dilluns, de febrer 27, 2012

Una llavor en terreny adobat

El passat diumenge al vespre vaig tenir l’oportunitat, un cop més, de fer una de les coses que més m’agraden, com és divulgació a través d’una observació pública.

Els companys de l’Associació Sant Quirze Natura, amb els meus amics Montse i Josep Anton al capdavant, m’havien demanat, feia un temps, una sessió d’observació oberta als seus socis i altres interessats. En el moment en el què m’ho varen demanar, la data en el meu cap estava clara: havia de ser aprofitant la conjunció espectacular de la Lluna, Venus i Júpiter que es produïa a finals de febrer. I així va ser.

Un nodridíssim grup de persones, incloent famílies amb nens, es van presentar al lloc de l’observació, ben a prop de Bellaterra i Sant Cugat. La veritat és que el poder de convocatòria de l’Associació va quedar palès en el nombre d’assistents. No els vaig contar, però devíem ser més de 40.

La nit, espectacular. A pesar de la proximitat a centres urbans, el lloc on habitualment fem les observacions té una de les vistes obertes a tot l’horitzó més bones de tota l’àrea metropolitana. Amb una Lluna creixent encara molt jove, i un cel sense núvols, multitud d’estrelles, amb les principals constel·lacions perfectament dibuixades, varen sortir a rebre’ns.

Jo presentava una novetat per a aquesta sessió. Els que seguiu el blog sabeu que, normalment, haig de baixar a Falset a recollir el meu estimat telescopi, portar-lo cap a Sant Cugat, i després de les observacions tornar-lo al meu observatori del Priorat. A part d’aquesta incomoditat, la veritat és que el meu telescopi no és precisament portable, per pes i dimensió. A més, sempre em fa certa por moure’l massa amunt i avall, perquè és un instrument delicat i que tinc bastant afinat per a l’astrofotografia.

De forma que la meva família, la Pilar i les nenes, varen encarregar als Reis Mags d’Orient que em portessin un val per a un nou telescopi, orientat a fer observacions amb gent, a moure’l sovint, i a poder-lo tenir a Sant Cugat. Aquest nou telescopi, del qual us annexo una foto, va tenir la seva estrena diumenge.

Us podria explicar moltes coses de l’observació, del que deia la gent, dels comentaris, etc. Però el que sempre m’impressiona més són els nens.

Tots el que hi érem vàrem poder veure perfectament Venus, amb la seva fase com si de la Lluna es tractés, la sempre espectacular Lluna, i Júpiter, ple de colors i amb els seus principals satèl·lits.

Per a poder arribar a posar l’ull a l’ocular, els nens es pujaven sobre una cadira. Jo els ajudava, i aguantava, al mateix temps que els explicava com mirar i els demanava que em descriguessin què veien.

Nens i nenes de 5, 6 o 7 anys. Amb l’ull enganxat a l’ocular, la boca oberta. Callats. Jo preguntava “que ho veus?”, i em responien veus finetes “si”. “I què veus?”. “La Lluna”, responien amb la mateixa veueta d’abans. “No, no és la Lluna bonica. És un planeta el que estàs veient, saps? És una Lluna que és moooolt més lluny que la Lluna. Que t’agrada?”. “Si”, sense parar de mirar.

No menys interessant eren els nens i nenes més grans, de potser 10, 11 o 12 anys. Les seves expressions, lògicament, eren més vives: “Uauuuu!, quina passada!”, quan veien la Lluna. Jo els preguntava: “Què? Te l’imaginaves així la Lluna?”, i obtenia per resposta un “No!” d’admiració.

Aquests mateixos nens al·lucinaven, una mica després, amb Júpiter, i m’explicaven els colors que estaven veient en l’atmosfera del planeta gegant.

Un d’ells, especialment atret per tot allò, em va demanar si em podia contactar un dia per a sortir a observar. “És clar que si! Tu m’envies un email i sortirem tots dos a observar”.

Després d’haver fet ja unes quantes observacions “públiques”, penso que tinc bastant clar l’efecte que això provoca en els nens. Fresc en la memòria tinc a les dues germanetes que em varen demanar que les despertéssim quan tinguéssim a Saturn en el telescopi, el dia que vaig muntar una observació al mig de la plaça de l’estació de Sant Cugat. Varen baixar amb pijama per a veure el planeta i els seus anells.

És ben bé plantar una llavor en un terreny adobat. Els nens ho absorbeixen tot. Són curiosos per naturalesa. Són oberts. No tenen por. Por de mirar i no entendre. La por que de vegades tenim els adults davant de coses que pensem que no entendrem ni sabrem interpretar.

Nens i nenes, alguns dels quals decoren les seves habitacions amb fotografies de planetes. O et pregunten què són els cometes, o per què el Sol té foc. O somien en móns llunyans i fantàstics.

