La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

Uns cataclismes que pensàvem que enteníem

Segurament no hi ha un cataclisme més desitjat pels científics que la mort explosiva d'una estrella. I, en especial, d'una estrella de tipus solar.

Són les famoses Supernoves de tipus Ia, l'explosió d'una nana blanca, la resta del que un dia va ser una estrella de massa similar al Sol.

I és que aquest tipus de supernoves permeten als astrònoms calcular distàncies còsmiques. Si es detecta una SN Ia en una galàxia llunyana, analitzant la llum de l'explosió es pot estimar com de lluny es troba la galàxia que l'alberga. A més, com que aquestes explosions són immenses, durant unes hores o dies la supernova arriba a brillar quasi tant com tota la galàxia que la conté, de forma que la seva llum és visible des de milers de milions d'anys llum de distància.

Però recentment, les coses s'estan posant encara molt més interessant, amb això de les SN de tipus Ia. És la història d'un puzle que es complica com més sabem, en lloc de simplificar-se.

Traslladem-nos al darrer quart del segle passat. Llavors els astrònoms varen començar a entendre què eren aquestes explosions. L'espectre de la seva llum no mostrava cap indicació de la presència, en l'astre moribund, d'hidrogen o heli, de forma que l'estrella que explotava no podia ser "normal" (aquests 2 elements químics són els més abundants de la natura i els que composen la major part de la massa d'una estrella).

Quan una estrella similar al Sol es queda sense combustible nuclear al seu interior, es desencadenen un seguit de mecanismes, governats per la gravetat, que marquen el final de la vida de l'astre. En primer lloc, l'estrella s'expandeix extraordinàriament (el Sol ho arribarà a fer tant que, en la seva vellesa, s'engolirà uns quants planetes, Terra inclosa). Aquesta expansió està marcada per un refredament de les capes externes de l'estrella, de forma que la seva llum vira cap al vermell. L'astre s'ha convertit en una gegant vermella.

Les darreres reaccions de fusió nuclear en l'interior de la gegant són efímeres, i tracten de guanyar temps a un destí inevitable. La fusió de l'heli per formar carboni i oxigen dura relativament poc (desenes de milions d'anys), i quan aquesta font d'energia s'apaga, la gravetat agafa completament el control.

L'estrella s'expandeix encara més, refredant-se, i acaba no podent retenir les zones més esteses de la seva estructura, que s'escapen a l'espai formant el que coneixem com una nebulosa planetària. Sense reaccions de fusió que generin energia, i despullada de gran part de la seva massa, l'estrella agonitza.

El que queda d'ella és la part més interna. Un nucli, format per carboni i oxigen, molt calent i que brilla només per aquest fet, gràcies a la seva gran temperatura. Hem batejat aquest fòssil d'estrella amb el nom de nana blanca, i el seu destí final serà refredar-se durant bilions d'anys fins a apagar-se completament.

Però quelcom pot trencar aquest procés de jubilació, i convertir-lo en un infern.

Els científics de finals del segle XX havien arribat a la conclusió que les SN de tipus Ia corresponien a les morts explosives de nanes blanques, quan aquestes robaven material d'una estrella companya.

La cosa funcionava així. Imaginem un sistema binari, 2 estrelles que giren al voltant d'un centre de masses comú (aproximadament el 50% de les estrelles de la nostra galàxia formen aquest tipus de sistemes múltiples). La vida de les 2 estrelles evoluciona a ritmes diferents, en funció de la massa que tenien al néixer. Suposem que una de les estrelles, que era similar al Sol, s'ha convertit en una nana blanca al final de la seva vida.

Les nanes blanques són petites, sí, però extraordinàriament compactes i denses. Pot passar que si la segona estrella s'ha inflat, en forma de gegant vermella per exemple, la poderosa gravetat de la nana blanca comenci a robar material de les capes més externes de l'astre company. Material que va caient, en trajectòries d'espiral, cap a la nana blanca durant milions d'anys.

Un nana blanca se sustenta contra la seva pròpia gravetat gràcies tan sols a la resistència dels àtoms a comprimir-se més enllà d'un cert punt. Però si la massa de la nana blanca creix descontroladament, ni la mateixa pressió dels àtoms serà capaç d'aguantar el pes. Arribat un cert límit, anomenat de Chandrasekhar, la resistència dels àtoms cedeix, la nana blanca es desploma, la temperatura es dispara, i s'engega una reacció nuclear en cadena que fusiona el carboni i l'oxigen i que condueix a la gran explosió que esmicola, en qüestió de segons, la nana blanca.

El fet que totes les explosions de SN Ia es produeixin així, és a dir, quan una nana blanca assoleix un mateix llindar de massa (el límit de Chandrasekhar) és el que les ha convertit en vares de mesurar distàncies.

És com dir que totes les SN Ia són bombetes de, posem pel cas, 100 watts. Totes elles. De forma que si mesurem com de brillant es veu una supernova d'aquest tipus, podem saber la distància a la que està (perquè coneixem que la seva lluentor intrínseca és de 100 watts).

Aquesta era la teoria, i semblava funcionar extraordinàriament bé. Fins que ho va deixar de fer.

