diumenge, de febrer 20, 2011

La tempesta solar que ens deixarà a les fosques

El Sol. La nostra estrella, la que ens dóna vida, la que manté l’ordre en el sistema solar. És el veritable astre rei de la nostra vida. Però aquest mateix Sol ens depara alguna sorpresa desagradable en els propers anys. I, a diferència d’altres fenòmens catastròfics provinents de l’univers, ara no estem parlant de milers o milions d’anys, sinó potser de desenes.

A l’estiu i tardor de l’any 1859, una tempesta solar va provocar situacions excepcionals.
Durant setmanes, el món civilitzat es va quedar sense telègraf, que llavors era la màxima tecnologia quant a comunicacions. A més, aurores, com les boreals, varen poder ser observades a tot el món, fins i tot en països propers a l’equador. Algunes d’aquestes aurores varen ser tan espectaculars que es podien veure amb llum de dia.

Aquell món del 1859 no depenia de la tecnologia. A part de l’impacte del telègraf, i de l’espectacularitat de les llums boreals, la vida quotidiana va seguir, immutable.

Què passaria, però, si una tempesta solar similar a aquella ens arribés avui, en un món absolutament tecnificat, en el què depenem totalment de les comunicacions i de l’electricitat?

El Sol, com ja sabem, és un enorme forn nuclear. En el seu interior tenen lloc reaccions de fusió nuclear que, entre altres coses, ens donen la llum... i la vida. Però aquesta immensa bola d’hidrogen té una existència marcada pels seus bioritmes, amb canvis constants d’humor.

La vida del Sol oscil·la entre períodes de baixa activitat, seguit per altres èpoques d’alta activitat. Aquesta “activitat” es refereix a la quantitat de fenòmens solars (taques, flamarades, etc.) que apareixen.
Aquests cicles, que es repeteixen cada 11 anys, estan perfectament documentats des de fa molt, tot i que encara no s’acaba d’entendre el perquè existeixen.

Justament ara estem sortint d’un llarg període de baixa activitat solar, el més poc actiu del darrer segle. Durant uns anys, el disc solar ha estat “avorrit”, sense gaires fenòmens dignes d’esment. Però això s’ha acabat. Entrem, a partir d’ara, en un cicle d’alta activitat (anomenat cicle 24), que estarà marcat per l’aparició espectacular de taques solars, i enormes flamarades, visibles amb els telescopis solars, i que faran la delícia dels aficionats a l’observació del Sol. Es preveu que el màxim del cicle es situï allà per l’estiu de 2013.

Avui sabem que algun d’aquests fenòmens provoquen, en el nostre planeta, tempestes magnètiques, en el moment en el què les partícules expulsades a gran velocitat pel Sol arriben a casa nostre. Com podeu imaginar, no totes les tempestes solars provoquen els mateixos efectes, o amb la mateixa intensitat.

El món civilitzat modern ja ha pogut tastar els efectes de “petites” tempestes. L’octubre de 2003, una tempesta va causar malfuncionaments en satèl•lits de comunicacions, i apagades de llum en algunes zones d’Europa. Però, de moment, han estat efectes menors.

Quin efecte tindria avui en dia una tempesta similar a la del 1859? Doncs seria el caos absolut.

Les comunicacions deixarien de funcionar. Imagineu-vos l’efecte d’això. Els satèl•lits de comunicació quedarien afectats, que vol dir que alguns s’espatllarien, i potser no tornarien a funcionar fins a ser o bé reparats o bé substituïts.

Però encara hi hauria un efecte més desastrós. Molts dels punts de distribució d’electricitat veurien com els seus transformadors es cremarien. Estem parlant de grans centrals, per tot el món, que deixarien sense llum a milions de persones durant setmanes o mesos. Perquè reparar tot aquest material seria una feina llarga. Només als Estats Units, els científics calculen que uns 130 milions d’habitants quedarien afectats, potser durant mesos, i, en alguns casos, anys.

Multitud més d’efectes, en aparells informàtics, acabarien d’arrodonir el caos.

La vida dels astronautes, si en aquell moment hi hagués alguna missió de la llançadora espacial, estaria en greu perill.

En fi. Seria la tempesta del 1859 portada al món actual.

