El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)

"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".

Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.

Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.

Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.

El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.

Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.

Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".

Potser vàrem néixer així?

La nebulosa de la Rosetta és una espectacular i gegantina maternitat d’estrelles. La fotografia que vaig fer fa uns dies em serveix d’inspiració per a explicar com va ser, potser, el naixement del Sol i de la Terra.

Tot comença quan algun dels enormes núvols de gas i pols que abunden en els braços espirals de moltes galàxies es posa en moviment. Com està passant dins la Rosetta.

L’espai que hi ha entre les estrelles està format bàsicament per gas hidrogen, l’element químic que es va formar en el Big Bang i que és el més abundant a l’univers. Aquest gas està “contaminat” per altres components, com ara heli (també format durant els primers sospirs del cosmos, i tot allò cuinat amb paciència dins les anteriors generacions d’estrelles -és a dir, tota la resta d’elements químics, incloent l’oxigen, el nitrogen, el carboni, el ferro, ...). Part d’aquests components s'han agregat format microscòpics grans de pols.

No sabem ben bé què és el que posa en moviment el núvol. Podria ser l’explosió d’una supernova propera. O la pertorbació provocada pel pas d’una estrella. O simplement per la compressió natural generada per la rotació de la galàxia. Sigui el que sigui, les molècules del gas comencen a apropar-se mútuament, per efecte gravitatori.

Tot i que a les imatges, com la de la nebulosa Rosetta, aquests núvols semblen densos, no ho són gens. Són extraordinàriament febles, tant que estan més buits que el millor dels buits que podem fabricar als nostres laboratoris! Si fóssim dins del núvol, ni el veuríem, i si no fóssim curosos podríem arribar a concloure que allà no hi ha res en absolut. La lluentor que veiem és provocada perquè aquest tènue gas és excitat per la intensa radiació de les joves estrelles recent nascudes, i emet llum.

El gran núvol està molt fred, a escassos graus sobre el zero absolut (estem parlant de temperatures de l'ordre dels -260 graus C). Aquesta és una condició indispensable per a que la màquina de formar estrelles pugui funcionar, ja que la temperatura es tradueix en moviment de les molècules de gas i, per tant, en un efecte contraposat al treball d’apropament que intenta fer amb tant d’esforç la gravetat.

El núvol es fragmenta, al comprimir-se unes regions més ràpidament que d’altres. En algunes parts es van formant grumolls, que es desagreguen de la resta alhora que es contrauen lentament. De cada un d’aquests grumolls acabaran naixent desenes o centenars d’astres.

Poc a poc, però inexorablement, el gas i pols es va concentrant, formant grans discos que giren i s’aplanen. Giren perquè la natura obliga a que si quelcom gran té algun moviment de gir, quan aquest quelcom es fa petit, ha de seguir girant però ara molt més ràpidament (recordeu la imatge d’un patinador que gira, i de sobte recull els braços i es dispara la seva velocitat de gir sense haver de fer cap esforç?). El gir ajuda a que el disc s’aplani.

Cada disc generarà, si tot va bé, una estrella, un Sol. I al voltant seu, planetes.

En menys de 100.000 anys, ja s’ha concentrat suficient material al centre del disc per a que allà s’identifiqui una gran bola, l’embrió de l’astre, anomenat protoestrella en aquesta fase. Brilla perquè està calenta, no pas encara perquè generi llum a partir de reaccions nuclears, com sí que farà passats uns milions d’anys.

La calor s’ha generat a partir de la contracció del disc. Tal com el material ha anat caient, per gravetat, cap al centre, la temperatura allà ha augmentat a milers de graus (físicament diríem que hi ha hagut una conversió d’energia gravitatòria en tèrmica). Ara la temperatura ja no és obstacle, ja que la protoestrella té suficient poder d'atracció com per a poder vèncer el moviment de les partícules.

En aquesta primera fase de la vida, les estrelles són com els humans jovenets: inestables, impredictibles, esbojarrats (alguns ho seguim sent molt després!). Segueixen atraient material, cada cop més fortament, però no poden acumular al ritme que atrauen, de forma que també expulsen grans quantitats de gas mitjançant dolls.

Cap als 3 milions d’anys, més o menys, la protoestrella comença a calmar-se. Mentre tant, en el disc han seguit passant coses. El material que no ha caigut cap al centre s’ha anat acumulant, a base d’impactes. Primer formant minúsculs granets. Després, pedres. Més tard, roques. Lentament, el disc ha començat a fabricar planetes i altres cossos, en un procés caòtic, ple de col·lisions. És la llei del més fort. Els projectes a planetes més grans escombren, engoleixen, als més petits que es troben suficientment a prop.

La temperatura prop del centre del disc és massa gran com per a que els components més volàtils, com ara el gas o fins i tot l’aigua, puguin acumular-se, de forma que allà, a l’interior del disc, es formen majoritàriament móns rocosos. Més enllà, en les regions fredes del disc, els planetes creixen fins convertir-se en gegantines boles de gas i aigua. I els objectes menors i rocosos que es formen en les regions més externes retenen grans quantitats d’elements volàtils, inclòs de nou l’aigua.

Amb tot això, el disc ha anat quedant endreçat, el material acumulat formant milions d’objectes, des de planetes a asteroides i cometes.

Poc després, la temperatura a l’interior del projecte d’estrella arriba als 15 milions de graus. És el moment en què comença la fusió nuclear de l’hidrogen al seu interior. És la màquina que fabricarà energia durant la major part de la vida del nou astre, i que permetrà que aquest quedi en equilibri contrarestant la pressió de la gravetat que el pressiona cap a dins. Ha nascut, finalment, una estrella.

El nou Sol genera, especialment en aquestes primeres fases, un fort vent estel·lar. Un vent format per l’emissió de partícules que s’escapen a gran velocitat. Aquesta emissió, conjuntament amb la radiació electromagnètica generada per l’estrella, dissipa el gas que queda en l’enorme disc, aturant, així, el creixement dels planetes gasosos.

