dimecres, de juliol 31, 2013

Família, amics i atronomia. Són les Llàgrimes de Sant Llorenç

“Mireu, mireu! Ooooohhhhhhh!!!!!.... L’heu vist?”

Les meves filles, estirades a la terrassa de Falset, còmodament sobre d’una gandula, celebraven en veu alta, excitades, cada cop que aconseguien veure un d’aquells traços de llum al cel.

Un dels triomfs individuals de l’activitat era, inevitablement, intentar veure’n més que els demés. Però el premi de debò acabava sent aquella estela especialment lluenta, de les que de tant en quant apareixia, que provocava un “Oh” d’admiració majúscul, i ens deixava una empremta de llum dibuixada en la retina durant llargs segons.

Poques activitats relacionades amb l’astronomia es poden gaudir tant en companyia com la contemplació de les pluges d’estrelles. I, sens cap mena de dubte, les reines són les famosíssimes Llàgrimes de Sant Llorenç.

Aquesta coneguda pluja d’estrelles, que es repeteix cada any cap a meitats d’agost, no és pas la que més estrelles fugisseres produeix. Tampoc no és la que ens mostra esteles de llum més llargues. Però ningú li disputa el títol de ser la més famosa de totes, la més bella, la més observada.

Les Perseides, nom tècnic que rep la pluja d’estrelles de la que parlem, tenen al seu favor el calendari. Les meravelloses nits d’estiu, aquelles nits agradables, que conviden a estirar-se a la fresca i mirar al cel. Nits de festes majors, i, perquè no, de cremats i estomacals, que fan que la gent busquem excuses per no anar-se’n mai al llit.

De fet, aquesta pluja d’estrelles és la que em produeix records més vívids i emotius. D’antics amics, amb els que anava a tocar la guitarra, i amb qui acabava estirat sobre mantes a Collserola mirant el cel. I, sobre tot, de família, amb anècdotes divertides que ens agrada recordar i de les que riem sovint.

Aquest any hem de repetir. I us convido a tots que ho feu.

Tindrem un aliat. La Lluna, que molts cops, amb la seva lluentor, ens amaga gran part de les estrelles fugisseres més febles, estarà, el 12 i el 13 d’agost d’enguany, en fase creixent, de forma que es pondrà molt d’hora, i deixarà fosca la major part de la nit.

Què són i per què es produeixen?

Els cometes, al llarg dels seus recorreguts, i especialment quan s’apropen al Sol, omplen les seves òrbites de restes (pols, petits fragments) que es desprenen del seu nucli. El nostre planeta, en el seu gir anual al voltant del Sol, travessa el camí d’alguns d’aquests cometes, i és llavors quan els fragments despresos xoquen contra l’atmosfera. La seva combustió (i desintegració) és el que provoca la pluja.


Aquesta és la raó per la qual les pluges d’estrelles es repeteixen, més o menys, durant les mateixes dates (que és just quan la Terra creua l’antic camí del cometa). Això també explica el perquè les fugisseres d’una determinada pluja són similars entre elles, i a més semblen provenir d’un determinat punt del cel. Aquest punt es coneix com a “radiant”, i seria el punt d’intersecció amb l’òrbita del cometa.

En concret, les Llàgrimes de Sant Llorenç (les Perseides) són causades pel cometa Swift-Tuttle, que té un període d’uns 135 anys.

Quan i cóm observar les Llàgrimes de Sant Llorenç?

Aquest any, el moment calculat del màxim (és a dir, quan la Terra creua la part més densa de l’òrbita del cometa) és la nit del 12 al 13 d’agost, començant ja a la que es faci fosc. Tot i això, es poden perfectament observar durant uns dies abans i uns dies després, ja que els fragments es troben bastant disseminats. Però si podeu triar, la nit del 12 és l’aposta bona.

Busqueu un cel fosc, fora de les grans ciutats. Si sou de vacances en pobles, perfecte. Si, a més, aquests pobles són dels que han anat instal•lant enllumenats que minimitzen la pol•lució lumínica, millor (és el cas de Falset, per exemple, amb les seves faroles opaques per la part superior). En aquest cas, n’hi haurà prou de situar-se per sobre de l’enllumenat, en una terrassa.

Aquesta foscor us permetrà veure’n més d’estrelles fugisseres, i també tindreu un bonus especial: la visió de la sempre espectacular Via Làctia. Un veritable entreteniment visual mentre s’espera detectar la següent fugissera.

Poseu-vos còmodes. Estirats, sinó us adolorireu el clatell. Procureu-vos bona companyia, i tot allò que faci que l’estona que passareu sigui agradable. I ni penseu en emprar instruments que no siguin l’ull nu, ja que el circ de les pluges d’estrelles es mira així, a pel.