Nens i nenes que, potser, sí que miraran a munt quan caminin, en lloc d’anar mirant avall com fem les nostres generacions.

Si ja m’agradava fer observacions, ara, amb el meu nou telescopi “de batalla”, encara en faré més.

I, tot i que els adults sempre hi sereu molt benvinguts, desitjo que no falti mai aquell nen, el de l’ull enganxat a l’ocular, la boca oberta, i que no té paraules.

dissabte, de febrer 18, 2012

Un cavall llunyà que no em retirarà



Recordo quan, amb el meu entranyable amic Josep, anàvem a observar.

Érem joves, i sortíem amb el nostre telescopi, de fabricació pròpia. Un equip considerable, que impactava quan el veies, i que portàvem ben assegurat en els seients del darrera del cotxe.

Ens dirigíem a la zona de Moià. Agafàvem una pista de terra, i conduíem entre boscos una estona. Puc encara veure els conills que, tot sovint, creuaven al davant nostre, i que es quedaven immòbils, enlluernats pels llums del cotxe.

En una clariana del bosc muntàvem tot l’equip, sota un dels cels més foscos i bonics que es podia trobar a menys d’una hora de camí de Barcelona.

Les nits d’hivern, claríssimes, eren tan fredes que deixàvem el capó del cotxe aixecat per a poder escalfar-nos les mans prop del motor.

Allà és on vaig aprendre a manegar un telescopi de certes dimensions, no motoritzat. Allà és on vaig practicar amb en Josep, un, i un altre cop, l’art de moure manualment el telescopi, saltant d’estrella en estrella, per a trobar l’objecte que volíem observar. Cosa gens senzilla, que t’obligava a preparar molt bé, amb cartes d’orientació, on havies de localitzar la nebulosa o galàxia.

Una nit, que tinc molt present a pesar dels anys que fa d’aquesta història, en mig d’una de les llargues converses que en Josep i jo teníem, mentre ens escalfàvem les mans al motor, li vaig dir: “Josep, el dia que jo vegi la nebulosa Cap de Cavall em retiraré d’això de l’astronomia”.

El Cap de Cavall era una icona. Una nebulosa preciosa, que vèiem, mentre ens queia la baba, en publicacions professionals. Fotos famoses. Fotos, ni més ni menys, de Monte Palomar.

Aquell objecte queia molt, molt lluny dels mitjans de qualsevol aficionat. Només era a l’abast dels grans telescopis de l’època.

La fotografia que us adjunto la vaig fer el passat cap de setmana des del meu observatori de Falset, al Priorat. Era una nit gèlida, no-sé-quants graus sota zero. Tot i això, mentre el telescopi i la càmera treballaven, jo era dins de casa, ben calentet, controlant-ho tot de forma inalàmbrica.


En dues hores i mitja d’exposició el treball va estar fet.

Considero modest el meu equip actual, coneixent el que tenim els aficionats avui en dia. Tot i això, la meva càmera CCD és anys llum més potent que aquelles càmeres fotogràfiques de pel·lícula que empraven els telescopis professionals llegendaris. L’òptica del meu petit telescopi retiraria immediatament a alguns d’aquells grans pioners.

L’astronomia és un altre d’aquells camps de la ciència en el què la tecnologia ha posat a l’abast de molts mitjans ni somiats fa només 15 o 20 anys.

Em pregunto... com serà en 20 anys aquesta afició?

Molts són els que em demanen consell per comprar el seu primer telescopi. Equips magnífics, la majoria d’ells motoritzats i automàtics, a preus de ganga.

Dec ser nostàlgic, però. Penso en aquells entrenaments que fèiem quan no teníem ni motors, ni ordinadors. En el coneixement que adquiríem del cel, cosa obligada si volies localitzar quelcom. En la base tècnica a la que t’obligaves per a poder muntar i manegar aquells primers telescopis d’aficionat. Com supliran les generacions actuals aquest entrenament? O, simplement, serà necessari aquest entrenament?

El què jo he gaudit, i gaudeixo, del cel té molt a veure amb la meva comprensió del què observo. I això no m’ho dóna cap ordinador, ni motor, ni telescopi automàtic.

Si, dec ser un nostàlgic, està clar.


Ah, per cert. Josep, que el que et vaig dir aquella nit era broma, eh? No em penso retirar pas ara!


divendres, de febrer 10, 2012

L'era del neutrí

En aquest blog ja vàrem parlar, fa més d’un any, d’aquesta partícula tant interessant com divertida, el neutrí.

Hey, no desconnecteu de llegir només per pensar que això serà molt difícil d’entendre! Tot i que la física al voltant dels neutrins és per a no dormir en un mes, aquí revisarem només alguns fets espectaculars d’aquestes entremaliades partícules.