I, és clar, quan un pensa en això, arriba a la conclusió que cada cop els efectes seran més catastròfics. Com més tecnificat estigui el nostre món, més efectes tindran aquestes tempestes magnètiques. Segurament, no serà fins després de la primera gran crisi que es visqui que la nostra civilització reaccionarà i començarà a estudiar com fabricar aparells resistents a aquests fenòmens, o bé, per què no, sistemes de protecció, tipus escuts, en òrbita.

I una tempesta com aquesta, és molt provable? No se sap. Pot passar en aquest cicle d’activitat alta, o bé d’aquí a desenes, o centenars d’anys. Segurament, viurem tempestes menors, que sortiran als telenotícies, i que afectaran només a zones concretes o durant períodes molt curts, com al 2003. Ja veurem.

Com serà un món fosc i en silenci?

Com serà un món sense trucades del jefe, serials de televisió, i partits de fútbol per la ràdio?

Les aurores seran espectaculars. Les postes de Sol extraordinàries. El cel nocturn infinit, ple d’estrelles com mai haurem vist.

Sempre hem de veure la part positiva, oi?

dijous, de febrer 10, 2011

Un xalet a Titan

També hauria pogut titular aquest article com "No només plou a la Terra".

Com bé sabeu, es pot dir que el descobriment més impressionant en tota la història de la humanitat vindrà quan es descobreixi vida, en forma elemental, fora del nostre món.

Fins a que no arribi aquest moment tan esperat, les sondes segueixen explorant el nostre sistema solar, descobrint noves i fascinants coses.

Avui parlarem de Titan, un dels satèl•lits principals de Saturn, i que de fet és a la llista de la NASA com un dels llocs que s’hauran de visitar properament.

Per començar, Titan és l’únic satèl•lit en tot el Sistema Solar que presenta una atmosfera digna de ser anomenada així. De fet, és tan densa que riu-te’n tu de la boira de Londres.

Però el què és més sorprenent és que aquest petit “planeta” (és un 50% més gran que la nostra Lluna) sembla tenir un cicle de pluges! És a dir, una circulació de líquid, entre els seus grans mars i llacs i els seus núvols!

Atenció: no estem parlant pas d’aigua, però. Els rius, els mars, els núvols, estarien formats per mescles de metà i età (components bàsics del nostre “gas natural”), que en aquell satèl•lit substituirien el paper de l’aigua en el cicle d’evaporació i pluja.

Fa temps ja que se sap de l’existència de grans mars d’hidrocarburs a Titan. Les fotografies de la sonda Cassini (que és orbitant Saturn des de fa anys), i les mesures a partir de telescopis d’infrarojos, ens han permès disposar de fotografies de les grans masses de líquid.

Vegeu la fotografia: és impressionant! Diries que és una imatge d’algun lloc de la tundra al nord de Canadà, ple de llacs, oi? (hi haurà també, com a Canadà, mosquits?)

Estem davant un “cicle de l’aigua” que encara no entenem del tot bé. El que sembla clar és que el líquid d’aquests grans llacs s’evapora, forma núvols, que després provoquen precipitacions. Ostres, com deu ser mullar-se quan plou gas líquid?

Altres fenòmens, “propis de la Terra”, ja estan sent observats, també. Com ara el que semblen llamps.

Pot un món així haver desenvolupat alguna forma bàsica de vida?

De fet, els científics ja fa temps que treballen en hipòtesis de vida en les què l’aigua és substituïda per altres dissolvents (sembla bastant clar que l’existència d’un dissolvent és vital, com a medi on es poden desenvolupar les reaccions químiques complexes).

Fins i tot sense vida, aquest Titan és un lloc fascinant, que s’ha d’explorar.

El que si sembla evident és que no serà un lloc on construir-te el xalet. Amb temperatures d’uns -180 graus, rodejat de gas per tot arreu, i amb núvols densíssims. I de vistes, res de res. El que podria ser una vista impressionant de Saturn ben a prop, amb els seus anells immensos, sortint per l’horitzó (us ho imagineu com deu ser?) es convertiria només en una foto publicitària falsa de l’agència immobiliària: amb aquella atmosfera, no veuríem ni Saturn, ni el Sol, ni cap estrella. Només boira (de gas).

Bé, us deixo amb una altra de les fotografies impactants de Cassini. En ella, veiem a Titan, com una gran bola taronja, i a Epimetheus, un dels 62 satèl•lits de Saturn, com una roca flotant per sobre dels anells d’aquell magnífic planeta.


Ah, i quasi m’oblidava. A més de no tenir vistes, encara no m’han confirmat el tema dels mosquits!

Estels i Planetes

TOP