dissabte, de desembre 27, 2014

2015: Un eclipsi de Sol i un altre de Lluna. Visibles des de Catalunya.

El 2015 ens porta alguns esdeveniments astronòmics de primera magnitud, i a ben segur moltes sorpreses.

En aquest article, vull destacar dues fites importants, que ja us podeu anotar a l’agenda: un eclipsi de Sol, i un altre de Lluna.

L’eclipsi solar serà el 20 de març. La totalitat es veurà des del Pol Nord (si hi voleu anar, ja feu tard. Les reserves estan pels núvols de preu, i els petits pobles noruecs a més de 1.000 Kms del Pol fa temps que s’han fet d’or). Des de Catalunya, podrem veure aquest eclipsi de forma bastant espectacular, malgrat no puguem gaudir d’un Sol totalment ocultat.

Aquesta és la simulació que he fet:



Com veieu, l’eclipsi començarà al voltant de les 9 del matí, i el Sol es taparà força. La Lluna creuarà de dreta a esquerra.

Quan s’apropi la data, ja donaré més detalls i consells per a poder-lo observar. Vagi per endavant que, com ja us imagineu, NO haureu d’intentar veure’l a ull nu, ni emprant mitjans casolans, sota el risc de fer-vos importants danys a la vista (que poden arribar a la ceguera, no és cap broma).

L’eclipsi lunar tindrà lloc el 28 de setembre. Començarà cap a les 3 de la matinada, i tindrà el seu màxim prop de les 5 de la matinada. També n’aniré parlant en aquest blog, amb consells de com poder fotografiar-lo (a diferència d’un eclipsi solar, veure’n un de lunar a ull nu no té cap mena de problema i no requereix de cap instrucció!).

Per fer boca, us deixo les imatges que vaig capturar de l’eclipsi de Lluna del 2008.


 Bona entrada de 2015 a tothom!

dimecres, de desembre 17, 2014

Atents a la visita d'un cometa

El cometa C/2014 Q2 Lovejoy ens visita.

Ha estat visible des de l’hemisferi sud, molt feble. I ara comença a treure el cap per l’hemisferi nord, justament en un moment en el que la seva lluentor es fa més gran.

Ja n’he parlat en diverses ocasions dels cometes. Recordeu quan els comparava amb els gats? Cometes i felins tenen cua. I també tots dos són molt seus, i són imprevisibles. Què cal esperar del Q2 Lovejoy?

En primer lloc, us diré que aquest cometa ens arriba sense l’aureola mediàtica del darrer insigne visitant (el cometa ISON ara fa ja un any). No s’espera un gran espectacle, ja que la previsió de brillantor el situaria en el llindar de la visibilitat a ull nu en cels foscos. I aquesta manca de expectativa és bona, què voleu que us digui!

Encara recordo el cometa Holmes, l’any 2007. Havia de passar sense pena ni glòria, quan tot d’una, sense previ avís, va desplegar un veritable espectacle, que va fer les delícies de tots aquells que el seguíem amb telescopi (adjunto composició que vaig fer de les seves variacions amb el pas dels dies).




De fet, la missió de la Rosetta al cometa 67P té tot el sentit del món, perquè poc sabem encara d’aquests viatgers que són els cometes.

Per tant, la recomanació seria: simplement atents, i seguint les notícies (per exemple, i escombrant cap a casa, a través d’aquest blog o del meu twitter @estelsiplanetes). Tenir la càmera reflex preparada, amb un trípode. I uns prismàtics. Per si un cas.

La fotografia amb reflex no és complicada, i pot arribar a ser molt satisfactòria. Ja aniré donant més detalls de com s’han d’ajustar alguns dels paràmetres i funcions de la càmera. El més difícil és saber on és el cometa, on hem d’apuntar la càmera. Perquè és molt possible que el cometa, si no és que ens vol sorprendre, sigui a penes visible com una petita estrella. Per tant, el saber cóm orientar-se i trobar la seva posició serà la clau. Aquí, al blog, també donarem detall de cóm fer-ho. Per a fer boca, us adjunto una de les fotografies que li vaig fer al cometa Panstarrs amb una càmera Olympus. I des de Sant Cugat, no penseu.

