dijous, de desembre 23, 2010

Eclipsi parcial de Sol el proper 4 de gener!

El 4 de gener, dimarts, es produirà un eclipsi de Sol, visible des d'Europa, i parts d'Àfrica i Àsia.


En aquest cas, l’eclipsi serà només parcial, és a dir, el Sol no s’arribarà a ocultar per complert, sinó que quedarà tapat parcialment per la Lluna. A més, aquest fenomen vist des de Catalunya tindrà lloc molt d’hora al matí, amb el Sol encara bastant baix sobre l’horitzó est.

Tot i això, no deix de ser un eclipsi de Sol... i no n’hi ha sovint, eh?

Per qui no recordi què és i com funciona un eclipsi de Sol, llegiu “Com funciona un eclipsi de Sol” en aquest blog.

En Jaume Roca, membre de l’associació astronòmica Aster de Barcelona, ens ha fet arribar, molt amablement, una invitació per a que, tothom qui vulguem, puguem anar a la trobada que aquesta associació farà al Castell de Montjuic, per a seguir l’eclipsi amb tota mena de telescopis.


És una oportunitat boníssima de seguir aquest eclipsi amb gent que en sap, i que a més disposaran de l’equipament necessari per a poder gaudir d’aquest fenomen espectacular.

L’eclipsi començarà a les 8:20 del matí, i cap a les 9 s’arribarà al moment de màxim eclipsi, en el que el Sol estarà tapat sobre un 60%. A un quart d’onze l’eclipsi acabarà.

Si us plau, que a ningú se li acudeixi observar l’eclipsi a ull nu! Típicament, cada cop que hi ha eclipsis de Sol es produeixen casos de lesions a la vista, algunes de les quals poden ser irreversibles. Més en aquest cas, en el que el Sol no es taparà totalment.

Ni apunteu cap instrument al Sol! Deixeu el vostre telescopi on és, ni penseu en utilitzar-lo si no voleu “fondre” literalment la vostra vista.

Per tant, encara amb més raó és interessant apuntar-se a la trobada d’Aster. Els seus instruments estaran ben preparats, amb filtres especials que permetran gaudir de l’eclipsi sense cap risc.

Aquest eclipsi parcial serà vist en gran part d’Europa, i el lloc on es veurà més ocultat el sol (fins un 85% aproximadament) serà al sud de Suècia. Ho podeu veure en el mapa que he generat amb els meus estimats programes de simulació astronòmica (la zona delimitada en blau és on es podrà veure l'eclipsi, i el puntet vermell ens marca la zona de màxim eclipsi, en aquest cas sobre els països nòrdics).

Aquí podeu veure com es veurà l’eclipsi des de Barcelona, simulació que també he fet amb els programes de càlcul que fa anys vaig generar. Les hores que apareixen en el gràfic són de “temps universal”, cal sumar-hi una hora per obtenir el temps oficial. Com podeu veure, la Lluna entrarà per la dreta del Sol, i s’anirà desplaçant cap a l’esquerra, tapant parcialment l’astre rei:


Recordeu doncs: el 4 de gener, a primera hora del matí, amb els amics de l’associació Aster, al castell de Montjuic!

BON NADAL A TOTHOM!!!!!

diumenge, de desembre 12, 2010

Què té Mart que ens fascina tant?

El planeta roig. El déu de la guerra. Els canals. Els marcians!

Potser cap altre planeta ha atret tant l’atenció de l’home com Mart. Què té aquest món vermell d’especial?

Astronòmicament parlant, Mart és una peça interessantíssima del Sistema Solar. Quart planeta, en ordre després de la Terra, es mou a una distància del Sol que el situa just passada la què es considera “zona habitable”: si Mart tingués atmosfera més densa, les temperatures, tot i que bastant més fredes que aquí, podrien permetre condicions molt similars a les què van fer possible l’aparició de la vida a la Terra.

Seguim amb els fets científics.

Sabem ara, sens dubte, que a Mart hi ha aigua. I no tan sols això, sinó que en algun moment en el passat n’hi va haver molta. Tanta que la superfície del planeta era creuada per rius, que han deixat el seu senyal, erosionant canons. Aigua en estat líquid! Això vol dir atmosfera?

Sembla que, per tant, fa alguns milions d’anys Mart devia tenir atmosfera densa, i temperatures que permetien circular aigua líquida. On ha anat aquesta atmosfera, de la què avui queda només una tènue massa? (la pressió de la seva atmosfera equival a menys d’un 1% de la de la nostra).

I on ha anat l’aigua? Si, n’hem descobert en forma de gel, sota la sorra de la superfície, i també als casquets polars. Però, .... segueix existint aigua líquida sota la superfície, en algun lloc?

Més atractius científics: la seva proximitat el fa candidat ideal per a ser explorat i millorar la tecnologia que ens farà falta per a explorar altres mons (hi tenim vàries sondes explorant-lo!). Encara més, Mart serà el proper destí de l’home. Un viatge tripulat que ja triga, i que sembla que se seguirà enrederint encara una mica.

Sabíeu que Mart serà l’únic planeta del Sistema Solar, fora de la Terra, on, algun dia, un astronauta es pugui treure uns instants el casc (ulls tancats!) i notar la brisa de l’aire contra la cara? (llegiu "La carícia del vent de Mart")

I la recerca de vida? Si, allà és on estem provant els primers laboratoris ambulants (les sondes) dissenyats per a detectar senyals de metabolisme, senyals de vida. N’hi ha? De moment no s’ha descobert res, però tampoc res fa descartar encara aquesta hipòtesi. Un planeta que fa la meitat de la Terra, i del qual només hem explorat per terra uns pocs quilòmetres, i en el què només hem excavat uns centímetres sota la superfície, poc amagar moltíssimes sorpreses.

Però si alguna cosa va disparar l’atracció de Mart no van ser pas els arguments científics.

En els oculars dels telescopis de finals del segle XIX i començaments del XX, el planeta roig mostrava formes rectilínies que de seguida es van interpretar com a CANALS artificials. Canals que servirien per a transportar l’aigua al llarg de grans distàncies, construïts per una civilització molt avançada.

Molts varen ser els científics, escriptors, etc., que van desenvolupar la teoria dels canals, que ràpidament es va estendre.

Aquesta teoria parlava d’una civilització en perill, amenaçada per canvis en l’atmosfera de Mart que haurien provocat la sequera global, i que obligava als seus habitants a construir aquells canals immensos. I, és clar, una civilització avançada, propera, i en perill eren ingredients perfectes per pensar que el nostre bonic planeta blau podria ser el seu objectiu.

El nostre món va començar a parlar dels “marcianos”. I van aparèixer llibres i històries. I un famós programa de ràdio als EEUU que va provocar el pànic al narrar en directe con estàvem sent envaïts pels sers vinguts de Mart (Orson Wells basant-se en el llibre “La guerra dels móns”).

Tot coincidia. Uns científics americans van detectar el que serien les ràdio transmissions dels marcians, que tractaven de posar-se en contacte amb nosaltres. I així ho varen recollir els diaris de l’època, com el New York Times.

Tot aquest glamour es va esvair amb la millora dels telescopis. Aquells canals rectilinis es van transformar en zones més o menys fosques, que separaven grans planures de cadenes muntanyoses.

I, per acabar-ho d’esgarrar, les sondes Mariner, als 1960, van enviar les primeres fotografies de la superfície, amb les què es desmuntava per sempre el mite que durant tants anys havia fet que l’home es mirés amb por aquell puntet taronja del cel.

Ciència i mite. Un planeta fascinant, que segur ens guarda sorpreses magnífiques. Moltes qüestions, ara sense resposta, que podrien ser resoltes en els propers anys.

M’acomiado amb una de les darreres fotografies d’una de les sondes que recorren Mart. De les dues que segueixen operatives, els científics es resisteixen a donar-ne per perduda una. Fa mesos que no respon, i s’intenta reanimar-la. Hauran estat 6 anys per a un enginy que va ser dissenyat per a sobreviure mesos.

diumenge, de novembre 28, 2010

El cel aquest mes de... desembre

Desembre ens porta una magnífica pluja d’estels i constel•lacions espectaculars. Les voleu veure?

La pluja d’estels coneguda com les “Gemínides” és una de les més espectaculars i fidels de tot el calendari. Des de fa bastants anys no sol fallar mai.

Com bé sabeu, les pluges d’estels es donen quan la Terra, en la seva trajectòria al voltant del Sol, travessa una antiga òrbita d’un cometa (llegiu més a "Què són les pluges d'estels?").

En el nostre cas, les Gemínides es deuen al cometa 3200 Phaethon, o el que queda d’ell (amb el pas continuat a prop del Sol, aquest cometa s’ha anat desintegrant).

Des d’inicis del mes de Desembre ja podem veure alguns d’aquests meteors, però, apunteu, la millor nit per a veure’n és la matinada del dia 13 (la nit del 12 al 13), un cop la Lluna, que es trobarà creixent, s’amagui per l’horitzó oest.

