dimarts, de març 15, 2011

Nosaltres i l'univers

En aquest article no pretenc divulgar cap notícia, ni explicar cap fenomen. Vull simplement compartir amb vosaltres una visió molt personal del lloc que penso ocupem dins la natura.

En un univers immens, més gran que el que mai ningú de nosaltres es pugui imaginar, poblat per més d’un quadrilió d’estrelles (un 1 seguit per 24 zeros) pel cap baix, hi ha una galàxia espiral, com n’hi ha milers de milions més, que aparentment no té res d’especial. O si?

A una de els estrelles que conté aquesta curiosa galàxia, una estrella per cert del més vulgar quan a dimensió i que, a més, habita en un barri quasi perifèric de la gran galàxia, li ha donat per tenir planetes orbitant-la. Però planetes en tenen moltes estrelles, com estem certificant cada cop més, de forma que, en al menys aquest aspecte, segueix sent una estrella vulgar.

Entre els seus planetes n’hi ha un que crida l’atenció. Aquesta bola de roca gira al voltant de la seva estrella a una distància tal que l’aigua existeix en estat líquid. La gravetat del planeta és perfecte, per evitar que l’aigua es perdi a l’espai. A més, ha anat creant una atmosfera al llarg de milions d’anys, atmosfera que ha permès l’existència de temperatures més o menys constants.

Aquest planeta és preciós vist des de fora. El seu color blau intens, tacat de cotó blanc, el fa diferent a la resta.

Però, el més sorprenent, és que, en algun moment de la seva història alguna cosa inexplicable va passar. Quelcom va encendre l’espurna de la vida, cadenes d’ADN primitives i reaccions de química orgànica que van formar els blocs del que vindria després.

Vàries van ser les catàstrofes que va patir aquest planeta, algunes de les quals van provocar el “esborrar i tornar a començar”, com en un castell de cartes que cau. Però res ja seria el mateix, l’espurna que ho havia encès tot havia realment canviat la història d’aquest petit món.

Formes de vida, cada cop més complexes, apareixien, es multiplicaven, i s’extingien. Vida diversa, tan diversa que costava creure en un origen comú. Un laboratori magnífic, lloc d’experimentació de la natura.

Aquest planeta entre molts, que orbita una estrella entre moltes, que habita en un racó d’una galàxia com n’hi ha milions sembla, doncs, tenir alguna cosa especial. La té?

Si, jo penso que si que la té. És el nostre món, és casa nostra, és el lloc més important per nosaltres en tot l’univers. És el lloc on jo sóc, pensant, i escrivint aquest article, i on tu ets, pensant, i llegint-lo. Això sol ja és magnífic, increïble, oi?

La vida que tenim és tan extraordinària perquè es deu a un cúmul interminable de circumstàncies, de casualitats. Som una probabilitat entre un milió.

Potser, segur, n’hi ha d’altres en aquest univers gegant. Però això no és tan rellevant com el fet que nosaltres “som”.

Un conjunt complexíssim de reaccions químiques ens fan moure, parlar, pensar i estimar. La natura ha estat genial en el seu experiment a la Terra! Si, mirem-ho com ho mirem, la paraula és genial.
Una obra mestre d’enginyeria, única en la seva varietat.

La matèria que forma els cossos de totes les formes de vida que poblem el planeta ha estat muntada a partir de peces fabricades en l’interior d’estrelles, que han mort per donar-nos la vida. És matèria que retornarem a l’univers, és un préstec de la natura.

El què anomenem els humans “vida” és, per tant, un regal. És obligatòriament irrepetible.

En la roda de l’univers, nosaltres girem com un petit cargol del complex engranatge. Devem la nostra existència a les lleis de la natura, algunes de les quals encara no entenem ni entendrem mai.

Semblaria doncs que en aquest immens engranatge som irrellevants. Semblaria que res del que fem o deixem de fer té la menor importància, que no tenim ni veu ni vot en aquest experiment.

I tot i que part d’això és cert (jo al menys no sé on trucar per a demanar que es canviïn algunes de les condicions de l’experiment que, de vegades segons el dia, voldria eliminar!), la qüestió és que, com tot en la natura, hem de tenir un paper.

Químicament parlant, tornarem a l’univers el material que ens ha prestat. Els àtoms que formen el nostre cos es reciclaran. Primer ho faran en el nostre planeta, en el què passaran a constituir una pedra, l’aire del vent, i potser també un fragment d’un altre ser viu. Milions d’anys més tard, estaran dins una estrella, o formant part d’un cometa, qui sap.

Però crec que tenim un altre paper reservat per la natura, més important que reciclar el material que ens forma.

Podem, amb les nostres accions, fer més agradable i interessant, pels demés, aquest experiment que anomenem vida. A més dels àtoms, nosaltres també reciclem idees, emocions, i accions. Idees, emocions i accions que ens han de sobreviure, i amb les que hem de pagar el regal de l’univers. Aquesta és la nostra responsabilitat.

Això, amics meus, és el que ens fa imprescindibles. Això és el que fa que aquest petit planeta, un més entre infinitat d’altres, sigui tan especial.

És, ni més ni menys, el món que habitem les persones.

diumenge, de març 06, 2011

El cel aquest mes de ... març


Aquest mes de març tenim l’oportunitat, no gens freqüent, d’intentar veure Mercuri a simple vista (o amb l’ajut d’uns prismàtics).

Aquest planeta és molt difícil de veure habitualment, ja que no se separa gaire del Sol. En aquest cas, però, el tindrem en una separació favorable.

Per a fer-ho encara més interessant, a meitats de mes Mercuri jugarà amb Júpiter, en guanyar alçada cada dia que passi i arribant a superar al gegant el dia 16 de març. El petit planeta seguirà guanyant alçada, fins al dia 22.

Val la pena intentar-ho: mireu cap a l’oest una hora després de la posta de Sol. Localitzeu Júpiter, que probablement serà l’únic “estel” visible a aquella hora i en aquella zona, i després intenteu descobrir Mercuri, a la seva dreta (mireu l’esquema) i menys brillant que Júpiter. Necessitareu un horitzó oest pla (res de muntanyes o edificis), i paciència.


Estels i Planetes

TOP