En la imatge de la nebulosa de la Rosetta es pot apreciar l’efecte de la pressió de les emissions de les joves estrelles recent nascudes. Creant, per exemple, la gegantina cavitat en el centre del núvol. Formant, també, pilars i formacions retorçudes en moltes parts de la nebulosa, allà on s’han format grumolls que nodreixen a centenars de noves estrelles.

Només podem apreciar les estrelles ja formades i que s’han desempallegat dels discos de gas i pols que les envoltaven. Però amagades dins la nebulosa hi ha centenars, potser milers, de Sols en etapes més infants, que encara no podem distingir.

Al voltant de cada un d’aquests puntets, d’aquestes estrelles, s’han format probablement planetes de tot tipus. Massa lluny com per a poder-los veure, es confonen dins el diminut píxel de llum que rebem del seu Sol.

Fa uns 4.700 milions d’anys, el nostre Sol, així com la Terra i els demés planetes del Sistema Solar, varen néixer d’un dels grumolls que es van posar en moviment dins un gran núvol de gas i pols.

Potser dins una enorme nebulosa, com la Rosetta.

I potser, des de milers d’anys llum de distància, algú ho va fotografiar. Sense sospitar que al voltant d’un d’aquells petits punts la natura escolliria un món rocós i inicialment erm per a carregar-lo d'aigua mitjançant impactes d'asteroides i escriure un capítol brillant de l’experiment de la vida.

2 minuts de glòria

A mesura que s'apropava el moment de la totalitat, els nervis s'apoderaven de la gent que omplia l'enorme ranxo de pastures que s'havia convertit, per uns dies, en un campament. Tots havíem vingut amb el mateix objectiu: contemplar un dels eclipsis totals de Sol més esperats dels darrers anys.

A les 9:10 minuts del matí el disc de la Lluna va començar a mossegar el Sol per la part superior dreta. Al començament, a penes perceptible. Tan suaument ho va fer que la meva família, amb les ulleres solars posades, varen dubtar per uns instants que l'espectacle s'hagués iniciat.

Però de seguida es va fer evident la invasió de la Lluna, que cada cop anava guanyant més terreny, tapant més al Sol.

Poc a poc l'astre rei s'ocultava, i dibuixava al cel una figura similar a la d'una lluna en fase minvant.

"Què prim es veu ara el Sol!"

Amb aquesta frase, una de les meves filles anunciava el que hauria de venir a continuació. Després d'una hora d'eclipsi, la Lluna estava a minuts de tapar completament al Sol.

Poc abans, la intensitat de llum en el paisatge havia baixat considerablement, i tothom s'abrigava degut al descens de temperatura. Havíem passat d'un calorós dia d'agost de l'Oregó central a haver-nos de tapar per no tremolar. De fred, però també d'emoció.

Havíem arribat a Madras, una població d'uns 6000 habitants, aquell mateix matí, després de canviar els plans. Inicialment, ens hauríem d'haver mogut a la frontera entre els estats d'Oregó i Idaho, una llarga etapa de carretera des d'on érem. Però les previsions meteorològiques ens varen fer dubtar. La zona de Madras era també perfecte, al mig del pas de la totalitat (la franja dins la qual t'has de situar si vols veure l'eclipsi en fase total), i la teníem a un parell d'hores de cotxe. Però Madras era un destí arriscat: prou a prop de Portland, el poble atrauria masses i es convertiria en un veritable forat negre (que ens podia engolir). En altres condicions, hagués estat el lloc a evitar.

Però després de llegir els avisos de l'estat d'Oregó, recomanant arribar al lloc de visualització amb un dia d'antelació si un no volia quedar-se aturat a les carreteres col·lapsades durant hores i perdre's l'espectacle, vàrem apostar per escurçar l'etapa i intentar Madras. Així que la nit anterior havíem buscat, i trobat per internet, un lloc d'acampada dins els terrenys d'una parella de ranxers. No precisament barat, però... què valia realment un eclipsi total de Sol?

Una tenda d'acampada, comprada el mateix dia de l'eclipsi en un magatzem de les afores de Madras, juntament amb dos bases d'escuma per aïllar-nos del terra, s'afegien a la llista d'estris imprescindibles en l'improvisat pla.

La nit havia estat gèlida. Gèlida? No, el següent. És clar, no anàvem preparats per acampar. Ens vàrem posar a sobre tota la roba que vam poder, però crec que sempre recordarem aquella sensació desagradable de peus, mans i nas freds durant tota la nit. Sacrificis que eren ben acceptats, per altra banda. El premi s'ho mereixia.

"No pot ser!!!!!!"

Els aproximadament 700 campistes varen embogir. El Sol s'havia enfosquit completament! Eren exactament les 10:19 hores.

"Ulleres fora!", vaig cridar. Era el moment tan esperat. El de poder admirar la fase total de l'eclipsi a ull nu, sense la necessitat de protegir-se la vista.

Per més paraules que utilitzi, per més fotos que ensenyi... res, absolutament res, pot descriure les sensacions que un viu durant aquells 2 escassos minuts que dura la totalitat.

Al cel apareixien ara algunes estrelles, a ple dia. En concret, Regulus, l'estrella més important de la constel·lació del Lleó, brillava provocativament, ben alta, desafiant el sentit comú. La llum el dia era ara molt feble. No com una nit, no. Diferent. Tal com és en un eclipsi total de Sol.

L'astre rei, que havia deixat de ser-ho momentàniament, quedava ocultat per un disc negre, com pintat, i ensenyava la tènue llum de la seva corona. Era aquesta llum la que ara ens il·luminava.

Ja no notàvem el fred. Pell de gallina, només miràvem al cel.

Bé, no només al cel. Jo estava pendent de les fotografies. Havia assajat durant mesos amb el filtre solar i les configuracions de la meva càmera.