A mesura que es tenien instruments més precisos, ja entrat el nou segle, es va començar a veure que no totes les SN Ia eren iguals. Les corbes de llum d'algunes d'elles eren peculiars, i s'apartaven de la resta. Però, sobre tot, cap instrument havia aconseguit identificar, al costat d'una SN Ia a una estrella companya. Segons el model anterior, ben a la vora de l'explosió devia quedar la gegant vermella, aquella que havia proveït de material a la nana blanca provocant la seva mort. On s'amagaven aquestes companyes?

Poc a poc, el dibuix es va anar complicant, tal com es va entendre que una nana blanca pot morir, pot esdevenir supernova, d'altres maneres.

Per exemple, la fusió directa de 2 nanes blanques també produiria una supernova d'aquest tipus. De nou, un sistema binari, en el que els seus 2 components hagin acabat com a nanes blanques i que, lentament, girin apropant-se cada cop més. Quan cauen una sobre l'altra, l'explosió està servida. És, també, una supernova de nana blanca, però el mecanisme que l'ha produït no és el mateix.

Aquest segon escenari es considerava, però, poc significatiu. Es pensava que la major part de les SN Ia provenien del mecanisme "estàndard", de la caiguda de material fins al límit de Chandrasekhar.

Però, ves per on, les tornes s'han girat, i actualment els astrònoms comencen a considerar que segurament el mecanisme més habitual és el de la fusió de nanes blanques. En part pel que deia abans, la dificultat de trobar una estrella companya en el lloc de l'explosió.

I, quan semblava que la qüestió ja estava clara, apareix un tercer mecanisme! Una mena de combinació d'escenaris: la possibilitat, de nou en un sistema binari format per 2 nanes blanques, que una d'elles robi material de l'altra (avui sabem que les nanes blanques estan rodejades d'una fina capa d'heli residual) i que acabi superant, així, el famós límit de Chandrasekhar.

Aquest nou escenari quadraria amb el fet que s'han començat a detectar nanes blanques que es mouen a enormes velocitats. Serien les companyes expulsades del lloc dels fets per la gegantina empenta de l'explosió de la SN Ia.

Així que, ara per ara, els científics tenen obertes les 3 possibilitats, i totes 3 semblen reals i amb evidències de la seva existència (sí, finalment s'han detectat companyes gegants al costat d'algunes SN Ia). 3 mecanismes diferents que generen les explosions de les supernoves Ia (tot i que sempre es tracta, al final, de la mort explosiva termonuclear de nanes blanques).

Ara les investigacions van en la línia de saber com de probables són aquests mecanismes. Quin d'ells és el més freqüent. I, com avançava, el que semblava ser l'únic escenari fa uns anys ara s'està convertint només en secundari (o vés a saber si terciari!).

Si en aquests moments estàs pensant que això és un desastre ja que malmet la utilitat de les SN Ia per calcular distàncies, estigues tranquil. Els astrònoms, sense encara entendre exactament els mecanismes implicats, han après, per experiència, a "normalitzar" diferents corbes d'explosions SN Ia i a extraure'n informació comuna, que és perfectament utilitzable com a etiqueta de potència de bombetes.

Seguirem emprant les SN Ia com a cintes de mesurar distàncies, i gràcies a elles continuarem fent descobriments tan fonamentals com saber que l'univers s'expandeix acceleradament. Només que ara caldrà entendre millor com funciona un dels espectacles cataclísmics més impressionants de tot l'univers. Un model que se'ns ha anat complicant com més coses hem aconseguit saber.

És ben bé allò de com més sabem, més ens adonem del poquet que sabem.

Potser vàrem néixer així?

La nebulosa de la Rosetta és una espectacular i gegantina maternitat d’estrelles. La fotografia que vaig fer fa uns dies em serveix d’inspiració per a explicar com va ser, potser, el naixement del Sol i de la Terra.

Tot comença quan algun dels enormes núvols de gas i pols que abunden en els braços espirals de moltes galàxies es posa en moviment. Com està passant dins la Rosetta.

L’espai que hi ha entre les estrelles està format bàsicament per gas hidrogen, l’element químic que es va formar en el Big Bang i que és el més abundant a l’univers. Aquest gas està “contaminat” per altres components, com ara heli (també format durant els primers sospirs del cosmos, i tot allò cuinat amb paciència dins les anteriors generacions d’estrelles -és a dir, tota la resta d’elements químics, incloent l’oxigen, el nitrogen, el carboni, el ferro, ...). Part d’aquests components s'han agregat format microscòpics grans de pols.

No sabem ben bé què és el que posa en moviment el núvol. Podria ser l’explosió d’una supernova propera. O la pertorbació provocada pel pas d’una estrella. O simplement per la compressió natural generada per la rotació de la galàxia. Sigui el que sigui, les molècules del gas comencen a apropar-se mútuament, per efecte gravitatori.

