Un univers inflacionari

Feia temps que em rondava pel cap. I no em decidia per manca de temps, i, si us sóc sincer, per mandra.

La cosa és que una de les preguntes (de divisió avançada) que rebo en algunes conferències és sobre el Big Bang i, en especial, sobre una de les modificacions més impactants que han completat aquest model. L'anomenada inflació.

Ara us comentaré això de la mandra i la manca de temps. Però abans deixeu-me que us expliqui què és la inflació i el perquè el model del Big Bang la necessita.

Us convido, per tant, a acompanyar-me en un recorregut cap als primers instants de l'univers, que passa, abans, per a remuntar-nos curiosament fins a començaments del segle XX.

Els científics del segle passat majoritàriament creien que l'univers era estàtic, és a dir, que ni s'expandia ni es contreia. Era el corrent de pensament ortodox, i en aquells moments no hi havia res que fes sospitar el contrari. El mateix Einstein ho creia.

Vet aquí que aquest geni va crear la teoria de la relativitat general, un relat extraordinari de com funciona la gravetat i l'univers a gran escala. Les fórmules que va derivar li deien, li cridaven, que l'univers no ho podia ser d'estàtic. Que era dinàmic. Però ell no se les va creure (a les seves fórmules!), de forma que les va modificar artificialment per a fer que donessin, com a resultat, un cosmos feliçment estàtic.

Varen ser altres els que, emprant les fórmules de l'alemany, varen defensar un univers en expansió. Entre ells, un clergue belga, de nom George Lemaître.

Eren els rebels. Els que lluitaven contra l'ordre establert. Deien que si l'espai ara s'expandia, rebobinant el temps un podria arribar a un moment zero. A un inici.

Tot això passava durant les 2 primeres dècades del segle XX. I cap a finals dels anys 20, l'astrònom americà Edwin Hubble comprovava, experimentalment, que l'univers efectivament s'expandia. Era la confirmació que els rebels tenien raó, i Einstein havia d'admetre el seu error (un error genial, la veritat: haver parit un instrument matemàtic que et deia coses tan inesperades que ni ell s'ho podia creure!)

Hubble va notar com (quasi) totes les galàxies que observava s'allunyaven de nosaltres. I també va observar que, com més allunyada estava una galàxia, més ràpid s'allunyava! Era el model perfecte del globus que s'infla.

Si tu bufes un globus, sobre el qual has dibuixat petits cercles de color, veuràs com tots els cercles s'allunyen de tots. I també notaràs que, si et situes mentalment sobre una de les galàxies, observaràs que les demés s'allunyen de tu quan s'infla el globus. S'allunyen a més velocitat com més lluny estan dibuixats.

Aquell descobriment va significar un triomf per al model del Big Bang. Però no tots estaven encara convençuts.

El gran astrofísic britànic Sir Fred Hoyle no hi estava d'acord. Ell seguia defensant un model estàtic i etern del cosmos. I va ser ell, qui, en un programa de ràdio de la BBC allà pels anys 30 del segle passat, va voler mofar-se del model rebel, i el va anomenar despectivament "Big Bang", la gran explosió.

Ves per on, Hoyle li va fer una enorme operació de marketing al nou model cosmològic, ja que li va inventar un nom que, de seguida, va calar i que ha perdurat fins ara.

El segon gran triomf del Big Bang va arribar l'any 1965. Dos físics americans estaven provant una antena de comunicacions prop de New Jersey, quan varen notar una molesta interferència que rebien del cel. Primer varen pensar que era provocada per la ciutat, però la cosa és que la seguien rebent apuntessin on apuntessin. Aquella interferència era, a més, extraordinàriament homogènia: des de punts allunyats del cel arriba pràcticament la mateixa radiació a la mateixa temperatura.

No es va trigar gaire en relacionar aquesta descoberta totalment casual amb el model del Big Bang. Els cosmòlegs havien predit que, poc després del moment zero de l'univers (uns 380.000 anys després), s'hauria alliberat una radiació, una llum d'altíssima energia que ompliria l'espai i que, degut a l'expansió de l'univers, s'hauria refredat extraordinàriament i ens arribaria avui en forma de vulgars i fredes microones.

Els cosmòlegs varen saltar d'alegria. Allà al davant tenien la confirmació de la predicció. I els 2 físics, en Penzias i en Wilson, també varen saltar d'alegria, ja que els va caure un Nobel del cel.