Quantes en podrem veure?

Aquesta pregunta no té resposta. Estem parlant de prediccions sobre la densitat de fragments que hi pugui haver, quants d’ells xocaran contra l’atmosfera, en quins moments, etc. Els almanacs acostumen a donar estimacions previstes, però que, preses al peu de la lletra, poden causar decepció.

A partir de la meva experiència, amb un cel fosc, podem esperar a veure’n de l’ordre de una cada dos-tres minuts, i anant bé, una cada minut (la qual cosa ja considero força espectacular). El lloc hi té una importància vital, com deia. Recordo fa uns anys, uns dies després d’una de les pluges més boniques que recordo, parlar amb uns coneguts que no n’havien vist quasi ninguna. Mentre ells observaven des de Sant Cugat, jo era al Priorat amb un cel d’aquells ben macos.

I què més?

Ah! És que us sembla poc? Penseu: cada traça d’estrella que vegeu és un fragment de cometa. És extraordinari. Podeu deixar vagar la ment amb aquests pensaments, i, a més, podeu demanar desitjos.

Bé, sí. És també el moment d’aprofitar per explicar-se històries, a la llum de les estrelles, mentre els ulls recorren tot aquella munió de puntets brillants i intentem resseguir la forma de les constel•lacions més conegudes.

Anoteu, doncs, a la vostra agenda la nit del 12 d’agost. Planifiqueu on i amb qui.

I si les conteu, competirem, si voleu, a veure qui n’ha vist més!

dimarts, de juliol 16, 2013

La selecta categoria de planeta

Recordo quan em vaig començar a interessar pel concepte de parc nacional i natural. Mentre mirava les fotografies i els plànols de parcs tan emblemàtics com el gran Yellowstone no podia evitar pensar en la necessitat, de vegades absurda, que tenim els humans en posar fronteres i marcar límits artificials sobre la natura.

En el cas dels parcs, els animals que els habiten no en saben d’interpretar fronteres. Un cérvol dins del parc és un animal protegit. Però el mateix animal només un metre fora dels límits del parc pot convertir-se en un trofeu de caça.

Encara més ridículs són els intents d’acotar i limitar que, molt sovint, volem aplicar a l’univers. I potser un dels casos més clars i lamentables el podem trobar en quelcom aparentment tan trivial com el concepte planeta.

El darrer número de la revista Sky & Telescope dedica un petit article a explicar la controvèrsia que, ara fa uns anys, va existir en el sí de la Unió Astronòmica Internacional respecte la definició de planeta.

Abans, tot semblava més senzill. Teníem el Sol, i 9 planetes (Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, i Plutó). Però tot es va complicar per moments. La potència dels nous telescopis havia fet possible descobrir ja un munt de nous cossos, sòlids i alguns d’ells de mides considerables, al voltant, o més enllà, de l’òrbita de Plutó. Alguns fins i tot més grossos que el mateix Plutó.

Què havíem de fer? Havíem de canviar els llibres de text dels escolars, i, en lloc d’estudiar els 9 planetes, fer-los estudiar-ne, potser, 20? I per què 20, i no 50? (estem parlant que hi podrien haver centenars, sinó milers, de cossos en aquesta situació).

Front això, molts científics defensaven revisar la definició del que es considera com planeta. I així és que vàrem veure, atònits, com el pobre Plutó era desposseït del títol de planeta i, com un pària, era degradat a la categoria de “planeta nan”. D’aquesta forma, els llibres de text quedaven quasi intactes (només havien d'eliminar a Plutó de la llista), i tothom tranquil.

Però el problema real va ser que, en crear aquesta nova definició, es va voler afinar tant (justament per tal d’evitar que el descobriment continuat d’objectes posés un altre cop en “risc” les definicions puristes) que es va crear una autèntica pífia de definició.

La definició oficial de planeta inclou només als cossos que orbiten al voltant del Sol, són rodons, i han aconseguit netejar les zones properes a la seva òrbita de la presència d’altres objectes. Bestial.

La tercera part de la definició és la que exclou Plutó. Igual que molts altres objectes més allunyats que Neptú, aquests ciutadans de segona no han netejat les seves òrbites, ja que no han tingut la massa suficient com per a fer-ho. Altres cossos, com ells, es troben relativament a prop. Però la definició no explica, no concreta, què és netejar les òrbites, què és acceptable quan a proximitat d’un altre objecte. És a dir, és una definició absolutament ambigua.