Tot i que a les imatges, com la de la nebulosa Rosetta, aquests núvols semblen densos, no ho són gens. Són extraordinàriament febles, tant que estan més buits que el millor dels buits que podem fabricar als nostres laboratoris! Si fóssim dins del núvol, ni el veuríem, i si no fóssim curosos podríem arribar a concloure que allà no hi ha res en absolut. La lluentor que veiem és provocada perquè aquest tènue gas és excitat per la intensa radiació de les joves estrelles recent nascudes, i emet llum.

El gran núvol està molt fred, a escassos graus sobre el zero absolut (estem parlant de temperatures de l'ordre dels -260 graus C). Aquesta és una condició indispensable per a que la màquina de formar estrelles pugui funcionar, ja que la temperatura es tradueix en moviment de les molècules de gas i, per tant, en un efecte contraposat al treball d’apropament que intenta fer amb tant d’esforç la gravetat.

El núvol es fragmenta, al comprimir-se unes regions més ràpidament que d’altres. En algunes parts es van formant grumolls, que es desagreguen de la resta alhora que es contrauen lentament. De cada un d’aquests grumolls acabaran naixent desenes o centenars d’astres.

Poc a poc, però inexorablement, el gas i pols es va concentrant, formant grans discos que giren i s’aplanen. Giren perquè la natura obliga a que si quelcom gran té algun moviment de gir, quan aquest quelcom es fa petit, ha de seguir girant però ara molt més ràpidament (recordeu la imatge d’un patinador que gira, i de sobte recull els braços i es dispara la seva velocitat de gir sense haver de fer cap esforç?). El gir ajuda a que el disc s’aplani.

Cada disc generarà, si tot va bé, una estrella, un Sol. I al voltant seu, planetes.

En menys de 100.000 anys, ja s’ha concentrat suficient material al centre del disc per a que allà s’identifiqui una gran bola, l’embrió de l’astre, anomenat protoestrella en aquesta fase. Brilla perquè està calenta, no pas encara perquè generi llum a partir de reaccions nuclears, com sí que farà passats uns milions d’anys.

La calor s’ha generat a partir de la contracció del disc. Tal com el material ha anat caient, per gravetat, cap al centre, la temperatura allà ha augmentat a milers de graus (físicament diríem que hi ha hagut una conversió d’energia gravitatòria en tèrmica). Ara la temperatura ja no és obstacle, ja que la protoestrella té suficient poder d'atracció com per a poder vèncer el moviment de les partícules.

En aquesta primera fase de la vida, les estrelles són com els humans jovenets: inestables, impredictibles, esbojarrats (alguns ho seguim sent molt després!). Segueixen atraient material, cada cop més fortament, però no poden acumular al ritme que atrauen, de forma que també expulsen grans quantitats de gas mitjançant dolls.

Cap als 3 milions d’anys, més o menys, la protoestrella comença a calmar-se. Mentre tant, en el disc han seguit passant coses. El material que no ha caigut cap al centre s’ha anat acumulant, a base d’impactes. Primer formant minúsculs granets. Després, pedres. Més tard, roques. Lentament, el disc ha començat a fabricar planetes i altres cossos, en un procés caòtic, ple de col·lisions. És la llei del més fort. Els projectes a planetes més grans escombren, engoleixen, als més petits que es troben suficientment a prop.

La temperatura prop del centre del disc és massa gran com per a que els components més volàtils, com ara el gas o fins i tot l’aigua, puguin acumular-se, de forma que allà, a l’interior del disc, es formen majoritàriament móns rocosos. Més enllà, en les regions fredes del disc, els planetes creixen fins convertir-se en gegantines boles de gas i aigua. I els objectes menors i rocosos que es formen en les regions més externes retenen grans quantitats d’elements volàtils, inclòs de nou l’aigua.

Amb tot això, el disc ha anat quedant endreçat, el material acumulat formant milions d’objectes, des de planetes a asteroides i cometes.

Poc després, la temperatura a l’interior del projecte d’estrella arriba als 15 milions de graus. És el moment en què comença la fusió nuclear de l’hidrogen al seu interior. És la màquina que fabricarà energia durant la major part de la vida del nou astre, i que permetrà que aquest quedi en equilibri contrarestant la pressió de la gravetat que el pressiona cap a dins. Ha nascut, finalment, una estrella.

El nou Sol genera, especialment en aquestes primeres fases, un fort vent estel·lar. Un vent format per l’emissió de partícules que s’escapen a gran velocitat. Aquesta emissió, conjuntament amb la radiació electromagnètica generada per l’estrella, dissipa el gas que queda en l’enorme disc, aturant, així, el creixement dels planetes gasosos.

En la imatge de la nebulosa de la Rosetta es pot apreciar l’efecte de la pressió de les emissions de les joves estrelles recent nascudes. Creant, per exemple, la gegantina cavitat en el centre del núvol. Formant, també, pilars i formacions retorçudes en moltes parts de la nebulosa, allà on s’han format grumolls que nodreixen a centenars de noves estrelles.

Només podem apreciar les estrelles ja formades i que s’han desempallegat dels discos de gas i pols que les envoltaven. Però amagades dins la nebulosa hi ha centenars, potser milers, de Sols en etapes més infants, que encara no podem distingir.