"Com podrem fer per recordar tot això?" va preguntar una de les meves filles. I és que eren tantes les sensacions, que quedava clar que seria difícil poder gravar-les totes i cada una d'elles a la memòria. Crits exultants recorrien tot el campament.

"Ulleres posades!"

El meu avís indicava que s'havia acabat la part de la totalitat, i havíem de protegir la vista de nou. Els primers rajos de Sol varen esgarrar el cel de sobte, i es va tornar a fer de dia. La Lluna es retirava lentament, tan poc a poc com havia entrat. Sortia per la part inferior esquerra. El Sol tornava al seu regnat.

L'abraçada familiar al final de la fase total va resumir el que sentíem en aquells moments.

Us deixo algunes de les fotografies que vaig fer. En dues d'elles es veuen els anomenats anells de diamant. Resulta que la superfície de la Lluna no és regular: té muntanyes i valls. Quan la Lluna és a punt de bloquejar totalment el Sol, els darrers rajos de llum aconsegueixen creuar per algunes de les valls lunars que queden a la vora de la Lluna, produint un flash momentani que dura a penes uns instants. I quan finalitza la totalitat, els primers rajos del Sol alliberats quan la Lluna es desplaça travessen els valls situats a la vora d'aquesta. Un nou flash.

En la imatge de la totalitat es pot apreciar el detall de la corona solar, una extensa regió del Sol, esculpida pel camp magnètic de l'astre, que es fa visible en el moment culminant de l'eclipsi.

Finalment, una composició de la seqüència de l'eclipsi, amb la imatge central de la totalitat augmentada de mida.

No voldria acabar sense uns apunts de coneixement.

Recordar que un eclipsi de Sol sempre es produeix quan la Lluna és nova. Això és degut a raons geomètriques, ja que Sol, Lluna i Terra queden alineats en aquest ordre. D'aquesta forma, la cara il·luminada de la Lluna ens dóna l'esquema, definició de lluna nova.

Però no totes les llunes noves produeixen eclipsis de Sol, perquè l'òrbita que segueix el nostre satèl·lit està lleugerament inclinada respecte del pla orbital que la Terra i el Sol formen. A la pràctica, la majoria de llunes noves passen per sobre o per sota del Sol, sense donar lloc a eclipsis.

La mida del Sol i de la Lluna, vistos des del nostre planeta són molt similars, a pesar de l'enorme diferència que ambdós cossos presenten realment. És un efecte de perspectiva, que fa possible que gaudim d'eclipsis de Sol totals. Però això s'acabarà en un futur molt llunyà, ja que la Lluna es distancia de la Terra a raó d'un xic més de 3,5 centímetres cada any. En uns centenars de milions d'anys, la mida aparent de la Lluna al cel no aconseguirà ja cobrir totalment al Sol, i deixarem de tenir eclipsis totals (seran només anulars, en els que el disc de la Lluna queda dibuixat dins del Sol sense tapar-lo del tot).

Degut a la geometria de l'eclipsi, en la que la Lluna està molt més a prop de nosaltres que el Sol, el fenomen es projecta sobre l'esfera terrestre com una diminuta ombra, que es va desplaçant a mesura que la Terra gira. A la pràctica, això fa que un eclipsi total de Sol només pugui ser observat des de petites franges allargades. És a dir, per observar la fase de totalitat t'has de situar dins la franja. Moltes vegades, aquesta cau sobre el mar, o creua zones deshabitades o de molt difícil accés.

Nosaltres, tornem malalts d'eclipsi, i no descartem perseguir-ne algun altre en els propers anys.

Tot això, esperant el que tindrem al sud de Catalunya l'any 2026!

Els reis d'aquestes nits. Us els perdreu?

Les nits d'aquests dies (i properes setmanes) són especialment generoses amb nosaltres, al mostrar-nos, ni més ni menys, que 4 dels 5 planetes visibles a ull nu.

Tenim el lluentíssim Venus de matinada, baix sobre l'horitzó est, precedint la sortida del Sol. I a Mercuri, també molt baix sobre l'horitzó, però en aquest cas oest, seguint al Sol després de la seva posta. Observar Venus no té cap mena de dificultat, és senzillament una "estrella" espectacular i inconfusible. Però Mercuri és una altra cosa. És força complicat veure'l ja que va molt baix, es necessita gaudir d'un horitzó oest pla i sense obstacles, disposar d'una orientació d'on trobar-lo, ... i molta paciència.

Però sens dubte els 2 grans planetes a observar aquestes nits són Júpiter i Saturn.

Veurem Júpiter brillar, com "l'estrella" més brillant del cel del vespre. Quan es fa fosc, el podem localitzar sense dificultat, encara bastant alt al cel, cap al sud-oest. És "l'estrella" més brillant en tot el firmament durant la primera part de la nit. Vist amb uns prismàtics, notarem sense problemes el seu disc, i veurem els seus 4 principals satèl·lits. De fet, són tan brillants que es podrien veure sense ajut d'instruments si no fos perquè la potentíssima llum del gegant ens enlluerna i els amaga de la nostra visió.

Si podeu, observeu aquest planeta un parell o tres de dies, i recordeu la posició dels 4 petits puntets. Notareu com canvien la seva posició, ballant d'un costat a l'altre del planeta. Ah! I si en trobeu algun a faltar serà perquè estarà passant pel davant del disc de Júpiter, o s'haurà amagat al darrera.

Amb un petit telescopi podreu gaudir dels colors del planeta. No hauríeu de tenir dificultats en distingir algunes de les franges acolorides (ataronjades) que governen la seva zona equatorial. Estareu veient les parts altes de l'atmosfera de Júpiter.