Però, encara més greu que això (tot i que sembli impossible agreujar-ho més), la definició inclou, textualment, el concepte de girar al voltant del Sol! És a dir, deix completament fora de la categoría de planeta a tots aquells “planetes” que giren al voltant d’altres estrelles, justament quan se’n porten ja descoberts centenars, i milers més esperen confirmació.

Doncs bé, no són planetes. És a dir, no se’ls pot aplicar, estrictament, el títol de planeta. Què són llavors? Lo graciós del tema és que aquests cossos són anomenats “exoplanetes” per tota la comunitat científica. I, el normal fora que els “exoplanetes” fossin un subconjunt dels planetes, és a dir, un cas particular de planetes (els que orbiten altres estrelles). Però no, segons els puristes, un “exoplaneta” no pertany a la família dels planetes.

Després de tanta discussió i polèmica, penso que és trist haver acabat amb una definició tan ambigua, i tan (una altra vegada igual que fa molts segles) egocèntrica.

En defensa de Plutó, penso que no hagués costat res de seguir-lo considerant, simplement per raons històriques. Tot i que s’han descobert centenars de “plutons” en el nostre Sistema Solar, ell va ser el primer, el més famós dels seus representants (tot i que no el més gran). No calia, doncs, haver-lo degradat, i es podria haver seguit estudiant als “9 més importants planetes del Sistema Solar”.

Penso, també, que si comences la guerra del purisme, llavors l’has de portar al límit, i no quedar-te amb una definició que representa una visió arcaica de l’univers.

De la mateixa forma que la natura no entén de fronteres, a Plutó, i als milers de “exoplanetes” que s’estan descobrint no els importa el més mínim el nom que els posem. Ens podem entossudir en negar-los el rang de planeta. Però ells segueixen girant al voltant d’una estrella, i molts tenen satèl•lits, igual que Júpiter o la Terra.

Sí, sembla que l’astronomia tampoc no es salva de l’excessiva regulació.

Com deia aquell, la realitat és obstinada. I, a cada nou descobriment, la realitat seguirà recordant-nos que estem en fals.

Ho tornaré a dir: Sí, Plutó és un planeta.

Afortunadament, ja no hi ha inquisició, i no em cremaran en una foguera per tal heretgia. Així que ho repetiré: planeta, planeta i planeta. Au!

dilluns, de juliol 08, 2013

El Cel de Poblet

L’entorn no pot ser millor.

El misticisme d’un vespre d’estiu a l’impressionant Monestir de Poblet. La Conca de Barberà, amb el seu contrast entre  la intensa calor d'un dia d'estiu i la suau frescor de la nit. Les pregàries i els cants dels monjos trencant el sobrecollidor silenci del temple, que, a aquelles hores, és pràcticament buit de turistes. Els darrers rajos de llum del dia que s’acaba entrant pels alts finestrals i il·luminant tènuement la tomba de Jaume I El Conqueridor.
A fora ens espera un sopar, a l’hostatgeria, i un cel clar, sense lluna, per a una activitat d’astronomia molt especial.

És el Cel de Poblet.
 
Unes 60 persones assistien, dissabte passat, a les explicacions de l’Alexandre i de l’Enric, explicacions que havien preparat curosament per a fer gaudir als assistents de les meravelles d’aquell cel. Espectacular visió de 360 graus, com ben poques vegades he vist, des d’un gran espai dins les propietats del monestir.
Mentre l’Alexandre i l’Enric ensenyaven al grup a reconèixer les constel·lacions, oferien visions a través dels telescopis, i sorprenien a la gent amb multitud de curiositats, jo mirava el gran nombre de dits que s’aixecaven en la foscor assenyalant el cel. Els monitors havien aconseguit guanyar l’interès dels assistents, que comentaven entre ells el que acabaven d’aprendre i resseguien les formes i objectes visibles.

L’activitat divulgativa es completaria amb un vi calent, ja de tornada a l’hostatgeria, un merescut descans en una de les seves habitacions, i una visita guiada, al matí següent, per les sales i espais, plens d’història i d’art arquitectònic, del monestir en estat actiu més gran del món.
“El Cel de Poblet” és una activitat que organitza Sternalia, especialistes en esdeveniments de divulgació científica, la mateixa empresa que coordina el “Sopar a l'Observatori Fabra" a Barcelona.

Penso que l’encert d’Sternalia ha estat combinar l’astronomia per a tots els públics amb l’atractiu d’un indret únic com és Poblet, sumant al projecte dos grans divulgadors, i completant amb la coordinació sobre el terreny de la Marta, que es preocupa que tot surti a satisfacció dels assistents.
Felicito, doncs als amics d’Sternalia, i recomano aquesta activitat per a convertir un cap de setmana en quelcom diferent i especial, amb l’astronomia com a fil conductor. 

dimecres, de juliol 03, 2013

L'univers que no deixava travessar parets

No seria gens extraordinari que poguéssim travessar parets. De fet, lo realment extraordinari és que no puguem.