En qualsevol cas, els més aficionats seguirem segur aquest cometa. Personalment, intentaré fotografiar-lo també amb telescopi. L’avantatge del telescopi és que pot donar molt més detalls, especialment si l’objecte acaba sent molt feble. Però és una fotografia molt més complicada que la que podem fer amb una simple reflex (adjunto la foto del cometa ISON feta amb telescopi l’any passat).

De moment, el cometa C/2014 Q2 Lovejoy encara és molt baix sobre l’horitzó est. Massa baix com per a intentar gaire cosa. Però cada dia que passi guanyarà alçada. Guanyar alçada vol dir, a la pràctica, que es veurà millor (amb més qualitat) i que romandrà visible al cel durant més hores.

Jo aconsellaria esperar-se a meitats de gener. Allà tindrem més dades, i sabrem si el cometa està disposat a sorprendre’ns. Serà ja molt alt sobre l’horitzó, i la seva lluentor haurà pujat fins al màxim previst. El 20 de gener hi ha Lluna nova, i això vol dir que aquella setmana pot ser ideal per intentar fotografiar-lo o veure’l amb prismàtics.

Aquí va una carta de localització pel mes de gener (cortesia de Sky & Telescope). Estan marcats els dies del mes. Veieu, per exemple, que el cometa passarà a prop de les Plèiades el dia 19.




Bé, de moment això és tot. Hem d’estar al lloro, i per la meva part aniré informant de les novetats.

diumenge, de desembre 14, 2014

El cel aquest mes de desembre: el regnat d'Orió

Orió és una d’aquelles constel·lacions que, un cop se sap reconèixer, ja no s’oblida mai.

És una constel·lació dels cels d’hivern, i ara és un bon moment per veure-la aixecar-se per l’horitzó est durant les primeres hores de la nit.

Però és que no està sola. Va acompanyada d’alguns objectes, visibles a ull nu, que podreu distingir fàcilment fins i tot amb cels mig urbans (vull dir, que no cal anar-se’n al Pirineu).

Us adjunto una fotografia que vaig fer fa uns dies des de Sant Cugat, tan sols allunyant-me pels camins que porten a Collserola. Les llums de la ciutat varen pintar la fotografia de color, juntament amb els núvols prims i alts, però les constel·lacions i objectes dels que us parlo es poden veure perfectament.

Primer de tot, Orió, el gran caçador. Un guerrer que aguanta un arc amb el seu braç esquerra. El reconeixereu de seguida, com un gran rectangle, amb tres estrelles formant el seu cinturó. Ho he marcat a la imatge.

El veureu aixecar-se tombat, de costat, com a la fotografia. Amb el pas de les setmanes, capa cop el trobareu més a munt, més vertical. Els mesos de gener i febrer dominarà el nostre cel nocturn, situant-se ben vertical sobre el sud, i sent visible durant tota la nit.

Veure Orió no té cap dificultat. Però ara fixem-nos un xic més.

Mireu les dues estrelles més brillants, que formen vèrtexs oposats del gran rectangle. La que se situa a l’espatlla dreta és Betelgeuse (marcada a la imatge). Veieu el seu color? No cal tenir una nit molt clara per apreciar que és de color ataronjat. Es tracta d’una estrella gegant vermella, que es troba en la fase final de la seva vida. Explotarà com a supernova, una explosió que serà visible a centenars d’anys llum de distància. Quan? Imminent. Potser la setmana que ve. O d’aquí 10.000 anys.

Ara observem el cinturó d’Orió, i veiem l’espasa que hi penja. Veieu la taca? És perfectament visible en una nit sense Lluna (i fins i tot amb Lluna si aquesta està allunyada d’Orió). És la gran nebulosa d’Orió, un lloc on estan naixent estrelles. És el cicle de la vida i la mort. Unes moren, en mig d’explosions gegantines, mentre altres neixen en enormes núvols d’hidrogen.