En condicions bones (és a dir, cels foscos), es prediuen uns 140 meteors per hora! A poc que ens apartem de la ciutat, pot ser una pluja interessant (per aquells que viviu a Barcelona, n’hi pot haver prou de pujar a Collserola, en algun indret fosc, preferentment al vessant oest per a amagar la llum de la ciutat, per exemple al llarg de la carretera de la Rabassada).

Tot i el fred, pot ser una bona activitat astronòmica-social, amb amics, unes mantes per estirar-se a terra (i altres per tapar-se), i alguna beguda calenteta.

En la nostra sèrie per aprendre a reconèixer constel•lacions a simple vista dedicarem el mes de desembre al gegant Orió, ja comentat en aquest blog anteriorment.

Sabeu distingir ja aquesta gran figura?

La brillant estrella ataronjada en el seu ombro esquerra és una gegant vermella, anomenada Betelgeuse.

Fixeu-vos amb el cinturó, on porta penjada l’espasa. Amb un cel una mica fosc... veieu la taca blanca en l’espasa? És una nebulosa, la gran nebulosa d’Orió, visible a simple vista.
Veureu, també, una brillant estrella ataronjada en l'ombro esquerra del gegant: és una gegant roja, anomenada Betelgeuse.

Busqueu Orió sortint, inclinat, per l’Est a la primera part de la nit, i ben amunt al Sud a partir de la mitjanit. No té pèrdua.

Aquest mes, doncs, un gegant al cel, i espurnes que cauen per tot arreu, potser fragor de la batalla al cel, qui sap...

dimarts, de novembre 23, 2010

Tractors espacials per a salvar a la Terra

Fa pocs dies em vaig sorprendre al llegir un article, en una revista americana, sobre els mecanismes que la humanitat tindria per a evitar l’impacte d’un gran cometa o asteroide.

Aquesta temàtica ha estat comentada vàries vegades en el blog (llegiu per exemple "Un asteroide que passarà perillosament a prop", o "2012: La fi del món"), però no per això vull deixar de compartir amb vosaltres el que em va sorprendre de l’article en qüestió.

Primer de tot, anem al que no sorprèn.

És bastant clar que, tot i la tecnologia “avançada” que tenim, no podríem fer gaire cosa per a evitar un desenllaç catastròfic si descobríssim un objecte “gran” en cursa de col•lisió contra el nostre planeta. Això també ho hem comentat en el blog. El tema és què entenem per “gran”.
No trobarem consens sobre això, però, més o menys, podríem estar parlant d’objectes a partir d’uns poquets quilòmetres de diàmetre. Aquests obusos posarien en perill la continuïtat de la vida a la Terra. No els podríem parar.
I com quants d’aquests objectes mortífers hi ha per allà fora? Un munt! Afortunadament, l’espai és molt gran, i les probabilitats decreixen en funció de la dimensió de l’objecte (però un dia tocarà, és qüestió d’estadística).

L’altra cosa que NO sorprèn és constatar que les pel•lícules de Hollywood ens han pintat una “realitat” del tot fictícia. En cap cas, ni amb objectes més petits, la solució seria enviar-li un “petardo” nuclear, amb l’esperança de desviar-lo o esmicolar-lo. La primera de les coses, desviar-lo, seria incontrolable, ja que és un mètode massa bèstia i brut, que no permet el control fi. La segona, esmicolar-lo, provocaria una pluja de bales de tot tipus i mides.

Així que ens quedarem sense veure al Bruce Willis de torn aterrar sobre un asteroide per a enterrar-hi una bomba nuclear!

Anem a les coses que em varen sorprendre: alguns dels mecanismes que s’han estudiat (o pensat) per a evitar catàstrofes amb objectes “mitjans” (aquells amb un quilòmetre o menys de diàmetre).

Per començar, dir que els mètodes es basen en la detecció precoç, a partir dels càlculs precisos que permeten predir un impacte amb anys d’antelació. Els científics refinen els càlculs quan un objecte d’aquests passa prop de la Terra, de forma que poden predir com serà el proper pas.

I també que es basen en modificar molt lleugerament la trajectòria. Potser uns quants centenars de metres, ja que això pot ser més que suficient si l’acció es du a terme amb suficient antel•lació.

Mètode del tractor espacial: aquest sembla un els més nets i eficients, perquè és del tot controlable. Es tracta “d’aparcar” en òrbita una nau al costat de l’asteroide i, constantment al llarg de mesos, arrossegar-lo fent ús de l’atracció gravitatòria entre la nau i la roca. Si, sense fils!

Sabem que dos objectes s’atrauen mútuament per gravetat. Tot i que la massa de la nau seria molt petita comparada amb la de l’asteroide, l’efecte constant, poc a poc, de la nau avançant cap a una direcció prèviament calculada faria que la gran roca el seguís, mil•límetre a mil•límetre.

Guapo, oi? Ho vaig trobar molt elegant, sense l’espectacularitat necessària per a fer una pel•lícula de cinema, però super-eficient.

Mètode dels canons de roques: Igual que un globus, quan es desinfla, es mou cap al davant per l’efecte de l’acció-reacció, es tractaria, en aquest mètode, d’instal•lar sobre la superfície de l’asteroide uns canons que llençarien a l’espai, a gran velocitat, material recollit de la superfície. Seria com dotar a la gran roca de propulsors: per acció-reacció, l’asteroide es mouria, també molt lentament, acumulant mil•límetres al llarg dels mesos (o anys) de funcionament d’aquests canons.

Us els imagineu en funcionament?

Mètode de la vaporització per llum: amb uns grans miralls, en òrbita al voltant de l’asteroide, es concentraria la llum del Sol en una zona concreta. Aquesta escalfor faria que part del material de la superfície es vaporitzés i escapés a l’espai. L’efecte seria absolutament similar a l’anterior mètode: acció-reacció, i la roca s’aniria movent, inapreciablement, en sentit contrari a la direcció en la què el material és expulsat.

N’hi havia uns quants més de mètodes, però em varen semblar més ciència-ficció que una altra cosa.

En resum, penso que ja cal que comencem a provar algun d’aquests mecanismes. És veritat que no podem pretendre tenir absolutament provat un d’ells, perquè no sabem el què la natura ens enviarà (no seria el mateix un asteroide amb nucli format per metalls, que un format per sorra i gel; o un cometa; o ....). És a dir, no hi ha solució única. Però si que es tractaria de disposar de més d’un mètode, més o menys provats, a disposició per si els necessitem.

Per a alguns de nosaltres, “freakies” de la matèria, es pot crear un nou ofici, de conductor de tractors espacials! Em pregunto quina mena de carnet de conduir es requerirà...

diumenge, de novembre 14, 2010

Buscant vida intel·ligent


Us imagineu quina notícia, si demà es confirmés que estem rebent senyals provinents de l’espai que han estat emeses per alguna forma de vida intel•ligent? Sens dubte, seria la notícia del segle. No, del segle no, de la història!

Quants interrogants ens generaria: qui, com, fa quan, on. Quines pors: què significa, hem de témer, hem de contestar.

El projecte SETI (sigles en anglès que signifiquen recerca de intel•ligència extra terrestre) funciona des de fa molts anys. Radiotelescopis, gegants i petits, escolten cada dia el què ens arriba de l’univers. I potents ordinadors processen aquesta informació per a intentar detectar, en mig del soroll, senyals periòdiques, pautes repetides, en definitiva algun indici d’emissió intel•ligent.

Què busquem? Busquem vida? O vida intel•ligent?

La recerca de vida s’està fent a través d’experiments directes o observacions indirectes, bàsicament en els planetes i satèl•lits del nostre sistema solar. És una de les principals missions, per exemple, dels robots que tenim sobre la superfície de Mart.
El que busquem en aquests casos són indicis de vida, que ja suposem que serà microscòpica i segurament molt elemental.

Pel que sabem avui, probablement hi haurà pocs llocs al sistema solar on buscar vida elemental. Un d’ells pot ser sota la superfície de Mart. L’altre en les profunditats dels oceans de metà d’Europa, satèl•lit de Júpiter. O potser en el prometedor Titan, satèl•lit de Saturn en el què podrien existir reserves d’aigua líquida.

Si no trobem vida en el nostre sistema solar, ens costarà molt trobar-ne en altres llocs. Penseu que per arribar a l’estrella més propera hem de viatjar una mica més de quatre anys... a la velocitat de la llum!!!

Com es diferencia això de la recerca de vida intel•ligent? Doncs és una altra història, no té res a veure.

Òbviament, ja no pretenem trobar-la (si encara no hem trobat cap forma senzilla de vida fora de la Terra). El que es busca és establir contacte.

Suposem que les civilitzacions que puguin existir allà fora han estat emetent senyals durant el temps suficient com per a que, algun dia, aquests senyals ens arribin. Penseu que els senyals emesos poden estar provocats inconscientment. En el cas de la Terra, des que es va inventar la ràdio, i després el televisor, fa molts anys que estem “emetent” a l’espai “soroll”: ones de ràdio i televisió que s’escapen a l’espai.

