Una època de cataclismes

El nostre planeta no sempre ha estat el lloc tan acollidor que coneixem.

Durant la seva vida, la Terra ha passat per molts períodes de cataclismes i transformacions infernals, que només podem imaginar. Si, imaginar... i tot això amb prou feina. O qui és capaç d’imaginar un impacte tan brutal com per arrencar part de la Terra per a formar la Lluna?

Però avui parlarem d’impactes molt més recents que el que va crear la Lluna.

Fa uns 4 mil milions d’anys, els planetes interiors (és a dir, Mercuri, Venus i la Terra), juntament amb Mart, varen patir un llarg període d’impactes catastròfics de cometes i de asteroides. És la que es coneix com l’època del “Darrer Gran Bombardeig”.

Encara no està clara l’explicació del per què, però hi ha evidències clares que durant aquesta època multitud de cossos varen impactar contra els planetes.

Els científics calculen que la Terra, durant un període d’uns quants centenars de milions d’anys, va rebre com ara més de 20.000 impactes que provocaven cràters més grans que 20 quilòmetres, uns 40 impactes amb cràters de 1.000 quilòmetres, i alguns impactes de cràters de 5.000 quilòmetres!!!

Costa d’imaginar, oi? Per a que ens fem una idea, els científics calculen que el cometa que fa 65 milions d’anys va provocar l’extinció dels dinosaures (i de moltíssimes espècies en la Terra) “només” tenia 10 quilòmetres de diàmetre (un impacte com aquest potser provocaria un cràter de, diguem, aproximadament 30 quilòmetres? 50 potser?)

D’aquesta època són alguns dels cràters més famosos de la Lluna. I el mateix hem pogut veure a Mercuri.

A diferència d’aquests altres móns, geològicament “morts” des de fa milers de milions d’anys, la Terra és un lloc geològicament activíssim. Els volcans, els grans moviments tectònics, etc., han anat esborrant les enormes cicatrius que a ben segur presentava el nostre planeta al final d’aquest període. Això devia ser un autèntic infern!

Com deia abans, encara no està del tot clar el per què es va produir aquest fenomen.

La teoria que potser està més acceptada és que, per alguna raó, els grans planetes (Júpiter i Saturn) van anar canviant d’òrbita, i van “envair” el terreny ocupat per una gran població d’asteroides. Aquesta invasió va trencar l’harmonia de les seves òrbites, i milers d’asteroides, de tots els tamanys, van anar impactant contra els pobres planetes interiors.

Afortunadament, allò es va acabar, i els impactes es van anar fent cada cop menys freqüents.

La qual cosa no vol dir que estiguem absolutament segurs.

Fa poc hem pogut veure l’impacte d’un cometa contra Júpiter. I a començaments del segle XX, a Tunguska (Rússia), un cometa, de només unes desenes de metres de diàmetre, va impactar (de fet no va arribar a tocar terra, i va explotar a uns pocs quilòmetres d’alçada) i va destrossar uns 80 milions d’arbres en una explosió 1.000 vegades més potent que la de Hiroshima.

I al 2029 passarà ben a prop nostre l’asteroide Apophis, que té uns 250 metres de diàmetre. Tan a prop que es podria convertir en l’objecte més brillant del cel durant uns dies. I tan, tan a prop que qualsevol petita desviació en la seva òrbita el podria conduir directament cap a nosaltres.

Però això ja ho veurem. Queden uns quants anys i molts càlculs que s’han de refinar.

De moment, el nostre petit món està gaudint d’un llarguíssim període de tranquilitat. Des de l’extinció dels dinosaures, les espècies animals i vegetals han proliferat i colonitzat aquest planeta que anomenem Terra.

I, en qualsevol cas, el perill més gran al què ens enfrontem no és la col·lisió d’un cometa, sinó la destrucció d’ecosistemes i la desaparició progressiva de moltes espècies per culpa de l’home.