Què, no us hi havíeu fixat mai en aquesta taqueta? És el que em diu la gent quan la veu per primera vegada. “Doncs sempre ha estat allà!”, els dic jo. Bé, al menys durant les nits d’hivern, és clar. Què curiós! Què poc que mirem el cel! Un cop l’hagis vist, ja sempre la veuràs, i la podràs mostrar als teus familiars o amics.

Per sobre d’Orió, molt fàcilment pots trobar la constel·lació de Taure. Mira cóm està marcada a la meva fotografia. Les banyes les distingiràs sense esforç. L’estrella més brillant, Aldebaran, també és una gegant vermella. Mira-li en directe el color. També ataronjat, oi?

I encara més per sobre de Taure, la joia de les Plèiades. Una altra taca, aquest encara més fàcilment visible. De nou allò de “ostres, doncs no l’havia vist mai!”. I mira que aquest nuvolet no té pèrdua possible, és molt brillant. El trobareu al cel durant la tardor i l’hivern. Si teniu bona vista, podreu fins i tot identificar, a ull nu, que està format per estrelles individuals molt juntes. Les Plèiades és un conjunt d’estrelles joves i blaves, nascudes a penes fa uns quants milions d’anys. Començant, doncs, la seva vida, al contrari que Betelgeuse o Aldebaran, que l’acaben.

Ja veus. Constel·lacions i joies ben senzilles d’identificar, que t’ajuden a gaudir un xic més de l’espectacle del cel. Només cal que miris a dalt. I amb l’ajut de la fotografia, identificaràs els objectes.


Un caçador gegant, amb la seva espasa. El gran dominador del cel de l’hivern.

dimarts, de desembre 09, 2014

Una etapa completada: el màster en Astronomia i Astrofísica

S’ha acabat. Tinc el màster oficial en Astronomia i Astrofísica a la butxaca. Em fa molta il·lusió. Tanta que no he pogut reprimir l’impuls de compartir-ho en aquest blog.

Ha estat un any de treball dur, sincerament més dur del que m’imaginava. Hi ha hagut moments per tot, i no negaré que en els instants de més pressió he mostrat els típics símptomes del universitari estressat: mal humor, renecs a tort i a dret, ... insuportable, vaja.

Sí, perquè aquest màster l’ha fet tota la família. La meva dóna i les nenes han hagut d’aguantar-me pacientment durant el trajecte. Quants sopars comentant el millor i el pitjor del curs. I elles animant-me i donant-me suport.

Una mica en el meu descàrrec, us diré que em va tocar estudiar, ja no des del primer dia, sinó abans i tot. Perquè el màster exigia ser físic o enginyer per poder cursar-lo, i jo soc químic d'estudis. Així que havia de passar per un examen d'ingrés. I després varen venir les 14 assignatures, molt intenses. 12 teòriques, una altra de treball d’observació, i finalment el treball d’investigació de fi de màster, que acabo de defensar el mateix dia que escric aquest article (i que ja us explicaré en un altre article properament).

Passats els nervis, us diré que és un màster absolutament recomanable (Universitat Internacional de València). És l’únic del seu gènere que es pot fer a distància a Espanya, i aquest era el primer any que es cursava en format oficial, és a dir, reconegut pel Ministeri d’Educació i vàlid per a poder optar a fer el doctorat en qualsevol universitat europea (anteriorment, el màster era un títol propi d’aquesta universitat). I aquesta oficialitat s’ha notat en el nivell d’exigència pel que fa a continguts i treballs a presentar.

L’esforç fet m’encoratja ara a seguir remant en això de l’astronomia (crec que no he parat mai, de remar), especialment pel que fa a les activitats de divulgació, que aquest any he hagut de reduir.


Observacions públiques, xerrades i cursos, que espero poder reforçar al 2015.

Categories

Estels i Planetes

TOP