Aquests senyals viatgen a la velocitat de la llum (perquè són “un tipus de llum”). De forma que els senyals que s’han escapat de la Terra poden haver viatjat ja a distàncies de unes quantes desenes d’anys llum. Més que suficient com per arribar a milers d’estrelles properes, cada una de les quals pot tenir els seus planetes.

Veieu? Al final, una galàxia on hi hagi civilitzacions, que estan massa lluny unes de les altres per a establir mai contacte directe, es pot “omplir” amb emissions, al llarg de milers i de milions d’anys. I això és el què estem intentant capturar.

Què fascinant. Perquè mireu una altra conseqüència. Com serà la Terra, i què haurà estat de la nostra civilització, quan una de les emissions que hem enviat a l’espai arribi a ser detectada per una civilització a milers d’anys llum? Efectivament, hauran passat milers d’anys des que vàrem emetre el senyal! Potser ja no existim quan el receptor doni la notícia que acaben de descobrir senyals de vida intel•ligent!

Amb la millora de la tecnologia de detecció i dels ordinadors, les possibilitats de rebre senyals estan augmentant cada any. I cada any també el senyal emès, voluntària o involuntàriament per una llunyana civilització fa milers o milions d’anys, està més a prop de la Terra, ... potser ja a punt d’arribar.

Bé, tot això, és clar, suposant que hi hagi vida intel•ligent a l’univers, a part de nosaltres.

Respecte aquesta qüestió, deixeu-me dir el que penso.

En primer lloc, no podem, per principi, pretendre que som especials, i que l’univers “s’ha fet” per a nosaltres. En segon lloc, és una qüestió de números: milers de milions de galàxies, cada una amb milers de milions d’estrelles. En tercer lloc, encara no entenem com va aparèixer la vida a la Terra. No podem, per tant, descartar d’entrada que hi pugui haver fenòmens en altres llocs de l’univers que acabin produint resultats similars.

I, en quart lloc, em resisteixo a pensar que visc en un univers trist i buit!

La notícia ens pot venir qualsevol dia. Demà, l’any proper, d’aquí a 20 anys, o en 200. Però vindrà.

divendres, de novembre 05, 2010

Una finestra que només permetia veure gent alta... i la recerca de vida fora de la Terra

La ciència experimental, és a dir, aquella que en base a experiments i observacions tracta de comprovar teories o descobrir indicis de noves lleis, presenta un problema que, no per conegut deix de ser de vegades quasi inevitable i perillós.

Les pròpies limitacions de les observacions o experiments, limitacions que poden venir donades per molts motius, com ara les derivades dels instruments emprats, poden portar fàcilment a conclusions errònies si no es tenen en compte aquestes limitacions.

En astronomia, degut segurament al pes tan important de la part observacional, aquest efecte és omnipresent, com ara veurem en alguns exemples. Atenció: això no invalida les observacions que els científics fan. Si aquests són conscients de les limitacions, poden interpretar correctament els resultats a la llum d’aquestes limitacions. El realment nefast seria no adonar-se’n del fet, i extraure conclusions que, d’aquesta forma, podrien ser totalment errònies.

Posem un exemple: imaginem (sempre imaginem en aquest blog, oi?) que som estirats en un llit, i mirem el carrer a través d’una finestra. Veiem passar els caps de la gent passejant i movent-se pel carrer. Però, degut a l’alçada de la finestra i a la nostra immobilitat, veiem només a gent d’una determinada alçada. Els nens, o gent baixa, passen per “sota” del nostre angle de visió i, simplement, no els veiem passar.

Si no som conscients d’aquesta limitació, que imposen els “instruments” que estem emprant per observar, podem arribar a conclusions absolutament estrafolàries sobre la gent que camina pel nostre carrer, i a lo pitjor acabem deduint que, en l’entrada i sortida del carrer, deuen existir controls que impedeixen el pas de nens!

Anem a l’astronomia, i veurem les derivacions tan importants que aquest efecte pot comportar.

Recordeu què li passarà al nostre Sol quan es mori? En la seva darrera fase, el Sol, igual que motíssimes altres estrelles de l’univers, es convertirà en una nana blanca. Un conjunt molt dens i compacte de matèria, que ja no produeix llum a través de la fusió nuclear, i que es va refredant al llarg de milers de milions d’anys. Doncs bé, aquest tipus de cossos haurien de ser nombrossísims, ja que corresponen a “cadàvers” del tipus d’estrelles més abundant a l’univers.
En poques paraules, n’hauríem d’haver trobat moltes, i algunes d’elles ben a prop nostre.

La realitat és que se n’han detectat molt poques (alguns milers, comparativament als bilions d’estrelles que es coneixen). No per això, les teories sobre l’evolució estel•lar s’han de revisar!
Pensem que algunes de les més llunyanes detectades emeten una llum (degut a la calor) que equival a una bombeta de 100W vista a la distància de la Lluna! I, tot i això, estan situades ben a prop. No és estrany, doncs, que als nostres instruments els costi molt detectar-les, oi?
Un altre exemple: els planetes descoberts fora del nostre sistema solar. Ja coneixem més de 500 planetes (i creixent cada dia!) que orbiten estrelles diferents al Sol. Si ens fixem en la seva tipologia, veurem que la majoria corresponen a planetes gegants, els anomenats “super-Júpiters”. Escassament, crec recordar que hi ha només un planeta que es sospita té les dimensions de la Terra. Som un cas únic?

No, tornem a l’efecte abans comentat. La detecció de planetes gegants és una tasca complexa, però en tot cas molt més senzilla que la detecció de planetes petits. No ens ha d’estranyar, doncs, que n’haguem descobert encara pocs. I, no per això, hem de modificar les teories sobre la formació de planetes.

D’exemples en trobaríem molt i molts. Però deixeu-me acabar amb un d’ells que es refereix a un dels meus temes favorits: la recerca de vida fora de la Terra (ja us anuncio que, en breu, publicaré un article que resumirà l’estat actual de la recerca, ... i les esperances que alguns científics tenen de descobrir senyals de vida intel•ligent abans no acabi el segle XXI!)

En el cas de la recerca de vida, tot, no només els nostres instruments, sinó també la nostra ment, està pensat per a descobrir vida similar a la que coneixem! És normal. Si haig de construir sondes i instruments milionaris, és lògic pensar que idearé experiments que siguin “versemblants”, i evitaré en tot cas llençar diners en altres experiments “poca solta” (és que, de fet, no arribaria a llençar els diners, ja que les fons de finançament simplement ja no me’ls deixarien!).

Els científics, al igual que moltes altres professions, han de “vendre”. Competeixen pels pressupostos. Han de comprar minuts als telescopis (us imagineu què li deu costar a una universitat una hora d’observació en el Telescopi Espacial Hubble?), lluiten per aconseguir guanyar subvencions per als seus departaments, busquen inversors empresarials, ...

Els experiments que dissenyem per a trobar vida estan esbiegats. Podríem passar fàcilment per alt formes de vida, perquè estem buscant la vida tal i com la coneixem (per exemple, basada en l’aigua). És el mateix efecte que el de la finestra: construïm finestres que només ens permeten estudiar a la gent alta.

Dit tot això, és dolent? No, penso que no. Lo realment important és saber les limitacions dels models emprats, dels instruments. Justament per a no treure conclusions equivocades (“no existeixen les persones baixetes”).

Aquesta “lluita” entre les teories i les experimentacions seguirà sempre. Les observacions positives serviran per a afirmar o posar en dubte les teories, però les observacions negatives ens deixaran sempre amb un interrogant: estava el nostre experiment obert a possibilitats potser no evidents? O, en altres paraules, podem descartar que hi hagi vida a Mart perquè els nostres experiments de recerca en el planeta roig no hagin donat resultat?

De moment, però, prefereixo que els científics segueixin buscant vida fora de la Terra mirant per la nostra “finestra limitada i parcial”, ... no sigui que les Administracions deixin de dotar econòmicament aquestes exploracions, no?

dijous, d’octubre 28, 2010

Així morirà el nostre Sol

Com que en els darrers articles del blog n’hem parlat, aquí va una fotografia del què podria ser el destí de la nostra estrella preferida.




(feu click a sobre de la imatge per ampliar-la)

La fotografia correspon a la nebulosa M57, coneguda com la nebulosa anular de la Lyra, a uns 2.300 anys llum de distància.

Mostra una molt feble estrella central (una nana blanca, com serà el Sol quan esgoti el seu combustible d’aquí uns quants milers de milions d’anys) i una nebulosa magnífica, que la produeixen les restes de les capes més externes de l’estrella, les quals han estat expulsades violentament.
Podeu llegir més sobre la mort del Sol en l'article La increïble història d'un glòbul de sang

La fotografia l’he feta jo mateix, des del meu “observatori” de Falset i amb la meva nova càmera CCD recent arribada dels EEUU.