Al voltant de cada un d’aquests puntets, d’aquestes estrelles, s’han format probablement planetes de tot tipus. Massa lluny com per a poder-los veure, es confonen dins el diminut píxel de llum que rebem del seu Sol.

Fa uns 4.700 milions d’anys, el nostre Sol, així com la Terra i els demés planetes del Sistema Solar, varen néixer d’un dels grumolls que es van posar en moviment dins un gran núvol de gas i pols.

Potser dins una enorme nebulosa, com la Rosetta.

I potser, des de milers d’anys llum de distància, algú ho va fotografiar. Sense sospitar que al voltant d’un d’aquells petits punts la natura escolliria un món rocós i inicialment erm per a carregar-lo d'aigua mitjançant impactes d'asteroides i escriure un capítol brillant de l’experiment de la vida.

2 minuts de glòria

A mesura que s'apropava el moment de la totalitat, els nervis s'apoderaven de la gent que omplia l'enorme ranxo de pastures que s'havia convertit, per uns dies, en un campament. Tots havíem vingut amb el mateix objectiu: contemplar un dels eclipsis totals de Sol més esperats dels darrers anys.

A les 9:10 minuts del matí el disc de la Lluna va començar a mossegar el Sol per la part superior dreta. Al començament, a penes perceptible. Tan suaument ho va fer que la meva família, amb les ulleres solars posades, varen dubtar per uns instants que l'espectacle s'hagués iniciat.

Però de seguida es va fer evident la invasió de la Lluna, que cada cop anava guanyant més terreny, tapant més al Sol.

Poc a poc l'astre rei s'ocultava, i dibuixava al cel una figura similar a la d'una lluna en fase minvant.

"Què prim es veu ara el Sol!"

Amb aquesta frase, una de les meves filles anunciava el que hauria de venir a continuació. Després d'una hora d'eclipsi, la Lluna estava a minuts de tapar completament al Sol.

Poc abans, la intensitat de llum en el paisatge havia baixat considerablement, i tothom s'abrigava degut al descens de temperatura. Havíem passat d'un calorós dia d'agost de l'Oregó central a haver-nos de tapar per no tremolar. De fred, però també d'emoció.

Havíem arribat a Madras, una població d'uns 6000 habitants, aquell mateix matí, després de canviar els plans. Inicialment, ens hauríem d'haver mogut a la frontera entre els estats d'Oregó i Idaho, una llarga etapa de carretera des d'on érem. Però les previsions meteorològiques ens varen fer dubtar. La zona de Madras era també perfecte, al mig del pas de la totalitat (la franja dins la qual t'has de situar si vols veure l'eclipsi en fase total), i la teníem a un parell d'hores de cotxe. Però Madras era un destí arriscat: prou a prop de Portland, el poble atrauria masses i es convertiria en un veritable forat negre (que ens podia engolir). En altres condicions, hagués estat el lloc a evitar.

Però després de llegir els avisos de l'estat d'Oregó, recomanant arribar al lloc de visualització amb un dia d'antelació si un no volia quedar-se aturat a les carreteres col·lapsades durant hores i perdre's l'espectacle, vàrem apostar per escurçar l'etapa i intentar Madras. Així que la nit anterior havíem buscat, i trobat per internet, un lloc d'acampada dins els terrenys d'una parella de ranxers. No precisament barat, però... què valia realment un eclipsi total de Sol?

Una tenda d'acampada, comprada el mateix dia de l'eclipsi en un magatzem de les afores de Madras, juntament amb dos bases d'escuma per aïllar-nos del terra, s'afegien a la llista d'estris imprescindibles en l'improvisat pla.

La nit havia estat gèlida. Gèlida? No, el següent. És clar, no anàvem preparats per acampar. Ens vàrem posar a sobre tota la roba que vam poder, però crec que sempre recordarem aquella sensació desagradable de peus, mans i nas freds durant tota la nit. Sacrificis que eren ben acceptats, per altra banda. El premi s'ho mereixia.

"No pot ser!!!!!!"

Els aproximadament 700 campistes varen embogir. El Sol s'havia enfosquit completament! Eren exactament les 10:19 hores.

"Ulleres fora!", vaig cridar. Era el moment tan esperat. El de poder admirar la fase total de l'eclipsi a ull nu, sense la necessitat de protegir-se la vista.

Per més paraules que utilitzi, per més fotos que ensenyi... res, absolutament res, pot descriure les sensacions que un viu durant aquells 2 escassos minuts que dura la totalitat.

Al cel apareixien ara algunes estrelles, a ple dia. En concret, Regulus, l'estrella més important de la constel·lació del Lleó, brillava provocativament, ben alta, desafiant el sentit comú. La llum el dia era ara molt feble. No com una nit, no. Diferent. Tal com és en un eclipsi total de Sol.

L'astre rei, que havia deixat de ser-ho momentàniament, quedava ocultat per un disc negre, com pintat, i ensenyava la tènue llum de la seva corona. Era aquesta llum la que ara ens il·luminava.

Ja no notàvem el fred. Pell de gallina, només miràvem al cel.

Bé, no només al cel. Jo estava pendent de les fotografies. Havia assajat durant mesos amb el filtre solar i les configuracions de la meva càmera.

