dissabte, de setembre 29, 2012

El cel aquest mes ... d'octubre

A començament del mes d’octubre, aquells que es llevin de matinada podran gaudir amb la visió d’una parella de ball espectacular en el nostre cel.


La Lluna decreixent, a partir del dia 4 d’octubre anirà apropant-se a Júpiter. Aquest planeta serà inconfusible, i apareixerà com el punt més brillant, amb molta diferència, del cel, mirant al sud-est.

El dia 6, a primeríssimes hores del matí (mireu al cel abans de la sortida del Sol, quan encara és fosc), la Lluna es situarà ben a prop del brillant planeta, amb una d’aquelles conjuncions tan espectaculars que criden l’atenció.


En els propers mesos, Júpiter anirà veient-se cada cop més centrat en les hores de nit. Al novembre ja el tindrem bé per a poder-lo observar a mitjanit. Recordeu que aquest gegant és una visió espectacular fins i tot amb un petit telescopi. I amb prismàtics ja ens ensenya, sense cap dificultat, els seus 4 satèl•lits principals (si no en veieu 4 és que algun d’ells està creuant per davant o per darrera del planeta!).

I parlant del cel i d'observar: un cometa, recent decobert, és de camí. Sembla que la seva visió serà espectacular, a finals de l'any 2013. Més informació, en el proper article d'aquest blog.

dimecres, de setembre 19, 2012

Un impacte a Júpiter, i el paper dels aficionats

 
Deien que els gals del poblat de l’Astérix només li tenien por a que el cel caigués sobre dels seus caps.
Fa pocs dies, un aficionat va poder detectar un fenomen que hagués fet tremolar a aquells aguerrits guerrers. Ni més ni menys que un impacte notable, d’un cometa o d’un asteroide, contra el gegant Júpiter.
No és la primera vegada que el xoc d’un objecte contra Júpiter es pot veure des de la Terra (en portem quatre en tres anys). Però cada cop que això succeeix, la comunitat científica es mobilitza com si fos la primera vegada. Com ha passat anteriorment, l’avís generat per l’aficionat descobridor ha activat tot un seguit de protocols en el món de l’astronomia professional.
Fenòmens com aquest no fan sinó recordar-nos que vivim en un univers dinàmic.

Júpiter, amb la seva enorme dimensió i la gravetat que exerceix, atrapa a més d’un vagabund còsmic. Això està bé per a nosaltres, ja que actua com a un netejador de l’espai, i elimina objectes que, d’altra forma, podrien esdevenir perillosos.
En èpoques molt llunyanes, en la infantesa del nostre planeta, els impactes eren molt freqüents. El recent creat Sistema Solar era un caos absolut. Quantitat ingent de material “sobrant” de la formació dels planetes orbitava l’espai proper. A més, els propis planetes, en un joc de pertorbacions mútues constants, es movien de les seves primeres òrbites, desestabilitzant en el seu moviment a cometes i asteroides. Era una època en la que la Terra (i els demés planetes interiors) van ser bombardejats cruelment.

Quan parlem d’aquests temes, de seguida ens ve al cap l’impacte que va provocar l’extinció dels dinosaures, ara fa uns 65 milions d’anys. Però el fet és que catàstrofes tan o fins i tot més grosses han anat passant. Un dels què s’ha estudiat data de fa uns 250 milions d’anys, i es calcula que va extingir més del 90% de totes les espècies vives del planeta!
L’impacte descobert ara a Júpiter fa reflexionar sobre la fragilitat de tot plegat. Sobre el complicadíssim joc al què juga la natura, en el seu extraordinari experiment que es diu univers.

A mi també em fa reflexionar sobre el paper de l’astronomia amateur. Aquests admirats “amateurs”, armats amb equips que els propis científics professionals ni haguessin pogut somiar 20 o 30 anys abans i emprant molta paciència i metodologia, fan contribucions decisives a la ciència.
Els grans telescopis professionals, Hubble inclòs, tenen els seus minuts d’observació reservats a preu d’or. Cada minut d’un d’aquests monstres és valuosíssim, i és assignat a grups d’investigadors que duen a terme programes i estudis concrets. Aquests grans ulls a l’espai no estan, dit planerament, mirant a dalt a veure què passa.