Oi que és maca?

dijous, d’octubre 21, 2010

Flautes que desafinen i univers en expansió

Força gent m’ha preguntat de vegades sobre temes de cosmologia. Què és l’univers, per què s’expandeix, cap a on va... Són preguntes profundes, moltes d’elles sense resposta. I les que si tenen resposta ens acaben portant a altres preguntes, encara més transcendentals i profundes.

Tot i això, sempre em volta pel cap intentar explicar coses d’aquestes per a tothom. És a dir, que no es necessitin gaires coneixements científics per a entendre-ho.

Avui faré un nou intent en aquesta línia. Intentaré explicar l’expansió de l’univers.

Ara us demanaré que us imagineu una història que us explicaré. Vull que us poseu en situació, i que visqueu aquesta història. Preparats?

Som en un lloc fosc, drets sobre una superfície. Sabem que el “lloc” és molt gran, però no podem veure res. Amb nosaltres tenim una mena de flauta. Però és una flauta especial: només toca una nota, per exemple el La.

El lloc és, fins a cert punt, acollidor. No veiem res, però escoltem molts sons de flauta. No estem sols. Els sons ens venen de tot arreu, i ens fan sentir acompanyats.

Després de molt escoltar, ens hem adonat que no escoltem Las. Quan comparem els sons que ens arriben amb el so de la nostra flauta, descobrim, amb sorpresa, que les demés flautes desafinen: totes, absolutament totes, estan tocant notes més greus (Sols, Fas, Res, etc.). Com pot ser això? Tenen flautes diferents a la nostra? I per què hauria de ser així? Som diferents?

Com que, abans d’estar en aquest lloc tan peculiar, hem tingut vides normals, sabem d’un efecte que ens pot explicar aquesta observació. Recordem com és el soroll d’un cotxe a tota velocitat: un so agut quan ve cap a nosaltres, i greu quan s’allunya (hey! tots ho hem viscut això, oi? Un cotxe, un tren, .... com canvia el so quan passa per davant nostre i s’allunya).

Perfecte! Amb això podem explicar el per què les flautes toquen més greu: tothom s’està allunyant de nosaltres! Com més velocitat d’allunyament de qui toca la flauta, més greu sona.

A més, observem una altra cosa molt important: hi ha flautes que sonen molt feble, i deduïm que deuen ser molt lluny (hey! espero que ningú faci trampes i bufi més fluix, eh?). I aquestes que estan més lluny són, precisament, les que més greu sonen!!!

Què vol dir? Reflexionem un moment, i de seguida pensem: “som al centre del lloc! Hem de ser al centre, ja que tothom s’allunya. Escolti en la direcció que escolti, tothom toca més greu, i per tant s’allunya de mi. Hi devia haver un moment en el passat que tothom era aquí amb mi!”

Buf! Un instant després ens avergonyim d’aquest pensament. Per què nosaltres hauríem de ser el centre? Per què hauríem d’estar quiets mentre que tothom s’allunya? Un altre cop la mateixa pregunta que ens havíem fet quan parlàvem de les flautes: què tenim d’especial?

Com pot ser? Si tot sembla allunyar-se de nosaltres, i no som al centre de res.... Bé, podríem pensar que nosaltres també ens estem allunyant del centre d’alguna cosa, del punt de sortida. Però si això fos així no tots els punts al voltant nostre serien iguals. És a dir, quan ens giréssim cap al costat en el què, suposadament, hi ha el centre del qual tots ens allunyem les flautes que escoltem sonarien totes més febles que quan estem girats cap a una altra direcció.

Però la realitat és que, ens girem cap a on ens girem, tot sembla homogeni.
Recopilem la informació: tots ens allunyem de tots. I com més lluny està de nosaltres qui toca una flauta (so més feble), més ràpidament s’allunya (so més greu).

Després de pensar molt, arribem a una explicació. Potser la única possible: no són els músics qui es mouen, sinó la superfície sobre la que estem que s’expandeix!!!!

Si, fixem-nos: és com si fóssim sobre una tela elàstica, i algú l’estirés. Tots ens allunyaríem de tots. I si us ho podeu imaginar, veureu que, quan estiro la tela, els objectes que estan més lluny de mi s’allunyen més ràpid que els que estan a prop. Ho visualitzeu? (feu la prova). I no hi ha centre de res!


Ja hem arribat on volíem. Ara ja podem tornar de la nostra història. Ara ja podem tornar a l’univers.

Les flautes i els sons corresponen a les estrelles i la llum que emeten.



La llum de les estrelles conté marques (zones fosques en l’espectre quan es descomposa la llum a través d’un prisma), i així com el so es desplaça a zones més greus quan s’allunya, la llum desplaça aquestes marques cap a zones de l’espectre més “baixes”. Si mesurem aquest desplaçament sabem la velocitat a la què ens allunyem de l’estrella (o galàxia).


Observem en la direcció que observem, l’univers ens apareix igual: totes les galàxies s’allunyen, i les més distants s’allunyen a més velocitat.



Som damunt una enorme tela que s’expandeix. Aquesta tela és l’espai.

Flautes que sonen. Teles que s’estiren. Quin univers tan divertit, oi?

divendres, d’octubre 15, 2010

Primera observació de seguidors del blog realitzada!

Tal i com havíem previst, i amb l’ajut del temps que ens va regalar una nit clara i serena, vàrem realitzar la primera observació astronòmica de seguidors del blog.

Vàrem poder veure, amb diferents augments, la sempre espectacular Lluna, i també a Júpiter, amb els seus satèl•lits i les seves bandes de color.

També vàrem aprofitar per a fer “culturilla”, i amb l’ajut d’un punter làser localitzar alguns punts de referència al cel i algunes constel•lacions, així com les pistes que ens ajuden a reconèixer visualment als planetes. També vàrem repassar com funciona un telescopi.

Per qui us escriu, l’esdeveniment va ser un èxit. Trobar-se amb gent propera, coneguda, i altra desconeguda fins aquell moment, va ser una experiència magnífica en el pla personal.

També vaig poder detectar coses a millorar per a les properes ocasions: vaig fer el muntatge del telescopi massa ràpid, per a que el grup pogués observar quan abans millor. Això ens va impedir, més tard, poder veure altres objectes de cel profund (alguna nebulosa per exemple) que, amb un telescopi ben orientat hauríem pogut veure sense dificultats. Per tant, la propera vegada tinc clar que haig de començar a muntar l’equip potser una hora abans de fer l’observació.

Us adjunto dues fotografies, fetes amb el meu telescopi, de la Lluna i de Júpiter. Són fotografies antigues, que no corresponen al dia de l’observació, però que mostren aproximadament el tipus de “coses” que vàrem poder veure a través de l’ocular:



I aquí, la foto de grup!


MOLTES GRÀCIES a tots els que vàreu poder venir, ... i també als que no ho vàreu poder fer per diverses raons (més d’un per temes de salut).

I, en definitiva, moltes gràcies a tots qui llegiu el blog.

dimarts, d’octubre 12, 2010

Confirmem l'observació d'aquest dijous dia 14. Tothom hi és convidat!

Benvinguts a la primera observació astronòmica dels seguidors del blog, sessió oberta a tothom qui vulgui.

Tot i que les previsions meteorològiques són incertes, segur que podrem observar coses interessants, com la Lluna i Júpiter, i passar-nos-ho bé.

Us recordo que observarem des de Bellaterra, a partir de les 10 de la nit del proper dijous 14.

Farem un punt de trobada a la plaça de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Bellaterra, cap a tres quarts de deu, i d’allà anirem al lloc d’observació.

Per als que preferiu venir directament o fer-ho més tard, us indico a continuació l’adreça exacte del lloc d’observació i les coordenades per a que programeu el vostre GPS:

Carrer Amadeu Vives s/n, Bellaterra (GPS: N 41.50663 E 2.07609)
(recomano que programeu amb les coordenades... ja que no tinc clar que el nom del carrer, que indica el meu GPS, sigui del tot correcte)

Porteu roba d’abric. I aquells de vosaltres que tingueu telescopis i els vulgueu portar, perfecte. Fins i tot, podem aprofitar, si voleu, per a aclarir dubtes de funcionament.

Ja està dit.

Fins a aquest dijous al vespre, a Bellaterra!

dijous, d’octubre 07, 2010

La increïble història d'un glòbul de sang

Ja hem parlat en aquest blog sobre com les estrelles són les fàbriques on es produeix tot el material del que estem fets (vegeu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/07/les-fabriques-de-la-vida.html).

Aquest tema sempre m’ha fascinat, i potser el podem interioritzar millor amb una petita història.

La història del cor d’un petit glòbul de sang.

Fa milers de milions d’anys, la nostra galàxia tenia un aspecte molt similar al que té ara. Habitada per multitud d’estrelles, algunes d’elles segurament primera o segona generació des del Big Bang.