Per si el model no en tingués prou amb això, poc a poc els astrofísics varen anar quadrant, un a un, els fets que s'observen a l'univers amb el model del Big Bang. Fins i tot, la mateixa composició del cosmos era perfectament predita pel nou model. Extraordinari (a pesar de tot, Fred Hoyle va morir sense mai acceptar-ho).

Les fórmules matemàtiques, provinents de la relativitat general, que explicaven el Big Bang es van convertir en una eina fantàstica. Unes fórmules amb les que un podia jugar a simular universos, que s'expandien per sempre, o que s'acabaven col·lapsant. Fórmules que semblaven explicar a la perfecció el nostre univers.

Però la perfecció cotitza molt cara. I no es va trigar en admetre que hi havia alguna qüestió de detall que el Big Bang no acabava de resoldre. I allò resultava força molest.

Una de les pegues que es va identificar va ser la que rep el nom del problema de l'horitzó.

I diu així.

En cosmologia, diem horitzó (de partícula) a la regió de l'espai que conté tots els objectes que han tingut temps de fer-nos arribar la seva llum des de l'inici de l'univers. En altres paraules, actualment el nostre horitzó equivaldria al que anomenem univers observable. Una immensa regió del cosmos, a la que vulgarment ens referim com a ... univers.

Si us sembla complicat, no abandoneu si us plau l'article. És més senzill del que sembla.

Com sabeu, la llum viatja a una velocitat constant. És un ritme enorme, prop de 300.000 km a cada segon. Però tot i ser gegantina, aquesta velocitat és finita. I per obligació triga molt de temps en poder creuar les grans extensions del cosmos.

Imagina't per un moment que l'univers de debò és molt, però molt més gran que el que nosaltres anomenem univers. Les galàxies que es trobin molt lluny ens seran invisibles, simplement perquè la seva llum encara no ens haurà arribat. Haurà estat viatjant a tota pastilla (a la velocitat de la llum) cap a nosaltres, però en els 13.800 milions d'anys de vida que li calculem a l'univers encara no ens haurà arribat. Direm que aquesta galàxia és fora del nostre horitzó, fora de la nostra possibilitat d'observació.

La importància de l'horitzó de partícula és enorme, i no simplement per una qüestió observacional.

Si dues partícules es volen posar d'acord i presentar la mateixa temperatura, és obligat que quelcom les comuniqui i que transfereixi energia (calor) d'una a l'altra fins a equilibrar-les. I no hi pot haver un "quelcom" més veloç que la llum.

Això vol dir que un pot arribar-se a creure que tot allò que és dins l'horitzó de partícula pugui assolir, aproximadament, la mateixa temperatura. Simplement perquè la llum ha tingut temps de viatjar i posar en contacte els objectes dins l'horitzó (aquesta és, precisament, la definició d'horitzó).

Però una cosa és creure's això, i una altra, ben diferent, és creure's que objectes que es trobin més allunyats entre si que els seus respectius horitzons hagin pogut establir uniformitat tèrmica. Com ho han pogut fer, si ni la llum ha tingut temps de posar-los en contacte i equilibrar temperatures?

I aquí és on apareix el problema de l'horitzó. Resulta que quan un observa la radiació que van detectar en Penzias i en Wilson, anomenada radiació còsmica de microones, veu que és extraordinàriament homogènia. Fins i tot quan apunta els instruments a 2 punts del cel diametralment oposats, a la dreta i a l'esquerra. I la decepció és gran... perquè és fàcil adonar-se que aquests 2 punts mai no han tingut temps de posar-se en contacte!

No abandonis encara. Aguanta una mica més, que la cosa s'anirà concretant (espero).

Tornem un moment a la definició d'horitzó de partícula. Ens podríem imaginar que som al centre i que estem rodejats per una gran esfera que conté tot l'univers que és observable per nosaltres. El radi d'aquesta esfera seria... l'horitzó de partícula. Quadra oi? Dèiem que l'horitzó marcava el límit de l'univers observable.

Doncs bé, si contemplem 2 punts de l'espai que estan sobre el límit d'aquesta esfera, és IMPOSSIBLE que durant la història de l'univers hagin pogut intercanviar informació, llum. Simplement perquè els separen actualment 2 radis de la nostra esfera, és a dir, 2 horitzons.

Molt bé. I què hi ha amb què puguem jugar, observar, i que es trobi en el llindar, en el límit de l'esfera? Doncs la radiació còsmica de microones! Es va alliberar 380.000 anys després del Big Bang, i per tant podem considerar, com a magnífica aproximació, com si s'hagués creat en el mateix moment zero (ja que l'univers té 13,8 mil milions d'anys d'edat, i 380.000 anys, comparats amb això, no són absolutament res!).

