta de la gent amb la què he anat parlant darrerament ja té localitzat, en el cel d’aquests mesos, el lluentíssim Júpiter. Ara teníu l’oportunitat d’identificar Venus, que rivalitza amb Júpiter en lluentor.

Després de pondre’s el Sol, mireu cap a l’horitzó Oest, i allà el veureu. Inconfusible.

Per si un cas, la nostra aliada, la Lluna, ens ajudarà a identificar Venus aquests dies, tal i com podeu veure en l’esquema que us annexo. Avui, per exemple, mentre estic acabant d’escriure aquest petit article, Venus i la Lluna formen una parella molt bonica i espectacular al nostre cel.

Fixeu-vos, quan mireu el cel, la lluentor de Venus i la de Júpiter. A aquella hora, després de la posta de Sol (entre les 18 i les 19.30 hores), Júpiter el tindreu quasi sobre dels vostres caps, ben alt. Observeu els dos planetes, i intenteu esbrinar quin llueix més. Arribareu a la conclusió que els dos són molt espectaculars, i de no saber que són planetes, podríeu pensar que esteu mirant avions que volen baix.

Aquests dos planetes adornaran els cels dels nostres vespres durant els propers mesos.

Aprofiteu, dons, per a observar-los a ull un i saber-los identificar, val?

La creació del Sistema Solar

Fa uns 5 mil milions d’anys, en un racó de la Via Làctia, un gran núvol d’hidrogen es va condensar per a formar el Sol i tot el nostre sistema solar.

La seqüència de formació d’una estrella ja la coneixeu els que heu anat llegint assíduament aquest blog: la gravetat de la gran concentració d’hidrogen fa que aquest vagi “caient” cap al centre de gravetat comú, escalfant-se a mesura que va augmentant la pressió del gas, fins que aquesta pressió és tan enorme en l’interior de la gran bola de gas que s’engega el procés de fusió nuclear, que fa que la nova estrella quedi en equilibri. L’estrella comença a brillar.

No està clar què és el que va provocar que aquell núvol d’hidrogen comencés a condensar-se. Pel que coneixem d’altres llocs de la galàxia, en els que s’estan formant estrelles, podem suposar que el nostre Sol no es devia formar aïllat. Ben al contrari, es va formar, segurament, junt amb alguns altres sols, a partir de la mateixa nebulosa.

També podem suposar, a partir d’aquest coneixement que tenim del naixement d’altres estrelles, que esdeveniments més o menys extraordinaris, com per exemple l’explosió d’una supernova propera, o la col·lisió entre dues galàxies, poden ser el detonant que inicia la seqüència que hem repassat anteriorment, i que converteixen una avorrida nebulosa en una autèntica màquina de crear estrelles.

En el moment en el què el Sol va néixer, el gas no era, en realitat, tot hidrogen. En efecte, si bé la nebulosa devia estar composada per aquest element en més d’un 98%, les generacions anteriors d’estrelles, que havien nascut, i mort, en l’univers havien ja enriquit el gas primigeni amb altres elements, com ara l’heli, el carboni o l’oxigen. Fins i tot ferro, i altres elements pesats formats dins de les estrelles ja mortes (prova d’això és la composició del nostre planeta o de nosaltres mateixos!)

La matèria més propera al centre d’aquesta enorme nebulosa va formar el Sol, però la més externa va quedar vinculada a la nova estrella, per efectes de la gravetat, girant al seu voltant. És a dir, en els primers milions d’anys de vida del nostre Sol, aquest estava envoltat per una quantitat apreciable de matèria “sobrant”. Aquesta matèria, per efectes de la rotació al voltant del Sol, havia anat agafant la forma aplanada d’un disc. Un enorme disc de matèria que donava tombs a la estrella central.

En un procés lent, però constant, la matèria d’aquest dics, anava agregant-se, en base a xocs i col·lisions. Poc a poc, de granets petits, a pedres, a roques, i a planetes.

Estava naixent el sistema solar.

En aquest punt, els astrònoms no coincideixen. Sembla haver-hi dues teories bàsiques. En una d’elles, la matèria més densa (i pesada) s’acumula en l’interior del disc, i dóna lloc als planetes sòlids, com Mercuri, Venus, la Terra i Mart, així com a milers d’asteroides. Els planetes gasosos es formen en òrbites més externes (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú).

En la segona teoria, els planetes es formen fora de les òrbites que coneixem avui en dia. Per exemple, Júpiter es forma molt més a prop del Sol, i la Terra podria ser lluny. És en base a grans interaccions gravitatòries que, lentament, els planetes van ocupant les òrbites actuals.

Sigui com sigui, els científics tenen clar que els primers temps del nostre sistema solar varen ser caòtics. Els xocs entre planetes, i altres cossos, eren constants. Molts “projectes de planeta” devien desaparèixer, en ser destruïts per enormes col·lisions. Els planetes supervivents anaven “netejant” de matèria els seus voltants: aquella matèria que es trobava massa a prop era capturada; i la que estava més lluny, expulsada.

El fet que els planetes es creessin a partir del disc explica que tots ells orbitin en el mateix pla, més o menys.