En un lloc remot d’aquesta galàxia, al costat d’un dels braços espirals, un parell d’estrelles orbitaven una al voltant de l’altra. La distància que les separava feia que l’efecte de gravetat fos important i, per aquesta raó, es trobaven vinculades: era el que es coneix com un sistema binari.

Una de les estrelles de la parella era igual que el nostre Sol. Una estrella més aviat petita, poc destacable, i que havia nascut feia molt, molt de temps. Tan de temps que era ja vella. Feia tan sols uns centenars de milions d’anys que, en un atac de demència temporal, havia engolit als planetes que l’envoltaven. Tal i com se li havia anat acabant les reserves d’hidrogen en el seu nucli, l’estrella s’havia expandit extraordinàriament, i després havia expulsat les seves capes exteriors. L’estrella es moria.

Es moria com ho fan les estrelles que són com el nostre Sol. Es moren en silenci. Reduïdes en dimensió, un cop han expulsat les capes de gas, queden convertides en una resta compacte formada per oxigen i carboni, que ha deixat de funcionar com una estrella: ja no té prou capacitat com per produir reaccions nuclears en el seu interior. L’estrella s’anirà refredant lentament.

La seva companya era una estrella més gran, que havia nascut més recentment. Era tan gran que les capes més externes de gas es trobaven només a pocs milers de milions de quilòmetres de l’estrella protagonista de la nostra història.

Per efecte de l’atracció gravitatòria, grans masses de gas eren arrencades i, en un camí en espiral, queien sobre l’estrella anciana que es moria.

Poc a poc, en unes quantes desenes de milions d’anys, la massa de la nostra estrella havia crescut molt. És com si no es volés morir. Això de morir en silenci no li anava, i en preparava una de molt grossa.


Tot va passar molt ràpid. De sobte, i en el moment en el que la seva massa va créixer per sobre de 1,4 vegades la massa del nostre Sol, una enorme explosió termonuclear va desintegrar l’estrella.

L’explosió va ser fantàstica. Per uns dies, la llum de l’explosió va brillar més que tota la llum dels milers de milions d’estrelles de la galàxia juntes. L’espectacle devia ser magnífic pels móns habitats de la galàxia que la devien veure en els seus cels, mentre no estesin massa a prop, és clar.

En aquests focs artificials, la calor va ser tan monstruosa que els àtoms de matèria de l’estrella es van combinar formant un munt d’elements pesats, entre ells el ferro.



Milers de milions d’anys després, en un petit i bonic planeta que orbita una estrella en la nostra galàxia, per les artèries del cos de qui us escriu navega un glòbul de sang, el cor del qual està format per un dels àtoms de ferro que va néixer aquell dia llunyà.

Si, amics, així és com es va crear tot el ferro que coneixem: en la mort espectacular d’una estrella. No és fascinant?

Ara us podeu preguntar... i li passarà tot això al nostre Sol? La resposta és no. Bé, sent més precís, no del tot.

Es farà vell, com el seu avantpassat. Passarà el mateix episodi de violència temporal que el farà inflar-se fins a eliminar a quasi tots els planetes del seu sistema, inclosa a la Terra. Però, sense una companya que orbiti amb ell, sense l’aportació constant de gas que la torni a fer créixer, el Sol s’apagarà suaument.

Refredant-se lentament, el Sol passarà a ser un fòssil del cosmos. Cap glòbul de sang en l’univers portarà un àtom de ferro provinent del Sol.

El ferro de la nostra sang. La fi violentíssima d’una estrella. El cicle de vida i mort de l’univers.

dimarts, d’octubre 05, 2010

El temps en contra: ajornem l'observació del 7 al 14!

Amics, aquest tipus de decisió sempre és difícil. La veritat és que no he “tret l’ull” de les prediccions del temps que han anat sortint a la web del Meteocat.

Aquestes prediccions han anat variant, és a dir, empitjorant, i mentre la setmana passada indicaven un temps solejat per al dijous dia 7, avui mateix ja indiquen un cel molt tapat, amb possibilitat de precipitacions al litoral i prelitoral:


Davant això, penso que el prudent és ajornar l’observació. Ho he estat pensant fins el darrer moment, però avui és ja dimarts i penso que no haig d’esperar més per a prendre la decisió, atès que em consta que alguns de vosaltres us desplaçareu des d’un xic lluny.


Us proposo, com a nova data, el següent dijous, dia 14 d’octubre. Com hem fet ara, anirem confirmant en els propers dies, en funció que la predicció meteorològica.


El dijous 14 tindrem Lluna creixent, una espectacular visió per a aquells que no l’hagueu vista mai a través d’un telescopi mitjà, i seguirem tenint a Júpiter perfectament posicionat.

Espero poder-vos-ho confirmar la propera setmana.

dimecres, de setembre 29, 2010

Primera observació dels seguidors del blog

Amics, queda convocada l’observació astronòmica del proper dijous 7 d’octubre!

En el darrer article publicat, referent al cometa que es podrà veure durant aquests dies, vaig, mig en serio mig en broma, explorar la possibilitat de fer la primera observació astronòmica de seguidors del blog.

Les respostes que he obtingut han estat suficients com per a que m’animi a fer-ho, a pujar el telescopi des de Falset i “improvitzar” aquesta observació prop de Barcelona.

El lloc d’observació serà a Bellaterra, a partir de les 10 de la nit el dijous 7.

Podem fer un punt de trobada a la plaça de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Bellaterra, cap a tres quarts de deu. D’allà anirem al lloc d’observació.

Per als que preferiu venir directament o fer-ho més tard, us indico a continuació l’adreça exacte del lloc d’observació i les coordenades per a que programeu el vostre GPS:

Carrer Amadeu Vives s/n, Bellaterra (GPS: N 41.50663 E 2.07609)

El carrer Amadeu Vives puja des de la plaça de la Mare de Déu de Montserrat, i de seguida entra en el bosc. Arribareu a una explanada en mig del bosc,... i allà és (si poseu les coordenades en el GPS us hi portarà sense problemes).

Ja us podeu imaginar que observar prop de les ciutats no permet gaudir de la mateixa manera que des d’un lloc fosc, però penso que ens podem marcar els objectius següents:

• una petita sessió d’orientació a ull nu: quin cel veiem, algunes constel•lacions
• Júpiter, amb les seves bandes de color i els seus satèl•lits
• El cometa 103P/Hartley
• I uns quants objectes de “cel profund”, entre els què estarà la resta de la mor d’una estrella, la gran galàxia d’Andromeda, etc.

Tot això si no està núvol, és clar. Depenem ara del temps. És per aquesta raó que si veig que les previsions meteorològiques no són favorables us proposaré ajornar l’event. Estigueu per tant atents al blog, un parell de dies abans (dilluns o dimarts) confirmarem l’observació.

Tot i que les temperatures són molt agradables, porteu-vos quelcom per si refresca. Ah! I si algú de vosaltres té telescopis que vulgui portar, perfecte!

Està tothom convidat. És a dir, si teniu coneguts als qui pugui interessar, benvinguts. Igual que el blog, l’observació està pensada per a no iniciats, amb un objectiu divulgatiu.

Així doncs, atents a la confirmació que farem dilluns o dimarts, eh?


dimarts, de setembre 21, 2010

Un cometa a la vista!


El podrem veure, sembla ser, a simple vista des d’un lloc fosc, i perfectament amb ajut de prismàtics o telescopi des de qualsevol lloc.

El cometa en qüestió és el 103P/Hartley, cometa periòdic descobert al 1986 i que dóna tombs al Sol cada 6,5 anys (tots els periòdics tenen una “P” en la seva denominació. El número “103” indica que és el cometa periòdic número 103 en ordre de descobriment. Per exemple, el famós Halley és el 1P/Halley).

Aquest cometa en qüestió arribarà a magnitud 5, suficientment brillant com per veure’l amb ull nu des d’un lloc fosc, i més que suficient per a veure’l des de la ciutat amb l’ajut d’un petit instrument (fins i tot uns prismàtics).

Tot i que ja es pot començar a veure ara, la millor data serà al voltant del 8 i 9 d’octubre. Sense Lluna que molesti amb la seva llum, el cometa es situarà sobre la constel•lació de Perseo, al costat de Cassiopea (hey! Ja heu aprés a reconèixer-la?). A partir de mitja nit, aquesta constel•lació estarà ben alta i molt fàcil de localitzar mirant al nord.

Us adjunto un esquema, amb el pas del cometa aproximadament marcat.


S’espera que el cometa, en aquest pas, exhibeixi dues cues (no crec que això es pugui veure a simple vista, i necessitareu instrument).

Jo l’intentaré fotografiar el cap de setmana del 8/9 des de Falset.

Ummm.... podria utilitzar aquesta excusa del cometa per a organitzar una primera observació telescòpica pels lectors del blog que s’hi apuntin? No sé, potser és massa improvitzat? Dijous dia 7 d’octubre, en algun lloc a determinar a prop de Barcelona?
Si hagués massa crítica potser ho faria, ok? (necessito la “massa crítica” per a animar-me a fer el muntatge de moure el telescopi i altres parafernàlies des del Priorat a Barcelona!)

