dimecres, d’abril 24, 2013

Veniu a Sant Cugat, el dia 17 de maig, a gaudir de la Lluna i Saturn

Amb l’arribada de temperatures més agradables, reprenem el ritme de les observacions senzilles.

Com sabeu, a en Xavi i a mi ens motiva especialment tot allò relacionat amb la divulgació al públic en general, i als nens en particular. De forma que ens decantem sempre per observacions de caire simple i visualment atractives (tot i això, anunciarem, properament, alguna observació més avançada, així com alguna activitat d’astrofotografia pels més posats).

El divendres dia 17, a les 22:00, a Sant Cugat, plantarem el telescopi i observarem la Lluna i Saturn.

Aquest planeta es mostra més espectacular que l’any passat, amb els anells visualment més oberts.

Sempre és fascinant veure Saturn, i molts de nosaltres no oblidem la primera vegada que el vàrem veure a través del telescopi.

Com venim fent en les darreres observacions, instal•larem una petita càmera de vídeo al telescopi, i la connectarem a l’ordinador. D’aquesta forma, els nens (i els no tan nens) podran manegar el telescopi i simular que naveguen per sobre dels cràters i muntanyes de la Lluna.

Aquesta observació la farem al parc Arboretum, que hi ha al darrera dels cinemes i de l’auditori de Sant Cugat:


Com sempre, en cas de mal temps avisaríem un parell de dies abans, en aquest blog i també a través del twitter.

Anoteu-vos en agenda el dia 17, i veniu a gaudir de l’autèntic rei dels anells!

dilluns, d’abril 15, 2013

Galàxies en el cel de primavera

Els aficionats a l’astronomia sabem que la primavera és l’estació de les galàxies. En aquesta estació, la visió que tenim des del nostra planeta cap a l’espai va en direcció oposada a la Via Làctia, de forma que no hi ha res que s’interposi entre nosaltres i  l’espai més llunyà. Seria com submergir-se en aigües profundes.

Multitud de galàxies queden, a la primavera, a l’abast dels telescopis fins i tot més modestos.
Recordem que una galàxia és una autèntica ciutat còsmica, en la que viuen milers de milions d’estrelles (de Sols). La nostra galàxia, la Via Làctia, no és més que una de les innumerables galàxies que existeixen a l’univers.
Aquests objectes em fascinen per varis motius.
En primer lloc, per la seva llunyania. Certament, quan mirem (o fotografiem) nebuloses, o estrelles interessants, estem observant objectes de la nostra pròpia galàxia. Objectes que es situen a distàncies de l’ordre de les desenes, centenars o fins i tot milers d’anys llum de nosaltres.
Però quan apuntem a les galàxies, pugem l’ordre de magnitud de les distàncies als milions d’anys llum. És a dir, la llum que rebem d’aquests objectes va sortir d’allà fa milions d’anys, la qual cosa et fa plantejar-te moltes preguntes.
Em fascinen també per la seva bellesa, especialment les galàxies espirals. Aquesta forma, l’espiral, és de les més típiques, i és una fase plena d’activitat, que, en una galàxia, vol dir creació d’estrelles. Però les galàxies acostumen a devorar a les seves germanes més petites, i, en aquest procés, poden arribar a perdre la forma espiral i acabar convertint-se en monstres immensos. Són les galàxies el·líptiques, poc afavorides estèticament.
La Via Làctia és una espiral. Deu ser magnífica vista des de fora, cosa que ens podem imaginar a partir de cóm veiem altres galàxies de forma i dimensió similars a la nostra. Malauradament, és improbable que l’home pugui mai observar-la en tota la seva bellesa, ja que tal cosa ens obligaria a separar-nos d’ella, viatjant, com a mínim, uns quants centenars de milers d’anys a la velocitat de la llum!
En tercer lloc, m’atrauen per la dificultat que comporta la seva fotografia i el processat posterior, per tal de poder capturar els delicats detalls de les seves estructures. Tot un repte.
Comparteixo amb vosaltres les fotografies  fetes des de Falset durant les darreres setmanes.
En aquesta primera, veiem un parell d’espirals, la M65 i la M66. Es troben a la constel·lació del lleó, i a una distància de 35 milions d’anys llum de nosaltres. Les dues galàxies interaccionen entre elles, amb efectes gravitatoris que acaben per deformar-les.


Aquesta és una ampliació de la M66, amb colors invertits per a poder apreciar millor les formes d’aquesta espiral que veiem de front.
 
La segona fotografia correspon a la galàxia NGC4631, anomenada la galàxia de la balena, que apareix acompanyada d’una germaneta més petita, captiva de la seva gravetat i que, segurament, acabarà sent devorada. La NGC4631 és, també, una espiral, però que veiem pràcticament de perfil. A pesar de la seva distància, entre 25 i 30 milions d’anys llum, ens mostra molt de detall en aquesta fotografia. En concret, les zones de color rosat són àrees d’important activitat de naixement de noves estrelles.