Milions d’anys d’aquest joc de billar van aclarir el disc de matèria. Tot va anar quedant al seu lloc, tot ben endreçat i ordenat.

No tot va ser tan ordenat, però. De tant en quant, un dels planetes més grans , en aquest joc per buscar l’estabilitat de la seva òrbita, pertorbava cometes o asteroides, llençant una pluja de projectils, petits i grans, contra els planetes interns, Terra inclosa.

L’aparent calma i serenor que veiem avui en el nostre sistema solar és, doncs, producte d’un llarg procés, que va passar del caos a l’ordre.

Sabem avui que aquest mateix procés està en funcionament en altres estrelles joves. Els telescopis han identificat ja discos de matèria orbitant sols distants. Discos que acabaran creant planetes, similars als centenars de planetes que ja s’han descobert girant al voltant d’altres estrelles.

El nostre és un sistema solar serè. Penseu-hi quan, aquests dies de desembre, mireu al cel de nit i veieu la magnífica lluentor de Júpiter, o després de la posta de sol us embadaliu mirant al brillantíssim Venus sobre l’horitzó oest.



Vols llegir més sobre el nostre Sistema Solar?

- Una nau és en camí cap als asteroides: "Explorant les roques del nostre Sistema Solar"
- "Què té Mart que ens fascina tant?"
- "Missió cap a Plutó"

Què pagaríeu per aquest viatge?

L’univers és immens, i segur és ple de lloc increïbles, sorprenents i inimaginables.

Tot i això, no cal anar fora del nostre propi Sistema Solar per a trobar móns estranys i exòtics.

En aquest article, farem un viatge a racons especials. Us recomano que us cordeu ben fort els cinturons de seguretat i, sobre tot, que deixeu volar, lliurement, la ment.

La primera parada la fem a l’únic planeta del Sistema Solar a on ens podrem treure, ni que sigui durant un petit instant, el casc, i, amb els ulls ben tancats - per a protegir-los -, notar l’aire del planeta colpejant contra la nostra cara. Benvinguts a Mart.

Els vents marcians són extraordinaris, amb velocitats de fins a 200 Kms/h. Però la baixa densitat de la seva atmosfera fa que notem aquest poderós vent com una simple brisa contra el nostre rostre.

Allà som, doncs, el nostre equip cobert de pols vermella, omnipresent allà on mirem. Alcem la vista, i la dèbil llum del Sol ens il·lumina un paisatge quasi familiar, que hem vist cent cops en fotografies dels deserts del sud-oest dels Estats Units.

Seguim viatjant. Segona parada: Io.

Estem arribant a les proximitats del gegant Júpiter. De tant a prop, inspira respecte. Veiem perfectament el moviment ràpid dels núvols i tempestes de la seva atmosfera. També divisem ja el nostre destí, un dels principals satèl·lits d’aquest colós.

Des d’aquesta distància, Io ens apareix com un món torturat. Podem veure constants erupcions de multitud de volcans. La lava surt per infinites fissures. Miris on miris, sembla un veritable infern. L’efecte de la gravetat tan extraordinària de Júpiter sobre aquest petit món provoca marees titàniques, que, a falta de mars que poder moure, deformen l’interior del satèl·lit i l’escalfen, turmentant-lo constantment, i convertint-lo en un dels llocs més perillosos del Sistema Solar.

Ens quedem una estona a la nostra nau, embadalits mirant l’escena. En primer pla, Io, de colors brillants, dominant el vermell i el groc. Explosions aquí i allà, que veiem perfectament des de la seguretat de la prudent distància a la que som. I en segon pla, el rei dels planetes, imponent, rotant rapidíssimament – en poc menys de 10 hores dóna una volta sencera .

No ens cansaríem d’admirar els colors i formes de l’atmosfera de Júpiter. Però hem de marxar, hem de seguir. A més, la última cosa que voldríem és apropar-nos massa al gegant. La nostra nau, de darrera generació, seria esclafada, en un instant, per les immenses pressions de l’atmosfera del planeta.

Ens dirigim ara més lluny, al regne dels anells.

Per moltes fotografies que haguem vist de Saturn, res ens pot preparar per la visió dels seus anells. Com si d’una peça de porcellana es tractés, un gran nombre d’anells envolten al planeta, sense tocar-lo.

Quasi no ens ho podem creure, quan ens adonem que els anells són finíssims. Tan fins que, potser, deuen tenir uns pocs metres de gruix. Increïble tanta perfecció. I, ara que som ben a prop, descobrim que estan fets per bilions de partícules petites, brillants. És, ...., és, .... gel!

La llum dèbil del llunyà Sol es reflecteix sobre els anells. Però, de seguida, la nostra atenció es desvia cap al planeta, sobre el què veiem dibuixada l’ombra gegantina dels anells.

El nostre destí, però, no és l’enorme planeta gasós, sinó un dels seus satèl·lits: Titan.

Penetrem les capes altes de la seva atmosfera. Núvols densíssim fan tremolar la nostra nau.
Sortim dels núvols ben a prop ja de la superfície. Aterrem en un lloc ple de roques. Mirem per la finestra... i som al costat d’un llac!