Ummm.....

dijous, de setembre 16, 2010

Per què el cel de la nit és fosc?

Aquesta pregunta, aparentment innocent, és, ni més ni menys, que la prova que vivim en un univers dinàmic, canviant i finit.

El que el cel de la nit es vegi fosc (o, el que és igual, que l’espai sigui negre) és el que es coneix com a paradoxa d’Olbers, astrònom alemany del segle 19 que ja va formular aquesta pregunta (llavors sense resposta).

Per entendre la resposta, raonem-ho al revés: si l’univers fos infinitament gran, infinitament vell, i uniformement ple d’estrelles, el cel nocturn seria brillantíssim. Veiem el per què.

En aquest cas, qualsevol línia de visió (és a dir, miréssim on miréssim) ens portaria a la superfície d’una estrella, més propera o més llunyana. Perquè hem suposat que l’univers és infinit, i a més immutable (les estrelles no es “moren”), i a més uniforme. Aquesta línia de visió (una imaginària línia recte sortint dels nostres ulls) sempre acabaria topant amb una estrella.
El nostre cel seria brillantíssim.

Un exemple per acabar-ho d’entendre: si estiguéssim mirant un bosc ple fins l’infinit d’arbres blancs, tot i que uns estesin situats més a prop i altres molt lluny... no veuríem tot blanc?

Si el cel de la nit és fosc és per què falla alguna de les tres hipòtesi anteriors... o les tres a l’hora!

El nostre univers és finit en la seva edat (uns 13,7 mil milions d’anys), i no és immutable, sinó que està en constant canvi (la vida finita de les estrelles, per exemple). Segurament, l’altra hipòtesi també és falsa, i l’univers, al menys l’univers “visible”, és també finit en la seva dimensió.

Una pregunta tan senzilla com aquesta ens condueix, com veiem, a una conclusió d’enorme importància: el nostre univers és ben viu (per a més dades, tot i que això ja no es dedueix de la pregunta, el nostre univers s’està expandint acceleradament, no sabem encara si sempre serà així o si en algun moment es contraurà i tot tornarà a començar, i, atenció, estem quasi segurs que més del 70% de la matèria que hi ha a l’univers és desconeguda i formada per partícules encara per descobrir!)

Però tranquils. Això que l’univers sigui tan canviant no us ha de fer córrer a cancel•lar les vostres inversions o dilapidar els vostres estalvis. El rellotge de l’univers marca en desenes, centenes i milers de milions d’anys!

dissabte, de setembre 11, 2010

Heu vist avui la Lluna i Venus?

Tal i com dèiem en aquest blog, la Lluna creixent i Venus han passat molt a prop visualment una de l’altra. L’escena, si l’heu vist, ha estat impressionant.

En l’article del cel del mes de setembre (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/08/el-cel-aquest-mes-de-setembre.html) ja us comentava que la meva simulació de la posició dels dos astres pel dia 11 de setembre no us l’havia pogut posar per què el programa dibuixava la Lluna pràcticament sobre Venus (el meu programa exagera la mida de la Lluna en els dibuixos, per a fer-la més “atractiva”, i d’aquí la petita imprecisió al dibuixar). A canvi, us posava la simulació del dia 12.


Doncs bé, just quan s’ha fet fosc he fet una fotografia amb la meva reflex:

Venus és el punt lluminós que es troba a la dreta de la Lluna, per sobre de les llums de Sant Cugat i tocant ja els arbres, amagant-se per l’horitzó Oest.

La Lluna sembla mirar al planeta, oi?

dijous, de setembre 09, 2010

Dos asteroides passen ben a prop de la Terra

Entre el dimecres 8 i el dijous 9 de setembre, dos asteroides d’uns 10 metres de diàmetre, han passat a una distància menor que la que ens separa de la Lluna.

Els lectors d’aquest bloc ja coneixeu el tema, i segur que ja no us espanteu.

Tot i que estadísticament és inevitable anar tenint impactes d’asteroides i cometes al llarg dels anys, impactes realment grans, que puguin significar catàstrofes o fins i tot posar en perill la continuïtat de l’home en el nostre planeta són, afortunadament, infreqüents (tot i que, també estadísticament, acaben “tocant”).
Els dos objectes que hem comentat van ser detectats diumenge, i ràpidament es van calcular les trajectòries per a assegurar-se que no estaven en curs de col•lisió.

La realitat és que es calcula que CADA DIA passen objectes d’aquesta dimensió a distàncies relativament properes. I també es calcula que un cop cada 10 anys un d’aquests viatgers decideix fer-nos una visita.

Podeu visitar la web http://neo.jpl.nasa.gov/risk/ per a tenir una idea de la quantitat d’objectes “NEO” (que vol dir “Near Earth Objects”) que es monitoritzen constantment (però n’hi ha milions allà fora, que encara desconeixem!).

diumenge, de setembre 05, 2010

Telescopis sota terra per a capturar al fantasma

Qui ho diria! En un món en el què els instruments per a estudiar l’univers els col•loquem ben amunt, en el més alt dels cims, o fins i tot en òrbita fora de la Terra, uns curiosos aparells s’esforcen en analitzar el cosmos des de les profunditats d’immensos pous i mines sota terra.

Les reaccions nuclears que es produeixen dins el nostre Sol, com en qualsevol altra estrella, estan perfectament descrites per la física de partícules.
En les més senzilles d’aquestes reaccions, 4 àtoms d’hidrogen (l’element més senzill i abundant de l’univers) es fusionen per a produir 1 àtom d’heli (el segon element més senzill de l’univers).
Però aquesta reacció, que té lloc en el cor super-calent de les estrelles, dóna lloc a altres partícules, que serien com els “subproductes” de la fusió: radiació electromagnètica (en definitiva, llum), i neutrins.

Neutrins. Una partícula ben divertida! Vegem per què.

El neutrí és una partícula sense càrrega elèctrica i increïblement petita. Tan petita, que quasi no té massa: pesa menys que una milmilionèsima part del què pesa un protó (que ja es ben petit, us ho ben asseguro!).

Això és ser molt, molt petit. Sent així, el neutrí ho travessa tot sense xocar.

Si volguèssim parar un neutrí hauríem de construir una paret de plom que tingués com a amplada...ummm... un any llum! (hey! Us imagineu una paret d’aquesta amplada, quasi 10 bilions de quilòmetres? Quina passada, oi?)

I és que el neutrí no està per distreure’s. A velocitats properes a les de la llum, passa per entre mig de tot, sense immutar-se.

Penseu en això que us vaig a dir. Si llegiu aquest article de dia, trilions de neutrins provinents del Sol entren pel vostre cap cada segon, travessen tot el vostre cos i es submergeixen en la Terra per també travessar-la sense parar-se ni un moment. Si llegiu de nit, aquests trilions de neutrins per segon us entren al cos pels peus, després de travessar el nostre planeta des de la cara il•luminada pel Sol, i surten pel vostre cap en direcció a l’espai. Travessen el nostre planeta com si res, en una vintena part d’un segon.

El seu estudi és important. Per què? Doncs per què com qualsevol partícula que ve de l’espai ens porta informació (la seva velocitat, la seva direcció).
A part del Sol (de qualsevol estrella), molts altres fenòmens produeixen rius de neutrins: les supernoves per exemple (les immenses explosions de les estrelles gegants).

Com detectar, i estudiar, aquestes partícules tan insolidàries?

Doncs aquí és on ens endinsem en les profunditats de grans mines sota Terra, on s’han construït enormes dipòsits de líquid (de l’ordre de 40 metros d’alçada per 40 de diàmetre) –en concret, d’una varietat de l’aigua que es coneix com aigua pesada-. Una gran quantitat de detectors espien el líquid, esperant fotografiar l’impacte d’un neutrí amb l’aigua.

Per què sota terra? Doncs per què els instruments són tan fins i precisos que aconsegueixen fotografiar l’impacte d’altres partícules que no interessen i que també ens venen de l’espai (rajos còsmics). No hi ha res com posar terra pel mig: com un gran colador, només els neutrins són capaços de passar!

Com us podeu imaginar se’n detecten poquíssims (la immensa majoria segueixen el seu camí). Però de tant en quant una petita fosforescència en el líquid indica l’impacte d’una d’aquestes partícules.