Observar la radiació còsmica de microones equival, molt aproximadament, a observar quasi el mateix Big Bang. De fet, és la llum més antiga que podem captar.

Ara és fàcil veure el que deia abans: com és que 2 punts del cel, diametralment oposats, ens envien radiació còsmica de microones tan brutalment homogènia? Què ha fet que tots els punts de l'espai, mirem cap a on mirem, estiguin a la mateixa temperatura si la llum no els ha pogut comunicar?

Una possible resposta al problema de l'horitzó és pensar que l'univers ja va néixer en equilibri tèrmic. És a dir, que no ha calgut cap llum que transporti energia, que comuniqui. Que tot va aparèixer a la mateixa temperatura.

Això, però, és com molt poc elegant, ja que imposa una condició d'inici forçada. Per què hauria d'haver estat així? La natura no té cap obligació de simplificar les coses per als cosmòlegs, oi?

Una altra possible explicació seria que el model del Big Bang falla estrepitosament. Que la relativitat general no funciona com esperàvem, i que les fórmules que emprem per a descriure tot el que acabo d'explicar no són correctes.

Un podria tenir la temptació de pensar això, especialment si al problema de l'horitzó hi suma 2 nous problemes que amoïnaven als científics creadors del model del Big Bang. Un d'ells té a veure amb les observacions que ens mostren un univers extraordinàriament pla (cura amb el que entenem per pla! Ens estem referint a que en el nostre univers sembla funcionar la geometria que hem après de petits, i que anomenem Euclidiana, segons la qual, per exemple, els angles d'un triangle sumen 180 graus).

Per què és pla? És una probabilitat contra ... infinites! Si l'univers és realment pla (encara ens queda una diminuta incertesa al respecte), la natura s'hi ha esforçat de debò! Perquè li hagués estat molt més senzill construir un cosmos corbat. Tan corbat com hagués volgut, poc o molt. Infinites possibilitats contra una sola, contra només un univers pla, que no admet variacions. O ets perfectament pla, o no ho ets i ets corbat.

L'altra problema és el dels monopols. Va, va... que ja acabem aquesta part. Aguanta!

El model del Big Bang i la nostra física prediuen que poc després del moment zero es devien formar monopols, que vindrien a ser objectes meitat d'un imant. Els nostres imants, tots els que coneixem a la natura, tenen 2 pols. Encara és hora que descobrim un imant amb només un pol, això sembla no existir. Però, com deia, la física prediu que han d'existir, i molts, i que es van formar en el Big Bang. On dimonis són?

3 grans problemes, doncs. El de l'horitzó, el de l'univers pla, i el de l'absència de monopols. Tirem ja el Big Bang a la brossa? No tan ràpid.

Si vols descartar el model, i la relativitat general, ho tens fotut. Has de ser capaç de construir un model que proporcioni un relat de l'univers tan increïblement perfecte com ho fa el Big Bang.

Per aquest motiu, alguns astrofísics fa temps varen pensar que existia una altra possibilitat. Una que passava per completar, per modificar, el model del Big Bang, pensant en un procés que hauria tingut lloc poc després del moment zero i que resoldria alhora els 3 problemes comentats. La inflació.

Us he dit, al començament d'aquest article, que m'havia fet mandra. Ja veieu una mica perquè. És, segurament, l'article més llarg i complex que he escrit en el bloc. Un bloc divulgatiu, en què sempre he intentat que les coses fossin senzilles (no sé si sempre ho hauré aconseguit). Però quan un se'n va al naixement del cosmos, de senzill, senzill, res (de nou, per què la natura hauria d'haver creat un relat senzill només per facilitar-me a mi explicar-lo?)

Deixeu que us digui que, des de petit, sempre m'ha pogut la via experimental. Aquesta és la raó per la qual, tot i fascinar-me l'univers, vaig fer Química en primer lloc. Aquesta és una ciència bàsicament experimentalment, amb la que un pot fer i desfer. Pot mesclar, remenar i comprovar. És clar que ràpidament em vaig passar a la Quàntica... on justament un no pot ni mesclar, ni remenar ni a penes comprovar res. No sé, no sé què em va passar, la veritat.

Bé, la cosa és que també amb això de la inflació, i especialment pel que fa al problema de l'horitzó, volia experimentar. Volia emprar jo mateix les fórmules que es deriven de la relativitat general, l'anomenada equació de Friedmann, i comprovar numèricament tot el que us he estat explicant. Comprovar la magnitud de la tragèdia, com de gran és el problema del Big Bang original.