Els aficionats, amb mitjans òbviament molt més modestos, empren l’arma de la quantitat. En una nit determinada, allà on els grans observatoris no poden mirar per limitació de minuts, és possible que hi hagi uns quants aficionats que ho estiguin fent. I, de vegades, sona la flauta.
Innumerables cometes, estrelles variables, i supernoves, són descoberts per aficionats. Aquests s’han acabat organitzant, sota la batuta dels professionals, en grups i xarxes coordinades que duen a terme observacions que recolzen i completen les què els científics fan.

 
Aquesta afició ja ho té això. Fins i tot aficionats tan “primitius” i poc organitzats com jo poden, algun dia, tenir un cop de sort. Encara recordo el dia que, comparant la fotografia que havia fet la nit anterior de la galàxia M51 amb una imatge que havia pres dos anys abans, em va saltar el cor quan vaig “descobrir” una estrella nova, que no apareixia en la fotografia antiga. Era, sens dubte, una supernova, l’explosió que marca la mort violenta d’una estrella.
Jo no havia rebut cap alarma (les rebo normalment per email) provinent de les xarxes d’observadors indicant que s’hagués detectat aquesta supernova. Amb palpitacions al pit, i quasi tremolant, em vaig connectar a internet, vaig buscar, i... si, allà estava la notícia. Feia 3 dies que l’havien descobert. Llàstima.

Estrelles que exploten. Cometes que xoquen contra Júpiter. Asteroides que s’acosten perillosament a la Terra. Mentre l’univers segueixi sent tan dinàmic com ara, tots tenim diversió per temps.
Només hem d’esperar que, en mig d’aquest dinamisme, no ens caigui el cel sobre dels nostres caps.

dimecres, de setembre 05, 2012

Un univers ple de bellesa

Fa poques nits, a Falset, vaig fotografiar aquesta nebulosa. El seu processat posterior m’ha portat de bòlit durant dies, atesa la quantitat de delicats matisos que hi apareixen.

Jo mateix m’he sorprès del resultat. Quan la projecto a la pantalla de l’ordinador, em quedo allà, mirant-la bocabadat, pensatiu.

El que es veu en la fotografia és la resta de l’explosió que va marcar la fi de la vida d’una estrella. Apareixen en el fons, milers de petits punts, d’altres estrelles.

Estrelles, moltes d’elles segurament amb planetes al seu voltant. Algunes com el nostre Sol. Altres més grans o més petites, més fredes o més calentes. Només una petitíssima representació de la població de la nostra galàxia.

Serem els únics a l’univers que puguem gaudir d’aquests fenòmens magnífics? Té sentit tanta bellesa només per a nosaltres? Sols en un univers tan gran?

Mirant la fotografia, penso en tot això. Penso en què hi ha allà, lluny, al voltant d’algun d’aquells puntets.

La dinàmica de l’univers és una roda, familiar per nosaltres. Una roda de creació i destrucció, de vida i de mort.

Tot té sentit. La mort no és, sinó, l’inici d’un nou cicle. Explosions com la que veiem a la imatge alliberen el material del què estem formats, nosaltres i tot el que ens rodeja. Un material que, algun dia molt llunyà, potser es condensarà i formarà noves estrelles i planetes. I aquests nous objectes seran més rics en elements que les generacions anteriors.

La fotografia em parla, per tant, no només de bellesa, sinó també d’ordre. D’un cicle còsmic que no para, i del què formem part.

La fletxa del temps empeny al nostre univers cap al davant. La mateixa fletxa que ordena el nostre naixement, i ordenarà la nostra mort. També nosaltres alliberarem el material que ens han prestat, i el retornarem a la natura per a que construeixi nous éssers.

El interès que haurem de pagar per a aquest préstec no és res més que la contribució que haguem fet, mentre vivíem, a millorar coses, a fer la vida dels que venen més rica. Igual que les estrelles.

En el nostre univers, no hi ha gaire diferència entre bellesa i mort. Vist dins una escala de temps còsmic, tot transcorre serenament.

Bellesa i mort, com a la imatge.

Estels i Planetes

TOP