Vagant per sempre per l’espai, immutables a tot, impertorbables. Només la curiositat d’algun d’ells per a provar l’aigua d’una enigmàtica piscina a més de 1.000 metres de profunditat ens permet estudiar una mica més aquestes partícules fantasma.

dimarts, d’agost 31, 2010

El cel aquest mes de ... Setembre


Aquest mes, Venus segueix dominant l’horitzó Oest poc després de la posta de Sol.
Especialment, us aconsello donar una ullada a l’horitzó els dies 11 i 12 d’aquest mes, ja que la Lluna hi passarà molt a prop. De fet, el dia 11 hi passarà tant que el meu programa de simulació els dibuixa sobreposats... efecte combinat per la precisió aproximada del programa i que Venus i la Lluna, realment, passen molt a prop (l’esquema que us adjunto té, per tant, la posició de la Lluna el dia 12)


Més coses. Ja haureu vist, durant tot l’estiu, la lluentor tan espectacular d’aquell “estel” que s’aixeca per l’Est cap a les 11 de la nit i que es pot observar fins la matinada recorrent el cel. És Júpiter, l’únic cos (a part de la Lluna i el Sol, és clar) que s’atreveix a rivalitzar en brillantor amb Venus.


Ja en parlàvem el mes passat: podem emprar Júpiter per a aprendre a localitzar la constel•lació de Pegaso, el gran cavall alat (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/07/el-cel-aquest-mes-dagost.html). Aquest mes també ho podem fer. Tot i que Júpiter s’ha desplaçat una mica, segueix estant situat sota de la constel•lació:


I aquest mes us introdueixo una nova constel•lació, molt, molt senzilla: Cassiopea. Com molts de vosaltres ja sabreu, aquesta constel•lació es dibuixa al cel com una gran W que, al setembre, veurem de costat, magnífica, mirant al nord. En l’esquema següent us ho indico. Es tracta de localitzar al Gran Carro, que ens ajuda a trobar a l’estrella Polar. Doncs bé, a l’altra costat és Cassiopea, com una W oberta cap a l’oest. La buscareu?



Penseu que això d’aprendre a reconèixer constel•lacions és adictiu, i, com anar en bici, no s’oblida. Ah! És cultura i a més et permet ensenyar als amics i família. Així que a per Pegaso i Cassiopea, val?

dimarts, d’agost 24, 2010

Un cel transparent com mai no l'havia vist


Gran part del mes d’agost he estat de vacances als EEUU, fent una ronda de parcs nacionals.

Aquesta és la raó per la que el bloc ha tingut poca activitat durant aquest mes.

Tot i això, no he pogut aparcar la meva passió per l’astronomia, i he aprofitat els cels clarissims que he pogut veure al desert d’Arizona per a intentar mostrar-vos-el amb l’equipament improvisat que tenia.

Sense lluna, i amb els nuclis poblats ben lluny, el cel del Gran Canó del Colorado semblava tenir vida. Molts estels fugaços completaven l’escena (faltaven només dies per a la pluja d’estrelles de meitats d’agost).

Mai no havia vist un cel així. I vaig muntar la meva màquina de fotografiar Olympus, que no està pas preparada per a aquest tipus de fotografia... i vaig fer el que vaig poder.

Aquí està el resultat. La regió fotografiada correspon a la zona de la Via Làctia entre les constel•lacions de Sagitari i l’Escorpí. Les ombres que es veuen a la part inferior són arbres que formen part de l’horitzó.



Tot i els mitjans rudimentaris que vaig emprar, la fotografia (combinació de 6 individuals) mostra clarament les zones brillants i fosques de la nostra galàxia.

Quan torni a Sant Cugat intentaré processar millor la imatge.

Ah! I preparo algunes novetats pel “nou curs”,... que si m’atreveixo inclouran observacions a la vora de Barcelona per a qui s’apunti. Ja parlarem.

Fins aviat!

dijous, d’agost 05, 2010

Atenció a la pluja d'estels!


Com cada any, les nit del mes d’agost s’omplen amb les estrelles fugaces de la pluja coneguda com “les llàgrimes de Sant Llorenç” (científicament, les “perseides”).

Una pluja d’estels, com sabeu, es produeix quan la Terra, en el seu moviment de desplaçament al voltant del Sol, es creua amb l’òrbita d’un antic cometa. Llavors, l’atmosfera del nostre planeta col•lisiona amb multitud de restes diminutes deixades pel pas del cometa. Aquests petits fragments s’inflamen i dibuixen en el cel els magnífics i impressionants traços de les estrelles fugaces (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)

Aquest any, la millor nit per a observar aquesta pluja d’estels és la del 12 al 13 d’agost, i l’observació millorarà a la matinada un cop s’hagi amagat la Lluna i la nit hagi quedat ben fosca. (tot i això, si no podeu observar aquesta nit, intenteu fer-ho la nit abans i/o la següent).

Com observar la pluja d’estels?
Intenteu observar des del camp. En tot cas, fora de la ciutat (els que esteu a Barcelona, Collserola serveix perfectament. Simplement, aneu al vessant oest).

En primer lloc, poseu-vos còmodes. El millor és poder-se estirar a terra, sobre un matalàs o lloc ben còmode, de forma que es pugui contemplar la major part del cel.

Observeu amb amics o familiars. Us divertireu molt. Entre estrella i estrella aprofitareu per a xerrar. I no hi ha res millor que una fosca nit d’agost per a fer-la petar a la fresca!

L’any passat, un servidor, amb la seva família i amics, va poder observar la pluja durant un parell d’hores. El ritme d’estrelles fugaces va ser bastant bo, aproximadament una cada 2-3 minuts. Per a les meves filles, va ser tota una experiència, i la terrassa de l’apartament de Falset es va omplir amb “oooohhhhssss” d’il•lusió.

Res d’instruments, eh? L’ull nu és l’únic instrument possible per a veure una pluja d’estels en tota la seva dimensió. Així que no teniu excusa aquest any, val?

Em voldreu comentar com us ha anat? Amb sort, podeu enganxar una pluja espectacular de les que s’escriuen als llibres!

dilluns, de juliol 26, 2010

El cel aquest mes... d'Agost

El grup impressionant de planetes que vàrem poder veure alineats el mes passat, a la posta de Sol, és aquest mes d’Agost encara més espectacular, ja que, més que alineats, es podria dir que es troben “apinyats”.

L’únic problema és que aquests planetes estan molt baixos en l’horitzó Oest... i cada dia que passa més baixos estaran, dificultant molt la visió.

Els planetes són Venus (inconfusible, ens servirà de referència, brillant intensament), Mart i Saturn. Una vegada més, la Lluna s’hi afegirà els dies 13 i 14 d’Agost, produint llavors una estampa del cel magnífica, com es pot veure en l’esquema:


Recordeu que per a poder veure aquesta agrupació visual de planetes heu de mirar a l’Oest, en un lloc on tingueu un horitzó clar i sense obstacles, just després de la posta de Sol. Localitzeu primer Venus, i amb aquest planeta i seguint l’esquema intenteu localitzar els demés. Si observeu el 13 o 14, tindreu la Lluna com a ajut per a la localització.

Aquest mes, aprofitant un altre planeta, us introduiré a una altra constel•lació típica, d’aquelles que n cop l’hagueu reconeguda per primera vegada ja difícilment oblidareu.

A partir de la mitjanit, veureu brillar espectacularment una “estrella” en el cel, mirant en direcció est-sudest. Aquesta estrella no és més que Júpiter (no el podeu confondre... cap altre “estrella” s’hi aproximarà en lluentor).

Un cop haguem localitzat Júpiter, intentarem descobrir la constel•lació de Pegaso (el gran cavall alat), que “vola” just per sobre del planeta. Localitzarem el gran quadrat que forma el cos del cavall. Aquest gran quadrat és la marca inconfusible d’aquesta constel•lació.

En aquest esquema ho veieu:


Observeu el quadrat, ... és immens. Només necessiteu una nit mitjanament fosca en un lloc tranquil. L’heu trobat?



Ah! I aquest mes, com cada Agost, no us perdeu la pluja d’estels més famosa: les “llàgrimes de Sant Llorenç” (nit del 12 al 13). Estigueu atents a l’article amb consells d'observació que publicaré en aquest blog properament!

divendres, de juliol 16, 2010

El triangle de l'estiu

En qualsevol d’aquestes nits d’estiu, si aixequeu la vista al cel nocturn (cosa que us recomano de fer), us cridarà l’atenció un gran triangle, format per tres estrelles molt brillants (les més brillants que veureu).

Aquest és el conegut “triangle d’estiu”, i està format per les estrelles Vega (de la constel•lació de la Lira), Deneb (constel•lació del Cigne), i Altair (constel•lació de l’Àliga):


A part de la seva vistositat, el triangle ens servirà per a reconèixer en el cel a una de les constel•lacions més boniques... i també per a identificar a la Via Làctia.

Mireu a l’estrella Deneb: és senzill identificar-la, és la que es troba més al nord de les tres.

Veureu de seguida la forma de la constel•lació del Cigne. Deneb és el final de la cua d’una gran au que vola amb les ales desplegades i un llarg coll... el veieu?

La línia recta d’estrelles que forma el coll del cigne es projecta contra el costat oposat del triangle de l’estiu, tal i com podeu veure en el dibuix:


Un cop hagueu identificat la forma de la constel•lació ja no l’oblidareu i la reconeixereu fàcilment cada estiu.