Mandra un altre cop. Havia de treure temps, i ganes. I tornar a consultar llibres de cosmologia, plens de formuletes, d'aquelles que quan les veus tens ganes de passar pàgina... només per descobrir amb horror que la següent està encara més farcida que la que acabes d'abandonar.

Total, que ho he fet. He estat com unes 3 setmanes, i he acabat precisament avui.

I sí. Puc donar fe que el problema de l'horitzó existeix, i que la inflació, que ara us explico, ho resol.

Els meus càlculs, en els que he hagut d'aplicar moltes aproximacions, jugant amb un model d'univers simplificat, de fireta, indiquen que punts separats a l'espai per més d'uns 2 graus no poden tenir radiació còsmica de microones tan homogènia com rebem. Pensa-hi: 2 graus... no són res! (és l'equivalent a 4 llunes, una al costat de l'altre, en el nostre firmament). És, per tant, increïble que puguem estar rebent la radiació de fons idèntica de qualsevol lloc del cel!

Com ho resol, tot això, la inflació?

El model inflacionari explica que molt poc després del moment zero, l'univers va patir una expansió exponencial, brutal, durant una minúscula fracció de temps. Un cop acabada aquesta fase inflacionària, l'univers ja es va seguir expandint normalment, al ritme del model del Big Bang.

Anem a veure com funciona la inflació i com resol els problemes.

T'aviso, però, que les xifres són... inimaginables. Agafa't bé, que venen corbes. Però si has aguantat fins aquí, ara ja no ho pots deixar, eh?

Després d'una bilionèsima de bilionèsima de bilionèsima de segon del moment zero (t'he avisat!) va començar la inflació, i va durar 100 bilionèsimes de bilionèsimes de bilionèsimes de segon (com ho portes?). Durant aquest temps increïblement curt, l'univers es va expandir al menys 10 bilions de bilions de cops! (ho sé, ho sé, a mi també em mareja)

Espera, però, que ara ho veuràs amb xifres que he fet.

Recorda que no sabem com de gran és l'univers, només podem intuir la dimensió del nostre univers observable, la "petita" regió del cosmos que agrupa totes les galàxies que formen el que anomenem "univers".

Doncs aquesta regió, el que ara és el nostre univers observable, va créixer, amb la inflació, des d'una mida subatòmica a quelcom tan gran com un autocar! En només, recorda, 100 bilionèsimes de bilionèsimes de bilionèsimes de segon.

Com t'has quedat? Mola, oi? Tot l'univers observable, milers de milions de galàxies, comprimit en un autocar, i abans en una boleta molt, molt més petita que un àtom.

Felicitats! Ara és quan ja pots agafar aire i relaxar-te, perquè ja hem fet el més difícil. Ara ja ve costa avall. 

Després de la inflació, segueix el Big Bang normal, amb l'avorrida expansió de tota la vida, que ha fet que, durant 13,8 mil milions d'anys, aquest autocar creixi fins a ser el nostre univers observable, una esfera d'uns 40.000 milions d'anys llum de radi!

I què fa la inflació respecte els problemes que tenia el model bàsic del Big Bang?

L'expansió exponencial, tan brutal, de la inflació el que va fer és empènyer cap a fora de l'horitzó de partícula pràcticament tot el que hi havia en aquell moment. Ho represento a la figura següent:

Et recordo que el que hi havia dins de l'horitzó de partícula estava connectat, comunicat per la llum, i, per tant, podria haver assolit l'equilibri tèrmic. Quan s'atura la inflació, han quedat fora de l'horitzó partícules que abans havien estat dins. Quan, al llarg de la història de l'univers, aquest es va anar expandint xino-xano alhora que creixia l'horitzó de partícula (perquè la llum havia tingut més temps per recórrer les distàncies), hi va haver punts que tornaren a entrar dins el nostre horitzó, però que ja havien estat dins abans de la inflació. I és per això que, quan els observem ara, en el mateix llindar de l'esfera de l'univers observable, els veiem en equilibri. Simplement perquè ja ho havien estat abans del període inflacionari.

Així és com la inflació resol el problema de l'horitzó.