"Com podrem fer per recordar tot això?" va preguntar una de les meves filles. I és que eren tantes les sensacions, que quedava clar que seria difícil poder gravar-les totes i cada una d'elles a la memòria. Crits exultants recorrien tot el campament.

"Ulleres posades!"

El meu avís indicava que s'havia acabat la part de la totalitat, i havíem de protegir la vista de nou. Els primers rajos de Sol varen esgarrar el cel de sobte, i es va tornar a fer de dia. La Lluna es retirava lentament, tan poc a poc com havia entrat. Sortia per la part inferior esquerra. El Sol tornava al seu regnat.

L'abraçada familiar al final de la fase total va resumir el que sentíem en aquells moments.

Us deixo algunes de les fotografies que vaig fer. En dues d'elles es veuen els anomenats anells de diamant. Resulta que la superfície de la Lluna no és regular: té muntanyes i valls. Quan la Lluna és a punt de bloquejar totalment el Sol, els darrers rajos de llum aconsegueixen creuar per algunes de les valls lunars que queden a la vora de la Lluna, produint un flash momentani que dura a penes uns instants. I quan finalitza la totalitat, els primers rajos del Sol alliberats quan la Lluna es desplaça travessen els valls situats a la vora d'aquesta. Un nou flash.

En la imatge de la totalitat es pot apreciar el detall de la corona solar, una extensa regió del Sol, esculpida pel camp magnètic de l'astre, que es fa visible en el moment culminant de l'eclipsi.

Finalment, una composició de la seqüència de l'eclipsi, amb la imatge central de la totalitat augmentada de mida.

No voldria acabar sense uns apunts de coneixement.

Recordar que un eclipsi de Sol sempre es produeix quan la Lluna és nova. Això és degut a raons geomètriques, ja que Sol, Lluna i Terra queden alineats en aquest ordre. D'aquesta forma, la cara il·luminada de la Lluna ens dóna l'esquema, definició de lluna nova.

Però no totes les llunes noves produeixen eclipsis de Sol, perquè l'òrbita que segueix el nostre satèl·lit està lleugerament inclinada respecte del pla orbital que la Terra i el Sol formen. A la pràctica, la majoria de llunes noves passen per sobre o per sota del Sol, sense donar lloc a eclipsis.

La mida del Sol i de la Lluna, vistos des del nostre planeta són molt similars, a pesar de l'enorme diferència que ambdós cossos presenten realment. És un efecte de perspectiva, que fa possible que gaudim d'eclipsis de Sol totals. Però això s'acabarà en un futur molt llunyà, ja que la Lluna es distancia de la Terra a raó d'un xic més de 3,5 centímetres cada any. En uns centenars de milions d'anys, la mida aparent de la Lluna al cel no aconseguirà ja cobrir totalment al Sol, i deixarem de tenir eclipsis totals (seran només anulars, en els que el disc de la Lluna queda dibuixat dins del Sol sense tapar-lo del tot).

Degut a la geometria de l'eclipsi, en la que la Lluna està molt més a prop de nosaltres que el Sol, el fenomen es projecta sobre l'esfera terrestre com una diminuta ombra, que es va desplaçant a mesura que la Terra gira. A la pràctica, això fa que un eclipsi total de Sol només pugui ser observat des de petites franges allargades. És a dir, per observar la fase de totalitat t'has de situar dins la franja. Moltes vegades, aquesta cau sobre el mar, o creua zones deshabitades o de molt difícil accés.

Nosaltres, tornem malalts d'eclipsi, i no descartem perseguir-ne algun altre en els propers anys.

Tot això, esperant el que tindrem al sud de Catalunya l'any 2026!

La NASA anuncia una missió cap al mateix infern. Anem al Sol!

Acostumats com estem a sentir que s'envien missions espacials cap a l'exterior del Sistema Solar (a Mart, a Júpiter, Saturn,...) potser sorprèn saber que la NASA acaba de desvetllar detalls sobre un vol que s'aproparà com mai s'ha fet al Sol.

Anomenada Parker Solar Probe, aquesta sonda partirà de la Terra l'estiu del 2018 en direcció a l'astre rei. El seu objectiu principal és estudiar la corona solar, que és una extensa regió que envolta el Sol més enllà de la seva superfície. Allà tenen lloc fenòmens que no acabem d'entendre, i que ens afecten molt.

Seria de sentit comú que la corona solar estigués més freda que la pròpia superfície de l'estrella. De fet, tal com viatges des de l'interior del Sol fins a la superfície la temperatura va baixant des dels increïbles 15 milions de graus fins als "modestos" 5.500. Però és que, en alguns llocs, la corona, aquesta regió externa, arriba als 1,7 milions de graus! Sospitem que aquest fet tan sorprenent té a veure amb l'efecte d'enormes camps magnètics que es generen, però no entenem bé el mecanisme.

A la corona, grans quantitats de partícules carregades elèctricament (la major part, protons i electrons) són accelerades a altíssimes velocitats i llançades a l'espai, formant el que coneixem com a vent solar.