Hi ha molt poca llum. Aquí els rajos del Sol arriben molt febles i, a més, tot és cobert de núvols.
Un soroll familiar ens posa la pell de gallina. Un repicar contra la nostra nau. Primer lentament, però augmentant de seguida el ritme. Plou!

L’aigua del llac és fosca, amb tonalitats blaves metàl·liques. Les gotes de pluja que cauen a sobre salpiquen espectacularment, ja que aquest satèl·lit té una gravetat molt feble, similar a la de la nostra Lluna. Aquesta “aigua” és, en realitat, metà líquid! Amb temperatures de -170 graus, aquí, el gas és líquid.

És un món espectacular. El cicle de l’aigua, que ens és tan familiar a la Terra, és, en aquest recó del Sistema Solar, reemplaçat pel cicle del metà. Núvols de metà, llacs i rius. Pluja de metà. Petites variacions de temperatura que vaporitzen el gas, i creen núvols. I torna a començar.

Ens atrevim a baixar de la nau, ben protegits de la temperatura pel nostre vestit espaial.

Rebotem contra el terra, saltant com havíem vist fer als astronautes de la Lluna. Però aquí, a més, ens dóna l’impressió de volar. L’aire, majorment nitrogen –com a la Terra –, és aquí molt més dens que en el nostre planeta, i els moviments que fem amb els braços mentre saltem, com a càmera lenta, ens fan avançar, movent-nos torpement com si fóssim ocells fent el seu primer vol.

En aquest món podríem volar, textualment, emprant grans ales artificials!

Mentre saltem, observem el paisatge fosc. Muntanyes, valls i canons, creats per l’erosió de “l’aigua”. Per tot arreu, rius i llacs de color metàl·lic.

Ha començat a ploure de nou quan pugem a la nau. Una última mirada al darrera, a les gotes salpicant el llac, caient de núvols foscos que s’estenen per tot arreu. Llàstima. Viure a Titan significa no poder veure mai la meravella que representa una sortida de Saturn i els seus anells per l’horitzó.

Ens enlairem del satèl·lit. Anem ara relativament a prop, a una altra de les llunes de Saturn. Un lloc misteriós, Enceladus.

Ara ja hi som a prop. L’observem per les finestres. Res de baixar aquí, ja que la seva feblíssima gravetat el converteixen en un lloc realment perillós per a fer salts.

Un cop més, ens meravellem amb el paisatge que es dibuixa al darrera d’aquesta lluna. Saturn, majestuós, il·luminat parcialment, ens mostra, com si de la nostra Lluna es tractés, una fase creixent.

De sobte, quelcom atrau la nostra atenció. D’Enceladus sembla sortir quelcom, disparat a tota velocitat cap al buit de l’espai. Ens hi fixem amb cura. Ostres! És aigua! Bé, gel. Guèisers enormes llencen gel a centenars de quilòmetres d’alçada!

Els instruments d’abord ens indiquen que, sota la superfície d’aquest satèl·lit, hi ha grans reserves d’aigua, probablement en estat líquid. Possiblement la intensa activitat geològica manté, en el seu interior, suficient escalfor com per a permetre que l’aigua no es glaci.

Algun dia hi tornarem, amb sondes que puguem enviar a la superfície i que seran els nostres ulls. Ulls que, segurament, podran observar un món fantàstic, digne de les millors novel·les de Julius Verne. Un món soterrani, de cavernes plenes de rius i llacs d’aigua. Un món en el què, si tenim molta sort, podrem descobrir, per primera vegada, la vida fora de la Terra. Una vida que s’haurà fet pas en un recó hostil del Sistema Solar, gràcies a l’escalfor de l’interior d’aquesta gran roca còsmica.

Un senyal acústic ens desperta d’aquests somnis plens d’estranyes formes de vida. És hora de tornar a la Terra.

El viatge de retorn se’ns fa llarg. Deixem vagar la ment, pensant en tot el que encara no hem vist.

Imaginem com deu ser la superfície de Venus, el planeta bessó de la Terra. Una superfície que faria quedar curtes les imatges més dantesques de l’infern, amb temperatures suficients com per a desfer el metall, i una atmosfera densa d’àcid sulfúric.

Imaginem, també, com deuen ser els planetes gegants més exteriors. Urà i Neptú, immenses boles de gas. El nostre Sol, vist des d’allà, deu ser un punt. Molt més lluminós que els milers d’estrelles que veuríem, però, al cap i a la fi, un astre distant ben poc espectacular.

Un cop més, tornem a la realitat quan, a la llunyania, veiem un planeta familiar, al que ens dirigim.

Allà, il·luminat parcialment pel Sol, com una obra d’art que un pintor còsmic hagués volgut crear. El seu color blau intens perfectament visible, tacat per l’escuma blanca dels seus núvols.

Un món en el què milions de formes de vida han evolucionat durant milions d’anys, superant catàstrofes, i tornant a poblar, un cop i un altre, el planeta més meravellós. El recó més bonic de tot l'univers.