Recordo, quan era un adolescent, les hores que dedicava a follejar enciclopèdies per a admirar aquelles històriques fotografies de galàxies fetes pel llegendari telescopi de Mont Palomar. En aquells moments, era la punta de la tecnologia, que permetia obtenir visions de l’univers inèdites i espectaculars.
Qui ens anava a dir, als que llavors somiàvem en poder fotografiar, algun dia, objectes astronòmics, que ho podríem arribar a fer amb resultats tan espectacularment comparables.
Per acabar aquest article, i com a element de reflexió sobre el progrés que en els darrers anys ha tingut l’astrofotografia d’aficionats i els equipaments que es troben a la nostra disposició, us deixo amb una comparació, costat amb costat, de dues fotografies de la galàxia M51. La de l’esquerra és un escanejat d’una d’aquelles fotos històriques del Palomar, feta allà pels anys 70, que jo mirava bocabadat i que he rescatat d'una de les enciclopèdies de casa dels meus pares. La de la dreta feta per qui us escriu, fa només un parell d’anys.

Sí. Al darrera de molt treball i errors, aquesta afició et dóna, sovint, moments de satisfacció. Petits èxits, que t’esperonen per a seguir a la caça d’aquestes bèsties del zoològic còsmic que omplen les nostres nits de primavera.

diumenge, d’abril 07, 2013

L'impacte d'un raig còsmic contra la meva càmera

El nostre planeta és contínuament bombardejat per milions (trilions) de partícules, que arriben de l’espai a altíssimes velocitats. Afortunadament, casa nostra està dissenyada per tal d’aturar les més perilloses. De fet, la vida a la Terra, tal i com la coneixem, depèn de l’efectivitat d’aquest escut.


El camp magnètic del planeta constitueix una defensa natural contra les partícules, i n’aconsegueix aturar moltes.

Però, de tant en quant, alguna aconsegueix obrir-se camí i baixar, a velocitats properes a la llum, cap a nosaltres. Amb quins efectes?

Si pensem en les partícules que arriben, trobem, en primer lloc, als enigmàtics neutrins.

Aquests fantasmes són tan increïblement petits i amb tan poca massa que quasi no interaccionen amb res, i simplement travessen la Terra, i els nostres cossos, sense xocar contra cap àtom. Mentre estàs llegint aquest article, milions i milions de neutrins estan entrant, sense conseqüències, pel teu cap i sortint pels teus peus (si és de dia, ja que la majoria de neutrins que ens arriben ho fan del Sol), o bé entrant pels teus peus i sortint pel cap (si és de nit, també provinents del Sol, però que t’arriben després de travessar TOT EL PLANETA des de l’altra banda de la Terra on llueix el Sol!).

Però també tenim els rajos còsmics. Aquests són molt més perillosos: partícules moltíssim més grans i pesades que els neutrins (poden ser protons, o altres nuclis atòmics) que també arriben a gran velocitat.

Afortunadament, el camp magnètic de la Terra ens protegeix de la major part, que queden atrapats al voltant del nostre planeta. Però alguns aconsegueixen passar.

Els que passen l’escut magnètic, xoquen contra el segon escut natural: l’atmosfera. Els rajos còsmics, en la seva boja carrera, impacten contra les molècules de nitrogen i oxigen, provocant reaccions de transformació en les què el perillós raig còsmic s’esmicola en una autèntica cascada d’altres partícules derivades, ja sense tant perill.

Però, tot i aquestes proteccions, sempre n’hi ha que aconsegueixen passar. Amb importants conseqüències, com ara veurem.

L’orígen dels rajos còsmics no està clar. De fet, hi pot haver ben pocs processos a l’univers capaços d'accelerar partícules tan “grans” a velocitats properes a les de la llum. Alguns dels candidats són les supernoves (explosions nuclears de les estrelles en el procés de la seva mort), o els forats negres. Però res d’això està confirmat encara.

Els rajos còsmics més potents detectats, per a que ens fem una idea, porten una energia equivalent a la d’una pilota de tennis a 80 Kms/hora! (i estem parlant de partícules de mida atòmica!) Per sort, d’aquests n’arriben pocs!

Els efectes més espectaculars que produeixen són mutacions en els teixits vius (inclòs l’humà), o, potser més quotidià, el malfuncionament dels components electrònics dels ordinadors.

Penjades ocasionals de les computadores, que no es poden explicar per cap altre motiu. Com, per exemple, un dels casos més estudiats: l’incident, l’any 2008, d’un Airbus A330 de la línia aèria Qantas, en el que varen fallar per complert els sistemes electrònics d’abord (hi va haver varis ferits, afortunadament no va passar d’això).

Els rajos còsmics són tant reals, que els aficionats a l’astrofotografia els coneixem bé. Moltes vegades, en mig d’una exposició, un d’aquests bòlits travessa el camp magnètic de la Terra, es creua ràpidament l’atmosfera, i acaba impactant contra el detector de la càmera, provocant un senyal característic en els sensors (que es tornen bojos).

Us adjunto la fotografia de l’impacte d’un raig còsmic en una fotografia que estava fent, a Falset, fa una setmana. El traç apareix encerclat per més claredat:


El traç de l'impacte d'un raig còsmic contra la càmera en mig d'una sessió d'astrofotografia. Imatge de Joan A. Català.

Per tant, igual que les meigues, “haberlas, haylas”. No és una cosa extraordinària, i en més d’una fotografia t’acabes trobant el rastre que et recorda la increïble fragilitat de la vida i com la natura, la mateixa a la que agredim cada dia, ens protegeix d’agressions mortíferes.

Potser la propera vegada que l’ordinador es pengi, em qüestionaré, ni que sigui per un segon, si el culpable pot haver estat un raig còsmic i no el eternament sospitós Windows.

Categories

Estels i Planetes

TOP