Aquestes partícules són perilloses per a la vida, ja que poden produir danys als teixits i mutacions genètiques. Afortunadament per nosaltres, l'escut magnètic de la Terra ens protegeix del bombardeig constant, atrapant les partícules quan encara són a l'espai (i produint magnífiques aurores boreals o australs).

Però de vegades, ni el camp magnètic del nostre planeta se'n surt amb els esternuts del Sol.

Ocasionalment, la corona solar envia, tot d'una, enormes masses de plasma a l'espai, en mig d'explosions conegudes com ejeccions de massa coronals. Aquests immensos núvols, formats també per partícules carregades, triguen pocs dies en arribar a l'alçada de l'òrbita de la Terra. I, si per un casual, ens trobem al mig de la seva trajectòria, ...

La capacitat de protecció del camp magnètic del nostre planeta es satura, i es generen corrents que afecten als equipaments electrònics. Són les temudes tempestes solars.

Deixeu que us expliqui. 

Una de les tempestes solars més grans enregistrades es va produir al setembre de 1859. Les aurores van ser visibles des del nord d'Àfrica, i la xarxa mundial (Europa i EEUU) de telègraf va emmudir. Era un món a penes tecnificat. Però què seria actualment? Els efectes podrien ser devastadors.

Al març de 1989, la regió del Quebec es va quedar sense electricitat durant 9 hores, quan una tempesta solar moderada va impactar-nos. Novembre de 2003: li va tocar rebre a Suècia, que va quedar a les fosques durant una hora.

Aquestes van ser petitones.

Al juliol de 2012, una enorme tempesta va fallar per només 9 dies de marge. Si ens hagués tocat, els experts creuen que els seus efectes haurien estat globals, fregint satèl·lits de comunicacions, centrals elèctriques, i posant fins i tot en perill vols intercontinentals. S'estima que el món hauria trigat anys en recuperar-se!

Tempestes solars n'hi ha hagut sempre, però, com deia, el món mai havia sigut tan depenent de la tecnologia com actualment. Per tant, la qüestió no és "si ens tocarà el rebre", sinó "quan".

La sonda solar Parker ens pot enviar dades que ens ajudin a entendre com i per què es produeixen aquestes gegantines ejeccions de matèria. No les podrem evitar, però potser sí que les podrem predir i detectar a temps per a activar sistemes de contingència.

Al començament deia que la sonda s'aproparia molt al Sol. Ho farà a només 6,2 milions de quilòmetres, 7 vegades més a prop que qualsevol altre missió anterior. Porta un escut tèrmic de quasi 11,5 cm de gruix, capaç de suportar uns 1.400 graus de temperatura, i que ha de poder protegir els delicats instruments que viatjaran dins la nau.

La Parker anirà orbitant en una trajectòria molt elongada durant un xic més de 6 anys. En diferents encontres amb el planeta Venus, perdrà energia i s'anirà apropant cada cop més al Sol, fins arribar, al final de la missió, a aquests 6 i escaig milions de Km de distància de l'infern. En aquell moment, accelerada pel Sol la velocitat de la sonda serà bestial: més de 720.000 Km per hora (en 3 minuts donaria una volta sencera a la Terra!).

En els moments en què s'allunyi del Sol, la sonda aprofitarà per desplegar les seves antenes i enviar-nos les dades que hagi anat recollint.

Us deixo l'enllaç a l'entrevista que aquest matí m'ha fet la Mònica Terribas dins del programa "El Matí" de Catalunya Ràdio.

L'Agència Espacial Europea també té el seu programa de sonda solar, del que properament anirem coneixent més detalls.

I és que el Sol ho és tot per nosaltres. Ens il·lumina i escalfa amb la seva llum. Però quan s'enfada, més val que no interposar-se al seu camí. 

A veure si aquestes missions ens ajuden a comprendre les raons dels canvis d'humor de la nostra estrella, i potser així ens podem aixoplugar millor quan s'irriti.

Per què brillen les estrelles?

Estic convençut que aquesta pregunta ha degut obsessionar a més d'un dels nostres avantpassats, que devien mirar amb una mescla d'admiració i temor el cel.

Un dels primers personatges a la història que va donar en el clau en la comprensió del que eren, en realitat, les estrelles va ser el Giordano Bruno, a finals del segle XVI. Aquest clergue i teòleg va deduir que les estrelles eren altres Sols, com el nostre. O, dit a l'inrevés, que el Sol era simplement una estrella. No es va aturar aquí, i va seguir per dir que, igual com a la Terra hi habiten persones, potser en altres planetes al voltant d'altres estrelles podrien habitar éssers diferents. Quasi res, si es té en compte que en aquella època el model geocentrista era encara vigent, i que tot el que hi havia al cel havia estat posat allà per Déu pel nostre gaudiment.

Lamentablement, massa avançat pel seu temps, Bruno va ser jutjat per l'inquisició, i  cremat a la foguera, l'any 1600.

En els segles posteriors, la idea que les estrelles eren Sols es va anar consolidant. Però una qüestió quedava fora de tota comprensió. Com podien, les estrelles, il·luminar l'espai amb tanta potència?