Més coses: la línia del coll-cua (en la que es troba Deneb) també ens marca el lloc per on passa part de la Via Làctia. Com ja sabeu, aquest és el nom que rep la nostra galàxia, que veiem de perfil. En les nits fosques d’estiu, podreu veure-la brillar, com un gran núvol fantasmagòric. Doncs bé, la constel•lació del Cigne ens ajudarà a trobar-la si no la podem veure de seguida.


Recordeu que per a veure millor la Via Làctia podeu utilitzar visió indirecta: no hi mireu directament, sinó centreu la vista en un punt lateral no gaire allunyat del lloc per on penseu que passa la Via Làctia. El vostre cervell detectarà de seguida la lluentor feble, però inconfusible, de la nostra galàxia.



Compartiu el coneixement del triangle de l’estiu amb els vostres coneguts. Com tot en la vida, el saber dóna molta satisfacció, i amb aquests petits trucs el cel estrellat deix de ser un simple conjunt de punts per a passar a ser un dibuix preciós ple de formes familiars.

dimecres, de juliol 07, 2010

És possible tornar a veure esdeveniments que ja han passat?

Hem parlat, en diverses ocasions, sobre el tema de veure el passat. Si, ja sabeu, quan mirem un objecte que està molt llunyà, el veiem com era fa molt, molt de temps (el temps que la llum ha trigat en arribar-nos des d’aquest objecte).

El tema d’avui és lleugerament diferent, i es refereix a si és possible estudiar coses que no vàrem poder estudiar en el passat. Allò típic de “si ara tornéssim al darrera, faríem...”

A la vida quotidiana això sembla impossible (si algú sap com fer-ho, que ho digui!).

Però en el món de l’astronomia tot sembla possible... amb algun truc, és clar. I és que el laboratori immens de l’univers dóna per molt.

Un des esdeveniments més “cotitzats” pels científics (i pes aficionats també!) és poder veure l’explosió d’una supernova.
Les supernoves marquen la fi de la vida d’estrelles bastant més grans que el nostre Sol. Aquestes estrelles massives, quan “moren”, ho fan en mig d’una explosió de proporcions inimaginables, en les que alliberen a l’espai tot el material que han anat fabricant al llarg de milions d’anys (material que, per cert, és del què estem formats!).

Aquests fenòmens de supernoves, a més de ser espectaculars (durant dies una supernova pot arribar a brillar tant com tot una galàxia.... i de vegades s’han pogut veure fins i tot de dia) permeten estudiar moltes coses, com la composició de les estrelles, i entendre més correctament quin és el procés que condueix a la seva mort.

Supernoves n’hi ha poques. Bé, no és només que n’hi hagi poques. Moltes d’elles es produeixen en galàxies diferents a la nostra (es coneixem milers de milions de galàxies), i com són fenòmens que duren només dies, poden passar inadvertits. I només les estrelles molt massives (molt més grans que el Sol) acaben els seus dies d’aquesta forma.

Què interessant seria poder estudiar alguna de les explosions de supernoves antigues, oi? Aquelles que van ser documentades per qui les va veure (la molt famosa, observada pels xinesos l’any 1054, ... o la del 1885 descoberta a la galàxia d’Andrómeda) ... si ara poguéssim estudiar-les amb la tecnologia que tenim...

Doncs això és possible. Com? És una mena de billar còsmic.

La llum de l’explosió de la supernova del 1054 fa temps que ens va arribar (al 1054 exactament!). Aquesta llum, però, havia sortit en totes les direccions del punt que la irradiava feia milers d'anys (quan es va produir l'explosió). Part d’aquesta llum pot “rebotar” en nebuloses i altres “núvols” de gas: la llum il•lumina aquests gasos en el moment en el què hi arriba. Si nosaltres som capaços de detectar aquest fenomen, podrem, de fet, estudiar la llum que l’ha produït.

En l’esquema que he dibuixat intento que això es vegi més clar:

La llum que rebota en la nebulosa ens arriba molts anys després que la llum original de la supernova.

Això s’està convertint en una de les tècniques més refinades per a poder estudiar esdeveniments passats (en l’exemple, aplicable a supernoves... a què més ho podrem aplicar?). S'està emprant per a "reviure" les supernoves històriques.

Una vegada més, la velocitat finita de la llum, i la dimensió enorme de l’univers fan possibles aquests efectes, tan curiosos com importants.

dijous, de juliol 01, 2010

El cel aquest mes de... juliol

Com si fos un intent per a compensar-nos de la decepció per no haver pogut veure el cometa al juny, els déus ens regalen aquest mes de juliol una magnífica escena: ni més ni menys que 3 planetes “en línia”, a la posta de Sol... i durant uns dies amb la Lluna passejant-se entre ells!

Els dies són el 14, 15 i 16 de juliol, després de la posta de Sol, quan es fa fosc, mirant a l’oest:

La Lluna creixent anirà passant per sota de cada un dels planetes.


De fet, hi ha un quart planeta en línia, Mercuri, però va tan baix que no el podrem veure.

Per sota de Venus, podrem veure també un puntet: és Regulus, l'estrella "alpha" de la constel·lació de Leo, el lleó.


Mireu, doncs, a l’oest aquest mes, i identifiqueu Venus, com el punt més brillant, Mart, com una petita “estrella” de color ataronjat, i Saturn.


Gràcies, déus!

dilluns, de juny 28, 2010

No, jo tampoc el vaig veure

La natura ja les té aquestes coses.

L’anunci, que predeia que podríem veure, a simple vista, al cometa McNaught a començaments de juny, va despertar en molts de nosaltres un interès immediat: no sempre un pot veure un cometa, amb la seva cua, i sense l’ajut d’un telescopi.

Ja sabíem que l’horari no acompanyaria: per la seva situació en el cel, hauríem d’observar de matinada. I tot i així, l’alçada sobre l’horitzó nord-est no seria gaire gran. La sortida del Sol faria que la finestra de possible observació fos molt petita, potser mitja hora o una hora al màxim.

Després d’uns dies de pluja i núvols, el dissabte 12 de juny, a les 4.30 de la matinada, el cel es va aclarir sobre de Falset. Com acostuma a passar, després de pluges i cel coberts, quan finalment s’aclareix queda un cel transparent i netíssim.

Mig dormit, vaig pujar a la terrassa amb els meus prismàtics, i vaig començar a explorar per sobre de l’horitzó, primer amb la vista, després amb els prismàtics.

De seguida em vaig adonar que no seria fàcil veure’l. Quan em vaig familiaritzar amb les constel•lacions que es veien en aquells moments, vaig arribar a la conclusió que, efectivament, el cometa havia d’anar molt (molt) baix.

No vaig aconseguir de veure’l. Ni rastre. Ni amb els prismàtics, tot i que vaig identificar perfectament el lloc del cel per on havia d’estar circulant.

Quan va començar a clarejar, el lloc teòric que ocupava el cometa seguia molt baix sobre l’horitzó, i les darreres esperances de poder-lo veure s’esvaïen amb el naixement del nou dia.

No vaig poder evitar pensar en la gent que, atrets per l’anunci, havien intentat veure’l. Per què una cosa és que un aficionat no el pugui veure. Ja hi estem acostumats. Sabem que això no és senzill, i que el comportament dels cometes, tot i la ciència que tenim, és moltes vegades impredictible.

Però em sap greu pels no tan aficionats. Per què aquestes coses desmotiven, i la gent s’acaba pensant que això de mirar les estrelles és quelcom molt complicat, i que només alguns, mig pirats i posseïdors d’instruments caríssims, poden disfrutar dels espectacles que el cel ens reserva.

A tots aquells que ho vàreu intentar amb el McNaught, i que aquesta era potser la vostra primera experiència mirant el cel, animar-vos a que seguiu mirant. Afortunadament, no tot és tan impredictible i capriciós com un cometa:

Mireu les pluges d’estels, especialment les de l’estiu (llàgrimes de Sant Llorenç, a l'agost)

Mireu i apreneu a identificar als planetes, seguint les instruccions d’aquest blog o de moltíssimes altres fonts d’informació. O les constel•lacions, amb les seves formes, i les seves estrelles de diferents colors.

Mireu la Lluna. És un objecte espectacular. Quants de nosaltres la hem mirat realment? Us ho heu plantejat? I no em refereixo a aixecar la vista i ja està, sinó a observar-la amb atenció. Les seves zones clares i fosques, la seva lluentor màgica.

O simplement estireu-vos, en una nit d’estiu, serena, clara i sense Lluna, i mireu cap a dalt. I gaudiu de l’espectacle de milers d’estrelles a la Via Làctia. La llum de móns molt llunyans, móns que potser estan plens de meravelles desconegudes.

Pregunteu-vos per què. On som, què som. Per què som.

I deixeu que se us posi la pell de gallina, quan penseu que, a ben segur, habitem en un dels recons més meravellosos i increïbles d’aquest enorme univers.

Estels i Planetes

TOP