Aquí podeu veure la fotografia que li he fet a Júpiter recentment. És, sens dubte, un objecte que desperta l'admiració de tothom qui el veu pel telescopi. El gegant del Sistema Solar es troba actualment a més de 800 milions de quilòmetres de distància, i està sent estudiat per la sonda de la NASA Juno, que, com a curiositat, porta 3 figuretes Lego a bord (una d'elles és el déu Júpiter, una altra és la deessa Juno, i la tercera representa a Galileu, el descobridor dels 4 principals satèl·lits del planeta).

Però el veritable protagonista actualment és Saturn, el rei dels anells. El localitzareu durant tota la nit al cel. No destaca especialment per la seva lluentor, i has de saber on mirar, ja que hi ha vàries estrelles (aquestes sí, estrelles de debò) que brillen més o menys com ell.

En concret, a mitja nit el podreu trobar al sud, a una mitja alçada entre l'horitzó i el punt més alt del cel. Relativament a prop d'una estrella ataronjada (que és Antares, l'astre més important de la constel·lació de l'Escorpí). El podreu distingir perquè, igual que els demés planetes, notareu que la seva llum no fa pampallugues, i es fix.

Saturn ens presenta, enguany, els anells ben oberts, quasi al màxim per efecte de la perspectiva. No hi ha res com veure aquest planeta pel telescopi. Sempre dic que mai no s'oblida el primer cop que se'l veu, allà petit, rodejat pels anells, com una obra d'art minimalista. Us recomano, doncs, que localitzeu un amic, o conegut, amb telescopi, i que el convideu a una cervesa a canvi de la visió de Saturn.

Per cert, quan mireu pel telescopi, heu de mantenir la vista allà durant una estona. Notareu que l'objecte (Saturn, o Júpiter) semblen moure's, vibrar. Això és degut a l'efecte de les turbulències de la nostra atmosfera. Si mires una bona estona, de sobte es produeix com un moment de sort, i veus detalls que ràpidament desapareixen. Estones d'estabilitat atmosfèrica, efímeres, però que són la clau per poder gaudir de la visió d'aquests planetes. Així que no us preocupeu si feu un xic de cua al telescopi. Observeu tranquil·lament, i intenteu apreciar detalls.

Us adjunto el retrat que li he fet a Saturn aquests dies. Penseu que el planeta es troba ara mateix a més de 1400 milions de quilòmetres de distància... i tot i això fixeu-vos la quantitat de detalls que es poden captar. Actualment la sonda de la NASA Cassini està fent els seus darrers vols entre el planeta i els anells, en una trajectòria suïcida, anomenada "El gran final", que la portarà a estavellar-se contra Saturn al setembre. Acabat el seu combustible, després de més de 12 anys de missió, els científics no volen que Cassini pugui caure sobre algun dels satèl·lits del planeta anellat i contaminar-los.  Satèl·lits cap a on es dirigiran properes missions, en recerca d'indicis de vida.

Per acabar, voldria advertir al lector que les fotografies astronòmiques, tot i ser fascinants, són enganyoses per qui pensa que veurà el mateix posant l'ull a l'ocular d'un telescopi. Les càmeres especialitzades en astrofotografia poden captar detalls subtils que el nostre ull no pot. A més, els que ens hi dediquem emprem tècniques de processat per extraure tota la informació que aquestes càmeres han recollit.

Ara bé, dit això, res, absolutament res, pot superar les emocions que desperta l'observació directa, ja sigui del cel nocturn a ull nu, en una nit estrellada, o mirant pel telescopi. Allò ho estem veient en directe, nosaltres. No és la foto d'algú altre. És llum que ha estat viatjant per l'espai durant temps per portar-nos, expressament a nosaltres, el retrat d'un objecte.

Aneu, doncs, a per a Júpiter i Saturn. Potser us costaran un parell de cerveses, però no us decebran.

Com neixen les estrelles? La maternitat de la nebulosa d'Orió

Aquesta és una de les darreres fotografies que he fet des del meu observatori de Falset. Era una nit fredíssima, d'aquelles extraordinàries nits clares i transparents de l'hivern.

És la nebulosa d'Orió, que és visible a ull nu com una petita taca sota el cinturó d'Orió, qualsevol nit mitjanament fosca de l'hivern.

M'agrada emprar l'astrofotografia com a vehicle que facilita la divulgació. I aquest magnífic objecte mereix que parlem sobre ell.

És, ni més ni menys, que una maternitat d'estrelles, un lloc on n'estan naixent.

Las estrelles són les fàbriques de la natura. És dins d'aquests astres que vàrem començar a existir tu i jo. El gegantí reactor nuclear que funciona dins seu crea elements químics a partir de l'hidrogen. I quan les estrelles més massives moren, alliberen el material que després serveix per formar roques, planetes, plantes, gats, o persones. Tot, absolutament tot, el que ens rodeja es va forjar dins el cor bullent d'una estrella que va morir fa milers de milions d'anys.

Doncs bé, la nebulosa d'Orió és un dels llocs més propers de la nostra galàxia en el que encara ara es formen, neixen, estrelles.

El que veiem és un immens núvol d'hidrogen. Certament, a més d'hidrogen, com deia abans, podem trobar altres elements químics, fabricats per anteriors generacions d'antigues estrelles. Però, tot i així, l'hidrogen és, amb molt, l'element dominant.

Poc a poc, i per efecte de la gravetat, els àtoms d'hidrogen cauen sobre sí mateixos. Són atrets al centre de gravetat comú. En un procés imparable, que dura uns pocs milions d'anys, el gran núvol de gas es fragmenta en vàries parts, cada una d'elles en procés de formar una estrella.

A mesura que l'hidrogen es contrau, s'escalfa. Va apareixen l'embrió d'una nova estrella, que brilla només perquè està calenta, però no encara perquè generi la seva pròpia llum.

El procés s'accelera, en cadena. La massa del projecte d'estrella augmenta, la qual cosa fa que més material es vegi atret. La temperatura creix, especialment dins el seu nucli, a la part interior, degut a l'enorme pressió del material que va formant l'estrella.