També resol el de l'univers pla. És senzill entendre-ho. Imagina't, de nou, un globus. Quan l'infles, i l'infles encara més, si et fixes en una minúscula zona de la goma, de la superfície de globus, veuràs que és pràcticament plana. També ho pots pensar de la Terra! Tu dibuixes un triangle en un paper, sumes els angles, i obtens 180 graus. I dedueixes que la Terra és plana! Error! Ets sobre una esfera enorme, de quasi 6.400 km de radi. Però és tan gran, comparada amb el full de paper on estàs dibuixant, que la curvatura del planeta no es nota, i et sembla que vius en un món pla.

El gegantí creixement que provoca la inflació aplana l'espai proper a nosaltres. Converteix un espai que no calia que en fos, de pla, en un cosmos observable quasi perfectament pla.

I el problema dels monopols? També fàcil. Se'n van crear moltíssims a l'inici de l'univers, però, de nou, l'expansió de la inflació els ha diluït extraordinàriament, de forma que, fent números, un obté que és molt probable que no n'hi hagi cap ni un dins el nostre univers observable! Res estrany, doncs, en què mai n'haguem detectat cap!

Es diu que el model inflacionari se li va ocórrer a un astrofísic britànic, de nom Allan Guth, quan anava en bicicleta. Devia ser el seu moment d'eureka, de la poma de Newton. Però el cert és que han estat molts els científics que han treballat sobre aquesta hipòtesi, que refina el model del Big Bang, i que, més que mai, converteix aquest model en una roca solidíssima, capaç d'explicar-nos el que veiem allà fora. Capaç de relatar-nos, segon a segon, la història del cosmos. La nostra història.

Segueixes aquí? Espero que sí. Jo acabo ara d'escriure tot això d'una tongada. M'ha costat unes 2 hores i una coca-cola (és la meva dosi de cafeïna, ja que no prenc cafè), i he agafat forces per a redactar-ho després de la xerrada que he fet a noies i nois de segon de batxillerat de l'escola Frederic Mistral de Barcelona.

Només desitjo que a tu no t'hagi costat un mal de cap. Ben al contrari, voldria que t'hagués fet venir preguntes al cervell. Detalls que no has vist clars i que necessites pensar 2 o 3 vegades més. Si t'ha passat això, anem bé, perquè tot el que sigui donar-li tombs al Big Bang significa meravellar-se amb l'increïble pla de la natura, i els immensos esforços dels humils humans per apropar-se a l'enteniment del cosmos.

Ai, si Galileu i Newton ho veiessin, això de la inflació!

L’energia que estira l’univers bé mereix un disc

Dins sa teva mà veig

tots els camins.

Em porten a llocs

on no he estat mai.

Com el teu cos nu,

tanta llum, tanta pau.

D'on surt tot aquest temps.

Tant me fa, dius "tant me fa".

Energia fosca.

Tu tens la llum

de totes les coses.

Energia fosca, El Petit de Cal Eril 2019.

L’univers s’expandeix, i no hi ha res que puguem fer. Només contemplar-ho i intentar entendre el per què. Ah, i escriure un disc.

El cosmos era un lloc bastant avorridot a començaments del segle XX, quan tothom creia que era estàtic. Però vet aquí que el genial Einstein va formular la relativitat general, que explica com funciona la gravetat, i el resultat de l’aplicació de la nova i revolucionària teoria a l’univers donava com a resultat que aquest no podia ser estàtic, i que s’havia d’expandir o contraure.

Suposo que el mateix Einstein va quedar tan sorprès que no s’ho va creure. Potser per primer cop, i únic, a la seva vida va dubtar de les seves fórmules, i les va obligar artificialment a produir un univers estàtic. Les va modificar introduint una constant cosmològica que evitava el dinamisme del cosmos.

Varen ser altres físics, com ara George Lemaitre, un clergue blega, que emprant les equacions d’Einstein van veure que allò no podia ser, que l’univers no podia ser estàtic, i que les fórmules deien la veritat, per sorprenent que semblés.

Poc a poc, la imatge d’un univers en moviment es va anar estenent entre la comunitat científica. I la confirmació va arribar l’any 1929. Aquell any, Edwin Hubble publica un famosíssim article en el que demostra l’expansió de l’univers en base ja no a prediccions, sinó a resultats experimentals.

L’astrònom americà observà galàxies, i en mesurà 2 propietats. Per una banda, la velocitat a la que es mouen, apropant-se o allunyant-se de nosaltres. Això va ser possible gràcies als químics que, molt abans, havien descobert que cada element químic deixava una empremta única en la llum que emetia quan s’escalfava en el laboratori. Aquesta empremta, en forma de bandes fosques dins l’espectre de la llum (la llum descomposta per un prisma) era deguda a la radiació que era robada per l’element químic en qüestió quan la utilitzava per excitar els seus electrons.