Només cal sortir a l'exterior, qualsevol dia solejat, deixar que el nostre rostre sigui escalfat pel Sol, i pensar que l'objecte que ens envia aquesta calor ho fa des de 150 milions de quilòmetres de distància per entendre la immensa capacitat energètica d'aquests astres.

Els antics pensaven que el Sol cremava, amb foc, i no va ser fins al segle XIX que els científics varen deduir que si el Sol, si les estrelles, cremessin, aquest procés de combustió només podria durar uns quants centenars d'anys, a tot estirar uns pocs milers d'anys, abans no es consumís tot l'astre, per gran que fos.

Un físic alemany, Hermann von Helmholtz, va postular, llavors que la font d'energia de les estrelles era el col·lapse gravitatori. Eren els anys gloriosos de la termodinàmica, en els que els científics varen entendre que l'energia es pot transformar, sempre i quan es mantinguin els equilibris. El mecanisme, doncs, deia que tal com el material que formava una estrella queia cap a l'interior, impulsat pel seu propi pes, l'energia gravitatòria era transformada en calor.

Amb aquesta hipòtesi, el gran Lord Kelvin, que ja era un reconegut físic en aquell moment, va calcular quina seria l'edat del Sol, i va arribar a la conclusió que la nostra estrella havia nascut feia uns 30 milions d'anys. Si el Sol, deia ell, fos més vell, ja s'hauria d'haver apagat.

Més o menys per aquells anys, un altre gran de la ciència, però en un camp del coneixement totalment diferent, feia una troballa revolucionària. Era Charles Darwin, i la seva teoria de l'evolució de les espècies. Segons ell, 30 milions d'anys no eren a penes res per donar suport a l'evolució de les espècies a la Terra. Ell mateix, recolzat per càlculs de tipus geològic, va estimar que l'edat del nostre planeta, i, per tant, la del Sol, no podia ser inferior als 300 milions d'anys.

Sembla que això va irritar a Kelvin i, en general, als físics de l'època, que interpretaven els càlculs de Darwin i els seus seguidors com una intromissió en el camp de l'astrofísica.

La cosa va quedar sense definició, fins a començaments del segle XX.

Primer va ser el descobriment de la radioactivitat, i posteriorment la formulació de la teoria de la relativitat especial d'Einstein, que deia, entre altres coses, que energia i massa eren les dues cares de la mateixa moneda, i que una es podia transformar en l'altre.

El cop definitiu va venir al 1920, quan F.W. Aston va mesurar que el pes de 4 nuclis d'hidrogen era lleugerament superior al d'un nucli d'heli. Tot allò va il·luminar la ment de Sir Arthur Eddington, un dels grans de la història de l'astrofísica, que va deduir que el Sol, i totes les demés estrelles, obtenien la seva enorme lluminositat a partir de reaccions de fusió nuclear, convertint hidrogen en heli, i transformant el minúscul excedent de massa en energia.

Un minúscul excedent de massa, mesurat per Aston. Però que gràcies a les equacions d'Einstein es convertia en una de les formes més brutals que té la natura de produir energia.

Actualment sabem que el nostre Sol converteix, a cada segon, 600 milions de tones d'hidrogen en heli, alliberant energia suficient com per satisfer totes les necessitats energètiques del nostre planeta durant quasi un milió d'anys! Ho ha estat fent durant uns 4.500 milions d'anys, i ho farà durant 4.500 milions més.

Com veiem, la fusió nuclear no és tan sols una poderosíssima font d'energia, sinó que permet donar vida a les estrelles durant milers de milions d'anys.

Un petit (gran) triomf històric, doncs, dels biòlegs i geòlegs sobre els intocables físics del segle XIX. Aquells varen saber interpretar correctament els senyals amb els que el nostre planeta ens deia que havia nascut feia molt més temps, i que l'edat que els astrònoms predeien pel Sol havia de ser errònia.

Hem vist, doncs, com la recerca de la font de llum i energia de les estrelles, del Sol, va anar, durant força temps, íntimament lligada al desenvolupament del nostre coneixement sobre l'edat del nostre planeta. Posteriorment, mètodes de datació basats en l'acció dels isòtops radioactius ens han permès afinar molt l'antiguitat de la Terra, tancant el cercle.

Recorda al visionari Bruno, cremat viu, quan contemplis les pampallugues de les estrelles en una nit fosca. Pensa en els processos extraordinàriament energètics que les fan brillar tan intensament, des de distàncies immenses.

A les meves xerrades, m'agrada explicar que les estrelles són les fàbriques de la natura. Les indústries que necessitava l'univers per a crear tots els elements químics coneguts, excepte l'hidrogen, el qual ja va néixer amb el Big Bang. Eddington va ser el primer en entendre el procés, el magnífic joc de formar elements més complexos a partir dels més senzills, alliberant de pas ingents quantitats d'energia, de llum, que il·lumina el nostre dia i també la nostra nit.

El dia en què el Sol es cruspirà a la Terra

Els humans malmetrem amb tota seguretat els principals ecosistemes del planeta. I ho farem en una escala de temps esgarrifosament curta.