Finalment, quan la temperatura dins del cor del nou astre arriba als 15 milions de graus, es posa en marxa la fusió nuclear: l'estrella comença a fusionar hidrogen, el primer element i el més bàsic de l'univers, per formar heli, el segon més senzill del cosmos. En aquest procés s'allibera una enorme quantitat d'energia, en forma de llum. Ha nascut una estrella, que brilla ara amb llum pròpia.

Una estrella de massa similar a la del nostre Sol viurà així, fusionant tranquil·lament hidrogen i generant llum, una desena de milers de milions d'anys. Dic tranquil·lament a pesar que el ritme de fusió és, senzillament, impressionant: a cada segon, el Sol fusiona 600 milions de tones d'hidrogen!

Estrelles més petites que el Sol viuran moltíssim més encara. Viuran tant de temps que es pensa que les estrelles més petites encara no han tingut temps d'apagar-se en tota la història de l'univers.

Les estrelles gegants, en canvi, viuran a penes desenes o centenes de milions d'anys. Els seus mecanismes de fusió nuclear funcionen a tot drap, desbocats. Acabaran la seva vida en apocalíptiques explosions, anomenades supernoves.

Dins la nebulosa d'Orió, amagades pel brillant gas, es troben quantitat de projectes d'estrelles en procés de formació. Altres ja s'han format completament, i brillen amb la llum potent dels joves. Són algunes de les estrelles que apareixen a la fotografia.

El nostre Sol probablement va néixer, fa quasi 5 mil milions d'anys, en un lloc similar a aquest. Ho devia fer juntament amb altres germanes, que les dinàmiques gravitatòries de la galàxia van anar desplaçant i distribuint. Potser va néixer acompanyada per alguna gegant, que segur que ja va morir fa molt i molt de temps.

La nebulosa d'Orió es troba situada a uns 1.300 anys llum de distància. Vol dir que això que he retratat és tal qual era fa 1.300 anys. Això és molt poc temps, dins l'escala còsmica, de forma que és més que probable que ara mateix sigui tal qual era llavors.

Però quan la localitzeu a simple vista al cel és bastant inspirador que penseu en això. En que esteu observant la llum d'una maternitat d'estrelles, llum que va sortir d'allà quan els àrabs s'expandien pel nord d'Àfrica i envaïen Espanya.

Una ullada a les maternitats d'estrelles... i una batalla per la vida

Aquest és el famós doble cúmul de Perseu, que vaig fotografiar fa uns dies amb el meu telescopi des d'una clariana al bosc a prop de Castellcir, al Moianès.

Fixeu-vos en les dues denses agrupacions d'estrelles. Són nadons, Sols recent nascuts, fa a penes uns 13 milions d'anys aproximadament.

Com actualment sabem, la longevitat d'una estrella queda pràcticament fixada en el moment del seu naixement. En funció de la massa que acumula, el ritme de les reaccions de fusió nuclear que tenen lloc al seu interior serà més o menys alt, i l'estrella viurà desenes de milions o milers de milions d'anys. Per exemple, una estrella com el nostre Sol viu aproximadament uns 10 mil milions d'anys, dels quals en porta gastats la meitat. Les estrelles gegants, però, esgoten el seu combustible nuclear en qüestió de 50, 60 o 100 milions d'anys, i llavors moren en mig de grans explosions anomenades supernoves.

Som molt afortunats, ja que són precisament les estrelles relativament modestes, com el Sol, les que viuen suficient com per permetre que la vida pugui arribar a aparèixer i a evolucionar en algun dels seus planetes.

En qualsevol cas, siguin les estrelles grans o petites, totes elles neixen de forma similar, dins de grans nebuloses d'hidrogen.

Aquestes gegantines concentracions d'hidrogen són els bressols. L'hidrogen, l'element més abundant, i també el més lleuger de l'univers es va concentrant lentament, per efectes gravitatoris, fins que acaba creant boles enormes de gas, el qual s'escalfa a l'interior degut a la pressió de les capes externes que cauen cap el centre. Quan les temperatures dins arriben als 10 milions de graus s'encén el motor nuclear, i l'estrella comença a brillar amb llum pròpia, producte de la fusió nuclear de l'hidrogen. En aquell moment, acaba de néixer una estrella.

Les estrelles no acostumen a néixer soles, però. Les nebuloses són tan grans que donen llum a desenes o centenars d'estrelles més o menys al mateix temps. Són estrelles germanes, que comencen a viure relativament juntes, separades per pocs anys llum de distància, i que posteriorment es dispersen pels efectes gravitatoris de la galàxia.

En la fotografia del doble cúmul de Perseu es poden veure clarament les dues agrupacions. Són centenars d'estrelles que "acaben" de néixer. Un moment! I la nebulosa? No dèiem que les estrelles naixien en el si de les nebuloses?

En agrupacions tan nombroses, la pressió de la intensa radiació de les estrelles joves pot escombrar el gas proper. És a dir, el propi naixement de les estrelles pot aturar el procés de creació de més estrelles, al dispersar l'hidrogen de la nebulosa.

La distància calculada que ens separa d'aquests cúmuls és d'uns 7.500 anys llum. És una distància considerable per a que les estrelles dels cúmuls es puguin veure de forma tan clara (aquest objecte és visible, com una petita i difusa taqueta blanquinosa a ull nu si la nit és ben fosca). Això vol dir que les estrelles que allà han nascut són enormes, gegants molt més grans que el Sol. Estrelles que viuran poc, però que ho faran al límit, a tot gas (mai més ben dit!). Així que la radiació que desprenen deu ser, també, enorme. El que quedés de la nebulosa que les va donar la vida s'ha dispersat, doncs (els telescopis més potents aconsegueixen mostrar el residu d'aquesta nebulosa envoltant la zona).

Creiem que el nostre Sol també va néixer juntament amb altres estrelles. Poques pistes queden avui per poder identificar a les germanes del Sol, que s'hauran dispersat i distribuït per espais immensos dins la Via Làctia.