De forma similar a com el so d’una moto canvia el to quan s’apropa i després s’allunya de nosaltres, passant de l’agut al greu, la llum també està sotmesa a un efecte semblant. Quan la galàxia en qüestió s’apropa, la seva llum apareix desplaçada cap al color blau, que equivaldria al to agut del so. I quan s’allunya, veiem la llum desplaçada al vermell. Doncs bé, observant com les bandes fosques, les empremtes, dels principals elements químics de les estrelles quedaven mogudes cap al blau o cap al vermell, es podia estimar la velocitat a la que aquella galàxia es movia.

L’altra propietat que en Hubble va mesurar va ser la distància. Emprant el mètode ideat per Henrietta Swan-Leavitt, va emprar una classe d’estrelles variables, anomenades Cefeides, per a calibrar la distància de les galàxies que observava.

El resultat va ser un gràfic que dibuixava una simple línia en pendent. Una innocent línia inclinada que, ni més ni menys, cridava deient-nos que l’univers s’expandia.

Sempre he emprat l’exemple del globus per a explicar-ho, entenent, però, que és una simplificació (que ningú no es pensi que el cosmos té forma de globus, eh?)

Suposem que dibuixem, sobre la goma del globus, punts de color, que representaran les galàxies. Si inflem el globus, observarem que tots els punts de color se separen uns dels altres. De fet, ens podríem situar sobre un dels punts, i veuríem que nosaltres estem immòbils mentre que són els demés punts que s’allunyen de nosaltres. Potser, per un instant, ens podrà passar pel cap que som al centre de l’univers, però ràpidament, i pensant en el globus, abandonarem aquesta pretensiosa idea: qualsevol dels punts podria reclamar ser el centre, qualsevol d’ells observarà el mateix.

Ara fixem-nos com, en el globus, com més allunyat és un punt del nostre, més ràpidament s’allunya. És un efecte de l’estirament de la goma del globus.

Doncs això és l’expansió de l’univers. Tot s’allunya de tot (és una aproximació, ja que a “curta” escala la gravetat guanya la partida a l’expansió i, per exemple, la gran galàxia d’Andromeda s’apropa en via de col·lisió amb la nostra Via Làctia). I com més lluny és una galàxia, la seva llum apareix desplaçada més cap al vermell. Aquesta és la línia de Hubble, una relació increïblement simple entre la distància a la que es troba una galàxia i la velocitat a la que sembla allunyar-se de nosaltres. A doble distància, doble velocitat.

Observeu com he dit “a la que sembla allunyar-se”.Hubble, al començament, va cometre l’error de pensar que allò que mesurava eren velocitats. Però, en realitat, els punts de color del globus no es mouen. Se separen perquè es crea goma entre ells, però no pas perquè tinguin cap moviment propi. Per tant, el que mesurem són velocitats aparents de les galàxies.

La confirmació de l’expansió de l’univers va donar vida a la teoria del Big Bang. Si l’univers s’expandia, era lògic pensar que rebobinant en el temps arribaríem a un moment de màxima concentració de matèria i energia. Un moment zero.

Amb els anys, tot aquest puzle ha anat encaixant d’una forma prodigiosa. Hem acumulat més evidències de l’expansió, i del mateix Big Bang. Fins i tot hem arribat a captar la llum de poc després del naixement de l’univers i a poder calcular la seva edat.

Ens queden detalls, sempre en quedaran afortunadament. Però hi ha un enigma que no podem catalogar precisament de detall. Qui està inflant el globus?

Energia fosca és el nom que els científics han posat a aquesta bufera. 

És una energia desconeguda, que encara no podem explicar. Tenim diverses hipòtesis sobre la seva naturalesa, però hores d’ara cap d’elles és gens satisfactòria. Som realment molt lluny de saber què és.

Des de finals del segle passat, és a dir ahir, sabem que l’espai no només s’expandeix, sinó que ho fa acceleradament. Al cap i a la fi, la recta de Hubble no ho és tan recta com ens pensàvem!

Això vol dir que la bufera ha vençut la resistència de la goma del globus, i sembla que ja res no la podrà aturar. L’univers, aparentment, se seguirà expandint eternament.

La qüestió de l’energia fosca és, doncs, una de les fronteres actuals de la ciència. Però no només de la ciència. Ara també de l’art.

Estava jo tranquil·lament escoltant als meus companys de El Suplement de Catalunya Ràdio un dissabte, quan l’entrevista que li estava fent en Roger Escapa i la Núria Graham al Petit de Cal Eril va fer que saltés del sofà.