En un article del 2009 us parlava de la buidor del nostre univers. Les enormes distàncies entre les coses fan que, més que matèria (o energia), el cosmos sigui buit. Desesperadament buit.

Però això també és cert en el món microscòpic. És com si la buidor formés part integral de la natura.

Tots sabem, més o menys, què és un àtom. Aquest té un nucli (format per protons i neutrons), al voltant del qual “giren” els electrons. Sabem que aquesta visió és inexacte (la física quàntica ens donaria una imatge més precisa del concepte nucli i electrons), però ja ens val per a entendre el que ara explicaré.

Si tinguéssim un super microscòpic, capaç d’augmentar la imatge de tal forma que veiéssim el nucli d’un àtom de la mida d’un pèsol, els electrons més propers es situarien a ... ni més ni menys que a un quilòmetre de distància del pèsol!

És a dir, el nostre cos, la taula, la pantalla del teu ordinador, tot, absolutament tot, és format per àtoms que, en realitat, estan quasi buits! Igual que l’inacabable espai intergalàctic, l’estructura de la matèria està dominada per enormes espais buits, que separen als components de la mateixa.

Com deia al començament, és realment extraordinari que, quan posem la ma sobre la taula no la travessem! Perquè la probabilitat que els àtoms que formen les cèl•lules de la ma xoquin contra els que constitueixen la fusta de la taula és baixíssima, i la ma hauria de passar sense problemes i mesclar-se amb la taula. Us ho imagineu?

Què és el que fa que, afortunadament, això no passi? O, preguntat diferent, per què els objectes tenen (tenim) consistència tot i estar pràcticament buits?

Tota la física descansa en l’existència de només 4 forces fonamentals. Absolutament tots els fenòmens observables, ja sigui aquí, a la Terra, com a l’espai, poden ser explicats per l’efecte d’alguna d’aquestes 4 forces.

Una d’elles és la conegudíssima gravetat. Aquesta força, tan familiar, resulta que és la més feble de les quatre. És la responsable, entre altres coses, que els planetes i les estrelles es formin, o que la poma de Newton caigui de l’arbre.

Dos de les altres forces operen a nivell atòmic (la força forta i la força feble), i són absolutament fonamentals per a, per exemple, fer que es formin els nuclis dels àtoms, o que les reaccions nuclears en l’interior de les estrelles funcionin. Aquestes forces, com deia, queden amagades en el món submicroscòpic, i, a diferència de la gravetat, no són aparents en la nostra vida quotidiana (tot i que sense elles res no existiria).

La quarta força és realment especial. Perquè, encara més que la gravetat, la veiem cada segon de la nostra vida. Forma part de la nostra existència. En canvi, no li donem cap mena d’importància, ni hi pensem. Potser perquè aquí no hi ha poma que caigui de l’arbre.

Es tracta de la força electromagnètica. La mateixa que fa que un iman funcioni, o la responsable que l’electricitat corri pels endolls de casa. Però és moltíssim més que això.

La pròpia llum és un efecte d’aquesta força. De fet, la llum és el missatger de la força electromagnètica.

I encara més. Quan la nostra ma s’apropa a la taula, comença a funcionar aquesta força, fent que es produeixi una repulsió entre les capes d’electrons dels àtoms del cos amb els electrons dels àtoms de la taula: tots els electrons tenen càrrega elèctrica i, igual que fan els pols del mateix signe d’un iman, es repel•leixen . Quan s’aproximen massa, aquesta força de repulsió (electromagnètica) és tan forta que, simplement, xoquem contra quelcom que ens sembla sòlid i dens (quan, en realitat, és quasi buit, com hem vist abans).

El got es sustenta sobre la taula, sense travessar-la. I el got conté l’aigua, sense que s’escapi al seu través. La nostra ma podrà agafar el got, sense mesclar-se amb ell. I engolirem l’aigua, que circularà, canalitzada, per la nostra boca i esòfag, sense sortir-nos per tot arreu. Tot gràcies a la força electromagnètica.

Vet aquí que el mateix fenomen responsable de l’existència de la llum és el que impedeix que puguem fer de fantasmes, travessant les parets de l’habitació.

I, així, tenim un món pràcticament ple de buidor, però inundat d’escalfor i de llum. Un món buit, però a l’hora ple de vida, la qual cosa fa de la vida un fenomen encara més extraordinari.

Estels i Planetes

TOP