dimarts, de març 13, 2012

L'exploració de Mart. Algú en dóna més?

Que l’exploració del planeta Mart és un tema que em fascina crec que deu estar ja clar per al lector assidu d’aquest blog.

Pensar en els enginys que hi tenim allà, funcionant i explorant. Veure les fotografies que envien. Adonar-se’n dels misteris que aquest planeta ens amaga, i les sorpreses que encara són per arribar.

Des de fa uns mesos, una nova sonda, la Curiosity, està de viatge cap al planeta roig. Són excel•lents notícies. Aquesta nova sonda, dissenyada per aterrar i moure’s per la superfície, porta un seguit d’equipament novedós i molt complert. La seva dimensió ve a ser com la d’un cotxe, i representa ja un repte diferencial respecte a les anteriors sondes, més petites (alguna de les quals segueix viva, movent-se i enviant dades!).

A diferència de les seves cosines menors, Curiosity pesa massa com per a aterrar deixant-se caure els darrers metres, després d’una fase de frenada, amb coixins sota que absorbeixin el cop. Aquesta vegada, un aparell, anomenat grua, dipositarà delicadament la sonda sobre el terreny.

Cada descobriment que s’ha anat fent sobre Mart ens ha dut a nous misteris que encara són per descobrir. I cada cop més espectaculars.

Com ara el descobriment de les restes claríssimes d’erosió provocades per aigua en el paisatge marcià. Canons i valls provinents de l’erosió. Restes de torrents, de rieres, de rius. On és, ara, tot aquest aigua que, fa milions d’anys, Mart tenia?

O com ara la confirmació de l’existència d’una capa d’aigua gelada sota parts de la superfície del planeta. Descobriment, aquest, que fa posar la pell de gallina per la forma com es va produir, quan una de les sondes anteriors, la Phoenix, només arribar a Mart, va treure la primera fotografia del terreny sobre el què havia aterrat, i allà apareixia una capa de gel, que havia quedat al descobert quan la pols que la cobria havia estat remoguda per l’operació d’aterratge (vegeu foto). Haurem descobert el destí de l’aigua marciana? Serà que, ara, tota aquella aigua està “dormint” en forma de gel sota la superfície?

O també quan una altra de les sondes, que recorria el planeta, va topar amb una roca que va revolucionar a la ciència. Les fotografies d’aquesta roca són ja història. Aquesta roca va resultar ser un meteorit, que, ni més ni menys, demostrava, per la seva dimensió, que quan va caure Mart havia de tenir atmosfera! Suficientment densa com per a que pogués amortir la caiguda del meteorit i evitar que, simplement com li passaria a qualsevol altre meteorit que caigués sobre un planeta sense atmosfera, es desintegrés per l’impacte deixant com a rastre un cràter. On és, ara, aquella atmosfera? I de què estava composada?

Tenim, doncs, un planeta que tenia aigua abundant en superfície. I que tenia una atmosfera. Què li ha passat a Mart?

Moltes són les teories formulades, i potser Curiosity ens ajudarà a confirmar-les o desmentir-les.
Però el que tots tenim sempre al cap és el gran descobriment que l’humanitat espera. Aquell que ens ha d’acabar demostrant una cosa que el sentit comú ja ens diu. Que no estem sols, que la vida no és propietat exclusiva d’aquest planeta nostre.

En principi, cap dels enginys que hem enviat a Mart ha donat llum sobre això. Tampoc han descartat, per tant, la possibilitat.

Pensem-hi. Ens pot semblar senzill confirmar aquest fet, oi? Simplement amb les anàlisi que les sondes estan fent del terra marcià podríem descobrir si hi hagués algun tipus de forma de vida microscòpica. Però, amb una reflexió més profunda, veiem que això és complicadíssim.

Qualsevol manipulació del material del sòl pot destruir les proves (per exemple, una de les formes típiques que les sondes anteriors han emprat per analitzar la composició dels materials ha estat escalfant-los dins un petit forn i analitzant els vapors. A més, ara sabem que el pols marcià conté quantitats de perclorat, un compost especialment oxidant que, escalfat, destrueix als demés components de la mescla).

O també existeix la possibilitat que s’hagi estat explorant en llocs no oportuns. Pensem en Mart com un planeta. És immens comparat amb la dimensió d’una sonda i del recorregut de pocs quilòmetres que pot fer. Què passaria si una sonda similar aterrés al mig d’un desert de la Terra? Potser la vida a Mart s’està refugiant en determinades zones. O sota terra. Per què no?

I anem així arribant a la part que més em fascina.

Resulta que, cada any, es calcula que aproximadament una tona de meteorits provinents de Mart cauen a la Terra! És material del planeta roig, expulsat fa milions d’anys per causa de l’impacte d’altres cossos, que ens va caient com una pluja. Què passa si relacionem aquest fet amb la possibilitat que la vida a la Terra vingués de l’espai?