En Roger li preguntava al cantant sobre el motiu del títol del seu nou disc, Energia Fosca. Innocentment, sense sospitar-ho, li deia a l’artista: “saps que els diumenges tenim una secció de divulgació científica amb en Joan Anton on hem explicat algun cop això de l’energia fosca?”

En Joan Pons, El Petit de Cal Eril, interromp al Roger amb un “espera! Éreu vosaltres?”. I explica que va escoltar un dels nostres programes de La Terra és Plana mentre anava en cotxe. Un programa en el que parlàvem de l’energia fosca i l’expansió de l’univers. En Joan va anotar-se ràpidament al seu mòbil algunes idees i conceptes, i això el va inspirar en la composició del nou disc.

Jo no podia donar crèdit, i de seguida em vaig intercanviar missatges de whats amb els companys de Catalunya Ràdio. Quina il·lusió! Art i ciència! Què més podia demanar?

En l’entrevista, el Petit de Cal Eril deia que ens hauríem de conèixer, cosa que activaré ràpidament i amb molt de gust. En un moment donat va parlar fins i tot de pop quàntic. Ummm... crec que això m’enganxarà.

Aquí pots escoltar l’entrevista de El Suplement al Petit de Cal Eril.

Com són les coses de l’energia fosca, que el dia següent d’escoltar al Joan Pons jo dedicava casualment el programa de La Terra és Plana a l’expansió de l’univers! Una coincidència? O seran coses de l’energia fosca?

Aquí pots escoltar el programa sobre l’expansió de l’univers.

La Terra és plana... cada setmana a Catalunya Ràdio!

No, no us preocupeu. No m’he convertit a “terraplanista” (sabíeu que hi ha grups de gent que creuen que la Terra és realment plana?).

“La Terra és plana” és el nom que rep la secció del programa El Matí de Catalunya Ràdio en el que hem parlat d’astronomia divulgativa, i que s’ha emès cada dimarts d’estiu cap a dos quarts de dotze del matí.

El nom de la secció, però sobre tot la idea de crear-la i de proposar-me participar, va ser d’en Roger Escapa, presentador del programa de l’estiu, a qui estic molt agraït per la seva confiança.

Si feu clic a la imatge podeu recuperar els 6 capítols emesos:

La cosa és que ens ho passem tan bé, en Roger i jo, fent aquesta secció que em va proposar seguir-la, durant tot l’any, al Suplement dels caps de setmana. Sí, perquè en Roger Escapa serà el presentador de la nova temporada del Suplement, que comença ara al setembre.

Doblement agraït, per tant, al Roger. Què més desitja un divulgador que arribar al públic? I sens dubte poder-ho fer des dels micròfons de la ràdio pública és un honor alhora que una enorme oportunitat.

Així que estrenarem “La Terra és plana” al Suplement de Catalunya Ràdio el dia 9 de setembre. La secció s’emetrà cada diumenge, a dos quarts de 8 del matí. El contingut que prepararé cobrirà multitud de temes. Escoltarem vibrar el Big Bang, el naixement del nostre univers. Viatjarem a Venus o a Mart. Caurem dins de forats negres (i en sortirem!), i visitarem, amb molta precaució, alhora que admiració, estrelles de neutrons. Veurem girar el planeta i com es produeixen les estacions de l’any. Cercarem, també, vida fora de la Terra. Ens actualitzarem sobre les missions d’exploració espacial que es troben actives. I parlarem del que es pot veure cada setmana al cel.

Una secció per aprendre i fascinar-se amb les meravelles del cosmos.

Res de tot això hauria estat possible sense el recorregut previ que m’han permès fer els professionals de Catalunya Ràdio, convidant-me freqüentment als seus programes. En aquest sentit, vull agrair, de forma molt especial, la confiança que han dipositat amb mi l’equip del Matí de Catalunya Ràdio, capitanejat per la Mònica Terribas, en Gerard López, i en Roger Escapa, i el de La Nit dels Ignorants, presentat per en Xavier Solà, i espero poder seguir treballant i aprenent amb ells molt de temps.

  

Sant Jordi 2018: signatura de llibres

Benvolguts seguidors d'estels i planetes,

comparteixo amb vosaltres les ubicacions i horaris en què signaré exemplars de "100 qüestions sobre l'univers" i on em podreu trobar (a Barcelona), el proper dilluns dia 23 d'abril, Diada de Sant Jordi.