El neutrí, descobert l’any 1956 després que fos predit ja l’any 1930, és una partícula singular. És fantasmagòric. Capriciosament transformista. Actualment controvertit. I augurador d’esdeveniments catastròfics.. Qui en dona més?

Anem a pams.

Per començar, mentre llegeixes aquest article, una ingent quantitat de neutrins estan travessant el teu cos. El teu cos, l’ordinador, la taula, el terra, l’edifici, ... i tot el planeta. De fet, si estàs llegint aquest article de nit, els neutrins que et travessen ho fan provinents de l’altre cantó de la Terra, d’allà on és de dia.

El Sol, igual que qualsevol altra estrella, crea neutrins com a part de les reaccions nuclears que també generen llum. Les quantitats són enormes. El resultat és que, cada segon, varis trilions de neutrins arriben al nostre món després d’haver nascut dins l’astre rei.

Fantasmagòrics. Arriben i se’n van, sense que els notem. No xoquen amb res. Per ells, les distàncies que hi ha dins un àtom, entre el nucli i els electrons, són immensos espais buits per on passar sense ser vist. La seva massa és petitíssima. Tan petita que no ha estat fins fa pocs anys que s’ha pogut calcular. Des del seu descobriment s’havia pensat que el neutrí simplement no en tenia de massa.

Amb un cos tan lleuger que fa enrogir d’enveja a les demés partícules, els detectors que l’home ha construït se les veuen i desitgen per a capturar-los. Immenses piscines subterrànies són els ulls de la ciència per a mirar neutrins. La raó d’aquests telescopis tan inversemblants: cap altra partícula és capaç d’arribar als detectors travessant les capes de la Terra... de forma que els escassos que es detecten en aquests laboratoris són... han de ser... neutrins. Pocs d’ells, molt pocs. Només el que, cansats de travessar-ho tot, decideixen acabar la seva vida, altrament eterna, xocant contra un àtom del detector.

Transformistes. Resulta que els neutrins tenen 3 varietats, anomenades, de vegades, “sabors”. I resulta que un neutrí canvia aleatòriament de “sabor”, de varietat. Vet aquí una cosa que canvia de cos, capriciosament, sense aparent control. Es pot complicar més la vida als científics?

Doncs si.

Controvertits. Qui no va sentir a parlar, fa uns mesos, dels famosos neutrins que anaven més ràpid que la llum, i que, així, enfonsaven la física einsteniana com si res? Aquest experiment està sota totes les mirades, crítiques, dels físics. De fet, molts d’ells estan segurs que un error ha de ser la causa d’aquest desgavell. Altres experiments similars no corroboren els resultats, i amb molta probabilitat tot acabarà bé, amb el què alguns ja diuen “Einstein 1 – Neutrins 0”. Encara ens queden, però, uns mesos de discussions i incertesa.

Auguradors. Fa anys que la ciència espera, pacientment, l’explosió d’una supernova propera. La mort catastròfica d’una estrella en la nostra galàxia, que ens permeti estudiar-les millor.

Cada any se’n descobreixen desenes, però estan situades en galàxies llunyanes. La darrera que es va veure en la nostra galàxia va ser l’any 1604.

Doncs bé, els poquíssims neutrins que es captin seran els missatgers que donin l’avís, i permetin que, quan això passi, tots els instruments de la ciència estiguin preparats i “apuntant” al lloc adequat. Abans que ens arribi la llum de l’explosió.

En aquesta explosió, els trilions (ja no sé si són trilions, quadrilions, ... tant se val, arribats a aquestes xifres ja és ben bé igual, no?) de neutrins generats sortiran, travessant despreocupadament l’estrella moribunda, i deixant la llum al darrera. Perquè la llum, que serà tot el que vulgueu, es comportarà com caldria esperar d’una partícula “normal i formal”, i simplement xocarà una i una altra vegada amb la densa matèria resultant de la catàstrofe, arribant per tant a la Terra més tard que els endimoniats neutrins.

Difícilment una cosa podria ser tant interessant i extravagant com el neutrí, oi?

Digne de clubs de fans, de portada de revista, d’eslògans estampats en samarretes, i de piulades de twitter.

Adéu a la crisi. Benvinguts a l’era del nou messies, el neutrí.

divendres, de febrer 03, 2012

El més comú dels sentits

Vivim en un món tecnificat. En un món en el què la ciència ho domina (quasi) tot, tenim a ma un munt d’informació que ens apropa aquesta ciència fins a límits que poques vegades ens parem a pensar.

Però, amb tanta informació a l’abast, ... cóm saber quina és real i quina no? Cóm saber quina està sustentada en ciència, i quina en especulacions, o, fins i tot, en fal·làcies i enganys?