Per acabar aquest article sobre el naixement d'estrelles us deixo amb una altra de les meves fotografies. Una que mostra una galàxia propera, la M33. Les estrelles que veiem a la foto són de la nostra galàxia, i estan en un primer pla. La M33 l'observem en el rerefons, tan lluny que no podem identificar individualment les seves estrelles.

Les galàxies són com ciutats d'estrelles. La nostra és la Via Làctia, i conté aproximadament 200 mil milions d'estrelles, d'edificis. La M33 és una ciutat un xic menor, que vindria a formar part, juntament amb la Via Làctia, la galàxia d'Andròmeda, i unes 50 més, del que anomenem grup local, una gran zona metropolitana.

Les taquetes vermelloses que veieu a la imatge de la M33 són zones on estan naixent estrelles. El color vermell és produït per l'emissió de núvols d'hidrogen excitats per la radiació de les estrelles que estan donant a llum. L'hidrogen en aquestes zones, doncs, encara no s'ha dispersat, i funciona a tota màquina la factoria de fer edificis.

Vista des de fora, visió que mai no podrem tenir, la nostra galàxia, la Via Làctia, deu ser similar. Brillant amb la lluentor de milers de milions de Sols, i amb zones vermelles delatant la creació de més estrelles.

En el global de l'univers es pensa que actualment les màquines de fabricar estrelles s'han anat apagant respecte al ritme al que funcionaven fa milers de milions d'anys. És perfectament possible que al cosmos ara es morin més estrelles que no pas en neixin, senyal d'un univers que s'està fent vell.

La natura, però, s'ha protegit amb xifres astronòmiques d'estrelles, per donar i vendre. Dèiem que a la nostra galàxia n'hi deu haver unes 200 mil milions. I coneixem milers de milions d'altres galàxies. A veure, si multipliquem....

Buf, el meu cap no pot completar l'operació. Millor ho deixaré estar, i em quedaré una estona més mirant la foto del doble cúmul de Perseu, imaginant les grans estrelles gegants recent nascudes.

Nota: sembla que front tot això les nostres vides no tinguin la més mínima importància. Però no és així. La vida és un regal de la natura, i no podem malbaratar-la de cap forma. 


Acabem de rebre l'esperada notícia que la propera setmana una persona estimadíssima tindrà l'oportunitat de donar, i guanyar, la batalla vital contra la seva infermetat. Tot i que és molt forta i no li cal, desitgen que la natura li presti una mica de la mateixa força amb la que fa néixer coses tan espectaculars com una estrella, una formiga, o un petit ésser humà. Segur que ella sabrà retornar el regal amb escreix, com ha vingut fent fins ara.

El meu llibre, "Retrats d'un univers sorprenent", ja és una realitat!

Doncs tot va començar sent un projecte, fa uns dos anys. L’escrivia amb passió, tot i que no sabia ben bé què en faria quan l’acabés. Un llibre em semblava un instrument excel·lent per a la divulgació. A més, m’ho vaig agafar com un projecte personal, d’aquells projectes que un es marca i que no descansa fins veure’l acabat.

Com sempre passa en el meu cas, la família i amics em van animar en tot moment a tirar endavant amb aquest projecte. Així que vaig buscar editor, i va començar la segona part de l'assumpte, totalment desconeguda per mi. La part en la que un escrit acaba convertint-se en un llibre físic. En un llibre, diguem-ne, oficial.

I aquí el tenim. Edició en català, i en castellà.

El llibre està adreçat a tots els públics, i amb ell pretenc despertar en el lector l’interès pel cosmos, així com alimentar la seva imaginació quan miri dalt el cel en mig d’una nit fosca i estrellada.

Per a que us pugueu fer una idea del contingut, l’índex del llibre és el següent:

1. Introducció

2. Un cel ordenat i la caiguda d’un mur

3. Capturant missatges del passat

4. A la llum de les estrelles

5. Fotografiant el naixement i la mor del Sol

6. La increïble història d’una gota d’hemoglobina

7. Galàxies, ciutats d’un univers immens

8. Un espai buit i desconegut

9. El moment en què tot va començar

10. Hi ha algú més allà fora?

11. Epíleg

Les dades bibliogràfiques del llibre són les següents:

·         Edició en català:

Retrats d’un univers sorprenent

Joan Anton Català Amigó

ISBN 978-84-945114-1-7

Segell editorial Émepe

·         Edició en castellà:

Retratos de un universo sorprendente

Joan Anton Català Amigó

ISBN 978-84-944842-7-8

Segell editorial Émepe

Amb aquestes dades, podeu encarregar el llibre a qualsevol llibreria.

Em fa molta il·lusió comentar-vos les llibreries de la ciutat on visc, i de la ciutat on vaig néixer, que ja disposen d’exemplars:

·         * A Sant Cugat, la llibreria Alexandria (www.alexandriallibres.com), al carrer Villà 10

·         * A Tarragona, la llibreria La Capona (http://www.llibrerialacapona.cat/es/), al carrer Gasòmetre, 41-43

També el podeu encarregar directament mitjançant aquest blog, en la secció que apareix a la part superior dreta.

Espero que us agradi!

Les dues cues d'un cometa, la boira, i jo

La meva família sap que l'ofici d'astrofotògraf és sacrificat.

Amb mitja Catalunya coberta per boires, dins el radi d'acció del maleït anticicló, feia un parell de setmanes que, nerviós, no parava de consultar les previsions meteorològiques per poder trobar una oportunitat per caçar al cometa.

El cometa C/2013 US10 Catalina.

Aquesta roca de gel acabava de passar prop del Sol, i les fotografies dels observatoris mostraven dues magnífiques cues. No sempre els cometes ens ensenyen les 2 dues cues, i no em podia perdre aquesta oportunitat.

Un moment... dues cues?