Tot i això, tal com he comentat amb altres ocasions, la natura no ens necessita. Ella prendrà les mesures corresponents per ajustar-se. No serà el primer cop a la història de la Terra que es produeixen catàstrofes i extincions massives. Potser nosaltres formarem part, aquest cop, de la llista.

Sigui com sigui, la natura ha escrit, des de fa molt de temps, el destí del planeta com a tal. Aquest futur va íntimament lligat a la vida de la nostra estrella, del Sol. En aquest article parlarem de quan i com serà aquest futur.

El Sol va néixer fa uns 4.500 milions d'anys. Des d'ençà, el motor nuclear que funciona al seu interior no ha parat d'il·luminar i escalfar el nostre petit planeta. Però resulta que, a mesura que ha anat madurant, el Sol ha crescut lleugerament.

Què vol dir lleugerament? Doncs calculem que un 30% aproximadament des de l'inici. Això vol dir que la Terra ha aconseguit, quasi miraculosament, mantenir aigua líquida en superfície, la qual cosa va permetre l'aparició i l'evolució de la vida, amb una estrella que llavors ens escalfava molt menys que ara. En aquelles condicions, fa uns milers de milions d'anys, els oceans s'haurien d'haver congelat.

Com ha estat possible el miracle de la vida, doncs? Es creu que els efectes reguladors de l'atmosfera, llavors molt carregada de CO2, varen aconseguir pujar la temperatura. El famós efecte hivernacle, però aquest cop a favor de la vida.

Menys insolació es tradueix en menys evaporació, i menys puja. Menys pluja retira menys CO2 de l'atmosfera, i aquest provoca, mitjançant efecte hivernacle, la pujada de temperatura. El sistema s'autoregula meravellosament al llarg de milions d'anys.

Però tot sistema de regulació té els seus límits. El creixement, lent però implacable, del Sol continuarà. En uns mil milions d'anys, la temperatura a la Terra haurà crescut tant com per a fer que els oceans comencin a evaporar-se. La vida ho tindrà molt complicat per sobreviure.

Al cap d'uns 4.500 milions d'anys el Sol entrarà a la seva vellesa. En aquells moments, la Terra ja serà un infern. No hi haurà aigua en superfície. Encara pitjor, el vapor d'aigua de tots els oceans s'haurà perdut a l'espai. El planeta serà un lloc erm, sec, i bullent.

Però la cosa no acabarà aquí.

Canvis molt importants al cor del vell Sol faran que aquest s'expandeixi enormement. Aquest creixement es produirà en pocs milions d'anys, i portarà a la nostra estrella a engolir-se a Mercuri i a Venus en un tres i no res.

Fins on creixerà el Sol? S'empassarà a la Terra?

Sembla que la nostra estimada llar no ho tindrà gens bé per sobreviure. El Sol s'expandirà fins pràcticament arribar a l'òrbita actual de la Terra.

Les discussions dels científics sobre el destí final del planeta posaven dubtes raonables: potser la Terra sí que se'n sortiria, perquè quan el Sol creixi les òrbites dels planetes també ho faran. Però abans no pugui escapar-se, els efectes de fricció amb la gegantina atmosfera de l'astre frenaran la Terra i aquesta caurà cap dins del Sol.

Per tant, el resum, simplificat, és: en uns 1.000 milions d'anys, desapareixerà la major part de l'aigua líquida de superfície. Potser la vida trobarà un entorn de supervivència sota terra, amb organismes adaptats a les altes temperatures, i amb el poc aigua que pugui quedar soterrada a grans profunditats. Però la temperatura seguirà creixent. Progressivament desapareixerà tota l'aigua del planeta. Al cap d'uns 4.500 milions d'anys, el Sol, convertit en un enorme gegant vermell, s'engolirà la Terra.

Com deia a l'inici de l'article, els humans haurem desaparegut moltíssim abans. Si seguim com ara, serem una espècie extingida en pocs milers d'anys, un temps ridículament petit comparat amb el que ha trigat l'evolució en crear-nos.

La nostra supervivència passa per intentar adreçar urgentíssimament els problemes mediambientals que alguns neguen. Tot i això, com hem vist, el destí de casa nostra està escrit. Només quedaria migrar a un altre planeta. 

Potser a Mart? Amb el creixement del Sol, aquell món, ara gelat, gaudirà d'unes condicions de temperatura similars a les actuals a la Terra. Allà hauríem de crear una atmosfera d'oxigen, una tasca llarga i complexa que es podria realitzar mitjançant enormes cultius d'algues i microorganismes.

Existeixen, també, teories que analitzen la possibilitat d'emprar el pas de grans cometes o asteroides per anar desviant progressivament l'òrbita de la Terra, allunyant-la del Sol a mesura que aquest creixi. Ara per ara, això no són res més que papers amb hipòtesis i càlculs. Però, qui sap? Si sobrevivim suficient com a civilització, ves a saber la tecnologia que tindrem d'aquí a 2, 6, o 20 mil anys.

Però millor que anem a pams, i intentem intel·ligentment escapar de la nostra pròpia amenaça. És clar que cada dia posem més en dubte el qualificatiu d'intel·ligent, per a l'única espècie viva coneguda que té pressa per arribar a l'extinció.