Aquest que us escriu és un àvid devorador d’informació relativa a la seva afició preferida. Quan m’inspiro per fer un article determinat és, probablement, perquè acabo de llegir, en revistes o per internet, quelcom interessant que em desperta la necessitat d’escriure.

Però la influència de la informació en els meus articles no acaba aquí. Un cop triat el tema, i potser redactades les primeres frases, les fonts d’informació tornen a ser, per mi, bàsica referència per a completar l’escrit. És clar, amb l’experiència acumulada al llarg de molts anys d’afició a l’astronomia, m’és senzill destriar la fidelitat de les fonts.

Contràriament al què hom podria pensar, la fidelitat de la informació no sempre està associada amb la firma o categoria de la font. En l’apartat positiu posaríem a la Wikipèdia. Sense marca científica al darrera, però amb l’habilitat per a concentrar milers de contribucions científiques desinteressades, i també a través d’un sistema de auto-regulació, que fa que les informacions no exactes siguin ràpidament corregides, és una de les fonts més impressionants i complertes que tenim a un click de distància.

Quan penso en cóm d’extraordinàriament bones són les fonts d’informació que tenim a l’abast, em venen al cap les errades que cometo en els articles que escric. Gràcies a lectors del blog descobreixo, de vegades, continguts no exactes en allò que he publicat. Lo interessant del cas és que els errors (pocs, espero) no es deuen, normalment, a les fonts que havia consultat quan vaig redactar l’article, sinó a equivocacions meves: informacions que tinc al cap, de les que “estic segur”, que no sempre consulto ni comprovo.

L'error, entès com a tal, em preocupa relativament poc (especialment si, després, hi ha mecanismes per a detectar-lo i corregir-lo). Però una cosa molt diferent és l’absoluta inexactitud d’algunes de les informacions a les què podem accedir, que, descaradament intenten explicar-nos un món que no existeix.

Aquest és el cas d’algunes fonts que no es sostenen en cap fet experimental ni observable. Fonts de les què, excepte que ens agradin les curiositats i els entreteniments, hem de saber fugir. Això, però, vol dir que les hem de saber detectar abans.

I aquí és on ha d’entrar en funcionament el sentit comú. Aquell sentit que no sé ben bé on resideix, i que la meva dóna té molt més desenvolupat que jo.

A qui no li ha arribat, alguna vegada, per correu electrònic informacions “científiques” extraordinàries, parlant de cataclismes, acabaments del món, prediccions fantàstiques...

En aquest sentit, és ja un clàssic de cada estiu (el perquè això es desperta cada estiu és, per mi, un enigma insondable) el correu electrònic que ens avisa que el planeta Mart es veurà, a simple vista, tan gran com la mateixa Lluna plena. I, per si això no fos suficient, acompanya amb multitud de dades i explicacions “científiques” que recolzen aquest fenomen.

Les que més m’agraden, però, són les referents a la teoria de la conspiració. Allò sobre que ens manipulen, que l’home no ha anat mai a la Lluna, que els científics, en realitat, estan en contacte amb extraterrestres, que els governants de la Terra coneixen perfectament el destí de l’humanitat però que ens l’amaguen, etc.

Ben mirat, la teoria de la conspiració permanent està molt bé, perquè ho aconsegueix explicar tot. Quan intentes contrarestar alguna de les informacions extraordinàries amb dades científiques, la teoria del complot t’explica que, és clar, estàs manegant les dades científiques que “ells” volen, i que “ells” t’amaguen les de debò.

Aquest any tenim un altre esdeveniment cataclísmic. És l’any 2012. Segur que s’acaba el món, segur. I, si no, és que hem interpretat malament el calendari Maya, o les prediccions de Nostradamus, i, en realitat, no era el 2012 sinó el 2024.

El sentit comú és el que ens ha de servir per a destriar la informació. No val l’excusa: “és que com que no en sé, ...” per a deixar-nos enganyar per aquest tipus de desinformacions.

Hem de demostrar que el sentit comú no és, ja mai més, el menys comú dels sentits. Quan el nas ens diu que alguna informació és sospitosa, més que simplement re-enviar-la i convertir-nos, així, en vehicles de la seva difusió , val la pena que ens aturem una mica, pensem, busquem, o simplement preguntem a qui creguem que ens pot donar un xic més de llum sobre la qüestió.

Espero, doncs, que gaudiu despreocupadament del proper vídeo del YouTube que us passin, en el què un suposat científic amb veu de doblador de serials, una vident amb mocador al cap, una princesa japonesa, un expert en desxifrar els missatges que ens envien des d’altres galàxies, o un perseguidor dels homes de negre, ens previnguin sobre la propera alineació catastròfica dels planetes.

Estels i Planetes

TOP