Aquesta teoria fa temps que s’ha postulat. Encara som incapaços d’explicar com exactament va aparèixer la primera vida al nostre planeta, i alguns científics especulen amb la possibilitat que aquesta arribés de fora.

Podria haver estat així? I, en cas afirmatiu, podria haver estat Mart la font de la vida a la Terra? Grans preguntes, que necessitaran grans respostes.

De moment, els científics ja estant seleccionant microorganismes que carregaran en properes missions a Mart simplement per comprovar la capacitat que la vida pot tenir de suportar un viatge còsmic, sotmès a les condicions de l’espai obert.

Només espero que vigilin bé quan ho facin, no sigui que, per error, acabem contaminant el planeta roig, o altres móns, amb vida provinent del nostre planeta.

I que, d’aquí a uns quants milers de milions d’anys, uns viatgers espacials acabin descobrint el bressol de la seva vida en algun racó d’un planeta, ara estèril, que els seus habitants havien anomenat Terra.

diumenge, de març 04, 2012

Gira, Terra, gira!

Vivim en un univers dinàmic i canviant.

Tot i que, a gran escala, molts dels canvis ens poden semblar lents, existeixen, i al llarg dels (milions) d’anys s’acumulen i produeixen efectes espectaculars.

Seria com si el “rellotge” de l’univers conti amb milions d’anys, mentre nosaltres contem en basa a hores, dies, anys o segles com a màxim.

En aquest univers, doncs, res és per sempre.

Tots coneixem que la Terra gira al seu voltant en quasi 24 hores. És el que anomenem dia, un element de mesura vital, que ens ajuda a regular el ritme de la nostra activitat.

El període de rotació de la Terra, sent més precís, és de 23 hores, 56 minuts i quasi 5 segons.

Doncs bé, aquest temps que triga el planeta en girar sobre si mateix també varia al llarg del temps, ... i de quina forma!

Hi ha dos factors principals que produeixen aquestes variacions.

El primer d’ells és l’efecte gravitatori del Sol i de la Lluna sobre la Terra. De forma similar al perquè de les marees, al ser el nostre planeta una esfera, i no un punt, la força d’atracció que exerceixen el Sol i la Lluna no és el mateix per als punts de l’esfera que queden més a prop seu i pels punts de l’esfera de la Terra més llunyans. I això té un efecte de fre sobre la rotació del planeta.

Molt bé, podeu pensar que els efectes d’això són minúsculs, especialment si comparem la distància que ens separa del Sol (uns 150 milions de quilòmetres) amb el diàmetre de la Terra (uns 12.700 quilòmetres).

Tot i així, aquest efecte existeix, i està allargant la durada del “dia” en 14 microsegons per any.

L’altre factor fonamental és, ni més ni menys, que els terratrèmols. Aquests, especialment els més grans, produeixen moviments de masses en l’interior de la Terra, que la desequilibren lleugeríssimament, i que també frenen la velocitat de rotació del nostre món.

Per a que us feu una idea de la magnitud d’aquests efectes, el gran terratrèmol del passat any al Japó va frenar en quasi 2 microsegons la rotació del planeta.

I tornem al què dèiem a l’inici de l'article: aquestes xifres, agafades dins d’un lapse de temps “humà” semblen totalment menyspreables. Però com que l’univers s’obstina en acumular els efectes al llarg de períodes de temps inimaginables, ens trobem que la durada del dia serà diferent a les nostres 24 hores en el futur, com ho va ser en el passat.

Buscant per internet, he trobat que els científics han pogut calcular quan durava el dia fa, ni més ni menys, que uns 600 milions d’anys. Això ho han aconseguit calculant, a partir dels sediments de determinades roques, les marques de les marees. Resulta que, fa 600 milions d’anys, la Terra girava en 22 hores.

És perfectament possible, doncs, que en el moment en el què el nostre bonic planeta es formés, ara fa uns 4,5 mil milions d’anys, el “dia” fos totalment diferent, i moltíssim més curt, que l’actual.

Si segueix havent vida intel·ligent a la Terra en el futur llunyà (potser senyal que haurem finalment aprés a cuidar aquest planeta, o potser senyal que finalment haurem estat eliminats, i substituïts, per alguna espècie realment intel·ligent!) el seu dia serà bastant més llarg que el nostre.

Us ho imagineu? Més hores a la feina. I també més hores per dormir. Telenovel·les interminables (més que les actuals!). Partits de Fútbol esgotadors. Interminables i magnífiques postes de Sol. O potser un món inhabitable degut a les grans diferències de temperatura entre el dia i la nit.

Aquest estimat trosset d’univers sobre el què vivim va perdent, doncs, la seva força per girar, esgotant-se lentament amb el pas del temps. Tossudament, però, segueix empenyent, segueix girant. Sap que amb el seu gir permet la vida.

I aguantarà girant fins al final, mentre a la seva superfície una estranya espècie viu totalment ignorant de les enormes forces que operen sobre el planeta que tenen la sort d’habitar.

Categories

Estels i Planetes

TOP