La cua que estem més habituats a veure a les fotografies, aquella cua llarga i moltes vegades espectacular, és la que formen els petits fragments del cometa que es desprenen, al ser escalfats pel Sol, i el cometa deix al darrera de la seva òrbita. Aquests fragments llueixen quan els arriba la llum de l'astre rei.

A més d'aquesta cua, els cometes en desenvolupen una altra, que de vegades no és fàcilment apreciable, formada per gasos, també despresos del cometa. Els gasos queden carregats elèctricament per l'efecte del vent solar, i per tant s'orienten en la direcció del camp magnètic que crea el Sol.

Ah! Val! I ara... cóm fotografiar-lo a pesar de la boira?

Fa uns dies vaig veure que al meu estimat Montsec hi havia bones previsions de matinada, i que la boira que inunda les planes de Lleida no passaria del port d'Àger, cosa que el director científic del Centre d'Observació de l'Univers d'Àger em va confirmar.

Preparar-ho tot (no em podria emportar el telescopi: massa material i poc temps que tindria a la matinada per fotografiar; aniria amb la càmera Canon, un trípode, i un sistema de seguiment automàtic que contraresta la rotació de la Terra). Sopar a les 8 del vespre i a dormir (com els nens) amb el despertador a 2 quarts de dues de la matinada (com els pirats). Despertador que sona, dutxa ràpida en pla zombie, i a conduir. Una mica més de dues hores de boira omnipresent per la Nacional 2. Afortunadament, la carretera estava deserta a aquelles hores intempestives.

Va ser creuar el port d'Àger i obrir-se el cel. Un cel magnífic, en el que encara brillava la Lluna creixent.

Quan vaig arribar al lloc previst (al costat del Centre d'Observació de l'Univers), el termòmetre del cotxe marcava 0 graus, i la humitat era altíssima. Però el cel estava claríssim. Sí, aquella era la meva oportunitat!

Les fotografies havien de ser fetes un cop la Lluna s'hagués amagat i la foscor fos total. Llavors tindria unes dues hores fins a que la llum de l'albada no marqués el final de l'aventura.

Però no hi havia ni un minut a perdre. Mentre esperava que la Lluna marxés, proves i més proves. Que si  el trípode ben anivellat. Que si el mecanisme de seguiment automàtic de la càmera ben alineat. Proves amb diferents paràmetres de la càmera.

Un punter làser, muntat amb gomes de pollastre sobre la Canon, em va servir d'improvisada guia per a poder apuntar la càmera al lloc precís del cel on havia d'estar situat el cometa (ja que no és visible a ull nu).

Primera foto de 4 minuts d'exposició. Jo, mort de fred, dins el cotxe engegat. A veureeeee..... Sí! Les dues cues! Repetim-la, repetim-la. Amb diferents exposicions i paràmetres, per a treure'n al menys una d'aprofitable.

I així va arribar l'alba. Recollida ràpida, conducció prudent cap a Barcelona (carreteres encara plenes de boira), i directament a treballar.

Si t'atreveixes a observar-lo amb prismàtics, des d'un cel fosc, aquí va un petit esquema que he generat per a que el puguis trobar. Recorda: abans de la sortida del Sol, en direcció est.

A partir d'ara, quan vegis una foto de cometa, podràs fardar davant els amics amb el teu coneixement del nombre de cues d'aquests magnífics i encisadors viatgers gelats.

Les aurores d'Islàndia

Acabem d'arribar d'un espectacular viatge a Islàndia. Un paradís de la natura. Paisatges irrepetibles i sorprenents. Terra de contrastos i d'aventura. I terra, també, d'aurores.

No havíem plantejat el viatge amb l'objectiu principal de veure aurores boreals. De fet, les probabilitats no eren, en principi, favorables. L'espectacle de l'aurora requereix un cel destapat de núvols i hores de foscor, i aquests dos ingredients eren escassos.

Afortunadament, estàvem a finals d'agost i inicis de setembre, moment en el que comença a haver-hi unes poques hores de foscor a la nit, després d'un estiu en el que la llum diürna no abandona el paisatge massa estona. Però l'altra condició, cels destapats, es va demostrar com la més complexa. Tenir un dia o una nit clara a Islàndia és cosa ben difícil.

Al nostre favor jugava el fet que viatjàvem en autocaravana. Això ens permetia passar la nit lluny de tot, en el mig del no-res, cosa que augmentava les possibilitats. Afegirem també el sistema de guàrdies que ens vàrem assignar els membres familiars. En varis moments de la nit i matinada sonava un o altre despertador, i l'encarregat havia de guaitar. Us haig de confessar que s'havia de vèncer la temptació de seguir tapadet i calentó. Un havia d'aixecar-se a tastar l'intens fred de la nit islandesa, un fred inesperadament agut, difícilment suportable sense un bon anorac, guants i gorra de llana.

En vàrem caçar 3, d'aurores. I es van succeir en ordre creixent d'espectacularitat.

Les aurores són fenòmens relacionats amb l'activitat solar i amb l'existència, al nostre planeta, de camp magnètic. El Sol, com a part de la seva activitat, a més de la llum que ens escalfa (bé, és un dir, perquè a  Islàndia no ens va escalfar gaire, la veritat) i que ens dóna vida, produeix altres emissions, com, per exemple, gran quantitat de partícules carregades elèctricament. Protons i electrons es precipiten a l'espai, a grans velocitats, com a projectils. Projectils que arribarien a ser letals si la Terra no disposés d'un eficaç escut protector, creat pel seu camp magnètic.

El nostre planeta, com sabeu, gira sobre seu en aproximadament un dia, i en el seu cor, en el seu interior, s'amaga un nucli de ferro i altres materials conductors de l'electricitat que, degut a les altres pressions i a la calor provinent de la descomposició d'elements radioactius, es troben en estat fluid. Aquests dos, rotació i material conductor fluid, són els ingredients d'un gegantí efecte dinamo. La Terra, com si fos un enorme iman, crea un camp magnètic al seu voltant que atrapa les partícules carregades elèctricament que provenen del Sol i les condueix cap a les zones polars. Això es produeix a gran alçada.