Us agraeixo molt el seguiment que feu dels continguts d'aquest blog.

Bona Diada a tothom!

Joan Anton

El meu tercer llibre ja és una realitat: 100 qüestions sobre l'univers

Era finals d'abril de l'any passat quan em contactava Cossetània Edicions per a proposar-me el projecte d'aquest llibre.

La veritat és que em va costar molt poc entusiasmar-me amb la proposta. La col·lecció de Cossetània "De Cent en Cent" és molt atractiva. Llibres com ara "100 preguntes de química quotidiana", "100 gens que ens fan humans", o "100 preguntes de física", per anomenar-ne alguns, tenen en comú el format de presentar 100 capítols curts, d'una o 2 pàgines cada un, que, a més, poden ser consultats sense seguir obligadament un ordre. Llibres adreçats a tots els públics.

La temàtica seria l'univers, i de seguida el meu cap va començar a imaginar-se el contingut. Parlaria del Big Bang, de tota la seqüència de desenvolupament de l'univers. De la creació de l'espai i del temps. De l'expansió. De quina forma i dimensió té el nostre cosmos.

També dels objectes que hi habiten. La vida de les estrelles. Les galàxies. Els planetes. Incloent, per suposat, els objectes més espectaculars coneguts: estrelles de neutrons, i forats negres.

Ah! I no hi faltaria parlar de la vida. De la seva aparició, de les seves circumstàncies. De si en pot haver a altres llocs, i on i com l'estem buscant.

Com és habitual, hauria de trobar un equilibri entre la precisió científica, a la que estic obligat, i la divulgació, evitant plantejaments excessivament complexos i fent quelcom atractiu pel públic amb independència del seu grau de formació.

―Som-hi doncs! ―vaig dir-li al Jordi Ferré, director de Cossetània després de 2 minuts d'escoltar-lo―. Quan l'haig de tenir a punt?

Em va explicar que depenia de l'objectiu. Si aquest era Sant Jordi de 2018, la redacció del llibre havia d'estar finalitzada a... finals de setembre! Això em donava només 4 mesos (l'agost seria fora, en un viatge ja compromès).

M'hi vaig posar immediatament. Robant temps d'aquí i d'allà, no oblidem que tinc les meves obligacions professionals que ocupen la major part del dia, i també una família. Però quan una cosa t'il·lusiona, fas mans i mànigues per tirar-la endavant. Els vespres després de sopar es van convertir, durant aquells mesos, en fàbriques de filar idees i cosir textos. Novament, amb tot el suport i comprensió de la família.

De seguida em vaig adonar que una de les dificultats del llibre era ser capaç de condensar, de crear qüestions que poguessin ser desenvolupades en molt poques pàgines cada una. El fre en alguns moments vaig haver de pitjar, ho confesso, per a replantejar aquella part de text. La línia de pensament escollida no era bona si obligava a allargar excessivament el capítol.

I així, en els tranquils i silenciosos vespres de casa, entre lletres varen trobar el seu lloc tot un seguit de curiosos i fascinants protagonistes i esdeveniments. Una setmana de 7 dies que condensa tota la història de l'univers. Les teles elàstiques que algú desconegut estira, i el misteriós  globus que s'infla. El genial, però humà després de tot, Einstein. Els rellotges de Dalí, flonjos, i que mesuren el temps com volen, i els 2 bessons, que envelleixen a ritme diferent. El gran ballet rus Bolshoi. La desesperant buidor de la natura. Unes culleradetes de cafè que pesen tones. La bèstia temible, que amenaça en devorar tot el que s'hi apropi. Els satèl·lits espies de la guerra freda i el seu inesperat descobriment. Una fórmula per a calcular civilitzacions.

I nosaltres. Sí, tots nosaltres. També hi sortim. Perquè, m'ho haureu sentit dir més d'un cop a les conferències, l'univers és la nostra història. És on trobem els nostres orígens. Tot allò que ens fa extraordinaris, el préstec de la natura. Dins nostre batega el record del moment zero, parts de nosaltres que es van forjar fa 13.800 milions d'anys. I dins nostre segueixen vivint astres que van existir i que varen morir per a que avui poguéssim ser aquí.

Vaig prémer la tecla de guardar, per darrera vegada, a començaments de setembre. Una setmana per a un parell d'enèsimes lectures, i el projecte a llibre va volar a través de la xarxa fins a Valls, on Cossetània hi té la seu.

Ara, "100 qüestions sobre l'univers" ja és una realitat.

Del Big Bang a la cerca de la vida.