De tant en tant, i normalment coincidint amb moments de major activitat solar, les nits clares de les zones àrtiques i antàrtiques es tenyeixen dels colors del que els humans anomenem aurora (boreal al nord, austral al sud) degut a la interacció de les partícules carregades, atrapades per l'escut magnètic de la Terra, amb els àtoms dels gasos que composen les capes més altes de la nostra atmosfera.

Vols saber alguna altra cosa interessant de les aurores?

Es produeixen de dia i de nit, amb cel tapat o clar, i en qualsevol estació de l'any. A una aurora li és ben bé igual tot això. Una altra cosa és que les puguem veure. Veure-les és el que requereix cels clars i nits fosques. Com deia a l'inici de l'article, a l'estiu boreal abunda la llum i escasseja la foscor, i aquesta és la raó per la qual en aquesta estació és més difícil poder veure-les. Tot i això, no és impossible, com hem demostrat nosaltres.

Algunes llegendes urbanes diuen que, a més, la nit ha de ser sense Lluna, per tal de poder disposar de foscor suficient. Doncs això no és del tot cert. Efectivament, una nit sense Lluna ens pot fer destacar més l'aurora, però per altra part la Lluna ens permet il·luminar paisatge i, fins i tot, veure escenes magnífiques, com ara la llum canviant de l'aurora jugant amb la Lluna (vegeu el vídeo que us penjo).

Una altra llegenda diu que les aurores es produeixen en nits molt fredes. Un cop més, a l'aurora li és igual si fa fred o calor. Una altra cosa és que, habitualment, les nits destapades de núvols acostumen a ser més fredes que les ennuvolades, i aquest en tot cas podria ser el motiu de relacionar la visualització d'aurores amb la fredor de la nit.

Vols saber cóm és la contemplació d'una aurora?

És una experiència magnífica, emotiva, i quasi mística. Allà, mirant un cel  il·luminat per llums que van canviant. És el ball de l'aurora. Llocs del cel que es van encenent, com si algú pugés la intensitat, per minvar després i guanyar força en una ubicació propera. L'aurora no balla precipitadament. Balla a ritme de vals. De vals d'Strauss, majestuós, ni massa ràpid ni massa lent. La variació dóna temps a percebre-la, a dir "oh! mireu allà!", i contemplar. No ho puc descriure millor, disculpeu, però sempre recordaré aquest ritme. Com, d'una forma elegant, una part del cel s'encén i es mou, fent formes sorprenents.

Fotografiar l'aurora no és cosa fàcil, creieu-me. Es necessiten uns quants coneixements i pràctica de fotografia del cel, a més d'una bona càmera i, essencial, d'un trípode robust. Les configuracions automàtiques de les càmeres no serveixen, i un ha de tirar ma dels paràmetres manuals. Coses tan habituals per a tots nosaltres com ara la capacitat de les càmeres per enfocar automàticament no funcionen en aquestes condicions de foscor.

Però aquest és el meu camp, amics. La fotografia del cel nocturn, amb i sense telescopi és, com sabeu, una de les meves aficions. Així que no vaig deixar escapar cap de les 3 nits sense documentar-les, amb més o menys fortuna.

La primera de les nits va ser gèlida, amb glaç a l'exterior de la nostra autocaravana. Érem absolutament sols en una petita carretera per la qual no va passar cap vehicle en tota la nit. La sensació al sortir de la caravana era sobrecollidora. Un paisatge quasi desèrtic que s'estenia fins l'horitzó. I allà, quan es va fer fosc, el cel se'ns va il·luminar per primer cop. Era la primera aurora que veiem mai. I com a primera va ser molt especial. Després de molta estona gaudint-ne, passada la mitja nit l'aurora va desaparèixer del cel. Jo vaig tornar a sortir a la 1 i a les 3  de la matinada, i ni rastre. Només silenci i un cel clar i destapat, il·luminat per una Lluna plena. I moltíssim fred. Moltíssim.

La segona ens va sorprendre en un petit i precari càmping. Els nostres veïns, una parella d'alemanys, s'haurien perdut l'espectacle si no els haguéssim avisat. L'aurora no s'anuncia. És un espectacle que no fa sonar cap timbre ni alarma. Simplement, has d'estar atent i anar guaitant.

Aquesta segona aurora va ser molt més intensa que la primera, a pesar que les prediccions d'intensitat que es trobaven publicades a internet predeien el contrari.

I la tercera ens va visitar de nou quasi al final del viatge, quan érem sols, en una zona de descans, i ens preparàvem per passar allà la nit. El dia havia estat plujós i totalment ennuvolat, i res feia sospitar que l'aurora sortís a passejar. I a passejar va sortir. I quina passejada! El cel il·luminat en un gran arc que anava d'un horitzó a un altre. Es-pec-ta-cu-lar!

Us deixo alguns retrats dels esdeveniments comentats. Em consta, perquè així em va avisar algun amic des de Catalunya, que una de les piulades al twitter que vaig fer amb alguna d'aquestes fotos va ser comentada al programa del Matí de Catalunya Ràdio, tot i que, en el moment d'escriure aquest article, a l'avió de tornada a Barcelona, no ho he pogut escoltar personalment.

Crec que trigaré unes setmanes en poder anar processant tot el  material gràfic que vaig recollir. Espero poder-vos mostrar més coses properament.

Tot i que, com astrònom, en aquest article m'he centrat en l'aurora, no vull acabar sense dir que Islàndia és fascinant. Un entorn natural increïble. Un destí absolutament recomanable pels amants de la natura.

Espero que us agradin les imatges. Per nosaltres sempre seran les imatges que ens evocaran una aventura familiar plena de moments i d'anècdotes.